El millor diari

Tal com s’explica a la part de dalt del blog, en aquests articles no s’hi ha de buscar necessàriament l’objectivitat, el que no vol dir que no ho siguin d’objectius. De fet, penso que la majoria dels meus articles són objectius, però el que jo pensi té poc valor ja que evidentment no sóc prou objectiu per jutjar-me a mi mateix. Això en tot cas ho haurien de fer els lectors, que són més dels que em pensava al principi però menys dels que m’agradaria.

Fet l’aclariment, si al món som x milions els lectors de diaris, per trobar el millor diari crec que necessitaríem el mateix número de diaris, però tots diferents. M’explico. Com a lectors de premsa, els nostres gustos i necessitats no són coincidents amb els del nostre veí. És a dir, el diari perfecte simplement no existeix ni existirà mai, i hi afegiria que, partidari que sóc de la diversitat, és així afortunadament.

Però posats a fer un esforç extra per tal de trobar el millor diari, ni que només sigui des de l’òptica particular de cadascun de nosaltres i prescindint, per tant, dels altres lectors de premsa, segurament arribaríem a la conclusió que el nostre millor diari seria un patchwork fet de retalls d’altres diaris, i no passaríem d’aquí.

Potser hi haurà qui pensi que sóc massa exigent i que si fes l’esforç d’adaptar-me a l’oferta que hi ha al mercat potser acabaria per trobar el meu diari. No seré pas jo qui objecti la llibertat de pensament, és pràcticament l’única llibertat que ens queda i s’ha de conservar de totes totes. Però resulta que llegeixo els diaris des de molt jove i en el transcurs dels darrers quaranta anys ho he fet cada dia, sense saltar-me’n cap ni un, fins al punt que quan vaig de viatge me’ls fullejo tots de cop a la tornada.

Doncs bé, encara no n’he trobat cap que em faci el pes, que el pugui considerar el meu diari de capçalera. No s’ha de confondre un diari de capçalera amb un diari de referència. Per exemple, considero que La Vanguardia és un diari de referència a Barcelona, i segurament també ho és a Catalunya, però molts del seus lectors habituals no el consideren el seu diari. Són valoracions diferents del mateix producte.

Potser seria més fàcil arribar a un acord si acotéssim el debat a certs aspectes més materials del diari. Per posar un parell d’exemples: les mesures actuals de la majoria de la premsa de paper són molt més pràctiques que els llençols d’abans o, segons de quins llocs, encara d’ara mateix. L’exercici de llegir segons què en segons quines circumstàncies, per exemple a la classe turista d’un avió, resulta una tasca quasi impossible. Així, durant anys, l’ABC de Madrid (petit i grapat) era, al marge d’ideologies, el diari ideal per llegir a l’avió; tan era així que si no anaves a les primeres files molts cops ja no t’arribava.

L’altre exemple material seria la brutícia que et deixen als dits alguns diaris. La combinació de la tinta amb el tipus de paper utilitzats fa que certs diaris només es puguin llegir tenint-los a sobre d’una taula i tocant-los com menys millor. Fa anys ja vam arribar a la Lluna i avui en dia fins i tot els homes es queden embarassats, però el problema de la brutícia que et deixen als dits alguns diaris encara no s’ha resolt. Doncs a veure si ens hi posem d’una vegada!