La dificultat de decidir el títol

Sempre he pensat que l’ofici d’escriptor, entenent com a tal aquella persona que, per posar un exemple, publica regularment la seva columna en un diari, ha de ser una manera de guanyar-se la vida molt interessant. Si un escriptor s’ho sap muntar mínimament bé, l’ofici permet molta creativitat. Així, fixades les lògiques regles del joc imposades per l’empresa editora per la que es treballi, l’escriptor disposa d’una llibertat de creació inexistent en altres professions.

En llegir això segurament que més d’un es dirà que no hi està d’acord. Bé, una flor no fa estiu i, a més a més, el pensament és lliure. Però jo jugo amb l’avantatge de l’ignorant, d’aquell que s’ho mira com si diguéssim des de fora del gremi, i em puc permetre certes opinions que un professional (entenent com a tal aquell que viu del seu ofici) mai s’atreviria a posar negre sobre blanc.

Dit això i basant-me en la meva pròpia experiència d’actualitzar aquest blog quasi cada dia, moltes vegades la major dificultat que se’m presenta és triar el títol adequat. Sovint és el que em costa més, el títol, i més d’un dia (per exemple, avui mateix) n’acabo posant un que no m’acaba de convèncer. És a dir, posant-ho per ordre creixent de dificultats, diria que en primer lloc (el que em resulta més fàcil) és escriure l’article, en segon lloc és trobar l’idea sobre la que haig d’escriure, i finalment, el que em resulta més difícil és posar-hi el títol.

A vegades m’han retret que els títols dels meus articles no sempre reflecteixen el contingut del tema tractat, o que sovint el títol que hi poso, a vegades després de pensar-ho molt, resulta equívoc. Dit amb altres paraules, que el títol no sempre és l’adequat. També m’han retret que començo amb un tema i que després me’n vaig per les branques (me n'hi vaig, sí, però sempre ho faig conscientment), i el que surt al final té poc a veure amb el títol que hi ha al principi.

És ben cert. Sovint es degut a la meva pròpia incapacitat de sintetitzar el tema tractat, d’expressar-me i resumir amb mitja dotzena de paraules el contingut de l’article. Però reconec que més d’una vegada ho he fet expressament, amb tota la intenció, sense que s’hi hagi de buscar cap més justificació, només perquè m'ha vingut de gust.