.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 12 d’abril del 2012

Amnistia fiscal?

Intueixo que les finances públiques espanyoles deuen estar en un estat molt més delicat del que ens diuen. Vaja, d’això n’estic cada dia més convençut, altrament una amnistia fiscal no s’entendria des de cap punt de vista, i molt especialment no l’entén la gran majoria de contribuents que, convençudament o no, compleixen amb totes les seves obligacions fiscals. Cal aclarir, però, que tècnicament això no és pas una amnistia fiscal sinó que només es tracta d’una proposta de regularització del diner opac fiscalment força atractiva. Quan s’acabi el procés caldrà veure també els efectes reals pràctics d’aquesta regularització, que intueixo seran bastant limitats. I és que a ningú se li escapa que tot i que aquesta regularització té un cost fiscal molt moderat, no hi ha cap garantía per part de les autoritats fiscals espanyoles que l’endemà de la regularització no t’enviïn un inspector a casa o al despatx, no per preguntar-te sobre el diner aflorat i amnistiat mitjançant aquesta regularització sinó per fer una llambregada més o menys exhaustiva a la teva comptabilitat. I tots sabem com comença una inspecció però mai se sap com acabarà, per més bé que ho intentis portar.

S’ha escrit molt sobre els arguments polítics, fiscals, tècnics i morals a favor i en contra d’una mesura fiscal tan extraordinària com aquesta. Els puc entendre tots i, evidentment, entendre’ls no vol dir justificar-los ni estar-hi d’acord. De fet estic radicalment en contra d’aquesta mal anomenada amnistia, i ara tampoc repetiré els arguments dels experts que tots hem pogut escoltar i llegir aquests dies. A més a més, si per acabar-ho d’arreglar combinem aquest perdó fiscal amb la recentment anunciada esporgada pressupostària de 10.000.000.000 d’euros en sanitat i educació, la cosa ja passa de mida, i potser arribarem a la conclusió que aquest govern està fent passos de gegant cap a un suïcidi polític a curt termini. El govern espanyol té un suport parlamentari suficient com per poder fer i desfer a discreció, però potser haurien d’entendre que fins i tot amb una majoria absoluta com la que tenen no tot s’hi val. Un govern d’aquestes característiques també té unes línies vermelles que no hauria de creuar mai.

5 comentaris:

Clidice ha dit...

Tinc la sensació que, davant de la impossibilitat de fer res més que deixar-se dur pels dictats europeus, i amb la necessitat de disfressar la intervenció que, segons diuen alguns, ja és de facto, aquest govern es reuneix cada dia dient: a veure que fem avui perquè sembli que fem alguna cosa. A part de deixar-se dur per la seva branca més nacionalcatòlico espanyolista, que sempre distreu el personal.

Viurem sempre dins una pel·lícula de Berlanga? Jo vull viure en una Catalunya lliure i seriosa, més rica o més pobra, però sobretot que no ofengui la intel·ligència.

Percola ha dit...

No entenc la raó de que existeixin grans quantitats de diner negre. Poden existir, aixó sí, petites bosses... Potser de professionals i treballadors per comte propi sí. No els estic excusant, se m'entengui, però només dic que és temptador amagar alguna cosa dins la caixa B. En canvi, els grans patrimonis, els que podien anar a Suïssa, no entenc que tinguin diner negre, podent tenir-lo perfectament legalitzat i tributant al 1% (i encara). Sí, estic parlant de les SICAVs, el diner gris. Aquest és el verdader mal de la hisenda pública. Estàn perdent un 20% del impostos i a tothom li sembla bé.

Parlaria també d'altres amnisties fiscals, com les dels partits polítics o dels clubs de futbol, però no toca.

En quant al suicidi polític que planteja, no ho crec. El votant popular és constant, vegi en totes les convocatòries sempre el mínim de 10milions de votants. No crec que a cap d'aquests els importi gens ni mica l'acció de govern dels que han escollit lliurement(?). Només els interessa que els seus hi siguin. I els seguirien votant passés el que passés, davant d'intervencions, fallides o rescats.

Sarrianenc ha dit...

M’agradaria fer un petit aclariment no sobre el teu post d’avui sinó sobre les SICAVs a les que es refereix un comentari.
Les SICAVs s’han convertit en un emblema del tracte preferencial que dóna la nostra legislació tributaria a les persones que tenen molts diners i penso que això és demagògic.

La majoria de persones tenim tot o part dels nostres estalvis en Fons d'Inversió. Cada vegada que aquest Fons d'Inversió materialitza una plusvàlua venent un actiu que té al seu balanç els partícips dels fons no han de tributar en el seu IRPF la part que els correspondria d’aquesta plusvàlua. Tots sabem que mentre no retirem diners dels Fons d'Inversió no hem de pagar pels rendiments que hàgim obtingut. Inclús podem canviar de fons i no tributar. És a dir si un participa en uns Fons de Renda Variable i aquest Fons ven accions de Telefònica amb plusvàlua, el partícip en el fons no tributarà per aquesta plusvàlua fins que liquidi la seva participació al Fons. Això és un avantatge fiscal que tenen els instruments de inversió col•lectiva, que els diferencien de la inversió individual. Si aquesta venda d’accions de Telefònica la fes un individu hauria de tributar per rendes del capital en l’any de la venda.

Aclarida aquesta diferència de tracte fiscal, anem a veure quin tracte tenen les SICAVs. Docs bé les SICAVs tenen un tracte fiscal lleugerament més desfavorable que els Fons d'Inversió, doncs les plusvàlues que es produeixen dins de les SICAVs tributen al 1% mentre als Fons d'Inversió és 0% i quan el propietari d’una SICAV redueix l'import de la seva participació tributa per rendes del capital igual que ho faria el partícip d’un Fons d'Inversió.

Per tant no sé veure el tractament tant favorable que és diu tenen les SICAVs comparat amb altres alternatives d’inversió àmpliament utilitzades.

Aquí els que tenen un tractament clarament desfavorable són els estalviadors que no confien en els Fons d'Inversió i no són prou rics per tenir una SICAV. Però aquest és un altre tema. Resumint, el tracte fiscal que reben els propietaris de les SICAV no és millor que el que reben els partíceps d’un Fons d'Inversió.

Jordi ha dit...

Qui està amagant grans quantitats de diners és perquè no vol pagar ni un 10%. Servirà potser per fer la competència als que blanquegen de manera habitual a costa d'un 10%, si és cert el que m'han explicat, però en aquest cas, com dius, ningú no els treu les inspeccions posteriors.

Potser hi ha alguns interessats en legalitzar-se ara que estan al govern...

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Potser no vas gaire desencaminada, tot plegat dóna la sensació d’una gran improvisació. Dit això, jo encara no trobo a faltar Zapatero; només pensar que podria tornar se’m posen els cabells de punta.

Percola,
En quant a les SICAVs em remeto a la resposta de Sarrianenc, que en aquests temes té molta més autoritat que jo.
Sento discrepar sobre la teva valoració del votant popular, no crec que sigui un vot tan ideològic com dius, o que ho sigui més que el vot socialista. Al capdavall les persones que voten aquests partits no crec que siguin massa diferents, i en qualsevol cas la teva valoració la veig igualment aplicable al gruix del votant socialista. La prova la tens en el canviant mapa polític de l’estat, ara tot blau i fa quatre dies tot vermell.

Sarrianenc,
Molt interessant, i com que sé que tu aquests temes els domines m’agafo la teva aportació com una lliçó per aprendre’n una mica més. I pel que vaig sentint aquí i allà, aviat hi haurà una nova categoria d’estalviador: el que ja no confia en les institucions de crèdit i decideix guardar els bitllets a casa, sense interessos i sense fiscalitat.

Jordi,
Per ser justos potser hauríem de dir que els interessats en regularitzar poden ser els que estan ara al govern, els que hi eren abans i els que no tenen cap interès en ser-hi. Aquí torna a ser aplicable allò que diuen a ses illes: per tot hi ha de tot, ningú té el monopoli de la defraudació. És com la “pedrea” de la loteria: està molt repartida.