.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 30 de novembre de 2012

Partits extraparlamentaris i resultats de Sarrià

A banda de les set candidatures que han obtingut representació parlamentària, en aquestes eleccions s’han presentat onze llistes més que no han entrat al Parlament. Comentarem els resultats de quatre d’aquests partits extraparlamentaris.

Abans, però, un incís. En les eleccions de 2010 també van ser set les candidatures que van obtenir escons, mentre que les extraparlamentàries van ser més de trenta, és a dir, tres vegades més que diumenge. Suposo que un dels motius que justifica la dràstica reducció de l’oferta electoral ha sigut l’exigència dels avals que en aquestes eleccions es demanaven als partits per tal de poder-hi participar.

PxC. És el xiringuito racista de l’Anglada, i han tret uns resultats molt pitjors que els de fa dos anys ja que, tot i el sensible augment de la participació, han perdut un vint per cent dels vots obtinguts el 2010. Personalment ho considero una bona notícia pel país.

Si. Han perdut més de la meitat dels vots obtinguts fa dos anys. Causes: per una banda, aquesta vegada no tenien el ganxo de Laporta. Per l’altra, el discurs del cap de llista, López Tena, tot i compartir-ne el fons, ha sigut massa agressiu en les formes i, sovint, fins i tot un xic mal educat. I això, en general, a l’electorat català no li agrada. Un fracàs en tota regla i, al meu entendre, ben merescut.

Eb. Han augmentat el numero de vots en un cinquanta per cent, que aviat està dit. Llàstima que la seva manca de recursos no els permeti donar-se a conèixer en més àmbits, perquè l’idea de deixar escons sense ocupar que representin el vot en blanc és molt bona. De moment ja hi ha dos ajuntaments amb regidories sense ocupar, i és d’esperar, jo almenys n’estaria encantat, que amb el temps veurem escons buits al Parlament.

UPyD. Els rosadíez saben perfectament que, defensant pràcticament les mateixes idees que els ciudadanos, no té cap sentit presentar-se per separat. En fi, per ells va el pollastre.

Al Districte de Sarrià-Sant Gervasi ha guanyat CiU, com sempre, aquesta vegada amb el 45% dels vots. A continuació el PP, amb el 20%, i en tercer lloc els ciudadanos, amb gairebé el 10%. El 25% restant se l’han repartit, com a bons germans, la resta de partits.

dimecres, 28 de novembre de 2012

Els resultats electorals, partit a partit (2/2)

PP. Digui el que digui la lideresa de la seva franquícia catalana, era un partit residual a Catalunya i segueix sent-ho. Dotze per cent, aquest és el suport electoral dels populares. Segueixen sense arribar al tretze, tot i que aquesta vegada, amb el 12,99%, s'hi han acostat molt. Pels desmemoriats potser cal recordar que Alejo Vidal Quadras va obtenir el tretze i escaig per cent.

ICV-EUiA. Han guanyat quota electoral gràcies a molts socialistes decebuts, passant de 10 a 13 escons. I poc més a dir d’una formació política que durant el tripartit, amb un tal Saura al capdavant, va fer veritables disbarats que els catalans pagarem amb escreix durant molts anys. En un país de desmemoriats com el nostre cal deixar constància que alguns encara conservem la memòria.

C’s. Són els grans protegits d’Intereconomia i de la dreta extrema espanyola que ha deixat de creure en els populares. Poca broma, han triplicat els seus escons. Un gran èxit, sí, però sense oblidar que, mirat globalment, només reben el suport del set i mig per cent dels catalans. El que és segur és que ara, al Parlament, sentirem a parlar més en espanyol que en la legislatura anterior. Santa paciència!

CUP. Com que partien de zero els resultats obtinguts són tot un èxit, com ho haguessin sigut igualment si només haguessin tret un escó. Però quan vaig veure que en sortir a saludar només es dirigien als Països Catalans i a Palestina, com si no hi haguessin més països al món que es mereixien la seva salutació (Israel, per exemple), ja en vaig tenir prou i vaig apagar la tele. Però són molt joves, ja n’aprendran!

I això és tot per avui. En un proper article parlaré dels partits que s’han quedat sense representació parlamentària, incloent els prometedors resultats d’Escons en Blanc. I com ja és una tradició en aquest blog, comentaré també els resultats electorals del meu barri, Sarrià.

dimarts, 27 de novembre de 2012

Les dades són les dades i el demés són trons

Si encara teniu dubtes sobre quina opció va guanyar, de llarg, les eleccions de diumenge, mireu-vos aquest vídeo. Dura vuit minuts però si voleu sortir de dubtes val la pena dedicar-los-hi.

Els resultats electorals, partit a partit (1/2)

CiU. Poc més puc afegir al que ja vaig escriure ahir. Ha sigut la força política clarament guanyadora d’aquestes eleccions i, alhora, la gran perdedora, ex aequo amb els socialistes. Han perdut dotze escons quan aspiraven a guanyar-ne mitja dotzena. És a dir, han quedat a 18 escons de les seves expectatives electorals. Han tornat a guanyar però, alhora, han fracassat estrepitosament. A veure com gestionen ara la seva victòria-derrota. No els serà gens fàcil. I, mentrestant, fer una mica d'autocrítica no els aniria gens malament. Les causes de la davallada electoral són diverses. El Mundo i el discurs de la por han fet el seu efecte, segur que sí, però de la seva estratègia electoral messiànica, molt equivocada, no se'n pot fer responsable a ningú més que a ells mateixos. La independència de Catalunya és cosa de tots, o d'una àmplia majoria, i en aquestes eleccions algú se l'ha intentat apropiar. Més clar encara, Convergència és el primer partit de Catalunya però, encara que alguns s'ho pensin, Convergència no és Catalunya, un país molt divers. Afortunadament.

ERC. Passa a ser la segona força política del Parlament, amb 21 escons. Tot un èxit, tenint en compte que només en tenia 10. He dit repetidament que els greus errors comesos per Esquerra durant el tripartit haurien de tenir un càstig d’un mínim de dues legislatures. Ara puc dir que, com que el càstig només ha estat de dos anys, m’he equivocat estrepitosament. Una conclusió ràpida és que la memòria dels catalans és molt curta, i així ens va. És d’esperar que ara que, molt possiblement, tornaran a governar o, si més no, tornaran a ser decisius per a la governabilitat de Catalunya, ho facin millor que durant els governs tripartits de trista memòria. Oriol Junqueras és respectuós i educat, i ben preparat intel·lectualment. Segur que ho farà molt millor que un messiànic Carod que, en prendre possessió del seu Audi i del seu despatx de la plaça de Sant Jaume, va deixar de tocar de peus a terra, i allò va acabar com va acabar. I dic “seu” sent molt conscient que, òbviament, tant el cotxe com el despatx els pagàvem nosaltres.

PSOE. Continua la davallada electoral imparable de la franquícia socialista catalana coneguda com PSC. S’han quedat amb només 20 escons. Tot molt previsible en un partit que no té un líder sòlid ni un programa clar. Cap expectativa de millora a curt i mitjà termini. La seva travessia del desert serà molt més llarga del que ells intueixen. Han de renovar completament el seu discurs així com el seu politburó. Navarro és oficialment el primer secretari però, un cop més, es constata que segueixen manant els mateixos de sempre. M'ha agradat força, pel seu realisme, aquesta piulada d'una ja exdiputada socialista.

(Seguirà demà)

dilluns, 26 de novembre de 2012

Uns resultats poc previsibles

A primer cop d’ull els minsos resultats electorals obtinguts per Artur Mas només es poden qualificar de desastre sense pal·liatius, tant per a ell com també pel país. M’he passat tota la campanya electoral advertint, molt convençut, dels perills d’una majoria absoluta. Ho segueixo pensant. I no ho dic per Mas, en qui encara confio, sinó pel seu entorn. Però que hagi quedat tan lluny d’obtenir-la no ho hagués dit mai ni fart d’Aromes de Montserrat. M’esperava que Mas obtingués una forquilla entre els 62 diputats que tenia fins ara i 67 com a màxim. És evident que de política no hi dec entendre gaire i algú potser em dirà que em dediqui a escriure sobre altres coses. Agrairé el consell però seguiré fent comentaris polítics, bàsicament perquè és el que m’agrada. Diuen que de les derrotes sempre se n’aprenen coses, i sempre estic disposat a aprendre'n de noves. Ara em refereixo concretament no a la derrota electoral de Mas sinó al meu greu error de percepció com a comentarista polític. Veiem, doncs, què va passar ahir.

Aquesta ha estat, sense cap mena de dubte, la campanya electoral més crispada de la democràcia, especialment per les interferències vingudes, majoritàriament, de l’oest, amb tot el catàleg de mentides del que s’ha acabat coneixent com el discurs de la por. Bàsicament se’ns presentaven dues grans opcions polítiques per escollir: seguir com fins ara, prietas las filas, o poder decidir si volem marxar o ens volem quedar. Insisteixo, en aquestes eleccions no es decidia si Catalunya trencava amb Espanya sinó només si se’ns consultava sobre el tema. I després de les eleccions els partidaris de fer aquesta consulta segueixen sent majoria. És d’esperar que, tal com ens han promès durant la campanya, seran capaços d’organitzar el referèndum que la majoria de catalans volem i que democràticament ens mereixem. Hi ha posicions discrepants i contràries al dret a decidir, és clar, però aquestes segueixen sent minoritàries i hauran d’acceptar la voluntat de la majoria. Així és la democràcia.

Ha guanyat un Artur Mas a qui totes les enquestes, sense excepció, donaven com a guanyador clar d’aquestes eleccions. Però ha guanyat perdent tants vots i diputats que sembla que hagi perdut, tot i que el segon partit del nou Parlament tindrà menys de la meitat dels vots i dels diputats obtinguts per Mas. Però el fet és que qui ha guanyat sembla que hagi perdut, i psicològicament aquest detall pot ser important tot i que ignoro fins a quin punt. I parlo expressament d’Artur Mas i no del seu partit perquè sóc plenament conscient que, aquesta vegada, molta gent l’ha votat a ell en una demostració de confiança no en un partit sinó en una persona. Ha estat un vot arriscat, tothom ho reconeix, i aquest ha sigut un dels fets diferencials de les eleccions celebrades ahir.

En els diversos articles i comentaris que he publicat aquestes últimes setmanes ja he anat comentant alguns problemes seriosos de la candidatura de Mas, des d’un cartell messiànic que no l’ha afavorit gens fins a les indefinicions polítiques a l’entorn del concepte estat propi, el paper de Duran i Lleida i d’Unió, passant per la inclusió a la papereta electoral d’alguns candidats que, per raons òbvies, no s’hi haurien d’haver posat. No cal entrar en detalls però tots tenim al cap algun nom que ens grinyola relacionat amb casos de corrupció. I, sobretot, genera molts dubtes la sobtada conversió de Mas de l’autonomisme a l’independentisme, d’un dia per l’altre, a partir de la manifestació de l’onze de setembre. En política, els canvis radicals sobtats generen les lògiques reserves de l’electorat. Però de tot això ja n’he parlat i ara no em repetiré. Els guanyadors de les eleccions hauran de fer una cura d’humilitat i segurament hauran de canviar radicalment algunes de les seves estratègies polítiques.

Un altre dubte potser era saber qui quedaria en segon lloc, però la distància en vots i en escons entre el primer i la resta de partits és tan àmplia que la segona posició del podi no té més importància que la satisfacció particular del partit agraciat. El fet és que es confirma que a Catalunya hi segueix havent una clara majoria partidària del dret a decidir dels catalans. Mas ha tornat a rebre la confiança dels electors per quarta vegada, ara per organitzar un referèndum mitjançant el qual els catalans podrem decidir el nostre futur com a ciutadans, així com l’encaix internacional de Catalunya com a nou estat d’Europa. Espero que se’n surti.

I per avui ja n’hi ha prou. Properament comentaré, més en detall, els resultats electorals, partit per partit.

divendres, 23 de novembre de 2012

Tot esperant diumenge

Encara que la memòria històrica no és pas un dels meus punts forts, no recordava una campanya electoral tan extremadament barroera i dialècticament violenta, amb tantes mentides, infàmies, amenaces, tergiversacions, insults i manipulacions de tota mena com aquesta. Persones que hi entenen més que jo em diuen que, tal com s’han posat les coses entre la metròpoli i la colònia díscola, una campanya així era perfectament previsible. Bé, potser sí, però potser no tant, oi? Veient com els polítics i mitjans informatius espanyols han reaccionat i estan reaccionant a partir de la gran manifestació popular de l’onze de setembre a Barcelona, i també, uns quants, pocs, des de Catalunya, semblaria que segons quins fossin els resultats electorals de demà passat a alguns els hi anés la vida. I això que diumenge, els catalans, no decidirem pas -encara- el proposat canvi de dependència de Catalunya. És a dir, diumenge, els catalans, encara no decidirem si volem passar de dependre de Madrid a dependre directament de Brussel·les, prescindint dels actuals intermediaris, tutors i comissionistes que des de sis-cents quilometres de distància ens regulen el dia a dia de la nostra vida i les nostres butxaques. La pregunta cabdal, aquesta sí que ho serà, vindrà més endavant. Diumenge els catalans només decidirem la llista dels 135 diputats que des del Parlament hauran de decidir, i és d’esperar que ho facin per una amplia majoria, que són partidaris que els catalans ens preguntem si volem emancipar-nos i marxar d'Espanya, amb totes les expectatives i incògnites que això ens suposaria, o ens volem quedar i continuar més o menys com fins ara. A veure, doncs, si escollim bé i no ens equivoquem, que en aquesta engrescadora aventura ens hi estem jugant molt, i una oportunitat com aquesta no se’ns tornarà a presentar en molts anys.

dijous, 22 de novembre de 2012

CiU no vota, Foment tampoc

El per a alguns suposat independentisme de CiU té un problema per poder ser mínimament creïble. El problema és diu Josep Antoni Duran i Lleida o, si es vol, el problema que impedeix consolidar el suposat independentisme de CiU és diu Unió. Dit això, però, no s’ha d’oblidar que CiU és la força política més important de Catalunya, i sembla que a les enquestes hi ha unanimitat en el sentit que ho serà també a partir de les eleccions de diumenge vinent. Per tant, ho serà quan se celebri el referèndum que, és d’esperar, es convocarà en el transcurs de la propera legislatura. En altres paraules, si hi hagués la seguretat que tots els escons assolits per CiU fossin independentistes, la independència de Catalunya seria cosa feta en quatre dies. I qui diu quatre dies diu un parell d’anys a tot estirar. Però la realitat no és així.

Cal no oblidar quatre punts bàsics. El primer és que els partits i les institucions, com a tals, no voten. El segon és que en una democràcia el vot és un acte individual que només poden exercir les persones, no els partits. El tercer és que el sentit del vot en unes eleccions sempre és secret. I el quart és que tots els vots tenen exactament el mateix valor. Té el mateix valor el vot del Cardenal Arquebisbe de Barcelona que el del rector de l’església més petita de l’Empordanet, tot i que a ningú se li escapa que els altaveus del primer tenen una gran potència mediàtica. Però l’església com a institució, sigui de la religió que sigui, no vota. Les esglésies poden opinar i intentar orientar el vot dels seus feligresos, i de fet ho fan obertament i no se n’amaguen pas, però no poden anar més enllà.

De la mateixa manera, CiU, com a primera força política de Catalunya, pot opinar i pot intentar orientar el vot dels seus militants i simpatitzants, però ni vota ni pot controlar el sentit del vot de ningú. Com tampoc no voten els sindicats de classe ni els desclassats, ni les organitzacions patronals. Tampoc no voten els círculos ni les grans empreses. L’empresa Planeta del senyor Lara no vota. Vota ell, però el seu vot val exactament igual que el vot del seu xofer. L’empresari Joaquim Gay de Montellà i Ferrer-Vidal, president de la patronal Foment, pot dir missa, com el senyor Josep Piqué del Círculo de Economía i els presidents dels altres círculos però, diumenge, els socis de les organitzacions que presideixen faran el que més els convingui.

Si us llegiu el programa electoral de CiU (jo he tingut la paciència de fer-ho, tot i que en diagonal) veureu que en lloc es diu que CiU sigui una organització independentista i, per tant, podem afirmar sense cap risc d’equivocar-nos que CiU, com a organització política, no és independentista. Però és que si ho fos la meva tesi seria la mateixa, és a dir, que CiU ni vota ni controla el vot de ningú. Convergència tal vegada podria acabar declarant-se independentista, però la realitat és que fins ara no ho ha fet. I no és gens previsible que ho faci. CiU és una coalició de dos partits, i si Convergència es declarés independentista la coalició es trencaria. És així de senzill. O, segons com es miri, així de complicat.

dimarts, 20 de novembre de 2012

Senyor Pedro José Ramírez, @ PedroJota:

A la premsa no tot val, i no s’hauria d’oblidar mai l’exigència ètica de dir sempre la veritat. Com a periodista vostè ens ha demostrat, repetidament, que està molt acostumat a fer trampa i a dir i a escriure mentides en el diari espanyol de capital italià que dirigeix, així com en altres mitjans de comunicació ideològicament afins. El poder i la influència social de la premsa és important, i tant en règims dictatorials com en una democràcia és bo que ho sigui. Però un dels principis bàsics del negoci de la premsa és que sempre s’hauria de dir la veritat. Vostè això no ho té en compte i barreja alegrament informacions, falsedats i opinions. Estic convençut que vostè es pensa que tothom el tem, i segurament molta gent el tem. Però molta gent no vol dir tothom. Alguns no el temen ni es deixen impressionar per les astracanades periodístiques que es permet la gosadia de vomitar amb una certa regularitat i, darrerament, dia sí i dia també. Vostè aquests dies segurament vendrà més diaris que de costum, però professionalment s’anirà enfonsant en el fang del descrèdit professional més vergonyós.

Gens cordialment,

Miquel Saumell

dissabte, 17 de novembre de 2012

Recta final de la campanya

Arribats a la recta final de la campanya i a només una setmana de la jornada electoral poques coses queden ja per aclarir. Potser la més mediàtica és si CiU assolirà o no la majoria absoluta, un tema al meu entendre políticament poc rellevant tot i que personalment, per higiene democràtica, preferiria que no passessin dels 67 escons. Les majories absolutes, tant se val del color polític que siguin, no acostumen a ser bones, sigui qui sigui qui les encapçali. La segona incògnita d’aquestes eleccions és quin partit ocuparà el segon lloc del podi, un honor que, pel que ens diuen les enquestes, ara mateix es disputen tres partits: un de genuïnament català, ERC; un altre, el PP, d’una clara i gens dissimulada obediència espanyola; i un tercer, el PSOE, que a Catalunya es presenta amb una marca diferenciada (PSC), però que no està clar si, com asseguren ells, van per lliure o, com tot sembla indicar, fan el que els ordenen els seus tutors del carrer de Ferraz de Madrid. Sigui com sigui i encara que algú em pugui acusar d’escombrar cap a casa, tant per tant prefereixo que la medalla de plata sigui pels de casa.

Els neocomunistes verds és de suposar que, diputat amunt diputat avall, seguiran fent, com a l’hora de la veritat sempre han fet, de comparses dels socialistes. ICV-EUiA té la seva clientela fixa, bastant fidel per cert, tot i que aquesta vegada rebran algun vot prestat socialista. I dit això, poca cosa més. Si C’s treu algun diputat més que els tres que tenen ara segur que serà molt important per a ells però resulta poc rellevant pel país, com igualment serà poc rellevant si els de Si acaben renovant el mandat parlamentari de López Tena i companyia o esdevenen un partit extraparlamentari. Al capdavall, si perden la representació parlamentària que tenien fins ara serà de lamentar pel moviment independentista però s’ho hauran guanyat a pols. I no serà perquè no se’ls ha avisat repetidament dels seus errors estratègics i d'imatge. Qui queda? Les CUP sembla ser que ho tenen magre, i els d’UPyD encara més. Ja per acabar, penso que estaria bé que els voluntariosos d’Escons en blanc en poguessin deixar algun sense ocupar. Seria la prova del cotó que indicaria que, en aquesta societat amb tantes mancances democràtiques, no tot està perdut.

Una nota final. Segons va explicar Quim Monzó fa uns dies a La Vanguardia, dels 156.617 catalans residents a l’estranger amb dret a vot, 150.346 no podran emetre’l. És a dir, només podrà votar el quatre per cent del cens. En ple segle XXI i disposant de les eines tecnològiques a l’entorn d’internet per poder emetre el vot, si cal, des de l’ordinador de casa, aquesta informació sembla retornar-nos al segle XX. Algú s’haurà de posar les piles per tal que una situació esperpèntica com aquesta no es torni a repetir mai més.

dimarts, 13 de novembre de 2012

Vaga general... a Lisboa

Aquesta setmana torno a ser a Lisboa, una ciutat que, com ja he comentat anteriorment, és tan poc coneguda com absolutament interessant per visitar. Qualsevol època de l’any és bona per anar a Lisboa. Mai em cansaré de recomanar-ne la visita. Sense entrar en concrecions, us diré que Lisboa té de tot i més, i amb això ja està tot dit. Per a detalls concrets em remeto a les guies especialitzades així com als diversos articles publicats en aquest mateix blog (en trobareu uns quants posant “Lisboa” al buscador del blog, a dalt a l’esquerra). Si teniu oportunitat de fer-hi una escapada no us en esteu. Tingueu, però, en compte que, degut a la crisi, en només dos anys l’oferta de vols de Barcelona a Lisboa s’ha reduït a la meitat. Ara només hi ha vuit vols diaris repartits entre Air Portugal, Vueling i Easyjet.

La meva estima d’anys per Lisboa, un sentiment similar al que experimento per altres capitals de l’Europa del sud (Atenes, Barcelona, Istanbul, Madrid, Roma), no ha minvat gens pel fet que Portugal sigui, des de fa uns anys, un dels anomenats països PIGS (porcs) d’Europa, és a dir, Portugal, Italy, Greece, Spain, utilitzant un acrònim insultant i de pèssim gust que es van inventar els europeus rics, o que es pensen que encara ho són, que aquí també hi hauria molt a discutir. En el viacrucis econòmic europeu encara no sabem qui riurà l’últim. La realitat és, però, que, a dia d’avui, Portugal ocupa el segon lloc del podi europeu de la pobresa encapçalat per Grècia i completat per Espanya. Itàlia i Irlanda, tot i pertànyer també al club dels nous pobres d’Europa, de moment es queden sense medalla i s’han de conformar amb el diploma olímpic.

Demà, a Portugal, gaudirem d’una vaga general que va ser convocada molt abans que se’n convoqués una de similar a casa nostra. És perfectament coneguda la meva aversió a les vagues generals, i no insistiré ara en els meus arguments. El fet inqüestionable és, però, que els treballadors es van guanyar el dret a fer vaga i la fan quan ho consideren oportú, però tinc la sensació que més que beneficiar-se de la vaga en seran els primers perjudicats. Cal dir també que, en comparació amb els nostres, els sindicats portuguesos, almenys en aparença, són més esquerranosos i revolucionaris, especialment aquells que tenen els comunistes entre els seus ideòlegs. Sí, sí, encara queden comunistes. A Portugal és molt corrent trobar-te amb cartells de partits polítics i sindicats més o menys afins amb el comunisme que llueixen el logo de la falç i el martell, uns símbols pràcticament desapareguts en altres indrets d’Europa. És quelcom que sempre que vaig a Portugal em crida l’atenció.

Impediments tècnics i logístics m’impedeixen penjar el cartell oficial de la vaga portuguesa i m’haig de conformar amb un cartell de la vaga catalana, fotografiat la setmana passada al Barri del Rec d’Igualada. Sigui com sigui, la justificació dels sindicats portuguesos per convocar una nova vaga general no crec que difereixi massa de la dels nostres sindicats. El fet evident és que tant els portuguesos com els catalans hem patit uns governs que, per dir-ho suaument, ho han fet i ho fan molt malament. Es van trobar amb una herència nefasta, això no ho discuteix ningú, però la crua realitat és que ara encara estem pitjor. I quan uns governants com els nostres, que han retallat per allà on no tocava i no han tocat allò que haurien d’haver retallat, es combinen amb una política econòmica europea excessivament estricta, el resultat és que ni els portuguesos ni nosaltres podem començar a aixecar el cap.

La realitat és que cada dia que passa ens enfonsem més. Hi ha, però, un bri d’esperança: persones normalment ben informades comencen a dir ara que la senyora Angela Merkel acabarà cedint, ni que sigui només una mica, per permetre que els països pobres d’Europa comencem a aixecar el cap... per poder comprar productes alemanys. Veurem com acaba tot plegat però, de moment, la vaga de demà que, repeteixo, no servirà per a res de positiu, ens l’haurem d’empassar ens agradi o no. A l’hotel ja ens han avisat que potser no ens faran el llit.

divendres, 9 de novembre de 2012

El “culpable” no és Mas, són els catalans

Observant els mitjans de comunicació espanyols, gairebé sense excepció, així com alguns de catalans, sembla que s’hagin posat d’acord per fer una anàlisi tan simplista com absolutament falsa de l’actual situació política de Catalunya, per acabar traient tots la mateixa conclusió equivocada. Així, el president Mas seria l’únic culpable de la deriva independentista que ha esclatat darrerament al nord-est espanyol. Doncs bé, per dir-ho suaument, això és totalment fals. Mas no és l’origen d’aquesta moguda, Mas només va a remolc dels esdeveniments, a remolc dels catalans.

Partint d’aquesta falsedat, els mitjans de comunicació d'obediència espanyolista han decidit posar-se a desbarrar contra la primera autoritat de Catalunya. I, pel que sembla, val tot: desqualificacions polítiques i també personals, tergiversacions i manipulacions interessades i, tot plegat, adobat amb insults, grolleries i mentides de tota mena. Si recopiléssim tot el catàleg d’improperis, falsedats, desqualificacions i insults rebuts per Mas en els últims dos mesos de ben segur que amb un llibre prim no n’hi hauria pas prou per encabir tota la porqueria acumulada.

Fins fa com qui diu quatre dies Artur Mas no era un polític independentista. Mas només era el líder d’un partit que, des de la seva fundació, ha portat com a bandera l’ambigüitat calculada del peix al cove i la puta i la ramoneta, és a dir, la doctrina política coneguda com el pujolisme. I tampoc està tan clar que ara en sigui, i és que davant de conversions polítiques tan sobtades com aquesta és recomanable posar-se preventivament en guàrdia. Per si de cas. Vull pensar que el discurs de Mas és sincer, de fet m'agradaria molt que ho fos, però com que venim d’on venim tampoc no hi posaria encara la mà al foc.

L’impressionant esclat popular de l’onze de setembre va agafar per sorpresa a tothom, també a Mas, i ara la classe política intenta adaptar-se a la nova situació sorgida a partir d’aquell esdeveniment. Els uns defensant les tesis d’un espanyolisme caspós i tronat que ja semblava desat a la caixa de la història, però que, pel que sembla, només estava mig adormit. Els altres mostrant unes esperpèntiques complicitats amb un suposat model federalista que a Espanya no defensa gairebé ningú. I entremig, molts catalans que pensen, i no crec pas que vagin gaire desencaminats, que una oportunitat com aquesta no se’ns tornarà a presentar en dècades. Aprofitem-la! És ara o mai!

dimecres, 7 de novembre de 2012

Four more years

Four more years. Finalitzades les eleccions i amb el recompte de vots gairebé enllestit, els americans avui es tornen a posar a treballar. A treballar de valent. En primer lloc i com és lògic, a treballar per a ells mateixos i les seves famílies, però, de retruc, saben que també ho fan pel seu país. La situació econòmica dels Estats Units és força complicada, amb un dèficit desbocat al que ara s’hi haurà de fer front sense més excuses ni dilacions. Això significarà sacrificis importants per a la població. Els americans saben que els propers quatre anys no seran de flors i violes, però hi ha una cosa que diferencia els Estats Units dels estats europeus i que es copsa només arribar-hi: els americans són terriblement patriotes i creuen profundament en el seu país i les seves gairebé il·limitades possibilitats. Vull entendre que és un patriotisme sa tot i que, en les seves formes externes, em resulta molt ridícul i difícil d’entendre. Trobo ridículs els crits histriònics de caire patriòtic així com les banderetes americanes en mans de persones de tota edat i condició.  Trobo igualment ridícul que es posi la bandera americana al jardí de casa o al cotxe. Però dit això, que al capdavall només es tracta d’un tema cultural i de l’alçada on cadascú decideix posar el llistó del sentit del ridícul, els americans estan plenament convençuts de les immenses potencialitats del seu país i de la seva gent, i saben que se’n sortiran. I sabent això, encara que sigui una creença equivocada, estic segur que és molt més fàcil sortir-se’n. A Europa n’hauríem de prendre nota.

dimarts, 6 de novembre de 2012

Maneres de fer el ridícul: “fem pinya”

Aquests dies va de manifestos polítics, i qui no en signa un en contra del procés democràtic català cap a l'estat propi no és ningú. Si encara no n’heu signat cap aquí teniu una nova opció en forma d’organització catalana teòricament neutral. Fixeu-vos que el terme teòricament està escrit en cursiva. Prestem-hi, doncs, una mica d’atenció.

Només cal fer una mirada ràpida a aquesta pàgina web per adonar-se que, tot i que el títol "fem pinya" és en català, la pàgina principal és en espanyol, sent la versió catalana subsidiària de la pàgina principal. És només un petit detall, però és la primera pista.

Segona pista. A més a més la pàgina web compta amb una traducció només parcial al català i, per cert, amb tantes faltes d’ortografia i sintaxi que sembla que se’n fotin de la llengua catalana. És d’esperar que a partir del comentari que els he deixat faran les correccions pertinents.

Tercera pista. Si això ho complementem amb les biografies d’alguns personatges que es dignen donar la cara, ens trobem gairebé sense cap dubte amb un sucursal ideològica, més o menys emmascarada, de la franquícia catalana del Partido Popular.

Deixeu-me dir per acabar que el fotomuntatge del punt fronterer reproduït a dalt resulta francament fastigós. I després encara diuen que els separadors són uns altres! Per cert, els que han dissenyat aquesta web potser ignoren que la bandera de l’esquerra ni és legal ara ni ho serà en una futura Catalunya independent com a nou estat d’Europa. Aquesta és la pista del mal gust.

Afegitó (14:40 hrs): tal com ens diu la Clidice, la de la dreta tampoc ho és; li manca l'escut.

dilluns, 5 de novembre de 2012

Cert o fals?

Un senyor entra en un bar i demana una cervesa. “Un euro”, li diu el cambrer.

“Sí que és barata la cervesa aquí”, pensa el client tot deixant una moneda d’un euro sobre el mostrador.

“Perdó, però si no s’ha portat el seu propi vas, són dos euros més”, li diu el cambrer.

El client, una mica mosca, paga els dos euros, agafa la gerra i se’n va cap a una de les taules del local, quan sent la veu del cambrer que li diu: “Si s’asseu hi haurà d’afegir tres euros, i si no ha reservat seient haurà de pagar dos euros més”.

El client, ara sí, molt molest, s’atansa al cambrer i li etziba: “Això és un abús, vull parlar amb el responsable d’aquest bar”.

El cambrer, somrient, li respon: “Ho sento, només hi pot contactar per correu electrònic. I per cert, si no pensa rentar el vas són dos euros més”.

Creieu que una situació així pot ser veritat, o penseu que aquest episodi que corre per la xarxa és tan fals com el fals certificat de naixement kenyà del president Obama reproduït a dalt? Aplicant una mínima dosi de sentit comú no cal dir quina hauria de ser la resposta.

Però si feu l’esforç d’imaginar-vos que el cambrer es diu Michael O’Leary, CEO d’una companyia aèria anomenada Ryanair, i que el client del bar és un dels soferts passatgers de la low cost irlandesa, llavors potser ja no ho trobaríeu tan increïble. El que són totalment increïbles són les atípiques pràctiques comercials i de màrqueting de Ryanair, unes pràctiques que comporten el tracte gairebé degradant que tot sovint reben els passatgers d’aquesta companyia aèria.

Sí, ja ho sé, ningú t’obliga a ser client d’aquesta mena de companyies, i si no vols pols, no vagis a l’era i tot allò que s’acostuma a dir en aquests casos, però resulta sorprenent, almenys em resulta sorprenent a mi, que les autoritats comunitàries europees, tan intervencionistes en segons quins casos, aquí no hi tinguin res a dir.

divendres, 2 de novembre de 2012

Guantanamo i les eleccions americanes

El proper dimarts, el dimarts següent al primer dilluns de novembre dels anys de traspàs, es celebren les eleccions als Estats Units. Com que, d’entrada, sento curiositat per tot el que passa a tot arreu, òbviament també estic interessat per la situació política dels Estats Units. Reconec, però, que aquesta vegada, amb tot el que està passant a Catalunya i el procés imparable cap a constituir-se en un nou estat d’Europa, he seguit una mica de passada i amb menys interès que altres anys la llarguíssima campanya electoral americana. Amb tota franquesa, ara mateix m’interessa molt més el que passa a Catalunya que qui serà el proper president dels Estats Units. Sóc conscient que fent aquesta afirmació corro el risc que algú pensi que estic demostrant ser un aldeano, que és així com ens consideren alguns nacionalistes espanyols que encara no han entès els motius pels quals molts catalans pretenem deixar de ser espanyols. Bé, res a dir, el pensament és lliure i visca la llibertat d’expressió, però pels espanyols també resulta vàlida aquella dita que diu que mai és tard per aprendre coses, tot i que de vegades s’aprenen massa tard, quan ja no hi ha remei.

Fa quatre anys tenia clar que d’haver sigut un americà amb dret a vot hagués votat per Barack Obama. Avui, però, ni m’he plantejat si repetiria aquell hipotètic vot o optaria pel republicà Mitt Romney. He viatjat unes quantes vegades als Estats Units i he treballat amb empreses americanes, i amb els anys m’he anat convencent que cada dia hi ha menys diferència entre un president demòcrata i un president republicà. Els polítics americans, com gairebé tots els polítics, tenen bàsicament més interessos que principis, i sembla ser que, quan dels interessos nacionals americans es tracta, entre demòcrates i republicans hi ha molta coincidència. Posaré només un exemple: una de les promeses electorals de l’actual president Obama en la campanya de fa quatre anys va ser que, si sortia elegit president, durant el seu primer any de mandat es tancarien els vergonyosos llimbs legals del Guantanamo Bay detention camp creats pel seu antecessor republicà Bush. Doncs bé, ja n’han passat quatre i aquella promesa ha quedat en un no res. Cal recordar que allà hi ha gent engarjolada des de fa anys sense judicis, advocats civils ni garanties processals i, pel que sembla, seguirà sent així sine die. I més trist encara, en aquesta campanya electoral de Guantanamo pràcticament ni se n’ha parlat, com donant per bones republicans i demòcrates aquestes pràctiques governamentals inhumanes i totalment antidemocràtiques. Tampoc s’ha parlat gaire de la pena de mort vigent als Estats Units i de la seva possible abolició. Interessos nacionals o manca de sensibilitat humana i democràtica? Potser una barreja d’ambdues coses.

Les enquestes donen pràcticament un empat i a hores d’ara no se sap qui guanyarà tot i que, francament, no crec que canviïn molt les coses. Guanyi un o guanyi l’altre tot sembla indicar que les vergonyes de Guantanamo i la pena de mort continuaran existint davant d’una gran indiferència general. Decebedor.