Reciprocitat de tracte

Quan viatges sovint aviat te n’adones que en arribar a un aeroport estranger ets molt poca cosa davant d’aquell policia prepotent que et mira amb suficiència perquè sap que té a les seves mans la discrecionalitat de deixar-te entrar al seu país o de fer-te tornar a origen en el mateix avió que has arribat. Ara les autoritats brasileres han endurit els requisits d’entrada al Brasil pels espanyols que visiten aquell país, siguin turistes o hi vagin per motius professionals. A l’arribada a l’aeroport t’exigeixen el bitllet de tornada tancat, el passaport amb una validesa mínima de sis mesos, una reserva d’hotel en ferm o una invitació per escrit feta davant de notari, una acreditació bancària que es disposa d’un mínim de 170 reals per dia d’estada, i potser encara em descuido d’algun altre requisit. Persones provinents d’Espanya que no complien aquests requisits han estat reexpedides a origen sense contemplacions. Semblen mesures molt dràstiques i forassenyades però al meu entendre no ho són.

Als desmemoriats que ara s’esguincen les vestidures i es mostren patriòticament ofesos perquè han patit en carn pròpia aquestes mesures se’ls hauria de recordar que des de fa anys els brasilers que arriben a Madrid són sotmesos per la policia espanyola a un tracte fronterer tant o potser encara més exigent i, en molts casos, clarament vexatori. Després de moltes queixes del govern brasiler, prepotentment desateses per les autoritats espanyoles, no es podia esperar res més per part dels brasilers que l’aplicació d’una reciprocitat de tracte, una reacció lògica que té tot el sentit i que comparteixo fil per randa. He anat al Brasil diverses vegades i no he tingut mai cap problema, i espero que la propera vegada que hi vagi no em toqui el rebre, doncs ja procuraré arribar-hi complint amb tots els requisits d’entrada exigits per les autoritats brasileres. I és que quan un va a casa d’un altre s’ha de ser molt respectuós amb les seves normes, encara que no t’acabin de fer el pes.