Amb una assistència nombrosa de veïns dijous passat es va celebrar a Sarrià el Consell Plenari del Districte. Darrerament, si m’ho puc combinar, hi acostumo a anar; sempre s’aprenen coses. Aquests consells tenen la particularitat que el primer punt de l’ordre del dia són els precs i rocs, és a dir, es pretén que els veïns preguntin, felicitin, critiquin i/o comentin els temes ABANS de ser tractats pels regidors i consellers dels diferents grups polítics.
No és que això sigui criticable, però sembla estrany que no s’estableixi un torn de precs i rocs al final, és a dir, DESPRÉS d’escoltar les intervencions dels regidors i consellers. Potser pensen que d’aquesta manera s’estalvien crítiques, però semblen ignorar que si fan les coses bé tal vegada també rebrien alguna felicitació. Bé, el fet és que si vols comentar coses que se t’acudeixen durant la sessió només et queda l’opció d’exposar-les en el Consell següent, quan ja han perdut actualitat i ningú se’n recorda de res.
El Consell se celebra a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Sarrià (a la foto). Cal no oblidar que fins fa relativament poc (1921) Sarrià era un municipi independent, i va ser annexionat a Barcelona amb l’oposició generalitzada del consistori i veïns del poble. A partir d’aquest fet històric potser és més fàcil entendre que de vegades les simpaties dels sarrianencs cap als governants de la plaça de Sant Jaume siguin més aviat escasses.
Presideix aquestes sessions el regidor popular Oscar Ramírez. És una persona intel·ligent, de tracte afable i educat, i sempre que toca -i dijous Ramírez va considerar que tornava a tocar- ens explica que ell sempre compleix la Constitución Española i les lleis que se’n deriven. I dit això va afegir no com altres, tot mirant-se de reüll el Regidor del Districte, convergent, assegut a la seva esquerra. El convergent Joan Puigdollers va fer un gest com de desgrat que de seguida va mutar a un mig somriure incòmode de complicitat, com volent dir ja sé perquè ho dius, això, però la cosa no va passar d’aquí.
I parlant de complir la llei, cal dir que a la Sala de Plens hi ha el retrat d’un rei espanyol que el dictador Franco ens va deixar en herència. Cal recordar, però, que el personatge que hi ha penjat a la sala de plens fa uns mesos va decidir jubilar-se anticipadament, i llavors un es pregunta on és la foto del seu successor, és a dir, la foto del nét polític del dictador, la que, segons la llei, hauria d’estar penjada a la sala. Estem davant, doncs, d’un clar incompliment de la llei que el president del districte tant diu defensar.
Cal dir, però, en favor de Ramírez, que sempre fa les seves intervencions en català, i diria que la majoria dels assistents ho agraeix. Però els consellers populares del districte acostumen a donar la nota i ens perpetren uns discursos forçadament bilingues i gairebé sempre llegits i, per tant, bastant pesats. Són unes intervencions amb més quota d’espanyol que de català, no fos cas que algun expert en percentatges lingüístics fes els càlculs i ho denunciés públicament. Ells saben, però, que aquestes excentricitats lingüístiques donen vots a Espanya. I sí, repeteixo, utilitzar la llengua espanyola en aquests actes en detriment de la llengua pròpia de Catalunya i, per tant, també la de Sarrià, molts ho considerem una excentricitat.
(La segona part es publicarà demà passat, amb aquest títol: Plenari de Sarrià: assaig d’estat policial?)
No és que això sigui criticable, però sembla estrany que no s’estableixi un torn de precs i rocs al final, és a dir, DESPRÉS d’escoltar les intervencions dels regidors i consellers. Potser pensen que d’aquesta manera s’estalvien crítiques, però semblen ignorar que si fan les coses bé tal vegada també rebrien alguna felicitació. Bé, el fet és que si vols comentar coses que se t’acudeixen durant la sessió només et queda l’opció d’exposar-les en el Consell següent, quan ja han perdut actualitat i ningú se’n recorda de res.
El Consell se celebra a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Sarrià (a la foto). Cal no oblidar que fins fa relativament poc (1921) Sarrià era un municipi independent, i va ser annexionat a Barcelona amb l’oposició generalitzada del consistori i veïns del poble. A partir d’aquest fet històric potser és més fàcil entendre que de vegades les simpaties dels sarrianencs cap als governants de la plaça de Sant Jaume siguin més aviat escasses.
Presideix aquestes sessions el regidor popular Oscar Ramírez. És una persona intel·ligent, de tracte afable i educat, i sempre que toca -i dijous Ramírez va considerar que tornava a tocar- ens explica que ell sempre compleix la Constitución Española i les lleis que se’n deriven. I dit això va afegir no com altres, tot mirant-se de reüll el Regidor del Districte, convergent, assegut a la seva esquerra. El convergent Joan Puigdollers va fer un gest com de desgrat que de seguida va mutar a un mig somriure incòmode de complicitat, com volent dir ja sé perquè ho dius, això, però la cosa no va passar d’aquí.
I parlant de complir la llei, cal dir que a la Sala de Plens hi ha el retrat d’un rei espanyol que el dictador Franco ens va deixar en herència. Cal recordar, però, que el personatge que hi ha penjat a la sala de plens fa uns mesos va decidir jubilar-se anticipadament, i llavors un es pregunta on és la foto del seu successor, és a dir, la foto del nét polític del dictador, la que, segons la llei, hauria d’estar penjada a la sala. Estem davant, doncs, d’un clar incompliment de la llei que el president del districte tant diu defensar.
Cal dir, però, en favor de Ramírez, que sempre fa les seves intervencions en català, i diria que la majoria dels assistents ho agraeix. Però els consellers populares del districte acostumen a donar la nota i ens perpetren uns discursos forçadament bilingues i gairebé sempre llegits i, per tant, bastant pesats. Són unes intervencions amb més quota d’espanyol que de català, no fos cas que algun expert en percentatges lingüístics fes els càlculs i ho denunciés públicament. Ells saben, però, que aquestes excentricitats lingüístiques donen vots a Espanya. I sí, repeteixo, utilitzar la llengua espanyola en aquests actes en detriment de la llengua pròpia de Catalunya i, per tant, també la de Sarrià, molts ho considerem una excentricitat.
(La segona part es publicarà demà passat, amb aquest títol: Plenari de Sarrià: assaig d’estat policial?)
2 comentaris:
La foto anterior de la que hi ha penjada actualment, a la Sala de Plens, era del "generalisimo sense cavall" i recordo, jo hi era present, que la va despenjar i trencar en Miquel Porter, veï de Sarrià, durant un acte organitzat per l'AVV de Sarrià, en aquesta Sala, quan ja feia temps des traspas del personatge de la foto. Deuen tenir les escales baixes al Districte.
Àlex,
Gràcies, interessant el que expliques, jo també vaig conèixer al Sr. Porter, en un curset sobre cinema.
Potser haurem d'organitzar un crowdfunding per comprar una escala més alta pel districte. No pensava pas que l'ajuntament anés tan curt d'armilla... ;-)
Publica un comentari a l'entrada