El vi de la casa

Començo a estar una mica tip d’una situació anòmala que es denuncia sovint però que no s’acaba de resoldre. Em refereixo a l’origen del vi que et serveixen als restaurants de Catalunya, especialment quan es tracta del vi comprés en el menú del dia, però també podem aplicar el comentari a les cartes de vins de la majoria dels nostres restaurants. Hi ha molts restaurants que no han evolucionat i es van quedar aturats fa dècades, quan es considerava normal que el vi dels restaurants catalans havia de ser de fora i, més concretament, de Rioja. Potser llavors encara tenia un sentit, ja que la qualitat dels nostres vins negres era, amb les excepcions que calguin, més aviat de cal justet.

Però que avui en dia, als nostres restaurants, encara et trobis amb la mateixa situació vinícola colonialista comença a ser preocupant. I en aquest cas la culpa no l’hem d’anar a buscar a fora perquè només és nostra, com a consumidors poc exigents. Sóc dels que allà on vaig acostumo a escollir un vi de la zona, i no se m’acudirà mai demanar un vi del Priorat a Haro ni un Rioja a Lisboa, i és que tant a La Rioja com a Portugal es fan molt bons vins, uns vins que no tenen res a envejar als que arriben de més lluny. Amb el menjar faig el mateix, m’inclino gairebé sempre per la gastronomia local. Així, no se’m passaria pel cap demanar una paella d'arròs i marisc a, posem per cas, el restaurant The Carnivore de Nairobi, perquè allà el client hi va a menjar carn.

Em permeto suggerir que sempre que anem al restaurant i ens trobem amb situacions anòmales com aquesta que explico ho posem de manifest. Segur que la primera vegada passaran olímpicament de nosaltres, però a mesura que la pràctica s’estengués estic convençut que faríem obrir els ulls als nostres restauradors. Defensar el nostre país vol dir, també, defensar els nostres productes de qualitat i de proximitat, i aquí hi poso també l’argument ecològic. Que avui en dia, quan vas de menú, encara t’obliguin a beure vi de Rioja ho trobo una mica estrany, de la mateixa manera que em costaria d’entendre que en un restaurant de Logronyo et servissin un vi de l’Empordà en el seu menú del dia.

Els perdedors

(Foto: Robert Capa)

Aquests dies es parla força -jo també ho he fet- de l’entrada triomfal a Barcelona, ara fa 75 anys, de les tropes franquistes guanyadores de la guerra incivil espanyola. És un episodi que forma part de la nostra història i té, per tant, tot el sentit que se’n parli.

Es parla molt menys, però, d’un altre episodi coincident en el temps i que forma part, igualment, de la nostra història. Parlo dels que en aquelles mateixes dates feien el camí en sentit contrari, és a dir, dels que, perduda la guerra, anaven camí d’un exili incert.

Sense entrar en els motius que uns i altres van creure que tenien per enfrontar-se a trets, el cert és que després d’una llarga guerra molts dels perdedors van haver d’afrontar l’exili. Com passa a totes les guerres, alguns pateixen el conflicte per partida doble.

Ja fa 75 anys

Un amic meu que és més aviat de la dreta tradicional, un amic que asseguraria que la seva simpatia política pot estar perfectament propera a l’opció popular, un amic amb qui tot i discrepar políticament força sovint sempre ho fem amb educació i respecte mutu, en definitiva, un bon amic meu em deia la setmana passada a l’hora d’esmorzar: “Miquel, diumenge es compliran 75 anys de l’arribada de les tropes de Franco a Barcelona. A veure si en dius alguna cosa al teu blog. Al capdavall, és un episodi molt important de la nostra història.”

El meu amic té tota la raó, però també sap perfectament que sóc un partidari convençut d’una Catalunya que es desempallegui dels peatges espanyols, polítics, fiscals i de tota mena, i intenti passar comptes directament amb Brussel·les. Sap, per tant, que les meves simpaties per seguir formant part de l’estat espanyol són, per dir-ho suaument, més aviat escasses. I tot i que el meu amic sabia que parlant-me de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona (a la foto) no em molestaria, m’ho agafo com una provocació simpàtica i, tal com em va suggerir, en diré alguna cosa.

Jo sóc d’una altra generació. No he viscut la guerra incivil espanyola ni la immediata postguerra, la més difícil. Però evidentment n’he sentit a parlar i n’he tret les meves conclusions. I les meves conclusions són tan simples com contundents: sense entrar en les raons d’uns i altres per agafar l’escopeta, que això ja seria un altre debat, la guerra incivil espanyola va ser un error monumental, i espero que mai més ningú prengui la decisió de tornar a agafar les armes, sigui qui sigui i amb l’excusa que sigui.

Crònica particular d’un week-end popular

Amb l’excusa oficial d’intentar reconduir el problema que Espanya té amb Catalunya, aquest cap de setmana s’ha celebrat a casa nostra una convenció dels populares. Així, els ponents han centrat les seves intervencions en el que ells anomenen el problema catalán, però sempre amb l’objectiu, no confessat, de mirar de guanyar clientela política a Espanya, perquè Catalunya ja fa anys que la donen per perduda. Cal recordar que els populares recullen un minso suport electoral dels catalans, menys del tretze per cent, i segons les enquestes van a la baixa. Tal com ja era de preveure, els populares ens han predicat les seves veritats i han posat al descobert les nostres mentides i, finalment, mitjançant les amenaces de rigor, han intentat convèncer-nos que sempre estarem millor quedant-nos submisos a Espanya que si marxem a passar comptes directament amb Brussel·les.

Divendres, per anar fent boca, els teloners populares van comparar els independentistes catalans amb els etarres (Sánchez-CamaRGA), van assegurar que els catalans volem marxar d’Espanya “a machetazos” (Cospedal), van insinuar, sense aportar cap dada, que el dèficit fiscal de Catalunya és inexistent (Montoro), i es van quedar tan amples. Però dient aquelles bajanades sabien que tot i perdre uns quants vots a Igualada on, per cert, ja en recullen molt pocs, en guanyaven molts més a, posem per cas, Don Benito (Badajoz, Espanya), que això és el que busquen. Dissabte els populares van treure el sant Cristo gros amb la intervenció de Rajoy. No va dir res que no sabéssim ja, és a dir, que la Constitución Española tal i qual, i no se’n parli més. Rebutja parlar amb Mas de la consulta, ni el vol trucar ni el vol atendre quan Mas intenta parlar amb ell. Resumint, per més que segueixi cridant l’atenció que el president del govern espanyol es negui a parlar amb el president del govern de Catalunya, Rajoy no va dir res de nou, i ens quedem sense conèixer els detalls del pla per a Catalunya que ell mateix havia anunciat fa pocs dies.

Finalment alguns líders populares i, perquè no fos dit, altres convidats, se’n van anar a discutir la jugada tot fent un dinar al Baix Empordà i, més concretament, al mas que té a Fonteta un conspicu representant del lobby Puente Aereo que, com tots sabem, és un grupet de persones que pretenen ser molt representatives de la Catalunya real, tot i que a l’hora d’anar a votar només representen, tirant llarg, una trentena de vots. I bé, com que la cosa no donava per més, després de dinar els líders populares van tornar cap a Madrid satisfets amb l’èxit de la seva visita a las provincias díscolas. Aquesta és la manera de fer del gran partit polític que governa Espanya amb majoria absoluta, un partit, però, que a Catalunya és gairebé residual, com no podria ser d’altra manera tenint en compte que el Partido Popular té uns interessos que són totalment contraris als de la majoria de catalans. I no perquè ho digui jo: elecció rere elecció, els resultats electorals així ho indiquen.

Castigats i humiliats!

(Foto: Ara)

Can socialista cada dia s’assembla més a un parvulari d’aquells que encara funcionen amb el sistema pedagògic caspós i tronat de temps passats, amb càstigs que, si més no aplicats als diputats, criden força l’atenció. Així, la direcció socialista ha decidit que els tres diputats suposadament díscols serveixin per a la resta dels seus encara companys de partit com a exemple del que no s’ha de fer. Navarro i companyia han volgut deixar clara la plena vigència d’aquell advertiment socialista tan poc democràtic que deia que el que se mueva no sale en la foto. (Per cert, l’autor de la frase és Alfonso Guerra, un diputat socialista espanyol que no ha deixat el seu escó en els trenta-cinc anys que portem de democràcia. D’això alguns potser en diuen renovació política i generacional i, com deia La Trinca, el demés són trons.)

Els tres únics diputats socialistes que van votar en coherència amb el programa electoral del seu partit, és a dir, els mal anomenats “díscols” pels setze diputats que, aquests sí, hi van votar en contra i encara no s’han disculpat amb els seus electors, han estat castigats i humiliats a seure amb els diputats ciudadanos, al galliner del Parlament. Cal recordar que els ciudadanos són ara, junt amb els populares, els socis de facto dels setze diputats socialistes del “no” que dèiem abans. Però en comptes de ser Navarro i Balmón els que anessin a seure al costat dels seus socis de facto Rivera i Cañas, aquí s’ha actuat en sentit contrari, en un episodi kafkià més de la política catalana dels nostres dies.

Mentrestant, observant el mateix Parlament, crida l’atenció que diversos diputats de diferents partits imputats penalment per la justícia, també algun socialista, segueixin ocupant tan campantes els seus escons de sempre com, per exemple, aquell diputat barbut que el president de la Generalitat té assegut just al seu darrere, a la segona fila. La conclusió és clara: si més no per a alguns dirigents polítics, és més motiu de càstig votar d’acord amb el compromís contret amb els electors que fer malifetes diverses -presumptament, és clar- que han cridat l’atenció dels jutges.

La DUI, els protagonistes i els instruments

Un aclariment previ. Amb Carod discrepo en gairebé tot, i mentre va ser conseller de la Generalitat el vaig criticar molt sovint. Al meu entendre s’ho mereixia, va ser un mal governant, prepotent fins al moll de l’os, i no passarà a la història per la seva bona gestió política. No entro en la gestió del seu partit, per desconeixement, sinó en la seva lamentable gestió pública del país. Però dit això no ens perdem i deixem-ho aquí, que avui el tema és un altre.

Fet l’aclariment, m’ha sorprès molt agradablement que ni que només sigui en una cosa Carod i jo coincidim. Ho explico. Com que els ciutadans només ens podem expressar políticament mitjançant un referèndum o unes eleccions, Carod i jo coincidim en que la DUI (Declaració Unilateral d’Independència) ha de ser la conseqüència d’un referèndum o d’unes eleccions, no un acte previ. Votar ara una DUI al Parlament, encara que fos com a reacció a les traves legals que ens posen per tirar endavant el referèndum, constituiria un greu error polític. El protagonista d’un procés tan important com el que ens pot portar a una Catalunya independent només pot ser el poble català, sense intermediaris.

Traspassar ara aquest protagonisme als 135 diputats del Parlament alguns ho veuríem com una apropiació indeguda de la voluntat popular. Per tant, el full de ruta ha de ser tant sí com no fer un referèndum. Millor si és vinculant però, si no ho pot ser, que sigui consultiu. Al capdavall, compten més les conseqüències polítiques que les legals ja que, encara que fos de caràcter consultiu, si el resultat fos favorable a la independència aquesta realitat s’acabaria imposant. I seria només a partir d’uns resultats favorables que el Parlament s’hauria d’expressar mitjançant una DUI, però no abans. El gran protagonista d’aquesta història ha de ser el poble, els polítics només han de servir d’instruments al servei de la voluntat popular.

Qui ha de tornar l’escó?

Tinc més confiança en el criteri de les persones que intueixo que tenen criteri i sentit comú, que vull pensar que aquest és o hauria de ser el perfil de qui es dedica a la política, que en la disciplina estalinista de partit derivada de la dictadura fosca del politburó. És per això que sovint em mostro contrari a l’obligació que el politburó imposa als seus parlamentaris, regidors i càrrecs públics en general de votar en un determinat sentit. I és que fins ara ningú ens ha demostrat que els membres del politburó d’un partit polític tinguin més criteri i sentit comú que els càrrecs que suposadament els han d’obeir a cegues mitjançant el seu vot.

Els tribunals ja han dit repetidament que Pere Navarro no és l’amo dels escons dels tres diputats que ell considera díscols, com tampoc ho són Lucena, Balmón i companyia. Això sí, com que demanar és cortesia els poden demanar que tornin l’escó, de la mateixa manera que jo puc demanar al senyor Navarro que aquest vespre em convidi a sopar al Via Veneto. Però el que després facin uns i altres ja és una altra història. És clar que els tres diputats poden dimitir, i també ho és que el senyor Navarro em pot convidar a sopar, però això ja no depèn de qui ho demana sinó de la lliure voluntat de l’altre.

Però ja que hi som i posats a parlar de diputats díscols, m’atreviria a assegurar que els díscols no són els tres diputats que tothom assenyala amb el dit sinó la resta de diputats socialistes que van votar alineats amb el “no” de peperos i ciudadanos. El programa electoral socialista deia el que deia i, al capdavall, els tres diputats socialistes del “sí” van votar segons el contingut d’aquell programa. Per tant, posats a tornar l’escó seria tot un detall que ho fessin els setze diputats encapçalats per Navarro que es van saltar el programa electoral. Si més no, els electors que s’han sentit decebuts amb aquest incompliment segur que ho valorarien positivament.

La fi del setrill

En menys de dos mesos desapareixeran definitivament les clàssiques setrilleres de bars i restaurants, i de setrills ja només en trobarem a les cases particulars. Es tracta d’una mesura bàsicament higiènica, i no em sembla malament que per fi s’hagi decidit adoptar-la també a casa nostra. Cal recordar que, des de fa anys, normatives similars s’apliquen en altres països.

Així, a partir del mes de març ens posaran l’oli i el vinagre a taula en envasos etiquetats i precintats. Amb aquesta mesura segurament pagaran justos per pecadors, perquè hi ha establiments que cuiden molt la presentació i el contingut dels seus setrills, però no tots ho fan. Si tots actuessin correctament potser no seria necessari establir la nova normativa.

De vegades et trobes amb algun setrill que si no vols quedar amb els dits oliosos no saps ni com agafar-lo, i això per no parlar de la brutícia històrica que alguns setrills porten incorporada. Amb la nova normativa esvairem també el dubte sobre la qualitat del producte que contenen els setrills, i s’evitaran les barreges que es poden fer ara lluny de la vista del client.

És d’esperar que a partir de l’entrada en vigor de la nova normativa els serveis d’inspecció detectin i multin els restaurants que reomplin els envasos, que en un país d’espavilats com el nostre segur que n’hi haurà més d’un. Valorats els pros i els contres penso que la mesura serà benvinguda pels usuaris, tot i que sóc conscient que el menú del dia potser se’ns encarirà uns cèntims.

Una jugada intel·ligent

Siguin quins siguin els resultats, quan es comparen els processos cap a la independència d’Escòcia i de Catalunya així com les actituds, radicalment oposades, de la Gran Bretanya i d’Espanya, en un cas donant totes les facilitats i, en l’altre, posant totes les traves possibles per impedir que els ciutadans es manifestin a les urnes, la simple comparació produeix a molts catalans, i també a molts no catalans, un sentiment de vergonya aliena, acabin com acabin els processos en marxa.

Aquest dilluns el contrast entre els governs britànic i espanyol s’ha engrandit. El primer ministre britànic, David Cameron (a la foto), va donar una prova més de la seva intel·ligència política acceptant fer-se càrrec del total del deute britànic en el cas que Escòcia assolis la independència. El tema del deute i la part alíquota que suposadament correspon als escocesos evidentment passaria a formar part de la negociació entre britànics i escocesos, com no podria ser d’altra manera, però de cara a la comunitat internacional Cameron va transmetre confiança sobre la solidesa del total del deute britànic.

El mateix dia, el president espanyol Rajoy va manifestar davant Obama que, en cas de partició d’Espanya, cosa que segons ell no passarà mai, el país petit, Catalunya, és qui tindria totes les de perdre i les passaria molt magres. El ja conegut discurs de la por no es queda a casa pel consum intern, també s’exporta. El president Obama insinuava un badall mentre pensava en les dificultats de tota mena que experimenten els països europeus petits com Holanda, Dinamarca, Suïssa, etc., però per cortesia no va dir res que pogués incomodar el seu visitant.

La jugada intel·ligent de Cameron contrasta, un cop més, amb el posat antidemocràtic de Rajoy. El resultat d’actituds tan radicalment oposades és que el tarannà obert, amable i democràtic de Cameron potser tindrà com a resultat que els escocesos finalment decideixin quedar-se, mentre que el de Rajoy només pot provocar que cada dia hi hagi més catalans amb ganes d’eliminar els peatges espanyols i liquidar directament amb la Unió Europea, sense intermediaris.

Difícil sí, però impossible no ho és

Escut de Lituània

Darrerament ens arriben seriosos advertiments i amenaces contínues provinents de dirigents polítics i econòmics tot recordant-nos que la independència de Catalunya és impossible. Aquesta pretesa impossibilitat és tan falsa com si algú digués que no hi podrà haver mai un president del govern espanyol mínimament presentable en termes lingüístics a nivell internacional, és a dir, que es pugui expressar correctament en anglès quan toca fer-ho, que en un món globalitzat com el nostre toca molt sovint. Difícils sí que ho són, tant una cosa com l’altra, però impossible no hi ha res. En política només és impossible allò que no es prova. Pots dir que no t’agrada, que és molt complicat, que et fa por o que et fa mandra intentar-ho, però no que és impossible. Tot és proposar-s’ho.

La independència de Catalunya només és impossible en l’imaginari d’aquells que pensen, i hi tenen tot el dret, que els perjudicaria. Fa menys d’un quart de segle els dirigents de l’antiga URSS encapçalats per Gorvatxov deien als lituans que es manifestaven a favor de la independència del seu país que allò que reivindicaven era impossible. Les autoritats espanyoles utilitzen ara la mateixa estratègia, és a dir, el conegut discurs de la por. Però tots sabem quin va ser el resultat d’aquell argumentari equivocat dels soviètics: la URSS ja no existeix, i Lituània no només és un país independent sinó que forma part de la OTAN i de la Unió Europea, i l’any vinent s’incorporarà a l’euro. Ha passat menys d’un quart de segle.

Si algú volgués convèncer els catalans de les bondats de romandre a Espanya ho hauria d’argumentar d’una altra manera, sense amenaces i en positiu. Però tot sembla indicar que Espanya no té res atractiu per oferir-nos. No cal ser un gran estrateg polític per adonar-se que la via soviètica gorvatxoviana que segueixen les autoritats espanyoles té, un cop més, totes les de perdre. Està condemnada al fracàs més estrepitós. I tot i que hi ha indicis que alguns dirigents espanyols comencen a ser-ne conscients, la realitat és que es mostren incapaços de canviar d’estratègia. Sostenella y no enmendalla, en ple segle XXI aquesta segueix sent des de fa segles l’antiquada divisa d’Espanya. No n’aprenen.

Som sensats

Versió catalana de la frase pronunciada ahir, a Barcelona: “En política demanar allò que és possible és sensat, demanar allò probable és temerari, demanar allò que és impossible és altament perillós” (José Antonio García-Margallo, Ministre d’Exteriors d’Espanya).

Miri, ministro, estigui tranquil. Sàpiga, ministro, que la majoria dels catalans som sensats. Només exigim poder votar, ministro. Vaja, res de l'altre món en un règim suposadament democràtic com el que el ministro i jo, de moment, encara compartim.

Altament perillosos per a la democràcia són els que, com el ministro, treballen per impedir-nos votar. Al final, però, el sentit comú s’acabarà imposant i guanyarem els que volem resoldre el conflicte de manera sensata, ordenada i democràtica. És a dir, votant.

Fred i canvi climàtic

Reconec que una de les meves assignatures pendents és l’ecologia, però tot i acceptar humilment que els meus coneixements sobre la matèria són d’allò més bàsics, sempre havia sentit a dir que les conseqüències negatives del canvi climàtic estaven més relacionades amb un excés de calor que de fred. És a dir, si no ho tinc mal entès el problema és que la terra s’escalfa, no que es refredi.

Des de Chicago (a la foto) m’explicaven que al migdia, tot i fer un bon sol, estaven a 24 sota zero, però que degut al fort vent la temperatura de sensació (feels like com ho diuen allà) era de 36 sota cero. En sentir-ho, no vaig poder evitar dues reaccions. La primera, pensar que les conseqüències del canvi climàtic tal vegada no són tan greus com alguns ens diuen. La segona reacció va ser més personal: només de sentir-ho em va agafar fred, encara que aquí no en fes.

Aquests dies a Sarrià passa exactament el contrari, sembla que ens trobem en una primavera avançada. Tots els extrems són dolents, i segur que hi ha un munt de causes que justifiquen els gairebé cinquanta graus de diferència de temperatura que hi ha aquests dies entre Chicago i Sarrià. Aquí gaudim d’un clima mediterrani que evita els extrems, tant a l’estiu com a l’hivern. A Chicago segur que tenen molts avantatges però, canvis climàtics al marge, en qüestions de clima amable segur que guanyem els sarrianencs.

Passat festes

Cada mes de desembre es repeteix la mateixa història. A partir del pont de la Puríssima (aquell forassenyat aqüeducte laboral que segons com s’escauen les festes oficials pot arribar a durar nou dies, una aturada laboral poc pròpia de societats avançades, serioses i competitives,) quan és l’hora de concretar alguna cosa gairebé sempre s’acaba deixant per passat festes.

Jo també. Des de fa tres o quatre setmanes he anat deixant coses per passat festes: una visita, uns dinars, la revisió de la vista que m’ha de fer la meva oftalmòloga, etc. Vaja, ni que entre les festes oficials que marca el calendari (Nadal, Sant Esteve, Cap d’any i Reis) no hi haguessin prous dies laborables per anar fent totes aquestes coses. Doncs no, entre uns i altres s’ha anat popularitzant aquesta moda mandrosa de deixar-ho per passat festes.

Avui comença passat festes, i això vol dir que comencem l’any amb unes tasques afegides que hauríem pogut perfectament deixar enllestides durant el mes de desembre. Sovint prediquem allò de no dejes para mañana lo que puedas hacer hoy. Doncs bé, a veure si la propera vegada som capaços de fer-ne una mica més de cas, i comencem la nova temporada sense deures pendents de l’any anterior.

Quan el gran luxe deixa de ser-ho

En moments de grans dificultats econòmiques com els d’ara també resulta convenient transmetre notícies positives sobre activitats econòmiques que rutllen bé i donen feina a molta gent. Així, aprofitant que avui passen els Reis i que, segurament, més d’un no ha pogut evitar caure en els excessos pressupostaris d’aquests dies, penso que és un bon moment per parlar sobre el món del gran luxe, un sector de l’economia que, amb molt poques excepcions, funciona la mar de bé. Deixem-ne, doncs, deguda constància, i ja que hi som aprofitaré per comentar una particularitat d’aquest negoci que no es dóna en molts altres sectors de l’activitat econòmica.

La particularitat és que el món del gran luxe té un límit, però el límit no és el preu del producte o servei sinó la pèrdua de l’exclusivitat. Quan el gran luxe deixa de ser exclusiu i passa a ser massa compartit, deixa de ser gran luxe. Un Lamborghini deixaria de ser el cotxe exclusiu que és ara el dia que en circulessin molts. Quan molta més gent que abans es pot permetre el caprici d’adquirir un producte o un servei de gran luxe vol dir també que l’oferta s’està massificant, i llavors els clients que, prescindint del preu, busquen sempre aquella exclusivitat, acaben desertant i opten per altres alternatives més elitistes de consum. En el sector del gran luxe la sortida no és anar a vendre molt i barat sinó oferir exclusivitat i que te la vinguin a comprar a casa. I tant és que parlem d’un hotel multiestrellat, d’un perfum, d’un cotxe o d’una marca de marroquineria. Si no ets capaç de oferir aquella exclusivitat que busca el client exclusiu, la marca s’acaba degradant i pots donar per perduda la batalla.

Un dia vaig entrar en una botiga de marroquineria de gran luxe d’una capital centreeuropea, i vaig demanar un determinat model de bossa de senyora d’una gran marca internacional. El seu preu era equivalent al cost d’un cotxe de gama mitjana, més de vint-i-cinc mil euros. No tenia cap intenció de comprar-la, només volia fer una prova. Doncs bé, amb una gran amabilitat la dependenta asiàtica perfectament uniformada de negre em va contestar en un anglès impecable que la llista d’espera per fer-se amb aquella bossa era de més d’un any, i es va oferir a prendre nota del meu interès i avisar-me quan la rebessin. Llavors vaig entendre la política de màrqueting d’aquella empresa tan exclusiva. Altres, en canvi, poden caure en la temptació d’augmentar la producció per atendre la demanda, però actuant així acaben carregant-se un tipus de negoci basat en l’exclusivitat del producte.

Sacyr i la marca España

L’afer Sacyr que ha esclatat ara a Panamà és la primera fita de l’any de la ja molt desprestigiada marca España. Tot va començar quan Sacyr es va presentar a un concurs internacional d’una gran obra pública, el va guanyar a base d’abaixar el preu fins on va caldre superant així totes les empreses rivals i, un cop s’ha quedat sense competència, ara intenta renegociar a l'alça el preu pactat. És una pràctica força habitual que a Espanya acostuma a funcionar, i per això aquí es considera normal que el preu pressupostat d’una obra pública no tingui res a veure amb el cost final de l’operació. Ara l’obra panamenya es troba a mig fer i Sacyr té una mica la paella pel mànec, però és de suposar que els panamenys també disposen de bons advocats per defensar els seus interessos. Un aclariment final: si Sacyr fos una empresa catalana evidentment tampoc la defensaria, i em molesta que el govern espanyol s’estigui bolcant en la seva defensa. Al final potser resultarà que el fiasco panameny de Sacyr també l’acabarem pagant els catalans. I tampoc és això.

Canvi de director a La Vanguardia

(Foto: Pedro Madueño, La Vanguardia)

Molt previsiblement Javier Godó (a la foto, al mig) ha donat instruccions al nou director de La Vanguardia sobre l’enfocament periodístic del contenciós que els catalans, una bona part de catalans per ser més precisos, tenim amb Espanya. La Vanguardia no és El País ni cap dels altres diaris que es fan a Madrid, però no hi ha dubte que en el contenciós Catalunya-Espanya hi juga el mateix paper. Quan s’ha de triar entre Catalunya i Espanya, La Vanguardia també tria Espanya. Vaja, com si fos un periódico qualsevol. Potser en el cas del diari dels Godó ho fan de manera més sibil·lina que els zeta, però aquests dos diaris catalans utilitzen la mateixa estratègia que la premsa de Madrid. I quan es tracta de cuinar enquestes de manera barroera, ho fan i cap problema. Com dèiem, des de fa dues setmanes La Vanguardia té un nou director, un personatge que alguns coneixen com la voz de Godó.

L’exdirector de La Vanguardia, José Antich (a la foto, a l’esquerra), tenia d’independentista el mateix que el seu successor en el càrrec, Màrius Carol (a la foto, a la dreta). És a dir, res de res. No ho critico, si la propietat d’un grup de comunicació no és independentista té tot el sentit que els seus alts empleats tampoc ho siguin. Semblava, doncs, que, amb el canvi de director, a La Vanguardia tot seguiria més o menys igual. Per això sorprèn el reforçament que fa el diari de les posicions favorables a les terceres vies, el nou encaix que en diuen ara, un federalisme que ni tan sols es creuen els socialistes que el prediquen, i tot plegat combinant-ho amb desqualificacions, sibil·lines o clares segons a qui vagin adreçades, de qualsevol opció discrepant. Sobre el procés català segurament a La Vanguardia no les tenen totes. Potser pensen que ho tenen perdut i, abans de llençar definitivament la tovallola, fan aquest darrer intent canviant de director.

Fa un any em vaig donar de baixa com a subscriptor. Tal com enfocaven el tema vaig pensar que, tant per tant, posats a informar-me de les posicions pro-espanyoles ja en tenia prou amb La Razón, ABC, El País i El Mundo. Màrius Carol fa molt poc que dirigeix La Vanguardia, però ja sabem de quin peu calça. El seu espanyolisme és cada dia més intransigent. Serà anecdòtic si al nom del diari hi acaben tornant a afegir el mot española però, sigui com sigui, la línea editorial és ara absolutament inequívoca. Repeteixo, tothom té dret a posicionar-se segons els seus interessos, i els de can Godó són clars. Però tenint en compte que els lectors de La Vanguardia són bàsicament a Catalunya, al pas que van es quedaran sense clientela. A no ser que mentre algú segueixi pagant la festa optin per continuar regalant-la.