Fa uns mesos, quan es va començar a remorejar sobre la possibilitat de que Pepe Bono sigues el proper president del parlament espanyol, alguns diputats catalans del PSOE, allò que es coneix com la franquícia, van dir que això no passaria, i sostenien que la força dels seus vots i la seva influencia a Madrid impedirien el nomenament si finalment es tirava endavant la proposta.
Fa uns mesos, quan la ministra Magdalena Álvarez gestionava d’aquella manera tan sorprenent l’arribava del TGV a Barcelona, els socialistes catalans van reconèixer públicament que allò no podia ser i que la senyora Álvarez hauria de plegar. Quan ella venia a Barcelona ni tan sols tenien la cortesia d’anar-la a rebre. Però no només van ser ells els que demostraven públicament el seu rebuig a la ministra, sinó que la senyora Álvarez va ser reprovada tant pel Parlament de Catalunya com pel Senat d’Espanya.
Avui el senyor Bono presideix tan campante el Congreso de los Diputados, evidentment comptant amb els vots dels 25 diputats dòcils de la franquícia. Així mateix, la senyora Álvarez, ni partía ni doblá però sí doblemente reprobá, ha estat ratificada com a membre del consell de ministres, però no en un altre ministeri per despistar una mica sinó en el mateix càrrec. Alguns veuen aquesta decisió de Zapatero com si ens volgués demostrar als catalans que qui mana, mana. I ara se suposa que ja ningú dubta de que qui mana és ell.
Avui els socialistes catalans, els 25 diputats catalans de la franquícia, diluïts entre els 169 diputats del PSOE, ja no diuen res en contra de tot això ni desentonen dels seus companys del grup parlamentari. No només diuen que s’ha de passar pàgina d’aquests detalls menors sinó que fins i tot han arribat a manifestar que en Bono serà un excel·lent president del parlament, i que la ministra es mereix, com tothom, una nova oportunitat.
Més aviat penso que el seguidisme còmplice dels 25 s’ha de llegir com una demostració de la seva impotència i, a la pràctica, del nul valor que, com a catalans, tenen els seus vots. No és pas cap secret que sovint els diputats de la franquícia aquí diuen i voten determinades coses, però allà es mostren dòcils i creuen sempre al jefe sense protestar, votant el que els manen i demostrant així el grau real d’autonomia del que gaudeixen aquest diputats, zero.
Ens queda el dubte de l’ara diputat ras Joan Clos, ex alcalde de Barcelona i ex ministre de no se sap ben be què. S’ha de recordar que davant del Rei d’Espanya el senyor Clos va jurar un càrrec que no era el seu, és a dir, un càrrec que no era el que deia el BOE ni el que hi havia a la placa de l’entrada del seu ministeri, i sempre m’han quedat dubtes de la validesa jurídica d’aquell peculiar acte de jurament. Afortunadament, com que com a ministre no ha fet pràcticament res, el detall tampoc té massa importància.
PS: Sobre la presentació d’ahir del llibre Catalunya: Estat de la nació, podeu clicar aquí per veure’n els detalls.
Fa uns mesos, quan la ministra Magdalena Álvarez gestionava d’aquella manera tan sorprenent l’arribava del TGV a Barcelona, els socialistes catalans van reconèixer públicament que allò no podia ser i que la senyora Álvarez hauria de plegar. Quan ella venia a Barcelona ni tan sols tenien la cortesia d’anar-la a rebre. Però no només van ser ells els que demostraven públicament el seu rebuig a la ministra, sinó que la senyora Álvarez va ser reprovada tant pel Parlament de Catalunya com pel Senat d’Espanya.
Avui el senyor Bono presideix tan campante el Congreso de los Diputados, evidentment comptant amb els vots dels 25 diputats dòcils de la franquícia. Així mateix, la senyora Álvarez, ni partía ni doblá però sí doblemente reprobá, ha estat ratificada com a membre del consell de ministres, però no en un altre ministeri per despistar una mica sinó en el mateix càrrec. Alguns veuen aquesta decisió de Zapatero com si ens volgués demostrar als catalans que qui mana, mana. I ara se suposa que ja ningú dubta de que qui mana és ell.
Avui els socialistes catalans, els 25 diputats catalans de la franquícia, diluïts entre els 169 diputats del PSOE, ja no diuen res en contra de tot això ni desentonen dels seus companys del grup parlamentari. No només diuen que s’ha de passar pàgina d’aquests detalls menors sinó que fins i tot han arribat a manifestar que en Bono serà un excel·lent president del parlament, i que la ministra es mereix, com tothom, una nova oportunitat.
Més aviat penso que el seguidisme còmplice dels 25 s’ha de llegir com una demostració de la seva impotència i, a la pràctica, del nul valor que, com a catalans, tenen els seus vots. No és pas cap secret que sovint els diputats de la franquícia aquí diuen i voten determinades coses, però allà es mostren dòcils i creuen sempre al jefe sense protestar, votant el que els manen i demostrant així el grau real d’autonomia del que gaudeixen aquest diputats, zero.
Ens queda el dubte de l’ara diputat ras Joan Clos, ex alcalde de Barcelona i ex ministre de no se sap ben be què. S’ha de recordar que davant del Rei d’Espanya el senyor Clos va jurar un càrrec que no era el seu, és a dir, un càrrec que no era el que deia el BOE ni el que hi havia a la placa de l’entrada del seu ministeri, i sempre m’han quedat dubtes de la validesa jurídica d’aquell peculiar acte de jurament. Afortunadament, com que com a ministre no ha fet pràcticament res, el detall tampoc té massa importància.
PS: Sobre la presentació d’ahir del llibre Catalunya: Estat de la nació, podeu clicar aquí per veure’n els detalls.
2 comentaris:
Els catalans s'han d'empenedir molt d'haver tingut tanta por al retorn del PP, ja no per que començo a pensar que el PP a Moncloa seria igual que el PSOE, amb la diferència que els catalans estarien més enfadats que amb el "bó" de ZP. Però encara més pel fet que havent recolçat candidatures d'esquerres com ICV-EUiA o ERC, probablement avui ni la Maleni "doblemente reprobá" seria ministra ni en Bono seria l'incordi de la legislatura que ens espera.
Els 25 filials, son els 25 de la vergonya, els 25 titelles d'una espanya rancia.
A tot això tambè vull fer una petita menció ala ministra Chacon, he notat un extranya sencació en sentir un "viva España" tan català foneticament. Crec que la sensació era de dolgut.
Salut!
Vist des de l’òptica estrictament catalana i resumint-ho molt, PP i PSOE són pràcticament la mateixa cosa, en el sentit de que davant d’un conflicte d’interessos entre Catalunya i Espanya, tant els uns com els altres tenen perfectament clar quin és el seu país, quins són els seus interessos i a favor de què s’han de posicionar.
Publica un comentari a l'entrada