.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 23 de maig de 2014

Una cosa és evident: si no ens hi volen, no hi serem

A Catalunya hi ha una insistència tan generalitzada com, al meu entendre, equivocada, que pretén lligar els resultats que s’obtinguin en les eleccions europees de diumenge amb la fortalesa política del procés sobiranista. Segueixo pensant que establir aquesta relació és un error estratègic que es pot girar en contra si, com tot sembla indicar, l’abstenció acaba sent molt alta, és a dir, superior al 50%. Però, com que tothom en parla, veiem com s’enfoca el problema catalán en aquesta campanya electoral, tant des de Madrid com des de Brussel·les

Es produeixen uns contrastos que, si més no vist des de Catalunya, criden l’atenció. Recordem, per exemple, els dos debats televisats de la setmana passada. El primer, fet a Brussel·les entre els cinc candidats europeus a presidir la comissió tot i que, de fet, de candidats amb possibilitats reals només n’hi ha dos. El segon debat, emès per TVE des de Madrid, en aquest cas entre dos caps de llista espanyols, és a dir, prescindint d’altres sensibilitats geogràfiques i/o polítiques que l’estat diu respectar però que, a la pràctica, massa sovint es respecten amb un silenci massa cridaner.

Bé, mentre en el debat de Brussel·les entre els cinc aspirants a presidir la Comissió Europea es va tractar amb tota normalitat de la possibilitat d’una Catalunya independent, en el debat de Madrid entre els caps de llista dels dos partits més importants de l’estat aquest tema ni es va tocar. En aquest sentit cal tenir present, a més a més, que els dos partits més importants d’Espanya a Catalunya no ho són ni ho seran a curt o mig termini. Per cert, de la corrupció política a Espanya tampoc se’n va parlar. Una altra particularitat espanyola.

El debat sobre la pertinença a la Unió Europea d'una Catalunya independent comença a cansar, més que res perquè hi ha molta opinió i poques certeses. D’opinió cadascú té la seva, i gairebé totes són tan respectables com políticament interessades. Però com que es tracta d’un assumpte polític que, per sort o per desgràcia nostra, no està contemplat en els tractats, la resolució no arribarà per la via legal i/o dels tribunals sinó que serà una decisió política fruit d’una negociació a tres bandes: Unió Europea, Espanya i Catalunya.

Això vol dir que si la Unió Europea ens hi vol, hi serem, i si no ens hi volen quedarem fora, és d’esperar que només de manera temporal, amb totes les conseqüències, positives i negatives, que la decisió comportarà tant per a la Unió Europea com per Espanya i Catalunya. La meva aposta personal és, però, inequívoca: Catalunya serà molt més aviat que tard membre de ple dret de la Unió Europea, i els motius que tinc per fer una afirmació tan contundent són obvis: aquesta pertinença interessa tant a Catalunya com a Espanya i a la UE.

3 comentaris:

Jordi ha dit...

També s'ha parlat d'altres solucions que funcionen bé per altres països com ser estat associat.

Miquel Saumell ha dit...

Jordi,
No t'enredis, que de "puerto ricos" només n'hi ha un, i ni tan sols es troba a Europa. "L'autonomia que ens cal és la de Portugal" ;-)

Jordi ha dit...

No em referia a ser estat associat a Espanya sinó a Europa. Hi ha països que no són de la UE però a efectes comercials com si ho fossin. Potser no es diu associat però la idea és que pots continuar a la UE amb un tractat particular sense estar dins l'estructura. Té l'inconvenient de no tenir representació.

No dubtis pas que també vull un país independent.