Hi ha un intent d’imposar el pensament únic a Catalunya? De vegades m’ho sembla, i encara que fa quatre anys ja en vaig parlar avui l’actualitat esportiva del cap de setmana m’obliga a tornar-hi. Dissabte va jugar el Barça contra el Madrid. Segons els experts (jo no en sóc, ni tan sols vaig veure el partit) el Barça va perdre merescudament, i amb aquesta derrota el Barça segurament també pot donar per perdut el títol de la lliga espanyola de futbol. L’esdeveniment esportiu va ser notícia de portada no només a la premsa esportiva sinó també als diaris generalistes d’arreu. Per tal de veure com ho explicaven des de casa nostra vaig fer una llambregada ràpida als diaris d’ahir editats a Catalunya. Llegint segons quins periodistes i opinadors sembla que la derrota culé de dissabte hagi estat una derrota de país. Com donant per fet que el futbol és com una mena de religió única que tothom segueix i que necessàriament ha d’interessar a tothom per igual. Com si ser del Barça fos una conditio sine qua non per ser i sentir-se català de soca-rel. A mi què voleu que us digui, les persones de pensament únic em fan basarda, i aquestes barreges politicoesportives no només em sorprenen sinó que em molesten cada dia més.Hi ha qui, molt equivocadament, pretén que tothom ha de pensar com ell i que tothom ha de gaudir amb el mateix espectacle, és a dir, el futbol. I no és així, a Catalunya hi ha per sort diversitat de gustos i de pensaments, i tots són igualment respectables. Conec catalans que són de l’Espanyol i en conec d'altres (jo mateix en sóc un) que passen olímpicament del futbol, i no per això són/som menys catalans que la resta. Els culers desmemoriats potser haurien de recordar que de membres de la junta directiva del Barça, incloent-hi la majoria dels seus presidents, n’hi ha hagut bastants més de tarannà espanyolista que catalanista. Tots plegats faríem santament evitant barrejar las churras con las merinas.
6 comentaris:
Estic totalment d’acord amb el que dius en el teu post d’avui, i com t’he comentat altres vegades, aquesta crítica que fas al mon del futbol s’ha d’estendre a tots aquells que des d’un determinat punt de vista parcial pretenen parlar en nom del conjunt de ciutadans, per exemple els partits polítics. Hi ha moltes Catalunyes, com hi ha moltes Espanyes i moltes Europes.
Sóc del Barça, culé fanàtica, de les que no poden veure els partits sense acabar asseguda al respatller del sofà cridant histèrica: "mata'l!". Dissabte, a la mitja part, vaig marxar a llegir perquè no podia suportar veure que perdríem contra el màxim rival, tot i que sempre m'empipo si perdem, o si juguem malament, contra qui sigui. Vaja, que he passat molts anys de la meva vida emprenyada, si més no quan es tractava de futbol.
Fora d'això, sempre he trobat que està molt bé que el Barça (i els equips que ho vulguin) s'identifiqui amb Catalunya, que els barcelonistes pensin que és bo reivindicar Catalunya, el seu país, del qual en formen part, en el qual viuen i juguen. El que em costa més d'entendre és la inversa. On està escrit que Catalunya sigui el Barça? Catalunya és moltes coses, moltíssimes més que el Barça, sortosament. Malgrat que, servidora, no pugui estar-se'n de patir com una condemnada cada vegada que hi ha partit, però al cap d'una estoneta tot torna al seu lloc, i Catalunya encara hi és, tota sencera, amb totes les seves misèries i les seves meravelles, el Barça inclosa. :)
Crec que tot és més complexe i a més s'ha complicat. Aquí hi tot tipus d'interessos i crec que un important és l'econòmic. Malauradament aquest esport pot ell sol augmentar l'audiència de qualsevol programa o diari per dolent que sigui. I alguns diaris només viuen d'això.
Jo no soc gaire futbolero i l'utilitzo per a fer conya a la feina amb algun company del Mandril, però sempre de bon rotllo i amenitzant la jornada.
Soc incapaç de barallar-me pel futbol, només discuteixo amb aquells que diuen no a la independència amb l'únic argument de "què farà el Barça llavors?".
Sarrianenc,
Estem d’acord.
Clidice,
D’acord, i entenc tot i que no comparteixo aquests fanatismes, però intueixo que després del partit d’ahir al vespre has quedat una mica alleujada.
Jordi,
Queda entesa la teva posició.
Ja em disculparàs Miquel, però el futbol te l'hauries de mirar com el que és: els Pastorets. El bé i el mal enfrontats, "ells" contra "nosaltres". Impressions que mantenim en el nostre còdi genètic des del principi dels temps, que no les justifico, però que si deixéssim d'una banda l'error de Descartes -separar ment i cos com a dos ents diferenciats-, i ens entenguéssim com realment som, no ho trobaries tan estrany. Al cap i a la fi, n'estic convençuda, tothom fa el mateix, sigui amb el futbol, sigui amb la festa major del barri, sigui entre Kant i Hegel. Entendre la bèstia que som, estudiar el perquè apassiona a tants milions de persones aquestes "lluites" futboleres, no ens fa menys intel·ligents, ni menys compromesos en el futur de la humanitat.
Clidice,
Tot i que jo no tinc gens clar si sóc un d'"ells", un de "nosaltres" o vaig més aviat per lliure, amb el pròxim partit del Barça faré dues coses: primer, l’esforç de mirar-me’l, i segon, l’esforç afegit d’imaginar-me que estic veient "Els Pastorets" d’Esparreguera. No sé si seré capaç de fer tants esforços però, sigui com sigui, després ja et faré arribar les meves impressions. Jo sempre estic obert a aprendre! :-)
Publica un comentari a l'entrada