Dissabte ens vam moure entre dos ambients totalment diferents però que comparteixen el mateix espai: la ciutat de Barcelona. Primer, al migdia i a primera hora de la tarda, vam veure la Barcelona consumista de la gent que sembla que només pensi en comprar, de la gent que entra i surt de les botigues com si fossin robots programats per al consum, alguns amb bosses, altres només mirant. Després, al vespre, vam poder observar a una certa distància la Barcelona anarquista de la gent que protesta. Segurament tenien motius de sobra per sortir al carrer a protestar, però difícilment es poden compartir els mètodes de la destrossa per la destrossa en la que sempre cauen alguns forassenyats.
Vam dinar amb uns amics al restaurant El Nacional del Passeig de Gràcia. No s’hi menja malament i el preu és correcte, però no és gaire recomanable si no us agrada el soroll i estar rodejats de molta gent. És el típic lloc per anar a mirar i a ser mirat. Hi ha a qui li agrada. Després varem anar a prendre cafè al bar del H1898 de la Rambla, un hotel que ocupa l’edifici on hi havia hagut l’antiga seu de la Compañía General de Tabacos de Filipinas. Aquí els preus ja picaven més (un cafè 3€, un te 4€), però el lloc és força agradable. En acabar ens vam acomiadar dels nostres amics empordanesos i d’una parella de Madrid que passa uns dies de vacances a Catalunya; ens vam conèixer en un país africà fa onze anys i no ens havíem tornat a veure, i d’aquí el motiu de la nostra trobada.
Al vespre vam decidir tornar a Sarrià tot passejant. Quan pujàvem pel Passeig de Gràcia ens el vam trobar tallat a la circulació de vehicles per la policia; això sí, els que anàvem a peu podíem passar. Resulta que hi havia una manifestació, no anunciada prèviament, que també pujava pel Passeig de Gràcia. “Són anarquistes”, em va dir un policia. “I com ho sabeu que són anarquistes?”. “Ho són perquè aquests sempre van per lliure, mai notifiquen que es manifestaran”. Es tractava, doncs, pel que sembla, d’una manifestació anarquista; un miler de persones a tot estirar. La policia anava al darrere, a una certa distància, com protegint-los. Vam comptar uns 25 cotxes i furgonetes policials amb les seves dotacions, motos de la urbana, secretes que anaven a peu, així com l’emprenyador helicòpter de la policia que apareix sempre que hi ha algun esdeveniment especial a la ciutat (manifestació, partit de futbol, etc.). Sovint em pregunto si no existeix algun silenciador per poder disminuir aquell sorollàs.
No sóc gens amant del consumisme i, de les aglomeracions, especialment de les aglomeracions per motius comercials, en fujo sempre que puc. Dissabte el centre de Barcelona era una autèntica bogeria. A l’interior de la botiga Apple de la plaça de Catalunya hi havia tanta gent que semblava que ho regalessin. I segur que no ho regalaven. Òbviament tampoc sóc anarquista, però em sap molt greu veure que quan els manifestants semblen tenir raó en les seves reivindicacions -i diria que dissabte la tenien- sempre s’hi acaben barrejant uns quants poca-soltes i elements indesitjables que amb les seves destrosses indiscriminades a bancs, botigues i mobiliari urbà acaben enfosquin les justes reivindicacions dels seus companys de manifestació. Una pena.
Vam dinar amb uns amics al restaurant El Nacional del Passeig de Gràcia. No s’hi menja malament i el preu és correcte, però no és gaire recomanable si no us agrada el soroll i estar rodejats de molta gent. És el típic lloc per anar a mirar i a ser mirat. Hi ha a qui li agrada. Després varem anar a prendre cafè al bar del H1898 de la Rambla, un hotel que ocupa l’edifici on hi havia hagut l’antiga seu de la Compañía General de Tabacos de Filipinas. Aquí els preus ja picaven més (un cafè 3€, un te 4€), però el lloc és força agradable. En acabar ens vam acomiadar dels nostres amics empordanesos i d’una parella de Madrid que passa uns dies de vacances a Catalunya; ens vam conèixer en un país africà fa onze anys i no ens havíem tornat a veure, i d’aquí el motiu de la nostra trobada.
Al vespre vam decidir tornar a Sarrià tot passejant. Quan pujàvem pel Passeig de Gràcia ens el vam trobar tallat a la circulació de vehicles per la policia; això sí, els que anàvem a peu podíem passar. Resulta que hi havia una manifestació, no anunciada prèviament, que també pujava pel Passeig de Gràcia. “Són anarquistes”, em va dir un policia. “I com ho sabeu que són anarquistes?”. “Ho són perquè aquests sempre van per lliure, mai notifiquen que es manifestaran”. Es tractava, doncs, pel que sembla, d’una manifestació anarquista; un miler de persones a tot estirar. La policia anava al darrere, a una certa distància, com protegint-los. Vam comptar uns 25 cotxes i furgonetes policials amb les seves dotacions, motos de la urbana, secretes que anaven a peu, així com l’emprenyador helicòpter de la policia que apareix sempre que hi ha algun esdeveniment especial a la ciutat (manifestació, partit de futbol, etc.). Sovint em pregunto si no existeix algun silenciador per poder disminuir aquell sorollàs.
No sóc gens amant del consumisme i, de les aglomeracions, especialment de les aglomeracions per motius comercials, en fujo sempre que puc. Dissabte el centre de Barcelona era una autèntica bogeria. A l’interior de la botiga Apple de la plaça de Catalunya hi havia tanta gent que semblava que ho regalessin. I segur que no ho regalaven. Òbviament tampoc sóc anarquista, però em sap molt greu veure que quan els manifestants semblen tenir raó en les seves reivindicacions -i diria que dissabte la tenien- sempre s’hi acaben barrejant uns quants poca-soltes i elements indesitjables que amb les seves destrosses indiscriminades a bancs, botigues i mobiliari urbà acaben enfosquin les justes reivindicacions dels seus companys de manifestació. Una pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada