L’extrema esquerra

Diria que a Catalunya l’extrema esquerra parlamentària és la CUP, tot i que no fa gaire un cupero em va dir que no hi estava gens d’acord, assegurant-me que entre la seva militància independentista hi ha una mica de tot. Bé, no nego que hi pugui haver algun militant despistat, però quan els portaveus de la CUP fan les propostes que fan i parlen sense embuts i de manera tan positiva d’uns règims polítics que, com el cubà i el veneçolà, són com són, la meva conclusió és clara: la CUP és l’extrema esquerra catalana. Potser també hi ha algú d’extrema esquerra barrejat entre els neocomunistes i verds encara que, francament, tampoc hi posaria la mà al foc.

En l’àmbit espanyol i contràriament a la meva conclusió d’abans d’ahir sobre l’extrema dreta, avui no puc pas dir, per motius obvis, que l’extrema esquerra parlamentària espanyola es trobi incrustada a cal PSOE, tot i que segurament sí que hi ha gent d’extrema esquerra a Izquierda Unida. Sigui com sigui, ara mateix no sabria pas dir on es troba el gruix de l’extrema esquerra parlamentària espanyola, suposant que existeixi, és clar. A més a més, amb tanta oferta nova, de cara a futures eleccions tampoc sé veure quin partit representarà millor l’extrema esquerra.

El resum d’aquests dos comentaris sobre els extrems polítics és que així com l’extrema dreta fins i tot governa, l’extrema esquerra està molt més desdibuixada (per això avui no hi poso foto) i, no ens enganyem, amb poques o nul·les possibilitats de governar a curt termini. Com que els extrems no m’acaben de convèncer a mi això ja m’està bé, però per acabar d’arrodonir el cercle virtuós encara em semblaria millor que l’extrema dreta tampoc ho fes.