.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 18 de juliol de 2016

Viatjar i byatxà

Encara que aquesta és l'època de l'any que més es viatja, no tothom està preparat per sortir de casa. He estat molts anys anant pel món, gairebé sempre per motius professionals. He visitat tota mena de països, dictadures toves i dures, democràcies reals i d’altres simplement formals, és a dir, aquelles que de democràcia només en tenen el nom, i que són els països que més sovintegen. He estat a molts llocs on els blancs són majoria, però també en països on la majoria està formada per negres. He viatjat una quinzena de vegades a la Xina, i també he estat en altres països asiàtics. He vist religions, cultures, tradicions, gastronomies, normes socials, etc. molt diferents de les meves. He hagut de negociar amb empresaris privats i també, en els països d’economia centralitzada, és a dir i per entendre’ns, comunistes, amb funcionaris estatals. Cada un d’aquests perfils humans té les seves característiques específiques, i t’has d’adaptar a tot allò que et vas trobant i que, normalment, no t’ensenyen a cap universitat. Per saber anar pel món la millor escola és la experiència pròpia.

Doncs bé, tot això ho explico perquè, si alguna conclusió clara he tret de les meves experiències d’anar pel món, és aquella tan coneguda que diu que donde fueres, haz lo que vieres. He après que seguint aquesta màxima tan simple és molt més difícil equivocar-se o fer el ridícul, i a mi no m’agrada ni una cosa ni l’altra. Però no tothom que viatja es fa el mateix plantejament. Així, també m’he trobat amb gent que a Gaborone busca desesperadament un restaurant espanyol on li facin una paella valenciana. Anant pel món he coincidit amb persones que només parlen espanyol (segur que tots us hi heu trobat) i estan convençudes que si en un país de parla anglesa criden una mica i vocalitzen exageradament —en espanyol, és clar— el seu interlocutor necessàriament els ha d’entendre. Quan veig aquests comportaments tan estranys m’agafa vergonya per elles i procuro fugir en direcció contrària, sempre sense ensenyar el passaport. Com deia al principi, no tothom està preparat per sortir de casa.

2 comentaris:

Clidice ha dit...

I és que, per sortir de casa, el primer és relaxar-se i creure que anem a veure meravelles, no a menystenir altres cultures, altres llocs. Sí, crec que visc en el millor lloc del món, com ho creuria del Sàhara si hi hagués nascut. A partir d'aquí, què punyeta, movem-nos i gaudim! I si toca menjar cuc, gos, serp, mona o el que calgui, mengem, o fem-ho veure, però no fem el patètic demanant un pa amb tomàquet o el full de reclamacions en una parada de carretera del cor de l'Àfrica.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
;-)