Aquestes reflexions són una continuació de l’article publicat ahir. Organitzat per Les Veus de la República, ahir al vespre es va celebrar el debat electoral de la Casa Orlandai amb la participació de vuit persones que representaven vuit candidatures a les eleccions municipals de Barcelona. No en dic partits expressament perquè algunes llistes representen més d’un partit, i una que portarà impresa la foto de la candidata a les paperetes (com si el votant fos analfabet) en representa cinc. Cal dir que d’acord amb les últimes enquestes electorals publicades fins ara, la majoria dels candidats presents ahir a Orlandai no acabaran sent regidors. I d’aquest petit detall que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.
Com si fóssim en un país endreçat del nord dels Pirineus l’acte va començar amb puntualitat germànica, a l’hora que tocava, i va durar poc més de dues hores, amb una distribució dels temps d’intervenció teòricament molt pautada però que després no es va respectar per part de cap de les persones que hi van intervenir. Podríem dir que, amb alguns matisos, tots van coincidir en el diagnòstic de la situació actual: l’alt preu dels pisos de Sarrià, els joves que se senten expulsats del barri, la taxa d’atur en totes les franges d’edat, la creixent desigualtat social, la pobresa encoberta, el soroll i la contaminació, les pensions i els contractes de treball de misèria, etc. Vaja, tot un catàleg d’obvietats. Qui hi pot estar en contra d’aquestes disfuncions?
Les discrepàncies van aparèixer amb les propostes que uns i altres anaven aportant. En faré algun apunt desordenat i sense cap pretensió de reflectir-ho tot ni molt menys. La representant socialista, per exemple, un partit que va governar l’ajuntament durant 32 anys ininterrompudament, 24 dels quals coincidint amb un govern del mateix color polític a Madrid, va fer moltes propostes d’allò que s’hauria de fer, però no va saber explicar per què no ho van fer ells mateixos en els llargs anys que van governar la ciutat.
Va parlar també de crear uns trenta mil llocs de treball, com si no se n’adonés que Barcelona no necessita que l’ajuntament creï llocs de treball (ni que la Generalitat els creï a Catalunya) sinó que tot plegat és molt més senzill: que des de l’administració pública s’eliminin tràmits burocràtics i es faciliti la creació d’empreses. En definitiva, si l’administració no posés tants entrebancs otro gallo nos cantara. Als anys vuitanta del segle passat ja es parlava de la finestreta única, i l’any 2015 encara no la tenim. Aquesta és la trista realitat, i el resultat és que el nostre país (Espanya, Catalunya, tant se val) està cada dia en pitjor posició en els rànquings internacionals de facilitat de creació d’empreses, que és el mateix que dir creació de llocs de treball.
La representant del soci petit del govern tripartit dels 32 anys que dèiem abans ens va fer un catàleg d’ajuts i subvencions públiques que, de portar-se a la pràctica, farien de Barcelona una mala còpia de les societats andalusa o extremenya, amb una societat anquilosada i que no avança, basada en la perillosa cultura de la subvenció i amb el corresponent vot captiu dels electors. Hi ha partits que és precisament això el que busquen, però sortosament estan en minoria.
Una vegada més el representant de CiU del govern sortint no va poder justificar amb arguments mínimament raonables per què no han complert l’únic compromís electoral que no comportava una despesa econòmica: la devolució de Pedralbes a Sarrià. Vist això, quina credibilitat podem donar al seu programa electoral?
La moderadora em va permetre fer una intervenció curta al final, i la vaig aprofitar per manifestar-me com un descregut dels programes electorals en general, perquè no van massa més enllà d’una mera declaració d’intencions molt bonica i que el votant no acostuma a objectar i tothom dóna per bona, prescindint del seu posterior incompliment. Dissortadament aquesta és la classe de democràcia que tenim. Dit això, cal felicitar les organitzadores de l’acte i, el 24 de maig, tothom a votar sens falta, perquè entre lo d’abans del 1979 i lo d’ara no hi ha color: lo d’ara és definitivament menys dolent.
Com si fóssim en un país endreçat del nord dels Pirineus l’acte va començar amb puntualitat germànica, a l’hora que tocava, i va durar poc més de dues hores, amb una distribució dels temps d’intervenció teòricament molt pautada però que després no es va respectar per part de cap de les persones que hi van intervenir. Podríem dir que, amb alguns matisos, tots van coincidir en el diagnòstic de la situació actual: l’alt preu dels pisos de Sarrià, els joves que se senten expulsats del barri, la taxa d’atur en totes les franges d’edat, la creixent desigualtat social, la pobresa encoberta, el soroll i la contaminació, les pensions i els contractes de treball de misèria, etc. Vaja, tot un catàleg d’obvietats. Qui hi pot estar en contra d’aquestes disfuncions?
Les discrepàncies van aparèixer amb les propostes que uns i altres anaven aportant. En faré algun apunt desordenat i sense cap pretensió de reflectir-ho tot ni molt menys. La representant socialista, per exemple, un partit que va governar l’ajuntament durant 32 anys ininterrompudament, 24 dels quals coincidint amb un govern del mateix color polític a Madrid, va fer moltes propostes d’allò que s’hauria de fer, però no va saber explicar per què no ho van fer ells mateixos en els llargs anys que van governar la ciutat.
Va parlar també de crear uns trenta mil llocs de treball, com si no se n’adonés que Barcelona no necessita que l’ajuntament creï llocs de treball (ni que la Generalitat els creï a Catalunya) sinó que tot plegat és molt més senzill: que des de l’administració pública s’eliminin tràmits burocràtics i es faciliti la creació d’empreses. En definitiva, si l’administració no posés tants entrebancs otro gallo nos cantara. Als anys vuitanta del segle passat ja es parlava de la finestreta única, i l’any 2015 encara no la tenim. Aquesta és la trista realitat, i el resultat és que el nostre país (Espanya, Catalunya, tant se val) està cada dia en pitjor posició en els rànquings internacionals de facilitat de creació d’empreses, que és el mateix que dir creació de llocs de treball.
La representant del soci petit del govern tripartit dels 32 anys que dèiem abans ens va fer un catàleg d’ajuts i subvencions públiques que, de portar-se a la pràctica, farien de Barcelona una mala còpia de les societats andalusa o extremenya, amb una societat anquilosada i que no avança, basada en la perillosa cultura de la subvenció i amb el corresponent vot captiu dels electors. Hi ha partits que és precisament això el que busquen, però sortosament estan en minoria.
Una vegada més el representant de CiU del govern sortint no va poder justificar amb arguments mínimament raonables per què no han complert l’únic compromís electoral que no comportava una despesa econòmica: la devolució de Pedralbes a Sarrià. Vist això, quina credibilitat podem donar al seu programa electoral?
La moderadora em va permetre fer una intervenció curta al final, i la vaig aprofitar per manifestar-me com un descregut dels programes electorals en general, perquè no van massa més enllà d’una mera declaració d’intencions molt bonica i que el votant no acostuma a objectar i tothom dóna per bona, prescindint del seu posterior incompliment. Dissortadament aquesta és la classe de democràcia que tenim. Dit això, cal felicitar les organitzadores de l’acte i, el 24 de maig, tothom a votar sens falta, perquè entre lo d’abans del 1979 i lo d’ara no hi ha color: lo d’ara és definitivament menys dolent.
2 comentaris:
M'agrada aquest optimisme: "othom a votar sens falta, perquè entre lo d’abans del 1979 i lo d’ara no hi ha color: lo d’ara és definitivament menys dolent."
Galderich,
Ja ho hem comentat alguna vegada a l'Ateneu, s'ha de mantenir sempre la tensió, que si no correm el risc que aquesta gent es relaxi, i no ens convé ;-)
Publica un comentari a l'entrada