.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 12 de novembre del 2014

L’últim assaig

(Foto: ara.cat)

Diumenge, pel fet de participar en un assaig simpàtic en forma de votació declarada il·legal per Madrid, els milions de catalans que vam anar a votar potser vam incórrer en alguna il·legalitat. El full de ruta que sempre defenso per a la via catalana cap a la independència passa, necessàriament, en algun moment o altre del procés, per desobeir alguna llei espanyola. I això serà així no pas pel caprici d’uns quants sinó perquè Espanya no deixarà cap més opció per mirar de tirar endavant un projecte polític il·lusionant defensat per una bona part dels catalans, segurament majoritària tot i que, per saber-ho del cert, primer s’haurà de votar. Dit això, pensar que el referèndum vinculant pugui ser acordat amb Espanya és tan legítim com utòpic i, naturalment, l’haurem de tirar endavant sense el permís espanyol.

Que diumenge molts catalans, prescindint de les amenaces i dels discursos de la por, optessin per desobeir les institucions de l’estat espanyol pel fet d’utilitzar una eina tan perillosa com és una papereta de vot, té molta més importància de la que a primera vista pot semblar. Diumenge van quedar clares dues coses: que la democràcia popular es va acabar imposant i que la batalla de la por l’ha perdut Espanya. Quan ETA encara matava se’ns deia que con violencia nada se puede obtener, pero sin violencia todo es posible. Però com que tots sabem que aquella afirmació era una enganyifa, diumenge molts catalans vam optar per tirar pel dret, al marge dels permisos. En una societat democràtica per votar no s’ha de demanar permís. I parlo només del fet de votar, no dels efectes legals i/o polítics d’una votació.

Resumint, deixant al marge els percentatges obtinguts per les diferents opcions (“SÍ-SÍ”, “SÍ-NO”, “NO” i blanc/nul), per altra banda bastant previsibles, al meu entendre el més important de diumenge és que, com que s’ha perdut la por, molta gent va sortir al carrer a participar en un assaig festiu com a preparació del referèndum vinculant que més d’hora que tard s’haurà de convocar. Per acabar, a aquells que diuen que la participació electoral de diumenge de només un terç del cens és poc representativa, els recordo que Rajoy, amb un suport electoral del 32 per cent del cens, governa Espanya amb majoria absoluta.

3 comentaris:

Jordi ha dit...

Si no es pot incomplir unes lleis que no volen modificar perquè no volen que puguem decidir, al final es tracta d'una voluntat d'amo feta realitat mitjançant una cosa anomenada llei. Per tant, en el fons és imposar la nostra voluntat.

Oliva ha dit...

TOT ES VERITAT,PERO ENS CAL 2.500.000 VOTS PER SER MAJORIA...

Miquel Saumell ha dit...

Jordi,
I, per tant, s'haurà de prescindir d'una llei espanyola que no ens permet decidir quin futur volem pel nostre país. I ho farem!

Oliva,
No sé si són dos milions i mig com dius, tot dependrà de la participació que hi hagi en el referèndum vinculant, i "només" ens calen la meitat més un dels vots emesos ;-)