El que de veritat interessa als catalans

(d'El Punt Avui)

Doña Alícia sempre ens aconsella que ens deixem de collonades, drets a decidir i ximpleries independentistes, i que ens centrem en el que de veritat interessa als catalans. Ens deixa anar aquesta prèdica dia sí i dia també, com si fos un lloro ensinistrat per anar repetint sempre la mateixa musiqueta. Per raons de feina Doña Alícia passa una bona part de la setmana a Madrid. Hi ha d’anar a despatxar amb els seus tutors polítics i a rebre les consignes i els argumentaris que després utilitzarà en les seves intervencions públiques. A Madrid hi va també a participar en determinades tertúlies televisives que, perquè ningú se’ns enfadi, només definiré com de caire clarament anticatalà. Són unes tertúlies que a molts catalans ens provoquen una gran vergonya aliena. Però Doña Alícia sembla estar molt satisfeta quan comparteix plató amb aquells nefastos personatges als que alguns anomenen fatxes, i no seré pas jo qui els porti la contrària. Doncs bé, és precisament en aquells selectes ambients de la capital del regne on Doña Alícia detecta quines són les nostres mancances i què és el que de veritat interessa als catalans. Segons ella, és clar.

Ara mateix Doña Alícia no sembla tenir cap dubte que el que de veritat interessa als catalans són les banderes rojigualdas. Així com el seu correligionari Wert s’ha proposat espanyolitzar la mainada catalana mitjançant la llengua castellana (en detriment de la catalana, és clar, però això no ho diu mai), Doña Alícia, per mitjà de la virreina amb despatx al carrer Mallorca de Barcelona, s’ha proposat espanyolitzar les ciutats i els pobles de Catalunya a base d’omplir-los de rojigualdas. Així, Doña Maria de los Llanos intenta, de moment amb poc èxit, que allà on hi hagi un ajuntament, un consell comarcal, un ambulatori, una depuradora, una guarderia, un museu, una biblioteca, una escola o una llar d’avis, és a dir, a qualsevol equipament públic del municipi, hi hagi també una rojigualda, la bandera que alguns despistats de la ceba encara anomenen l’estanquera, tot i que ja fa anys que els estancs la van substituir per un logo més modern i comercialment més atractiu. El motiu d’aquell canvi és que la marca Espanya està tan desacreditada arreu que ja no serveix ni per vendre tabac.

Doña Alícia, però, té un problema, i és que massa sovint tendeix a oblidar que el que de veritat volen els catalans no cal que ens ho descobreixi ella. El que de veritat volen els catalans ja va quedar clarament expressat, molt recentment, amb els últims resultats electorals. La democràcia funciona votant, i és així com sabem el que de veritat interessa als catalans. Comença a resultar cansat haver de recordar que el Partido Popular de Doña Alícia i Doña Maria de los Llanos no va arribar ni al tretze per cent dels vots dels catalans, i amb això ja està tot dit. Així que nosaltres a la nostra, i elles que es vagin entretenint predicant en el desert sobre les bondats de la rojigualda. La seva, però, és una batalla perduda, i m’atreviria a dir que elles també ho saben.