La bandera de la senyora

La senyora, amb una veu i un posat com si fos la nostra particular senyoreta Rottenmeier, sempre ha tingut molt interès en explicar a qui tingui la paciència d’escoltar-la el seu peculiar punt de vista sobre tot el que faci olor de català, tingui el terme català connotacions educatives, lingüístiques, culturals o polítiques. Sovint ho fa, però, en uns termes tan puerils i irrespectuosos que poden arribar a provocar vergonya aliena. Maria de los Llanos de Luna és la mateixa senyora que, en la seva etapa com a diputada pepera, des del faristol del Parlament no va ser capaç de deixar-se anar mai amb un simple bon dia en català. Doncs bé, aquesta senyora ara mateix es guanya la vida fent de representant oficial a Catalunya del nacionalisme espanyol més tronat i caspós, més aznarista i vidal-quadrista per entendre’ns.

El Partido Popular és especialista a diagnosticar i posar en relleu públicament tot allò que interessa els catalans, que no és precisament allò que interessa la majoria de catalans sinó el que alguns espanyols com Doña María de los Llanos pensen que ens interessa. És aquesta mena de gent que va pel món amb la pretensió de pensar pels altres, de fer-los veure allò políticament correcte que al seu parer haurien de pensar. Els colonitzadors espanyols sempre ho han tingut això, aquesta pretensió de considerar-se a si mateixos com els amos i tutors dels pobles colonitzats. Així, la virreina ara pretén demostrar la seva autoritat amb allò que segons ella veritablement interessa els catalans: les banderes. Les banderes espanyoles, per descomptat.

Com és possible que havent-hi els greus problemes que hi ha amb les banderes els catalans perdin el temps discutint sobre nimietats de l’estil de la greu crisi econòmica, l’atur juvenil i el no juvenil, el dèficit fiscal i totes aquestes bajanades? Com es pot permetre que con la que está cayendo (expressió típica d’un dirigent popular comme il faut) amb les banderes els catalans s’entretinguin amb aquestes coses? Com es pot entendre que hi hagi gent a Catalunya que no es preocupi d’allò que veritablement interessa els catalans, és a dir, les banderes? Les banderes espanyoles, per descomptat. La senyora de Luna, doncs, un cop carregades les seves piles patriòtiques ens ha avisat que ara entrarà de ple en el negociat de les banderes. La senyora es dedicarà en cos i ànima a allò que segons ella més interessa els catalans: les banderes. Les banderes espanyoles, per descomptat. L’objectiu és que la seva bandera onegi a tot arreu, i la resta són trons.

Com si pel fet d’ocupar un càrrec públic un ja tingués dret a dir tonteries, la senyora també va dir que una Catalunya independent seria més pobra que la Catalunya d’ara annexada a Espanya. El mateix dia el dirigent comunitari Barroso veia perfectament viable una Catalunya independent. A qui ens hem de creure, a la senyora de Luna o al senyor Barroso? Qui mereix més credibilitat? Qui toca més de peus a terra? Comença a fer una mica de mandra haver de contestar preguntes tan òbvies com aquestes. Deixem-ho aquí.