.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 22 de desembre de 2014

"Tocar líder"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 7 del nº 1.682, del 12 de desembre de 2014.

***

Tocar líder

Sovint se celebren reunions, congressos i trobades diverses entre els militants de base dels partits polítics i els membres de la direcció. Són dos grups de persones que, naturalment, se suposa que comparteixen les mateixes idees polítiques, tot i que no sempre comparteixen els mateixos interessos personals. De fet, aquests interessos de vegades semblen oposats. Així, per posar només un exemple ben visible, són molts els militants de base que, amb tot el dret del món, aspiren a arribar a la direcció del partit, mentre molts dels que ja hi són aspiren a seguir-ne formant part in aeternum, i és evident que al politburó no hi cap tothom. Gregorio Morán va definir molt bé aquests dos grups en un article antològic publicat fa anys en ocasió de la mort de la fundadora i dirigent del Partido Comunista de España, Dolores Ibárruri la Pasionaria. En aquell article es definien els militants de base del partit com “els que creuen”, i els membres del politburó com “els que estan en el secret”. Vaig trobar que eren unes definicions absolutament encertades.

En aquestes trobades es produeix un fet que, ideologies al marge, constitueix tot un clàssic, i és l’obsessió que mostren molts militants de base per tocar líder. Segur que tots us n’heu adonat, la fita del militant de base es poder tocar físicament el seu líder. L’escenari sempre és el mateix: la soferta militància està asseguda o, segons com, dreta, a la sala de l’hotel o del palau de congressos on s’ha convocat la trobada, i tothom espera l’entrada triomfal del líder màxim acompanyat del seus col·laboradors més propers. Moltes persones situades a banda i banda del passadís o de l’escala per on ha de passar el líder es mostren especialment emocionades per la possibilitat que se’ls presenta d’encaixar la mà del seu líder, o d’abraçar-lo, o de poder-lo petonejar. I, si hi ha una mica de sort, alguns fins i tot es fan una foto amb el personatge. No ho critico pas, només deixo constància d’unes actituds humanes que, francament, sempre m’han cridat l’atenció.

De vegades també hi ha la voluntat d’establir aquest contacte físic que dèiem en sentit oposat, és a dir, des del líder cap a la militància. Aquesta sempre m’ha semblat una actitud molt més forçada que l’altra. Un exemple del contacte físic en sentit contrari ens l’ofereix sovint l’encarregada de la franquícia catalana del Partido Popular, tota una especialista a petonejar i abraçar-se amb el primer militant o no militant que se li posa al davant. Hi ha a qui li agrada.