Carnet de pare?

L’altre dia comentàvem els problemes de tota mena —i també les moltes satisfaccions— que els pares, i les mares, evidentment, experimenten amb els seus fills. I amb les seves filles, és clar, però a partir d’ara ja no desdoblaré més per sexes, que aquest invent del “totes i tots” constitueix una ridiculesa lingüística de primer ordre que durarà el que dura una moda passatgera però que, mentrestant, em produeix una urticària mental que em vull estalviar.

Quan els fills ja passen d’una certa edat, posem per cas els 23, sense cap pretensió que el fet de fixar aquesta edat hagi de ser un dogma inamovible, els pares responsables haurien de ser conscients que ja han fet tot el que han pogut. Com diu la dita, qui fa tot el que pot no està obligat a més. Però si els progenitors no ho han fet prou bé, una possibilitat que no s’ha de descartar pas, un es pot preguntar com és que per conduir, per pescar, per navegar i per moltes activitats més s’han d’acreditar la preparació correcta i uns mínims coneixements mitjançant uns carnets oficials, mentre que per tenir i educar fills, una tasca molt més important que qualsevol altra de les descrites, no s'exigeix res. Per educar fills la capacitat dels pares es dóna per suposada. Passa com amb els militars, que el valor se le supone.

Abans d’acabar vull puntualitzar que només he plantejat una pregunta retòrica, perquè no m’agradaria que es pogués interpretar que estic reclamant un nou control sobre les nostres vides, en aquest cas sobre la nostra capacitat d’educar els fills. Per si de cas, no donem idees perverses! I és que el governant, especialment si és d’esquerres, té una tendència innata a voler-ho controlar tot, i no li costaria gaire inventar-se el carnet de pare que ens concediria una oficina pública, naturalment de nova creació, plena de psicòlegs i assimilats amb sou a càrrec del ciutadà. No estan les coses com per caure en més despeses públiques i, last but not least, de controlats per l’administració pública ja n’estem massa.