El preu de l’aigua (i 2)

Potser ja començaria a ser hora que tots plegats deixéssim d’autoenganyar-nos i anéssim acceptant que els preus de l’aigua s’haurien d’anar adequant als costos reals. Amb totes les correccions socials que toquin, això sí, doncs estem parlant d’un bé no només molt necessari sinó imprescindible, però sense perdre de vista la realitat, sense amagar el cap sota l’ala.

Fa uns mesos, des d’aquest mateix blog es plantejava que, per tractar d’evitar els embussos que de tant en tant es formen a les autopistes, la solució no passava per obrir barreres i deixar passar a tothom de franc, sinó per apujar els preus dels peatges en determinats dies i trams horaris. Es propugnava la flexibilitat de tarifes, tal com ja s’aplica en certs trams de pagament com els Túnels de Vallvidrera.

Amb l’aigua s’hauria de fer més o menys el mateix: apujar-ne el preu quan, com ara, serà més car o molt més car que ens la facin arribar a casa. És a dir, el que no s’ha de fer és deixar-ho tot en mans de la providència i en la decisió personal d’un estalvi solidari per part de l’usuari, sinó que tot plegat serà més efectiu forçant unes actituds d’estalvi real mitjançant una política de preus més realista.

(Aquí toca fer un incís. El diari La Vanguardia d’abans d’ahir diumenge obria portada amb el títol “Los barceloneses lideran el ahorro mundial de agua”. Ho repeteixo: La Vanguardia ens deia que els barcelonins som capdavanters al món en estalvi d’aigua. A dintre hi havia un reportatge on, entre altres coses, es deia que a Barcelona es consumia molta menys aigua que a ciutats com El Caire, Nova Delhi, La Havana, etc. Hi he estat, i només se m’acut fer un comentari: no m’ho crec, hi ha d’haver un error de càlcul).

Sóc conscient que suggerir una pujada de preus potser no és el més habitual. Fins i tot puc arribar a entendre que per més d’un la idea no sigui políticament correcta, però les coses són com són i no com ens agradaria que fossin, i com més aviat aterrem a la realitat més fàcil serà l’adaptació.

Ja per acabar, pretendre que la gent estalviï aigua amb la facturació d’uns mínims que s’han de pagar tant si es consumeixen com si no potser és molt útil per la companyia d’aigües, però d’efectes pràctics per generar estalvi no n’hi veig cap. Crec que s’hauria de calcular de nou tot plegat i arribar a un preu base del litre o del metre cúbic que fos més realista, i a partir d’aquí limitar-se a facturar el consum real, millor en trams diferents i cada cop més cars tal com es fa ara, i també aplicant-hi les correccions socials que s’estableixin, però eliminant-ne els mínims que, en bastants casos, no són res més que una clara invitació al consum extra.

I respecte a la visita del conseller Baltasar a Montserrat: anar a resar a la Moreneta també val, sí, i el que és segur és que no fa cap mal a ningú. Però l’acte de l’altre dia em va donar la impressió que era una manera força peculiar del titular de la conselleria que ens ha de resoldre el problema de l’aigua de dir-nos que ja ha llençat la tovallola.

Sóc molt conscient que avui possiblement no m’he guanyat cap amic amb aquest article. Què hi farem!