Voleu dir que cal estar sempre connectat?

La cortesia ens diu que no s’hauria de començar una nova conversa mentre se’n manté una altra. A ningú agraden les interrupcions i, a més a més, com que resulta impossible mantenir dues converses alhora, deixar el teu primer interlocutor amb la paraula a la boca mentre n’atens un altre constitueix una falta de respecte. Amb el telèfon passa el mateix, no he entès mai que quan sona un telèfon s’hagi d’interrompre una conversa començada prèviament. Aquest fenomen ve a ser una nova modalitat de dictadura, la dictadura del mòbil. Amb poquíssimes excepcions, no hi ha cap conversa telefònica que no pugui esperar una estona. A més a més, moltes converses telefòniques són perfectament prescindibles.

Avui en dia molta gent està acostumada, molt mal acostumada, a que tots estem sempre disponibles. Molta gent dóna per fet que quan et truquen has d’agafar el telèfon, estiguis fent el que estiguis fent. I si no l’agafes, després alguns encara t’ho retreuen i et demanen explicacions. Tinc per costum apagar el mòbil abans d’iniciar una conversa, i d’aquesta manera evito interrupcions. Hi ha qui el deixa en silenci i, quan el truquen, com que només s’activa la vibració tu no te n’assabentes. Però llavors fan una mirada discreta a la pantalla i, moltes vegades, acaben atenent la trucada. Doncs tant per tant, no cal silenciar-lo.

Aquesta excessiva dependència del mòbil és una modalitat moderna d’esclavatge. És l’esclavatge de l’obsessió per la connexió a tothora combinada, sovint, amb una manca de respecte de la que molts usuaris potser ni en són conscients. No fa pas tant que quan et trucaven i no contestaves, et tornaven a trucar més tard, o trucaves tu. Però ara no, molta gent pensa que no es pot desatendre cap trucada, ni que sigui quedant malament amb algú que té al davant. I com que llavors acostumen a no ser discrets i parlen davant teu, te’n fas creus del motiu banal que ha interromput una conversa que començava a ser interessant.

Espionatge

Quin és l’objectiu principal de l’espionatge? Obtenir informació, política, econòmica, militar, comercial, personal i de tota mena. La informació és poder, i és l’eina principal d’un dirigent, polític o no polític. Aquests dies s’ha fet públic que els Estats Units espiaven els telèfons d’alguns mandataris estrangers, i tothom s’ha posat les mans al cap. Hem reaccionat com criatures. Ara resulta que, de cop i volta, hem descobert la sopa d’all. A veure, si us plau, siguem una mica seriosos. Ens agradi o no, l’espionatge és una realitat que ha existit sempre, a tots nivells.

No ens fem ara els sorpresos perquè el mandatari amb més poder del món s’hagi dedicat a espiar els seus col·legues, que de sorpresa no n’hi ha cap. Des que el món és món sempre s’ha espiat i, com que espiar costa diners, el sentit comú ens diu que els que tenen més recursos -per exemple, els Estats Units- han espiat més que els que en tenen menys i, simultàniament, s’han pogut protegir millor contra l’espionatge d’altres. M’haig de sentir ofès pel fet que Obama hagi espiat els meus governants? Doncs no, ofendre’s no serveix de res, sabem que el món funciona així.

No defenso ni m’agrada l’espionatge, però que no m’agradi no vol dir que hagués d’amagar el cap sota l’ala i negar-me a mi mateix una realitat que ha existit sempre, i que sembla que hàgim descobert la setmana passada. En fi, sembla que ara toca fer gestos, la política de gestos. Aquests dies els països pretesament ofesos es dediquen a convocar els ambaixadors dels Estats Units per queixar-se i demanar explicacions. Pura comèdia diplomàtica. Com que aquesta pràctica no s’aturarà, el que cal fer és protegir-se contra l’espionatge per tal d’intentar minimitzar els seus efectes perversos.

Es quedaran, i en vindran de nous

Lara diu ara en fred una cosa diferent de la que havia dit fa poques setmanes en calent. Lara, una persona intel·ligent, diu ara en fred que en una Catalunya independent tant ell com la seu central de Planeta es quedarien a Barcelona, tot i que també diu que una Catalunya independent és impossible. Però només el fet de tenir pensat i decidit què passaria amb la seva empresa en el cas que Catalunya esdevingui un país independent, ja ens dóna una pista clara que, per Lara, aquesta possibilitat es contempla seriosament.

Una altra persona intel·ligent, Bonet, president de Freixenet, de tant en tant també s’apunta al discurs de la por, i en públic diu el que diu. Segurament hi tenen a veure els molts altres càrrecs institucionals que ocupa. Però ningú dubta que en una Catalunya independent l’empresa vinatera més exportadora de Catalunya es quedaria a Sant Sadurní, i Bonet seguiria vivint tranquil·lament a Sarrià. A més a més intueixo que, en termes nacionals, la següent generació de la nissaga de propietaris de l’empresa tocarà més de peus a terra que l’actual.

Els dirigents de Caixa Bank i els del Banc Sabadell no s’han mullat en favor d’una Catalunya independent, però tampoc han fet pública cap amenaça barroera. Només demanen que hi hagi diàleg entre Catalunya i Espanya, i això és exactament el que els toca fer en aquests moments. Però no s’han pas atrevit a amenaçar amb una deslocalització, ni ho faran, perquè també són persones intel·ligents.

El Grupo Godó (La Vanguardia, Rac1, Mundo Deportivo, 8tv, etc.) té ara una línea editorial molt clara en contra de la independència, però la modificarà radicalment tan bon punt Catalunya esdevingui un país independent. S’adaptaran a la nova situació amb rapidesa, tal com han fet sempre des de la seva fundació. Per això fa tants anys que són al mercat.

Aquestes són grans empreses líders en els seus sectors d’activitat, però podríem parlar també de les petites i mitjanes empreses, que constitueixen la part substancial de l’economia catalana. Conec aquest món des de fa molts anys, i el conec des de dins. Petits i mitjans empresaris independentistes saben que de tant en tant els toca fer la gara-gara als polítics, però la majoria no tenen cap interès en fer política ni en deslocalitzar-se. Només volen fer negocis, i Catalunya és i serà un bon lloc per fer-ne. Que potser hi haurà algú que marxarà? Segur que sí, però també sorgiran nous inversors que, un cop assolida la independència, decidiran venir a invertir a Catalunya.

La vaga de l’ensenyament d’ahir

Ahir hi va haver una vaga del sector de l’ensenyament. No entraré ara en els motius dels manifestants per sortir al carrer, que segur que els en sobren, tot i que això seria un altre debat. Però sí que vull lamentar que, un cop més, s’hagin utilitzat els nens petits fent-los participar també en les manifestacions dels seus pares i mestres. S’ha criticat molt, i jo el primer, quan els manifestants peperos manipulen els nens petits fent-los sortir amb ells a manifestar-se al carrer en contra del divorci, avortament, etc. Doncs bé, em permeto criticar amb la mateixa contundència els pares i mestres que ahir van permetre que els seus fills i alumnes sortissin amb ells al carrer. Amb aquestes actituds tant els uns com els altres fan una manipulació inacceptable dels nens petits que, al meu entendre, cal denunciar.

Escriure i publicar-ho s’assembla a fer un striptease

Striptease: Manifestació exhibicionista dels sentiments més íntims (dels diccionaris).

El món és ple de gent amable. Sense anar més lluny, ahir dinava amb un bon amic que feia temps que no veia i sense cap pregunta ni insinuació per part meva va tenir la cortesia de dir-me que trobava molt interessants els meus articles. Bé, sempre resulta agradable escoltar coses com aquesta tot i que, encara que això no m’ho va dir (els meus amics acostumen a ser persones amables), estic convençut que no està d’acord amb tot el que escric.

Però a partir d’aquest comentari va sorgir a la nostra conversa quin és el meu objectiu quan escric. Li vaig dir que la meva màxima preocupació és que s’entengui perfectament el que vull dir. Sóc poc ambiciós, només busco que el lector, deixant al marge la complicitat o rebuig que pugui sentir amb les idees que exposo en públic, les entengui tal com les entenc jo. Només que les entengui, no que necessàriament les comparteixi. Amb aquest objectiu intento utilitzar un llenguatge molt planer i unes expressions de caire més pràctic que literàriament aparatoses.

Jo vinc del món del comerç internacional, i en l’ofici d’escriure sóc un simple aprenent, un self-made-man perfectament conscient de les meves moltes limitacions. No puc pretendre competir en estil ni en brillantor literària, així que m’haig de limitar a transmetre les meves idees amb la màxima claredat. És així de senzill o, segons com es miri, així de complicat. I he incorporat la paraula striptease en el títol d’aquestes reflexions perquè sóc conscient que qualsevol que em segueixi habitualment sabrà més coses de mi que les que jo pugui saber de les persones que em llegeixen, tot i que sovint penso que m’agradaria que fos al revés.

Sant tornem-hi

Tot indica que avui a Pedralbes es repetirà un incident similar al de la setmana passada a Foment, és a dir, un nou intent per part del govern espanyol de menysprear el President de la Generalitat, aquesta vegada mitjançant la censura d’una salutació institucional en diverses llengües. El fet és que Rajoy no vol que Mas s’adreci a uns convidats que aniran a casa seva per participar en una reunió internacional. Potser el vol tenir callat per por a fer el ridícul i a quedar en evidència, sabent que Mas és un polític que, quan toca, parla diversos idiomes. I dic casa seva, sí, perquè tinc entès que el Palau de Pedralbes no és del govern espanyol sinó propietat de la Generalitat de Catalunya, el que encara fa més grotesca l’escena. De fora vingueren i de casa ens tragueren. Ignoro si el president Mas anirà al Palau de Pedralbes a rebre els convidats, però si acaba anant-hi hauria de trobar la manera de fer veure als representants estrangers que el govern espanyol el té sotmès, també, a una rígida censura. Estic segur que fent públiques actuacions hostils com la de l’altre dia o aquesta d’avui es guanyen complicitats, i ara estem en el temps de buscar complicitats internacionals. I si al final resulta que aquestes tristes actuacions del govern espanyol ajuden a la causa de la independència de Catalunya, estic disposat a passar pàgina i a donar també per bo aquest pueril episodi de censura.

Espanya perd, la democràcia guanya

Espanya ha tornat a perdre davant la Gran Sala del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg. Potser els governants i legisladors espanyols s’ho haurien de fer mirar. Aquí no estem parlant de nimietats sinó de persones que es troben injustament tancades a la presó, persones que haurien d’haver quedat en llibertat fa temps. No van sortir de la presó quan tocava perquè un cop complerta la pena derivada d’una sentència judicial ferma se’ls va aplicar, amb efectes retroactius, una normativa espanyola feta a mida. Aquest despropòsit legal, anomenat doctrina Parot, més propi d’un règim dictatorial que d’una democràcia europea, és el que ara ha estat tombat pel tribunal europeu. No sento la més mínima complicitat ni simpatia pel centenar de presos (terroristes, violadors, assassins) que, acollint-se a aquesta sentència, ara podran sortir al carrer. Però resolucions judicials com aquesta fan rumiar, perquè això vol dir que aquí no s’han fet bé les coses. Aquesta sentència no deixa de ser un episodi més del desprestigi de la marcaEspaña, ara en versió judicial.

Per dignitat institucional

Encara que recordar-ho pugui semblar una obvietat, hem de tenir clar que el president Mas és la màxima autoritat de Catalunya. Hi ha, però, unes excepcions protocol·làries. Així, mentre Catalunya pertanyi a Espanya, quan es tracta d’actes amb la presència del cap de l’estat espanyol, del seu successor i dels presidents del govern i de les cambres legislatives espanyoles, el protocol diu que el president de Catalunya queda per darrere. Així, quan fa pocs dies hi va haver l’acte de la beatificació de Tarragona, com que també s’hi va presentar el president del Senado, Artur Mas es va situar en el segon lloc del protocol amb tota normalitat.

L’incident de dijous a Foment no va ser degut a una simple qüestió protocol·lària. Contràriament al que deia la convocatòria de l’acte de la patronal catalana (“l’acte estarà presidit pel MH President de la Generalitat”) a última hora els organitzadors, pressionats des de Madrid, no el volien deixar presidir l’acte, i llavors el president Mas va decidir, per dignitat institucional, no anar a Foment. A Catalunya, i més ara, la dignitat de la seva màxima representació política ha d’estar sempre per davant de tot. Mas va fer molt bé no anant-hi, i la patronal va fer un trist paperot cedint a les pressions de la vicepresidenta vinguda de Madrid.

Recordar tot això no és fer victimisme. Aquí s’aprofita qualsevol excusa per tensar la corda i, al final, si tot plegat acaba esclatant, tothom donarà la culpa al veí. Doncs bé, comencem a fer una llista de greuges. El responsable del fiasco de dijous a Foment és Gay de Montellà, president de l’entitat, com a organitzador i màxim responsable de l’acte. La vicepresidenta espanyola simplement es va aprofitar d’una situació excepcional per intentar marcar territori, i va acabar presidint l’acte. Això sí, un cop feta la foto i el discurs, ni ella ni el seu seguici pepero van tenir la cortesia de quedar-se al sopar al que havien estat convidats. Gay de Montellà, amb la complicitat del president de la CEOE, el també català Rosell, va intentar menysprear la màxima autoritat de Catalunya. Però no se’n van sortir.

Es consideren propietaris

Es critica molt, i jo sóc el primer en fer-ho, la manca d’intel·ligència política que sobre el procés independentista de Catalunya està demostrant el PP. Aquesta manca d’intel·ligència es deu a que no entenen el problema, potser perquè no el volen entendre, però el fet és que la carpeta catalana l’han deixat podrir tant que ja no hi ha cap alternativa que no passi per un referèndum amb dues possibilitats de resposta: marxem o ens quedem. Ara ja no hi ha marxa enrere.

Però crida l’atenció quan a aquestes crítiques, del tot merescudes, dirigides al partit que governa Espanya, s’hi afegeixen alguns dirigents del PSOE. I dic que crida l’atenció perquè estic absolutament convençut que si la majoria absoluta del parlament espanyol en comptes de tenir-la el PP estigués en mans del PSOE, la reacció sobre el problema catalán seria més o menys la mateixa. El problema de Catalunya no és el PP ni és el PSOE. El problema és Espanya, és aquesta pretensió equivocada de propietat que Espanya i molts espanyols tenen sobre Catalunya i els catalans.

No és que pensin que Catalunya és Espanya i que els catalans són espanyols, que també. El problema, com dèiem, és l’apropiació indeguda, l’usurpació. En el fons pensen, i de vegades ho expressen en veu alta i tot, que Catalunya és d’Espanya i que els catalans són dels espanyols. El matís derivat d’incloure-hi la preposició és important, però és evident que pel camí de reivindicar la propietat no arribaran enlloc. En ple segle XXI, l’esclavisme polític associat al concepte de propietat que els dirigents polítics espanyols tenen sobre els catalans està totalment fora de lloc. Potser algun dia ho entendran, però ja serà massa tard.

Persones que es creuen imprescindibles

No cal ser gaire intel·ligent per saber que no hi ha ningú que sigui imprescindible, tot i que de persones equivocades que es creuen imprescindibles tots en coneixem. Tothom és prescindible, tothom té recanvi, tothom té alternativa. Però hi ha persones que, erròniament, allà on van es creuen imprescindibles. Són persones que pensen que sense la seva presencia el món s’enfonsarà. Per reforçar una idea tan equivocada i peregrina sovint es dediquen a menysvalorar i boicotejar la feina que fan les persones que tenen al seu voltant, alhora que no paren de posar-se medalles, no sempre merescudes, per la feina pròpia. No acostumen a admetre la crítica, per més raonada que sigui, ni acceptaran mai que potser estan equivocats. Socialment generen mala maror, i entre les persones que hi han de tenir tractes una sensació de gran incomoditat. Són individus amb un ego tan exagerat que es podria perfectament qualificar de malaltís. I com que consideren que tot ha de girar al seu voltant, per més que intentis argumentar que en aquesta vida ningú és imprescindible no ho entenen. Una mena de bloqueig mental els impedeix veure la realitat. Amb gent així sempre en sortireu malparats. Si podeu, fugiu-ne!

Quan l’argument se’t gira en contra

Si es vol evitar fer el ridícul s’ha d’anar molt en compte abans d’obrir la boca per dir segons què, i sobretot si ets un responsable polític, perquè sempre tens periodistes al voltant que enregistren i fan públiques les teves declaracions. La senyora ASC, del PP, és una mentidera compulsiva, i com que les seves mentides acostumen a quedar enregistrades un dia o altre se li acaben girant en contra, com ha estat ara amb les xifres de manifestants de l’11 de setembre i el 12 d’octubre.

Així, l’argument que els espanyolistes van utilitzar fa tot just un mes per desacreditar l’assistència de catalans a la Via Catalana ara se’ls ha girat en contra. Dissabte van sortir al carrer uns quants catalans espanyolistes d’aquí barrejats amb uns quants espanyols vinguts de fora. En total, 30.061 manifestants (*). Ep, hi tenien tot el dret, això no ho discuteix ningú, però no eren suficients ni per omplir un camp de futbol mitjà de segona divisió. Aquests són els fets.

Aquests mateixos espanyolistes que dissabte van sortir al carrer per celebrar la seva festa, l’11S van dir que els sis milions de catalans que no van anar a la Via Catalana no eren independentistes, i es van quedar tan amples. Doncs bé, si donéssim per bo aquell argument, aplicant la mateixa regla del tres podríem treure conclusions sobre la gent que dissabte es va quedar a casa, oi? No cauré, però, en el joc trampós de la mentidera compulsiva a la que m’he referit abans.

(*) Posteriorment aquesta xifra ha estat corregida a la baixa fins els 18.090 manifestants.

Dotze d’Octubre

Anar en males companyies pot generar conflictes inesperats. Tot indica que demà dissabte, doce de Octubre, festa nacional d’Espanya, hi haurà batussa. Però aquesta vegada els espanyolistes no necessitaran cap adversari exterior. Es preveu que, per tal d’acaparar el protagonisme de l’acte, s’esbatussaran entre ells. Esperem que tot plegat no passi d’una batussa estrictament dialèctica i no generi disturbis ciutadans, entre peperos i ciudadanos per una banda, i els quatre esverats de la bandera del aguilucho per l’altra. Intueixo que seran poquets, tot i l'ajut dels manifestants amb viatge subvencionat vinguts des d’Espanya. En fi, sort que de dotzes d’octubre només n’hi ha un cada any. I més sort encara que a Catalunya molt aviat aquests espectacles deixaran de tenir cap sentit i, per tant, desapareixeran del nostre calendari polític. O almenys això és el que molts catalans esperem perquè, com diu aquell, cadascú a casa seva y Dios en la de todos. Amb permís dels ateus i descreguts d’una i altra banda, és clar.

Cap pena

Per tal d’intentar apaivagar la deriva independentista, la líder de la franquícia popular de Catalunya va anar dilluns a Madrid per sotmetre als seus companys de partit una proposta fiscal de finançament singular per a Catalunya. La notícia, però, no ha acabat sent el contingut de la proposta sinó la reacció visceral, negativa, dels seus correligionaris polítics. No només va ser un “no” sense matisos sinó amb diverses amenaces incorporades. Diuen els entesos que la seva proposta s’assemblava una mica a la que contemplava l’estatut del 2006 que, finalment, després de ser sotmès a l’aprimament dels ribots polítics espanyols (Congreso de los Diputados i Tribunal Constitucional) va quedar en res.

Tant se val, ni que els populars l’haguessin acceptat, qualsevol proposta alternativa al dret a decidir dels catalans sobre independència “sí” o “no” arriba massa tard. Ni pacte fiscal, ni terceres vies, ni federalisme, ni res. El menyspreu d’Espanya cap a Catalunya ha traspassat tots els límits. Espanya ha perdut el tren, i ja no hi ha possibilitat de fer marxa enrere. Els populars de la franquícia catalana ho saben tan bé com els seus correligionaris de Madrid, o ho haurien de saber. Uns i altres són igualment responsables del fet que les coses hagin arribat fins on han arribat.

ASC ha tornat a Barcelona amb la cua entre les cames, però ho hauria d’haver previst. El menyspreu a la que va ser sotmesa pels seus companys de partit ni em sorprèn ni em fa cap pena. La ceguesa política que hi ha al darrere d’aquestes actituds espanyoles, és a dir, no, no i no a tot, només té una sortida: la celebració d’una consulta sobre el futur de Catalunya. No hi ha alternativa. I, mentrestant, és evident que amb episodis com el sainet popular de dilluns a Madrid, els partidaris del “sí” no faran més que augmentar.

Restaurants de luxe en crisi

En el món de l’empresa saber-se reinventar i adaptar-se als nous temps és una de les assignatures més difícils. No tothom se’n surt. La crisi dels restaurants de luxe es veia venir. Aquesta imparable competició entre restaurants estrellats, primer en temps de bonança i darrerament en plena crisi, i ara aquesta lluita per sobreviure, va deixant, inexorablement, cadàvers a la cuneta, com no podria ser d’altra manera. El nostre entorn econòmic ha canviat radicalment en els darrers anys, i no tots els cuiners estrellats han estat capaços d’adaptar els seus negocis als nous temps. Avui en dia el percentatge de la població que es pot permetre el luxe d’anar als restaurants de factura elevada és molt limitat, i amb la crisi l’oferta ha esdevingut molt superior a la demanda que hi havia hagut fa uns anys.

Fins fa pocs anys la gent de negocis viatjava pel món amb la Visa platí de l’empresa sense mirar prim, i avui te’ls trobes als aeroports fent cua per viatjar amb companyies low cost mentre es mengen una hamburguesa. L’any passat va tancar el que deien que era el millor restaurant del món. Gestionaven amb un orgull més que merescut una llista d’espera de mesos o anys per aconseguir taula, però el fet és que va acabar tancant. Sí, ja sé que diuen que va tancar no pas per la crisi sinó degut a l’èxit, però és el primer negoci que veig que tanca tot i tenir la clientela assegurada. Se m’acut que si els números no sortien, i és evident que no sortien, podien haver apujat preus, i m’atreveixo a assegurar que haguessin omplert igualment.

Els cuiners estrellats sempre diuen que amb el restaurant hi perden diners, i que sort en tenen d’altres negocis més o menys relacionats amb la gastronomia que desenvolupen paral·lelament. No en tinc cap dubte. En fi, l’últim en llençar la tovallola va tancar fa unes setmanes després de mesos d’incertesa i d’haver tancat discretament altres establiments que gestionaven, aquí i a l’estranger. Simultàniament, altres restaurants estrellats molt coneguts de l’estat també han patit problemes de tota mena, uns tancant, altres no pagant o, almenys, no pagant quan tocava, i altres rebaixant categoria i preus mentre allargaven la seva agonia. Però dit tot això, per ser justos cal dir també que els supervivents que s’han sabut adaptar a les dificultats es mereixen una més que merescuda felicitació.

Trampes, mentides i enquestes

D’enquestes polítiques interessades, molt manipulades i, per tant, tramposes, en surten com a bolets. N’hi ha per a tots els gustos. Des de les que amb cap rigor tècnic diuen que guanyarà el “sí” a la independència de Catalunya fins a les que amb la mateixa manca de seriositat asseguren exactament el contrari. A veure, de trampes jo també en sé fer. Que vull un resultat àmpliament favorable a uns interessos determinats? Busco el lloc adequat on haig de preguntar i segur que obtinc els resultats que busco. I si així i tot no m’acaben d’agradar, els cuino adequadament fins que m’agradin.

Es fan trampes per les dues bandes, i a aquestes alçades del procés independentista català sembla ser que aquestes trampes resulten gairebé inevitables. Aquí tothom s’hi juga alguna cosa i alguns no volen perdre determinats privilegis si canvia el seu statu quo. I sempre hi ha els que pensen que la mentida i la trampa els poden ajudar a deixar les coses tal com estan o, com a mínim, a alentir i/o a refredar el procés. Aquesta és l’estratègia espanyolista dels que defensen la coneguda com a tercera via.

La Razón, un diari fet a Madrid però de direcció i capital catalans, deia fa uns dies que més de la meitat dels ciutadans de Catalunya optaria pel “no” a la independència. Però el seu director, Paco Marhuenda, que de tonto no en té un pèl, confon els seus desitjos amb una realitat catalana que sembla anar-se imposant cada dia que passa. L’enquesta no ho deia això, ni molt menys, però el títol de la notícia sí, i com que es juga a que molts lectors es queden només amb el títol, sense profunditzar en el text de la notícia, sembla que publicant una mentida en forma de títol l’objectiu s’hagi acomplert.

Jo no tinc la bola de vidre i, per tant, no sé qui guanyarà el referèndum. Però m’ho ensumo. Ara bé, en democràcia no n’hi ha prou en ensumar el resultat d’una consulta abans de fer-la. En democràcia la consulta primer s’ha de fer, i només a partir dels resultats d’una votació feta amb tots els ets i uts es podran treure conclusions. I llavors La Razón ja no podrà seguir mentint sobre Catalunya com fa contínuament el diari del senyor Lara.