Difícil sí, però impossible no ho és

Escut de Lituània

Darrerament ens arriben seriosos advertiments i amenaces contínues provinents de dirigents polítics i econòmics tot recordant-nos que la independència de Catalunya és impossible. Aquesta pretesa impossibilitat és tan falsa com si algú digués que no hi podrà haver mai un president del govern espanyol mínimament presentable en termes lingüístics a nivell internacional, és a dir, que es pugui expressar correctament en anglès quan toca fer-ho, que en un món globalitzat com el nostre toca molt sovint. Difícils sí que ho són, tant una cosa com l’altra, però impossible no hi ha res. En política només és impossible allò que no es prova. Pots dir que no t’agrada, que és molt complicat, que et fa por o que et fa mandra intentar-ho, però no que és impossible. Tot és proposar-s’ho.

La independència de Catalunya només és impossible en l’imaginari d’aquells que pensen, i hi tenen tot el dret, que els perjudicaria. Fa menys d’un quart de segle els dirigents de l’antiga URSS encapçalats per Gorvatxov deien als lituans que es manifestaven a favor de la independència del seu país que allò que reivindicaven era impossible. Les autoritats espanyoles utilitzen ara la mateixa estratègia, és a dir, el conegut discurs de la por. Però tots sabem quin va ser el resultat d’aquell argumentari equivocat dels soviètics: la URSS ja no existeix, i Lituània no només és un país independent sinó que forma part de la OTAN i de la Unió Europea, i l’any vinent s’incorporarà a l’euro. Ha passat menys d’un quart de segle.

Si algú volgués convèncer els catalans de les bondats de romandre a Espanya ho hauria d’argumentar d’una altra manera, sense amenaces i en positiu. Però tot sembla indicar que Espanya no té res atractiu per oferir-nos. No cal ser un gran estrateg polític per adonar-se que la via soviètica gorvatxoviana que segueixen les autoritats espanyoles té, un cop més, totes les de perdre. Està condemnada al fracàs més estrepitós. I tot i que hi ha indicis que alguns dirigents espanyols comencen a ser-ne conscients, la realitat és que es mostren incapaços de canviar d’estratègia. Sostenella y no enmendalla, en ple segle XXI aquesta segueix sent des de fa segles l’antiquada divisa d’Espanya. No n’aprenen.