Juan Carlos Monedero, un dels ideòlegs i membre del politburó de Podemos, va dir fa poc que somos un país católico no practicante, del mismo modo que somos un país demócrata no practicante. Deixant de banda que, molt sovint, determinades afirmacions fetes en primera persona del plural em produeixen una mica d’angúnia (“els catalans som demòcrates”, per exemple), reconec que la frase de Monedero queda bé, i a alguns potser els pot produir un somriure i tot. Sense anar més lluny, a mi mateix me’l va produir quan la vaig escoltar.
Fa uns anys, parlant distesament amb un caputxí savi del convent de Sarrià sobre els que es declaren “catòlics no practicants”, un sector que pel que sembla és força habitual en una societat que, com la nostra, sembla més centrada en la imatge externa que en els principis, ens va confirmar amb un somriure sorneguer que d’aquests en coneixia alguns, però que a la missa de dotze dels diumenges dels Caputxins de Sarrià el que ell hi veia eren molts “practicants no creients”.
Hi ha qui és molt de tenir i presumir de carnet, és a dir, de proclamar-se als quatre vents com un gran demòcrata, o com un gran catòlic, o com el que sigui, però veus que en el seu dia a dia, a l’hora de posar en pràctica aquella proclamació de principis, la cosa comença a grinyolar. Ara em vénen al cap, per exemple, determinades actuacions polítiques d’alguns governants.
Parlo de la Ley de Enjuiciamiento Criminal que s’està discutint aquests dies a Madrid, amb un ministre que alhora que es proclama demòcrata defensa mesures que sense cap mena de dubte són del tot antidemocràtiques. Entre altres disbarats jurídics, m’estic referint a les escoltes telefòniques i a la violació de correspondència per part de la policia, sense prèvia autorització judicial, unes mesures dictatorials defensades per un ministre que sempre presumeix de tenir els carnets que dèiem abans. Dissortadament estem en una societat en la que massa sovint les grans teories esdevenen antagòniques amb la pràctica diària.
Fa uns anys, parlant distesament amb un caputxí savi del convent de Sarrià sobre els que es declaren “catòlics no practicants”, un sector que pel que sembla és força habitual en una societat que, com la nostra, sembla més centrada en la imatge externa que en els principis, ens va confirmar amb un somriure sorneguer que d’aquests en coneixia alguns, però que a la missa de dotze dels diumenges dels Caputxins de Sarrià el que ell hi veia eren molts “practicants no creients”.
Hi ha qui és molt de tenir i presumir de carnet, és a dir, de proclamar-se als quatre vents com un gran demòcrata, o com un gran catòlic, o com el que sigui, però veus que en el seu dia a dia, a l’hora de posar en pràctica aquella proclamació de principis, la cosa comença a grinyolar. Ara em vénen al cap, per exemple, determinades actuacions polítiques d’alguns governants.
Parlo de la Ley de Enjuiciamiento Criminal que s’està discutint aquests dies a Madrid, amb un ministre que alhora que es proclama demòcrata defensa mesures que sense cap mena de dubte són del tot antidemocràtiques. Entre altres disbarats jurídics, m’estic referint a les escoltes telefòniques i a la violació de correspondència per part de la policia, sense prèvia autorització judicial, unes mesures dictatorials defensades per un ministre que sempre presumeix de tenir els carnets que dèiem abans. Dissortadament estem en una societat en la que massa sovint les grans teories esdevenen antagòniques amb la pràctica diària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada