.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 11 d’abril del 2008

Els cotxes del senyor Ratan Tata

Des de fa uns anys tothom parla sempre de la Xina, de que fabricar en aquell país resulta molt barat, de que els xinesos faran tancar les poques fàbriques que van quedant a Europa, de que en el món ric, el nostre, estem perdent competitivitat a marxes forçades, i de que els xinesos, econòmicament parlant, al final se’ns menjaran. Al ritme actual que porta la globalització i fent totes les matisacions que toquin, no s’ha de descartar res. Vaig començar a viatjar a la Xina amb una certa regularitat fa cinc lustres i totes les previsions de creixement que es feien llavors es van quedar curtes, molt curtes. L’evolució econòmica xinesa sembla no tenir límits.

Posaré només un exemple, dels molts que es podrien posar. Un petit poble de pescadors anomenat Shenzhen, a la província de Guangdong, fronterera amb Hong Kong, que tenia llavors uns pocs milers d’habitants, s’ha transformat 25 anys més tard en una gran ciutat industrial d’uns vuit milions d’habitants (la xifra exacta no la coneix ningú). Llavors es parlava de la Xina com el país del futur i molts xinesos encara duien l’americana mao grisa o blava de coll rodó; avui tothom vesteix com vol i ja ningú objecta que la Xina és una primera potencia manufacturera.

Però avui deixarem de banda la Xina i parlarem del senyor Tata. El senyor Ratan Tata, president de l’empresa Tata, potser hi ha gent que no sap qui és. Però si recordem que fa pocs dies va comprar a la casa Ford de Detroit les molt acreditades empreses automobilístiques britàniques Jaguar i Land Rover, que els americans havien adquirit dels anglesos no feia massa temps, ens farem més a l’idea que estem parlant d’una persona molt important, i d’una gran empresa a tenir en compte.

L’empresa Tata és índia i constitueix el conglomerat industrial més gran d’aquell país. Fundada fa 150 anys, avui en dia té tres-cents mil empleats distribuïts en un centenar d’empreses de set sectors industrials diferents, entre els que hi ha l’automobilístic. Tata és el primer fabricant de cotxes d’Índia, i Tata és ara l’amo de Jaguar i Land Rover.

Índia és un país relativament oblidat pel gran públic. Però el podem comparar perfectament amb la Xina, més en termes de població que de territori. A l’Índia també s’hi fabrica de tot, i en alguns sectors de la manufactura els indis són ja capdavanters al món. A l’Índia els sous també són baixos però no tant com a la Xina. Una de las diferencies que hi ha entre els productes xinesos i els productes indis és la millor qualitat d’aquests últims. La preparació acadèmica dels indis és excel·lent en molts camps; per posar només un exemple, els enginyers informàtics d’Índia treballen per tot el món, al món ric en general i als Estats Units en particular.

Doncs ara, com a emblema de qualitat, dues marques de cotxes de luxe conegudes a tot el món, Jaguar i Land Rover, han passat a ser propietat de Tata, una empresa índia. Tot un símptoma.