Repsol no és Espanya

Potser no caldria fer una afirmació tan òbvia com la que he triat pel títol d’aquest article, però escoltant i llegint el que diuen aquests dies alguns mitjans informatius em sembla que no resulta gens sobrera. Repsol no és Espanya. Repsol només és una empresa cent per cent privada, intueixo que de capital majoritàriament espanyol, però que tampoc m’atreviria a assegurar-ho perquè les seves accions cotitzen a diverses borses de valors. L’accionista principal de Repsol és, però, laCaixa, empresa que té la seva seu social a Barcelona, i el president de Repsol, Antoni Brufau (a la foto), és català. Però així com laCaixa no és Catalunya (tot i que de vegades ho pugui semblar), Repsol no és Espanya. Repsol són només els seus milers d’accionistes d’aquí i de fora que un dia van decidir invertir-hi.

YPF (Yacimientos Petrolíferos Fiscales) és una empresa argentina que fins dilluns tenia la majoria del seu capital en mans de Repsol. Fa anys YPF havia sigut una empresa pública, però quan el govern Menem va decidir privatitzar-la Repsol la va comprar pagant trinco-trinco el preu que demanava el venedor, és a dir, l’estat argentí. Però dilluns passat el mateix estat argentí, ara liderat per la presidenta Fernández, va decidir expropiar a Repsol el 51% d’YPF, i fins al moment no queda clar quin preu pensen pagar a l’accionista expropiat, això suposant que estiguin disposats a pagar alguna cosa. Hi poso aquestes reserves perquè recordo el cas Agbar, que tot i les sentències judicials favorables encara no ha cobrat de l’estat argentí. La resta d’accionistes d’YPF (49% del capital) de moment segueixen sent-ho, i Repsol passarà de dominar la companyia amb un 57% de les accions a ser-ne un accionista minoritari amb el 6% del capital.

A partir d’aquestes dades es poden fer les valoracions polítiques que es vulguin. El camarada Centella, per exemple, que és el secretari general del PCE (sí, sí, el Partido Comunista de España encara existeix!), s’ha posat immediatament al costat de la presidenta Fernández. La diputada Simó i el diputat Tardà, ambdós d’Esquerra Republicana de Catalunya, també. Al diputat Herrera encara no he tingut ocasió d’escoltar-lo però el seu coreligionari Miralles, de l’ala més esquerrana de la coalició ICV-EUiA, també dóna ple suport a l’expropiació. Però fora de formacions polítiques minoritàries com aquestes i alguna més, el gruix de la classe política espanyola i catalana s’ha posicionat clarament en contra d’aquesta expropiació i, amb més o menys matisos, dóna suport a les mesures que, a partir d’ara, pugui prendre Espanya en contra de la República Argentina.

No és cap secret per a ningú que Argentina té actualment greus problemes econòmics, i si això ho combinem amb una presidenta populista de tarannà més peronista i chavista que demòcrata no ens han de sorprendre les seves agosarades i irresponsables decisions. En aquests casos sempre es busca un enemic extern. Fa poc va provar de desviar l’atenció dels greus problemes interns del seu país amb el tema de les Falkland Islands, però els anglesos li van parar els peus i allò no li va sortir bé. Ara ha fet un nou intent amb Repsol i ja es veurà com li sortirà. De moment la inseguretat jurídica que s’ha generat amb aquest afer li passarà factura més d’hora que tard. Argentina ha entrat ja a formar part de la llista dels països perillosos on fer-hi una inversió constitueix una operació d’alt risc. I com tots sabem o hauríem de saber, el diner és molt però que molt poruc. A curt termini el perdedor és Repsol però no tinc cap dubte que a mitjà i llarg termini el perdedor serà la República Argentina, un país fantàstic en molts aspectes però que no ha tingut mai sort amb els seus dirigents polítics.