Registres d’adhesions?

Encara que he decidit que oficialment no participaré en la cadena humana anomenada Via Catalana cap a la Independència del proper onze de setembre m’agradaria que aquesta manifestació popular constituís un altre èxit del moviment sobiranista. Això sí, no excloc deixar-m’hi caure de forma anònima en algun tram del seu recorregut, ni que només sigui com a simple espectador que es mira aquestes expressions populars amb una barreja de curiositat i simpatia. Suposo que tot suma, també les cadenes humanes, però sense perdre de vista que, finalment, haurem d’anar a votar, i llavors sí que no valdrà quedar-se a casa. Esperem que tota aquella gentada que va sortir al carrer l’onze de setembre de l’any passat així com els participants en la cadena humana d’aquest any no s’oblidin d’anar a votar el dia del referèndum. Perquè sortir a manifestar-se i no anar a votar no serviria absolutament de res.

Per què no hi participaré? Doncs perquè no m’agraden els registres d’adhesions, del tipus que siguin. Rebutjo els controls ideològics dels ciutadans que, per altra banda, tant agraden a la majoria dels polítics. Vaig anar a la manifestació de l’11 de setembre de l’any passat perquè ningú no controlava qui hi anava i qui no. I, formalment, no participaré en la cadena humana perquè t’hi has d’inscriure formalment i aportar les dades personals, i no m’interessa gens ni mica figurar en aquesta mena de registres, ni que es facin amb l’excusa -raonable- d’una millor organització. Però, repeteixo, m’agradaria que la cadena humana tingués tant ressò mediàtic com la manifestació de l’any passat. Tot suma.

No cal dir que tinc tots els meus respectes i tota la meva simpatia pels participants en la cadena humana, però m’agradaria que s’entenguessin també els meus motius per no formar-ne part de forma oficial, tot i compartir-ne els objectius. No m’amago, sempre dic i escric el que penso. Els més de mil escrits publicats en aquest blog em defineixen políticament, i els lectors habituals saben perfectament de quin peu calço. Però això sí, no sempre vaig a tot arreu, encara que hi vagi tothom. Tothom és un dir, és clar.