(L’article original en versió paper es va publicar el 22 de juliol de 2016 a la pàg. 7 del núm. 1.766 de La Veu de l'Anoia)
Sovint es diu que Catalunya és un país d’esquerres. A l’hora de fer els números, però, les coses no són tan clares. Com s’entenen, sinó, els governs encapçalats per Jordi Pujol, alguns amb el suport de la majoria absoluta parlamentària del seu partit? En els trenta-sis anys transcorreguts des de 1980, la Convergència de Jordi Pujol en va governar vint-i-tres, és a dir, gairebé dues terceres parts d’aquest llarg període. I no cal dir si aquí hi suméssim els governs de Mas i Puigdemont. Convergència ha estat sempre un partit de centredreta, un partit d’ordre, un partit, això sí, amb alguns matisos de l’escola socialdemòcrata centreeuropea i escandinava. Però, es miri com es miri, si una definició no li escau és la de ser un partit d’esquerres. I això per no parlar dels seus socis d’Unió, un partit que només es diferencia del PP i, a efectes pràctics, de la seva segona marca, Ciudadanos, per la sensibilitat catalana, nul·la en el cas d’aquests dos partits que sempre tenen el periscopi enfocat cap a Madrid.
Quin ha estat el perfil del votant de Convergència durant aquests trenta-sis anys? Quin s’espera que sigui el perfil del votant del Partit Demòcrata Català, successor de Convergència? Estem parlant de la mateixa clientela política, és a dir, els catalans de dretes, o de centredreta si es vol, que avui no hi ha gairebé ningú que es reivindiqui de dretes. Són els anomenats catalans d’ordre, que mai podrien donar el seu suport electoral als partits de la dreta espanyola que dèiem abans, encara que només sigui per la seva actitud diguem-ne, i espero que ningú es molesti, poc amable i gens amistosa amb el model de país que la majoria de catalans voldrien per a Catalunya. I no cal dir que quan faig referència a la majoria de catalans ho dic ben conscientment, sense perdre de vista els resultats electorals que confirmen repetidament aquesta tesi.
Quan es proclama que Catalunya és d’esquerres, i això ho reivindica especialment l’esquerra d’arrels espanyoles, de vegades potser es confon el conjunt molt divers i transversal del país amb l’àrea metropolitana de Barcelona, és a dir i per simplificar, la Catalunya provinent de la immigració. Són molts els catalans que viuen en aquest territori al voltant de la capital del país, però aquesta àrea no deixa de ser una petitíssima porció de Catalunya. I sí, ja sé que a l’hora de votar parlem de votants i no de quilòmetres quadrats, però d’això a concloure que Catalunya és d’esquerres hi veig una dosi alta d’exageració interessada.
Sovint es diu que Catalunya és un país d’esquerres. A l’hora de fer els números, però, les coses no són tan clares. Com s’entenen, sinó, els governs encapçalats per Jordi Pujol, alguns amb el suport de la majoria absoluta parlamentària del seu partit? En els trenta-sis anys transcorreguts des de 1980, la Convergència de Jordi Pujol en va governar vint-i-tres, és a dir, gairebé dues terceres parts d’aquest llarg període. I no cal dir si aquí hi suméssim els governs de Mas i Puigdemont. Convergència ha estat sempre un partit de centredreta, un partit d’ordre, un partit, això sí, amb alguns matisos de l’escola socialdemòcrata centreeuropea i escandinava. Però, es miri com es miri, si una definició no li escau és la de ser un partit d’esquerres. I això per no parlar dels seus socis d’Unió, un partit que només es diferencia del PP i, a efectes pràctics, de la seva segona marca, Ciudadanos, per la sensibilitat catalana, nul·la en el cas d’aquests dos partits que sempre tenen el periscopi enfocat cap a Madrid.
Quin ha estat el perfil del votant de Convergència durant aquests trenta-sis anys? Quin s’espera que sigui el perfil del votant del Partit Demòcrata Català, successor de Convergència? Estem parlant de la mateixa clientela política, és a dir, els catalans de dretes, o de centredreta si es vol, que avui no hi ha gairebé ningú que es reivindiqui de dretes. Són els anomenats catalans d’ordre, que mai podrien donar el seu suport electoral als partits de la dreta espanyola que dèiem abans, encara que només sigui per la seva actitud diguem-ne, i espero que ningú es molesti, poc amable i gens amistosa amb el model de país que la majoria de catalans voldrien per a Catalunya. I no cal dir que quan faig referència a la majoria de catalans ho dic ben conscientment, sense perdre de vista els resultats electorals que confirmen repetidament aquesta tesi.
Quan es proclama que Catalunya és d’esquerres, i això ho reivindica especialment l’esquerra d’arrels espanyoles, de vegades potser es confon el conjunt molt divers i transversal del país amb l’àrea metropolitana de Barcelona, és a dir i per simplificar, la Catalunya provinent de la immigració. Són molts els catalans que viuen en aquest territori al voltant de la capital del país, però aquesta àrea no deixa de ser una petitíssima porció de Catalunya. I sí, ja sé que a l’hora de votar parlem de votants i no de quilòmetres quadrats, però d’això a concloure que Catalunya és d’esquerres hi veig una dosi alta d’exageració interessada.
2 comentaris:
Una part massa important de la població votant és ignorant de naixement. Voten Convergència i, durant anys, ha vist la figura de Jordi Pujol com la d'un Messies.
L'empresa la fa rutllar la dreta o són d'esquerres els propietaris de grans, mitjanes i petites fàbriques?. L'esquerra queda per la majoria que es lleva aviat i a complir. També conec uns quants treballadors de dreta que deuen aspirar a grimpar i pensen que votar qui vota el seu amo, és assegurar-se el pa.
Fa pocs dies una senyora deia que a Espanya guanyava el PP per allò de que més val un boig conegut que un savi per conèixer. Aquí passa això amb Convergència, una dreta més democràtica i moderada que la que professa el PP, però que, gràcies als votants que he intentat descriure, pot romandre enfilada al poder pels segles dels segles.
Glòria,
Unes reflexions molt interessants i que, en bona part, puc compartir. Però amb una petita matisació: tot i que no sóc gens sospitós de ser d'esquerres sempre m'he llevat "aviat i a complir". Segurament m'aixeco més d'hora que molts dels intel·lectuals que es reivindiquen d'esquerres, aquells que l'escriptor Adrià Pujol definia molt bé: "la "gauche divine" dels que pensaven "à gauche" i tanmateix vivien una mica "a droite". I ja que surt aquest personatge aprofito per recomanar molt la seva "Guia sentimental de l'Empordanet", un llibre que comença dient que "L'Empordanet no existeix". I ho deixo aquí, que si a l'Andreu li segueixo fent propaganda al final potser li hauria de demanar una comissió sobre les vendes. I tampoc és això.
Publica un comentari a l'entrada