“Precs i rocs”

Normalment, les assemblees de copropietaris d’un edifici, les juntes de les associacions de veïns, o les dels pares d’una escola (allò que abans en deien “Apas” i hi anaven majoritàriament les senyores, i ara en diuen “Ampas” i els senyors segueixen brillant per la seva absència), o les reunions de socis d’una associació cultural o esportiva, o les juntes generals d’accionistes de les empreses, tota aquesta mena d’actes s’acaben amb un torn obert de paraules per tal que qualsevol dels assistents hi pugui dir la seva, queixar-se, opinar, suggerir o agrair.

D’aquesta part concreta de la reunió hi ha qui en diu “precs i rocs” (suposo que en traducció potser massa lliure de l’expressió “ruegos y preguntas”). Acostuma a ser la part més interessant i sucosa, sovint l’única part que val la pena ja que sempre queda oberta a la improvisació i mai se sap què pot passar, mentre que la resta de la reunió, si està ben preparada, sol desenvolupar-se sense sortir-se d’un guió bastant estricte.

Un exemple recent: dijous passat, a Sabadell, junta general ordinària d’accionistes del banc del mateix nom. A “precs i rocs” van demanar la paraula quatre persones, dos sabadellencs i dos forans (un de Madrid i un altre de Moscou).

El primer sabadellenc, accionista del banc de tota la vida, va demanar uns aclariments tècnics, i des de la taula els hi van donar. Suposo que en devia quedar satisfet doncs quan es va sotmetre a votació aquell punt concret de l’ordre del dia no va oposar-s’hi pas.

El segon sabadellenc es va queixar de que havia demanat un crèdit per comprar accions del propi banc i no el van voler atendre, insinuant que altres accionistes emblemàtics del banc rebien un millor tracte. Un d’aquells accionistes emblemàtics, que com a conseller del banc seia a la taula presidencial, un senyor molt conegut que surt als diaris dia sí i dia també, va demanar la paraula per al·lusions, per aclarir que ni ell ni cap de les seves empreses mai havien demanat un crèdit al banc per comprar accions del propi banc.

El senyor de Madrid va dir tres coses abans de començar, i les va repetir un parell de vegades més durant la seva intervenció, per tal que quedessin ben clares: que era letrado de las Cortes, que també era empresari del sector immobiliari i que faria una laudatio de la gestió, i ho va dir així, en llatí. I dit i fet, tot van ser alabances, així que potser s’ha de suposar que aquell crèdit que tenia empantanegat amb el banc a hores d’ara ja deu estar concedit i signat.

Finalment va arribar la intervenció més exòtica, exòtica per la llunyania de l’origen de l’accionista. El senyor de Rússia va començar dient que havia arribat de Moscou feia poques hores, expressament per assistir a la junta del banc, i va fer tres propostes. La primera, que en properes reunions es tingués més respecte pels accionistes de a peu com ell, i se’ls deixés aparcar al lloc reservat als consellers i vips del banc. La segona, que el banc s’hauria de plantejar cotitzar les seves accions a la borsa de Moscou, doncs allà hi ha molt diner fresc i l'acció es vendria com l'aigua. I la tercera, que de les catorze persones que veia assegudes a la taula de la presidència de l’acte només hi havia una senyora, i ell tenia entès que “las mujeres españolas no solo son muy guapas sino inteligentes”, i va demanar que de cara al futur potser s’hi hauria de posar remei. Des de la taula se li va contestar que ho tindrien en compte.

Acabada la intervenció del senyor rus es va aixecar la sessió, i tots vàrem marxar cap a casa convençuts que ell havia fet el viatge amb l’únic objectiu de assistir a la junta per dir el que va dir.