.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 19 d’abril del 2012

Repsol no és Espanya

Potser no caldria fer una afirmació tan òbvia com la que he triat pel títol d’aquest article, però escoltant i llegint el que diuen aquests dies alguns mitjans informatius em sembla que no resulta gens sobrera. Repsol no és Espanya. Repsol només és una empresa cent per cent privada, intueixo que de capital majoritàriament espanyol, però que tampoc m’atreviria a assegurar-ho perquè les seves accions cotitzen a diverses borses de valors. L’accionista principal de Repsol és, però, laCaixa, empresa que té la seva seu social a Barcelona, i el president de Repsol, Antoni Brufau (a la foto), és català. Però així com laCaixa no és Catalunya (tot i que de vegades ho pugui semblar), Repsol no és Espanya. Repsol són només els seus milers d’accionistes d’aquí i de fora que un dia van decidir invertir-hi.

YPF (Yacimientos Petrolíferos Fiscales) és una empresa argentina que fins dilluns tenia la majoria del seu capital en mans de Repsol. Fa anys YPF havia sigut una empresa pública, però quan el govern Menem va decidir privatitzar-la Repsol la va comprar pagant trinco-trinco el preu que demanava el venedor, és a dir, l’estat argentí. Però dilluns passat el mateix estat argentí, ara liderat per la presidenta Fernández, va decidir expropiar a Repsol el 51% d’YPF, i fins al moment no queda clar quin preu pensen pagar a l’accionista expropiat, això suposant que estiguin disposats a pagar alguna cosa. Hi poso aquestes reserves perquè recordo el cas Agbar, que tot i les sentències judicials favorables encara no ha cobrat de l’estat argentí. La resta d’accionistes d’YPF (49% del capital) de moment segueixen sent-ho, i Repsol passarà de dominar la companyia amb un 57% de les accions a ser-ne un accionista minoritari amb el 6% del capital.

A partir d’aquestes dades es poden fer les valoracions polítiques que es vulguin. El camarada Centella, per exemple, que és el secretari general del PCE (sí, sí, el Partido Comunista de España encara existeix!), s’ha posat immediatament al costat de la presidenta Fernández. La diputada Simó i el diputat Tardà, ambdós d’Esquerra Republicana de Catalunya, també. Al diputat Herrera encara no he tingut ocasió d’escoltar-lo però el seu coreligionari Miralles, de l’ala més esquerrana de la coalició ICV-EUiA, també dóna ple suport a l’expropiació. Però fora de formacions polítiques minoritàries com aquestes i alguna més, el gruix de la classe política espanyola i catalana s’ha posicionat clarament en contra d’aquesta expropiació i, amb més o menys matisos, dóna suport a les mesures que, a partir d’ara, pugui prendre Espanya en contra de la República Argentina.

No és cap secret per a ningú que Argentina té actualment greus problemes econòmics, i si això ho combinem amb una presidenta populista de tarannà més peronista i chavista que demòcrata no ens han de sorprendre les seves agosarades i irresponsables decisions. En aquests casos sempre es busca un enemic extern. Fa poc va provar de desviar l’atenció dels greus problemes interns del seu país amb el tema de les Falkland Islands, però els anglesos li van parar els peus i allò no li va sortir bé. Ara ha fet un nou intent amb Repsol i ja es veurà com li sortirà. De moment la inseguretat jurídica que s’ha generat amb aquest afer li passarà factura més d’hora que tard. Argentina ha entrat ja a formar part de la llista dels països perillosos on fer-hi una inversió constitueix una operació d’alt risc. I com tots sabem o hauríem de saber, el diner és molt però que molt poruc. A curt termini el perdedor és Repsol però no tinc cap dubte que a mitjà i llarg termini el perdedor serà la República Argentina, un país fantàstic en molts aspectes però que no ha tingut mai sort amb els seus dirigents polítics.

7 comentaris:

kika ha dit...

i quan dos, que han fet els diners un a costa de l'altre, es barallen per diners i només per diners ... ja s'ho faran. no crec que es pugui donar la raó a ningú.
ara bé, el cop de llei de la presidenta em recorda a les gestes del nacionalisme espanyol que cada dia ens fan sentir per catalunya!

Miquel Saumell ha dit...

Kika,
Gràcies. En altres casos potser em poden sorgir dubtes però en aquest contenciós penso que té raó el senyor Brufau.

Clidice ha dit...

Ahir comentàvem amb algú com la gent som capaços d'encimbellar impresentables sense cap mena de rubor. Això sí, després ens queixem i votem un altre indocumentat. Aquí i a l'Argentina, on s'escaigui. En Brufau pot ser el representant d'un cert capitalisme, però de ruc no en té ni un pèl, o sigui que bestieses les mínimes. Vaja, que és un risc que es corre quan poses els diners en un lloc, però per l'Argentina és una publicitat negativa que farà fugir els capitals. (ja veus que no m'alineo al costat de certs personatges) Els desajustaments en aquest món que tira a global però encara no sap com fer-ho sempre seran dramàtics. Sobretot per la butxaca d'alguns, o de molts.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Et felicito per mantenir un discurs propi fins i tot quan toca discrepar obertament amb dirigents del teu propi partit. Això diu molt de tu però mira de no repetir-ho gaire no fos cas que la propera vegada et quedis fora de les llistes.

marta (volar de nit) ha dit...

Bon article. Jo també ho veig força com dius malgrat que aquesta no sigui l'opinió fàcil de mantenir en certs entorns, justament pels posicionaments públics que has posat damunt de la taula i que estiren cap a l'altra banda.

Clidice ha dit...

Miquel, em preocupa poc quedar-me fora de les llistes. D'entrada, tampoc hi ha bufetades per ser-hi i si creuen que no els faig el pes tenen tot el dret a comentar-me que prescindeixen de la meva aportació. Més d'un, i més de dos, dels de casa, vull dir, quedaran molt satisfets. Avantatges de no ser política professional i tenir molt clar que el cursus honorum és un estatus temporal.

I no sé quina mania tenen alguns membres del meu partit de fer seguidisme dels dictats ideològics d'ICV. Si he de ser com ells perquè punyeta estic en un altre partit?

Miquel Saumell ha dit...

Marta,
Com que m’agraden la discrepància raonada i el discurs propi, no em sap greu quedar-me en minoria quan toca. I no només això, de vegades fins i tot en gaudeixo :-)

Clidice,
Ja pots suposar que això d'"anar a les llistes" era només una petita provocació, sense més.
I sobre la pregunta que et fas al final només tu en coneixes la resposta. :-)