També hauríem pogut fer una pregunta una mica més provocadora: per ser un bon català, allò que se’n diu un català de soca-rel, es pot ser de l’Espanyol, o del Madrid? Seria compatible ser del Madrid, o de l’Espanyol, amb ser un català fetén, un català sense esquerdes patriòtiques? Avui ens centrarem, però, en la pregunta del títol.
Per aquells que -al meu entendre, equivocadament- sovint em diuen que en segons quins temes no em mullo massa, començaré dient que a mi el futbol no em diu ni ase ni bèstia. No és que detesti el futbol, no, ni molt menys, però haig d’admetre que aquest esport no em diu gran cosa. He anat alguns cops al camp del Barça però mai ho he fet per un interès propi sinó sempre acompanyant a algú que m’ho ha demanat. Normalment els que m’ho demanen són estrangers que, aprofitant un viatge de negocis a Barcelona, s’han proposat anar al Camp Nou si hi ha partit mentre són aquí. Afortunadament sempre he trobat algun amic que m’ha deixat els seus carnets per anar-hi, sense haver de passar per taquilla.
La pregunta que dóna títol a aquest article, però, s’ha de situar en el temps. La mateixa pregunta feta quaranta anys enrera segurament tenia un sentit i, m’atreviria a dir, una resposta majoritàriament positiva. Però ara som ja a l’any 2008, en ple segle XXI. L’antic cap d’estat fa més de trenta anys que va traspassar (llavors ens ho van explicar dient que s’havia produït el hecho biológico), i ens ho va deixar tot atado y bien atado. Fins i tot ens va deixar dit qui havia de ser el seu successor, una decisió franquista que, per cert, no es va objectar. Però ja fa quasi tres dècades que aquí hi ha democràcia. Democràcia molt tutelada si es vol, però una democràcia bastant homologable a la dels països del nostre entorn geopolític.
Per què, doncs, llavors, la pregunta tenia un sentit, i la resposta positiva també? Ras i curt, perquè fora del Barça i algunes coses més, aquí no hi havia ni partits polítics, ni parlaments, ni eleccions, ni, en definitiva, democràcia. Hi havia futbol, i hi havia ja un gran club, el Barça. Així de senzill. La gent estava mancada de referents i per allò de que a falta de pan buenas son tortas, el Barça podríem dir que era las tortas del molts catalans. Llavors sí, el Barça era per a molta gent quelcom més que un club.
Per aquells que -al meu entendre, equivocadament- sovint em diuen que en segons quins temes no em mullo massa, començaré dient que a mi el futbol no em diu ni ase ni bèstia. No és que detesti el futbol, no, ni molt menys, però haig d’admetre que aquest esport no em diu gran cosa. He anat alguns cops al camp del Barça però mai ho he fet per un interès propi sinó sempre acompanyant a algú que m’ho ha demanat. Normalment els que m’ho demanen són estrangers que, aprofitant un viatge de negocis a Barcelona, s’han proposat anar al Camp Nou si hi ha partit mentre són aquí. Afortunadament sempre he trobat algun amic que m’ha deixat els seus carnets per anar-hi, sense haver de passar per taquilla.
La pregunta que dóna títol a aquest article, però, s’ha de situar en el temps. La mateixa pregunta feta quaranta anys enrera segurament tenia un sentit i, m’atreviria a dir, una resposta majoritàriament positiva. Però ara som ja a l’any 2008, en ple segle XXI. L’antic cap d’estat fa més de trenta anys que va traspassar (llavors ens ho van explicar dient que s’havia produït el hecho biológico), i ens ho va deixar tot atado y bien atado. Fins i tot ens va deixar dit qui havia de ser el seu successor, una decisió franquista que, per cert, no es va objectar. Però ja fa quasi tres dècades que aquí hi ha democràcia. Democràcia molt tutelada si es vol, però una democràcia bastant homologable a la dels països del nostre entorn geopolític.
Per què, doncs, llavors, la pregunta tenia un sentit, i la resposta positiva també? Ras i curt, perquè fora del Barça i algunes coses més, aquí no hi havia ni partits polítics, ni parlaments, ni eleccions, ni, en definitiva, democràcia. Hi havia futbol, i hi havia ja un gran club, el Barça. Així de senzill. La gent estava mancada de referents i per allò de que a falta de pan buenas son tortas, el Barça podríem dir que era las tortas del molts catalans. Llavors sí, el Barça era per a molta gent quelcom més que un club.
Però avui en dia sóc dels que penso que el Barça és només un club, un gran club, el club numero 1 si es vol, però no més que un club.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada