No només són els diners, que també

Ara que el gran debat català (i espanyol, i europeu) sobre el canvi de dependències a que aspiren alguns, molts catalans, ara que s’ha posat seriosament sobre la taula la voluntat de recuperar i, en alguns casos, transferir més enllà les nostres actuals dependències polítiques i fiscals, des de Madrid fins a Brussel·les, una opció política que alguns, càndidament al meu entendre, encara anomenen independentisme, tot i el clar dependentisme que la nova situació també ens comportarà, ara que aquest debat el comencem a tenir bastant ben encarrilat, cal dir, encara que de vegades pugui semblar el contrari, que el que es discuteix en aquest debat no només són els diners, que també, sinó, bàsicament, la dignitat d’un poble. És cert que, almenys fins ara, les argumentacions sobiranistes s’han centrat molt en el tema fiscal i en l’espoli que, per part de tots els governs espanyols que es fan i es desfan, ha patit i segueix patint Catalunya o, si ho volem centrar en les persones i no en el territori, han patit i segueixen patint els catalans. Però que el debat s’hagi centrat en l’aspecte estrictament pecuniari no vol pas dir que aquest sigui l’únic motiu de queixa que tenim els catalans. Ni molt menys!

El fet que el debat Catalunya-Espanya fins ara hagi passat de puntetes sobre altres comportaments anticatalans dels governs espanyols, uns comportaments irrespectuosos i de caire típicament colonial, intueixo que és perquè el maltractament fiscal que pateix Catalunya és tan clar que genera una àmplia complicitat social. Per comprendre com funciona la butxaca pròpia, allò tan prosaic dels euros que hi entren i surten, per valorar la nostra contribució a les despeses de l’estat així com la quota de solidaritat veïnal que, com a concepte bàsic d’una societat moderna, no crec que ningú es negui a considerar, per entendre tot això no cal saber parlar català, no cal ser de dretes ni d’esquerres, ni ser jove ni més gran, i tan se val si un s’ho mira des d'un pis de Sarrià o ho fa des d’una casa de pagès situada al bell mig d’un bosc de la Garrotxa. Per entendre totes aquestes coses no cal que sàpigues ballar sardanes ni que t’entusiasmis amb la música de la gralla dels Moixigangers d’Igualada, ni que gaudeixis bevent cava o fent una copeta d’Aromes de Montserrat o de ratafia catalana. Per comprendre tot això dels diners que marxen i no tornen no cal que estiguis orgullós d’uns plats tan nostrats de la cuina catalana com poden ser les seques amb botifarra, la vedella amb bolets o qualsevol varietat gastronòmica de mar i muntanya. I és que per valorar els costos, excessivament onerosos, derivats de la nostra actual doble pertinença a Catalunya i a Espanya només cal saber fer quatre números i comparar, i això ho sap fer gairebé tothom. És partint, doncs, d’aquesta premissa, que no ha de sorprendre la transversalitat de les actuals reivindicacions polítiques catalanes, una transversalitat que va quedar perfectament reflectida en els perfils tan diversos de les persones que van sortir al carrer l’onze de setembre.

Em referia no fa gaire a l’onada migratòria que, procedent de Jaén (Espanya), va arribar a Lloret de Mar (La Selva) fa mig segle. Aquelles persones, algunes de les quals encara ara són incapaces d’expressar-se fluidament en català tot i que et diuen que el comprenen sense cap dificultat, aquelles persones que, com no podria ser d’altra manera, són tan catalanes com qualsevol altre català nascut a Catalunya, aquelles persones són igualment conscients de la situació fiscal injusta que representa la combinació de ser espanyol i viure a Catalunya. Si avui en dia ser espanyol sense més ja és de per sí una carga més aviat feixuga, viure a Catalunya representa un inconvenient afegit. Només cal sortir a comprar o a vendre a l’estranger, i parlo des de la pròpia experiència, per adonar-te de com de malament se’ns valora en tant que espanyols, i de com ens compadeixen els nostres contactes estrangers amb aquell paternalisme de qui se sent clarament superior al seu interlocutor. És per tot això que, l’onze de setembre, als carrers de Barcelona hi havia tota mena de persones amb una reivindicació compartida i inequívoca: Catalunya, nou estat d’Europa. Però que centrem el debat en les nostres espoliades carteres no vol pas dir que haguem de passar per alt tot el maltractament polític i lingüístic que sempre ha rebut Catalunya per part dels diferents governs espanyols, de dretes i d’esquerres. Parlo, en definitiva, dels continuats atacs a la nostra dignitat com a catalans. El dia que Catalunya marxi Espanya s’ho haurà guanyat a pols, i gosaria afirmar que hauran fet més mèrits per l’assoliment d’una Catalunya, nou estat d’Europa els espanyols separadors que els catalans separatistes.