Crònica particular d’un week-end popular

Amb l’excusa oficial d’intentar reconduir el problema que Espanya té amb Catalunya, aquest cap de setmana s’ha celebrat a casa nostra una convenció dels populares. Així, els ponents han centrat les seves intervencions en el que ells anomenen el problema catalán, però sempre amb l’objectiu, no confessat, de mirar de guanyar clientela política a Espanya, perquè Catalunya ja fa anys que la donen per perduda. Cal recordar que els populares recullen un minso suport electoral dels catalans, menys del tretze per cent, i segons les enquestes van a la baixa. Tal com ja era de preveure, els populares ens han predicat les seves veritats i han posat al descobert les nostres mentides i, finalment, mitjançant les amenaces de rigor, han intentat convèncer-nos que sempre estarem millor quedant-nos submisos a Espanya que si marxem a passar comptes directament amb Brussel·les.

Divendres, per anar fent boca, els teloners populares van comparar els independentistes catalans amb els etarres (Sánchez-CamaRGA), van assegurar que els catalans volem marxar d’Espanya “a machetazos” (Cospedal), van insinuar, sense aportar cap dada, que el dèficit fiscal de Catalunya és inexistent (Montoro), i es van quedar tan amples. Però dient aquelles bajanades sabien que tot i perdre uns quants vots a Igualada on, per cert, ja en recullen molt pocs, en guanyaven molts més a, posem per cas, Don Benito (Badajoz, Espanya), que això és el que busquen. Dissabte els populares van treure el sant Cristo gros amb la intervenció de Rajoy. No va dir res que no sabéssim ja, és a dir, que la Constitución Española tal i qual, i no se’n parli més. Rebutja parlar amb Mas de la consulta, ni el vol trucar ni el vol atendre quan Mas intenta parlar amb ell. Resumint, per més que segueixi cridant l’atenció que el president del govern espanyol es negui a parlar amb el president del govern de Catalunya, Rajoy no va dir res de nou, i ens quedem sense conèixer els detalls del pla per a Catalunya que ell mateix havia anunciat fa pocs dies.

Finalment alguns líders populares i, perquè no fos dit, altres convidats, se’n van anar a discutir la jugada tot fent un dinar al Baix Empordà i, més concretament, al mas que té a Fonteta un conspicu representant del lobby Puente Aereo que, com tots sabem, és un grupet de persones que pretenen ser molt representatives de la Catalunya real, tot i que a l’hora d’anar a votar només representen, tirant llarg, una trentena de vots. I bé, com que la cosa no donava per més, després de dinar els líders populares van tornar cap a Madrid satisfets amb l’èxit de la seva visita a las provincias díscolas. Aquesta és la manera de fer del gran partit polític que governa Espanya amb majoria absoluta, un partit, però, que a Catalunya és gairebé residual, com no podria ser d’altra manera tenint en compte que el Partido Popular té uns interessos que són totalment contraris als de la majoria de catalans. I no perquè ho digui jo: elecció rere elecció, els resultats electorals així ho indiquen.