Des de l’article anterior Si può fare i al llarg d’aquesta setmana que ara s’acaba, han passat moltes coses. De fet, aquests darrers dies s’han anat succeint a l’entorn d’Alitalia una colla d’esdeveniments força remarcables. Convé recordar que Alitalia és una de les poques companyies aèries d’Europa que encara està considerada amb aquella expressió tan significativa que reflecteix el domini de l’estat sobre l’empresa: companyia de bandera.
Cronològicament, en primer lloc i tal com es preveia, a principis de setmana el consorci Air France/KLM va retirar definitivament l’oferta de compra que formalment encara hi havia sobre la taula, oferta que pretenia fer-se amb la meitat de les accions (de propietat estatal) de l’empresa Alitalia. Aquest va ser el moment clau, a partir del qual la companyia podia declarar-se en fallida en qualsevol moment, deixar de volar i desaparèixer del mapa, seguint un procés que en els darrers anys a Europa ja havien sofert altres companyies aèries.
Per tal d’evitar-ho, el govern en funcions d’Itàlia liderat per Romano Prodi, Il Professore, i se suposa que comptant amb la conformitat del nou cap de govern in pectore Silvio Berlusconi, Il Cavaliere, que encara no ha pres possessió del càrrec, va concedir a l’empresa una nova ajuda estatal, en aquest cas un crèdit-pont de 300 milions d’euros, oficialment a tornar abans d’acabar l’any.
Tenint en compte que Alitalia està perdent un milió d’euros diaris (dissabtes i diumenges inclosos), i calculant també un cert increment de les pèrdues per la inflació, l’import del crèdit cobreix el que resta d’aquest any i dóna als seus directius un nou termini de temps per trobar una sortida a l’empresa.
Al meu particular entendre, aquests tres-cents milions no són res més que allò que se’n diu allargar l’agonia. Si s’han de tornar, un possible comprador que es faci abans amb l’empresa els haurà de descomptar del preu que en pagui, això suposant que el preu fixat superi els tres-cents milions. Si la valoració que es fes de l’empresa fos inferior, el possible comprador hauria de cobrar de l’estat italià en comptes de pagar.
Però si finalment no surt un nou comprador, l’empresa només retardarà una fallida inevitable, posposant-la uns mesos i deixant la patata calenta de l'espetec final en mans d’Il Cavaliere. Evidentment, aquesta pròrroga costaria tres-cents milions més als contribuents italians. I això deixant de banda l’opinió gens favorable de les autoritats comunitàries, i les mesures que aquestes puguin prendre en contra del govern i de l’empresa, doncs no sembla massa lògic que un govern pugui afavorir una empresa que presta uns serveis en competència amb altres empreses que no han rebut ni reben aquests ajuts. Competència deslleial en diuen d’això.
L’última notícia és que l’empresa russa Aeroflot sembla novament interessada en fer-se amb Alitalia. Déu els agafi confessats! I si m’ho miro des de la meva estricta òptica particular, se m’acudeix una pregunta: què passarà amb els meus punts MilleMiglia que a hores d’ara potser ja equivalen a algun vol gratis?
Cronològicament, en primer lloc i tal com es preveia, a principis de setmana el consorci Air France/KLM va retirar definitivament l’oferta de compra que formalment encara hi havia sobre la taula, oferta que pretenia fer-se amb la meitat de les accions (de propietat estatal) de l’empresa Alitalia. Aquest va ser el moment clau, a partir del qual la companyia podia declarar-se en fallida en qualsevol moment, deixar de volar i desaparèixer del mapa, seguint un procés que en els darrers anys a Europa ja havien sofert altres companyies aèries.
Per tal d’evitar-ho, el govern en funcions d’Itàlia liderat per Romano Prodi, Il Professore, i se suposa que comptant amb la conformitat del nou cap de govern in pectore Silvio Berlusconi, Il Cavaliere, que encara no ha pres possessió del càrrec, va concedir a l’empresa una nova ajuda estatal, en aquest cas un crèdit-pont de 300 milions d’euros, oficialment a tornar abans d’acabar l’any.
Tenint en compte que Alitalia està perdent un milió d’euros diaris (dissabtes i diumenges inclosos), i calculant també un cert increment de les pèrdues per la inflació, l’import del crèdit cobreix el que resta d’aquest any i dóna als seus directius un nou termini de temps per trobar una sortida a l’empresa.
Al meu particular entendre, aquests tres-cents milions no són res més que allò que se’n diu allargar l’agonia. Si s’han de tornar, un possible comprador que es faci abans amb l’empresa els haurà de descomptar del preu que en pagui, això suposant que el preu fixat superi els tres-cents milions. Si la valoració que es fes de l’empresa fos inferior, el possible comprador hauria de cobrar de l’estat italià en comptes de pagar.
Però si finalment no surt un nou comprador, l’empresa només retardarà una fallida inevitable, posposant-la uns mesos i deixant la patata calenta de l'espetec final en mans d’Il Cavaliere. Evidentment, aquesta pròrroga costaria tres-cents milions més als contribuents italians. I això deixant de banda l’opinió gens favorable de les autoritats comunitàries, i les mesures que aquestes puguin prendre en contra del govern i de l’empresa, doncs no sembla massa lògic que un govern pugui afavorir una empresa que presta uns serveis en competència amb altres empreses que no han rebut ni reben aquests ajuts. Competència deslleial en diuen d’això.
L’última notícia és que l’empresa russa Aeroflot sembla novament interessada en fer-se amb Alitalia. Déu els agafi confessats! I si m’ho miro des de la meva estricta òptica particular, se m’acudeix una pregunta: què passarà amb els meus punts MilleMiglia que a hores d’ara potser ja equivalen a algun vol gratis?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada