Cornuts i pagar el beure

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha declarat il·legal el cèntim sanitari que, des de fa deu anys, ens cobra l’administració pública cada vegada que anem a comprar gasolina. En realitat no és un cèntim sinó uns quants cèntims que, sumats, arriben a la marejadora xifra de tretze mil milions d’euros que ara l’administració pública ens hauria de retornar amb els corresponents interessos.

Però tot i que la sentència té caràcter retroactiu, excepte en algun cas puntual tots sabem que no ho faran. Per què? En el meu cas, que serà el cas de molta gent, perquè ja no disposo de les factures de les meves compres de gasolina. Sé que cada setmana m’han cobrat els anomenats cèntims sanitaris però no ho puc documentar i, per tant, no ho puc reclamar. Un jutge em confirma que l’administració m’ha estafat però m’haig d’aguantar.

Imaginem-nos per un moment que la cosa hagués anat al revés, i que fóssim els ciutadans els que haguéssim estat condemnats a retornar uns diners a l’administració. Estic segur que ningú amb una mica d’experiència en aquests temes té el més mínim dubte que les autoritats ens perseguirien, ens embargarien els comptes corrents i el que fos i, a més a més, ens reclamarien interessos i costes. És a dir, cornuts i pagar el beure.

El pensament és lliure

Observant la creixent creuada anticatalana que s’està imposant en molts àmbits de l’estat espanyol alguns ens comencem a preguntar quan tardarà aquesta colla de presumptes demòcrates en fer una llei a mida per intentar criminalitzar el pensament d’aquells ciutadans que discrepen de les seves teories. Utilitzo el terme presumptes amb tota la intenció perquè, es miri com es miri, el terme demòcrata és incompatible amb impedir l’acte polític més democràtic de tots, és a dir, votar per conèixer l’opinió de la gent. No cal dir que per més que ho intentin no se’n sortiran, perquè tant en dictadura com en democràcia sortosament el pensament és lliure, tot i que sempre hi ha qui contínuament ho posa en dubte.

Gestos simbòlics

Ahir, al Mobile World Congress de Barcelona un empresari es va negar a donar la mà a Felipe de Borbón, amb l’explicació que Espanya no ens deixa votar. Davant la sorpresa i insistència del visitant, l’empresari va afegir que mentre no ens ho permetin no serem amics. Em sembla rebé, i reitero la meva felicitació a l’Àlex Fenoll. Els gestos simbòlics també importen, i seria bo que situacions com aquesta anessin sovintejant. És una manera força efectista de reivindicar els nostres drets. I no ens confonguem, els que no tenen educació democràtica són els que no ens permeten votar, no els que ho reivindiquen.

Les clavegueres de l’estat

Molta gent es pregunta: “i això de manos limpias, qui ho paga?”. No tinc una resposta però sí alguna intuïció. A veure, posem-hi una mica de lògica. Costa de creure que un petit sindicat d’extrema dreta, però diria el mateix si fos un petit sindicat d’extrema esquerra, disposi dels mitjans logístics i econòmics necessaris per participar com a acusació en tants processos judicials repartits per tota la geografia de l’estat.

El fet és que tan bon punt sorgeix un tema judicial políticament mediàtic apareix l’acusació de manos limpias. S’han de pagar advocats, procuradors, personal administratiu, aparicions als mitjans de comunicació, viatges, etc. Tot plegat costa molts diners i requereix d’una gran organització al darrere. Per tant, hi ha d’haver algú que amb la màxima discreció i suficient capacitat financera pagui la festa.

L’estat disposa dels fons reservats suficients per finançar les seves dolenteries amb la màxima opacitat. La meva intuïció, i no sóc pas l’únic que ha arribat a aquesta conclusió, és que al darrere d’aquesta fosca organització només hi poden haver les clavegueres de l’estat, és a dir, els funcionaris encarregats de fer les feines brutes que no es poden desenvolupar amb luz y taquígrafos des del govern.

Evidentment només em baso en intuïcions però, si això s’acabés confirmant, al final resultarà que les activitats d’aquest sindicat (ara, per exemple, pretenen empresonar el president de Catalunya) potser, sense saber-ho ni ser consultats, les estem pagant els ciutadans, catalans inclosos. Com a contribuents tenim dret a saber en què es gasten els diners públics, i molt més ara que van tan escassos.

Botigues emblemàtiques de Barcelona

M’encanten aquestes botigues i m’agradaria molt que no desapareguessin del paisatge urbà de Barcelona però, això sí, sempre que la seva continuïtat no vagi a càrrec meu. I el que ara l’ajuntament està insinuant és que saltant-se totes les lleis vigents a la torera, inclosa la llei no escrita del sentit comú, els barcelonins haurem de contribuir a mantenir aquests negocis privats. I això, estimats conciutadans, no ho podem permetre de cap manera. Si el negoci no és viable pagant la renda actualitzada a preus de mercat, que tanqui, de la mateixa manera que han tancat centenars de negocis no qualificats d’emblemàtics però que mereixen el mateix respecte institucional. Si aquestes botigues emblemàtiques ara paguen mil euros de lloguer en comptes de pagar-lo a preu de mercat, és a dir, amb un zero més, no veig quina justificació hi ha perquè la diferència l’haguem de pagar els ciutadans, sigui mitjançant una rebaixa dels impostos, sigui per una subvenció municipal, sigui pel que sigui. Les lleis de mercat són per a tothom, també per a les botigues emblemàtiques. Si el Quílez tanca perquè no pot pagar la renda actualitzada i allà hi posen una hamburgueseria disposada a pagar el lloguer de mercat que demana el propietari del local, per quins set sous hi ha de ficar el nas l’ajuntament suggerint determinades concessions que anirien a càrrec del ciutadà i de les que només se’n beneficiaria el propietari del negoci? Sentit comú, alcalde!

Els territoris no paguen impostos, paguen les persones

Aquesta afirmació és tot un clàssic en l’argumentari dels no partidaris de publicar les balances fiscals entre territoris, dels que neguen el dèficit fiscal de Catalunya i, en definitiva, dels que pretenen que, potser amb uns retocs superficials de maquillatge, l’encaix de Catalunya a Espanya continuï més o menys igual de desencaixat que com fins ara. Doncs bé, situat a les antípodes ideològiques de tota aquesta gent, haig d’admetre que en això coincidim: els territoris no paguen impostos, paguen les persones. Però admesa aquesta obvietat, ara cal aclarir alguna cosa més.

Paguen les persones i les empreses, això és evident, però el que ja no està tan clar és que cobrin les persones i les empreses. És a dir, els diners recaptats a Catalunya després s’han d’invertir, i aquest retorn no sempre va directament a la butxaca de les persones com passa, per exemple, amb les pensions de jubilació. De vegades s’inverteixen construint un museu, o un port, o una carretera, o un aeroport, o una via de tren, i resulta del tot impossible atribuir racionalment aquesta despesa als contribuents del territori en qüestió de manera individualitzada.

Per tant, té tot el sentit considerar que la suma del que paguem els catalans s’equipari amb el que paga Catalunya, de manera que es pugui comparar amb el que posteriorment recupera Catalunya de l’estat. A partir d’aquestes dades resulta fàcil treure conclusions sobre el dèficit o el superàvit fiscal d’un territori. Resumint, paguen les persones, sí, però això no exclou que els territoris i, per tant, les persones que hi viuen, gaudeixin d’un superàvit fiscal o, com és el cas de Catalunya, pateixin un dèficit fiscal que, es miri com es miri, resulta insostenible.

Reticències alemanyes

Inflat interessadament per determinats mitjans de comunicació, s’ha produït un rebombori mediàtic generat per un grup d’alemanys, i també algun espanyol, que s’han afegit al discurs de la por a una Catalunya independent. Així, mitjançant una declaració pública que porta per títol "Catalunya sense Europa? No!" (per cert, un títol que jo mateix signaria) avisen dels mals que, segons ells, patiran els catalans si Catalunya esdevé un estat independent. Deixant clara la meva discrepància amb el contingut catastrofista de la declaració, com que entra dintre dels límits de la llibertat d’expressió només puc reiterar el meu respecte. Tothom té dret a dir-hi la seva, i fins i tot a fer el ridícul.

Concreten els seus temors en el risc que es produeixin episodis d’inseguretat jurídica pel fet que Catalunya esdevingui un nou estat d’Europa. Les especulacions són lliures, i parlo d’especulacions perquè, òbviament, no podem parlar de fets contrastats. Fets contrastats són, per posar exemples molt propers, els continus episodis d’inseguretat jurídica que es produeixen a l’estat espanyol. L’últim, deixar penjats els productors catalans de purins que, després d’haver-los garantit determinats ajuts públics, ara que ja han fet les inversions i estan endeutats fins a les orelles, els diuen allò tan conegut de donde dije Digo, digo Diego. Això sí que és inseguretat jurídica contrastada!

A Catalunya hi ha més de mil empreses alemanyes: grans, com la Seat, mitjanes i petites. Si van decidir instal·lar-se aquí és perquè van arribar a la conclusió que aquesta era una bona opció. Intueixo que la majoria dels propietaris i directius d’aquestes empreses no pensen el mateix que els signants de la declaració a la que abans feia referència. Encara que a alguns potser els agradaria, resulta difícil d’imaginar que aquestes empreses decidissin abaixar les persianes i marxar de Catalunya. Però com que empíricament això no es pot demostrar només podem apel·lar al sentit comú, de la mateixa manera que ningú amb un mínim de sentit comú pot dir que en una Catalunya independent es produirà la inseguretat jurídica que, sense cap base sòlida que ho sustenti, alguns s’obstinen en denunciar.

Ens calen tants hotels?

Fa uns anys un amic meu em va dir: “alerta amb en JG, que tot el que toca ho enfonsa”. Llavors, a banda de dirigir l’empresa hotelera familiar, JG també era president d’un club de futbol molt conegut. Després, des d’una institució semipública que avui en dia encara presideix, va intervenir a fons en aquella aventura poc rumiada de crear una companyia aèria catalana finançada, majoritàriament, amb diner públic, un caprici que va acabar com va acabar. Doncs bé, JG ara ha decidit portar els llibres de la seva pròpia empresa al jutjat. Sembla ser, doncs, que el meu amic alguna raó devia tenir per fer-me aquell advertiment.

També he llegit que la ciutat de Barcelona aviat superarà els 400 hotels, i un es pregunta si ens calen tants hotels. Sí, ja ho sé, als visitants que vénen per negocis i al turisme tradicional que ens arriba per aire i per terra hi hem de sumar ara el turisme dels creuers, un negoci en alça. Però seran rendibles tants hotels a Barcelona? Tindran una ocupació mitjana suficient al llarg de l’any que justifiqui la seva viabilitat econòmica? Lluny del meu ànim ser catastrofista, però hi ha qui assegura que després de la bombolla immobiliària vindrà la bombolla hotelera.

Lligo una informació amb l’altre perquè el mateix dia que s’ha anunciat el concurs de creditors al que abans feia referència s’ha fet pública la xifra triomfalista dels 400 hotels i, evidentment, aquestes són dades molt relacionades entre sí. Sembla ser que hi ha qui encara aposta fermament per aquest sector alhora que altres llencen la tovallola, si més no provisionalment. Ha començat ja la bombolla hotelera, o es tracta només d’un incident puntual?

La moneda de la Catalunya independent

Tot i que hi ha qui ho considera antic alguns som poc partidaris de traficar amb xecs i targetes de crèdit, i acostumem a pagar en efectiu sempre que podem. Vaja, que alguns encara paguem trinco-trinco, amb monedes i bitllets. Al capdavall res de l’altre món, fem el que feia tothom fins fa com qui diu quatre dies, és a dir, busques, mires, esculls, compres i pagues amb diners físics.

Quan viatges a països europeus que comparteixen la mateixa moneda és quan veus els avantatges pràctics d’operar amb una moneda única. No fa gaires anys, quan sorties de viatge per Europa necessitaves portar marcs, pessetes, francs, florins, lires, escuts, dracmes, etc. Ara, quan viatges per la zona euro, no t’has de preocupar de canviar divises cada cop que creues una frontera, i no necessites utilitzar la calculadora per saber si les coses són cares o barates.

Perdre l’avantatge de la moneda única seria una de les coses que més greu em sabria si Catalunya sortís de l’euro, com alguns membres del club de la por ens asseguren que passarà si no continuem sent submisos a Espanya. Però el sentit comú em diu que, un cop més, els membres del club de la por ens enreden, i que això no passarà. La Catalunya independent tindrà la moneda que vulguem els catalans, i sense cap mena de dubte aquesta serà l’euro. Aquí sí que hi posaria la mà al foc.

Capital humà que ens marxa

(Foto: ARA)

Faig un repàs mental dels llocs on viuen i treballen els amics dels meus fills, els fills dels meus amics i familiars i els meus propis fills i em surt una proporció molt alta de catalans que estan a l’entorn de la trentena o menys i que actualment viuen fora del país. En general es tracta de gent molt ben preparada i que, ara, dels rèdits d’una formació que en bona part han rebut aquí i hem finançat nosaltres, se n’aprofiten uns altres. O dit encara d’una manera més crua, els que ara s’estan aprofitant d’un capital humà de primera qualitat que nosaltres necessitaríem tenir aquí són els nostres propis competidors, amb el que el drama pel país és doble. I espero que se’m perdoni el símil comptable, però no n’he trobat cap altre per explicar-me.

Alguns potser ja no tornaran, decebuts amb la situació del seu país i amb el tracte que la joventut més preparada de la història rep dels nostres dirigents polítics i empresarials. El fet inqüestionable és que els millors estan marxant, i com que a fora els tracten correctament i saben valorar la seva feina, tal com es mereixen, la majoria estan satisfets d’haver marxat i són bastants els no tenen cap intenció de tornar. Recuperar pel país aquesta pèrdua de capital humà i tot el que representa serà qüestió de molts anys, i em sembla que els nostres governants, amb un nivell de preparació bastant per sota de la mitjana dels que marxen, no en són gaire conscients.

Mentre el país s’enfonsa a tots nivells als nostres governants només se’ls acut dir que ja estem sortint del pou, una afirmació que en termes de macroeconomia no estic en situació de discutir, però que a nivell de carrer encara no nota ningú, i tot indica que tardarà molt a concretar-se amb dades positives que afectin els ciutadans. Perquè no ens enganyem, Catalunya com a país és molt important, però el que veritablement ens hauria d’importar són els catalans. Tot plegat resulta trist i decebedor, i cada dia veig més clar que els que van decidir marxar la van encertar molt més que els que ens vam quedar. Potser amb la independència podrem donar-hi la volta i tornar a ser un país que no foragiti la joventut més ben preparada de la nostra història. Jo, almenys, així ho espero.

Ahir a Palma

(Foto: Regió 7)

Ahir una persona molt coneguda va haver d’anar a Palma a declarar com a imputada davant d’un jutge que investiga un possible delicte fiscal que presumptament podria haver comés aquesta persona. Fins aquí tot normal, aquestes coses passen cada dia a tots els jutjats.

Ara bé, resulta sorprenent que el debat públic dels dies previs a la citació judicial s’hagi centrat, majoritàriament, en la manera d’entrar al jutjat de la persona imputada (en cotxe o a peu) i no en els detalls del possible delicte que investiga la justícia.

Digueu-me malpensat, però vaig arribar a la conclusió que aquest debat de tafaneries potser va estar alimentat sota mà des de la pròpia defensa de la persona imputada, per tal de crear un fals debat secundari que tapés el tema de fons objecte de la citació.

Sigui com sigui, que el debat d'avui sigui com arriba una imputada al jutjat (en cotxe o a peu) ens dóna una bona pista del nivell intel·lectual del país. I després encara diem que tota la culpa del que ens passa és dels polítics. No és pas veritat.

Avui diu blanc i demà negre, i es queda tan ample

Canviar d’opinió és molt respectable, tots ho fem de tant en tant. De vegades se’t presenta un procés de dubte que et pot portar a fer-te un replantejament i a canviar d’opinió sobre un assumpte determinat. Ara bé, que segons com bufi el vent avui diguis una cosa, demà la contrària, demà passat tornis a la tesi d’avui i l’endemà defensis aferrissadament exactament el contrari demostra molt poca consistència intel·lectual i, si se’m permet dir-ho, també moral.

Per posar un exemple que segurament serà familiar a molts lectors, podem mencionar les posicions canviants que a ràdios i teles defensen alguns tertulians. Avui diuen blanc i demà negre, i es queden tan amples. Podríem parlar, per personalitzar-ho, d’un tal Gonzalo Bernardos, però no és pas l’únic cas ni molt menys. De vegades arribo a pensar que a aquests personatges els paguen per fer exactament aquest paperot tan inconsistent i galdós, amb l’objectiu d’animar una mica el debat i mirar d’augmentar l’audiència.

Així, quan de cop i volta et surt el tal Bernardos i pretén donar lliçons magistrals als seus companys de tertúlia i a l’audiència en general, defensant avui exactament la tesi contrària que defensava ahir, alguns pensem que això ja passa de mida. Evidentment en aquests casos disposem d’una solució dràstica anomenada zapping, però què hi deuen veure en personatges com aquest els directors dels programes de debat per convidar-los tan sovint? Potser se m’escapa alguna cosa.

Saber anglès

És evident que per anar pel món s’ha de saber anglès. Avui en dia, però, encara que no s’hagi de viatjar saber anglès és molt convenient, si més no te’l exigeixen a molts llocs encara que després potser no l’utilitzaràs gaire. De propostes per assolir l’objectiu d’una societat amb uns correctes coneixements d’anglès se n’han fet de tota mena, però la realitat és que van passant els anys i el nivell promig d’anglès dels catalans és, a dia d’avui, bastant lamentable. Tot i que hi ha cada dia més catalans amb uns coneixements d’anglès més que correctes, una gran majoria ni tan sols és capaç d’utilitzar correctament les fórmules educades yes, please i no, thanks.

No diria pas que jo sàpiga correctament l’anglès. Quan viatjo m’espavilo sense dificultats, el parlo malament però amb força fluïdesa, l’entenc bastant bé tot i que determinats accents em costen més que altres, i tot i que l’escric gairebé sense faltes d’ortografia no puc dir el mateix de la meva sintaxi, que és francament millorable. En descàrrec meu podria dir que el meu nivell d’anglès és més fruit de la pràctica d’anys que dels professors, els llibres i les classes formals. En definitiva, tot i que estic molt per sobre de la mitjana, sóc perfectament conscient que saber bé l’anglès representa bastant més que el meu nivell de coneixements.

Ara diuen que els estudiants catalans no obtindran el seu títol universitari sense acreditar uns determinats coneixements d’anglès. La idea sembla interessant però, a la pràctica, veurem en què es concreta. De moment només hi veig bones intencions, wishful thinking que diuen els anglesos, però sóc una mica escèptic sobre els resultats. I és que si molts professors de les universitats catalanes no poden acreditar uns coneixements d’anglès mitjanament acceptables, un pot concloure que difícilment se’n sortiran a l’hora d’exigir-lo als seus alumnes. Però tant de bo m’equivoqui.

Afers particulars

Dijous passat es va fer públic que una diputada del Parlament de Catalunya viatjava sovint a Madrid amb l’últim AVE del dia i tornava a Barcelona amb el primer AVE de l’endemà, amb l’objectiu de veure’s discretament amb un exdiputat i exalcalde, també català, un personatge que, per cert, es troba ara mateix imputat per la justícia. Fins aquí res a dir, cadascú gestiona els seus afers particulars com millor li sembla.

Però resulta que els bitllets del tren anaven a càrrec de tots nosaltres, ja que la diputada els pagava amb la targeta de crèdit del Parlament. Doncs bé, això ja és del tot reprovable i, per dir-ho suaument, bastant fastigós. Sembla ser que quan el tema va sortir a la llum la diputada va començar a tornar els diners, tot i que les informacions publicades són confuses i no queda clar si ja s’han tornat tots.

L’objectiu principal d’aquest comentari no és, però, criticar les despeses particulars dels nostres polítics a càrrec dels pressupostos públics, que també, sinó per deixar constància de la seva absoluta manca d’intel·ligència i/o sensació d’impunitat, sabent el risc que corren si aquestes irregularitats s’acaben descobrint. El fet de tornar els diners quan et descobreixen no resol, ni molt menys, el problema de fons.