Utilització política de les nostres dades fiscals

Tothom s’ha posat les mans al cap —jo també— quan s’ha conegut el lamentable episodi que la setmana passada va tenir com a protagonista principal el jutge Vidal, i com a actors secundaris uns quants aprofitats els quals intenten treure tot el suc polític que poden de la greu relliscada del fins ara senador. Així és la política.

L’error de Vidal ha estat xerrar més del compte, però el tema de fons és la possible utilització política de les dades fiscals dels contribuents. El fet és que, induït o no per terceres persones, Vidal ha presentat de seguida la seva dimissió com a senador. Políticament ha fet el que tocava. Judicialment ja veurem quin recorregut té aquesta relliscada; de moment, el gobierno ha instat la fiscalia a intervenir.

Ens podem preguntar si és certa la utilització política de les dades fiscals dels ciutadans. El ministre espanyol Montoro fa cinc anys que en presumeix. Recordem que fins i tot n’ha parlat des de la tribuna del Congreso de los Diputados, amenaçant directament determinats col·lectius díscols (artistes, periodistes, etc.). Però ni la fiscalia ni cap jutge hi han intervingut.

A Espanya les lleis no són igualment aplicables a tothom. Vidal va dir el que va dir i, sense que s’hagi demostrat res, ja ha estat condemnat per l’opinió pública. Montoro fa cinc anys que utilitza políticament el seu coneixement de les dades fiscals dels contribuents i en presumeix sovint. Ningú l’ha cridat a l’ordre. És molt lleig el que va fer Vidal, però ho és igualment el que des de fa anys fa Montoro.

Una dècada de Twitter

(L’article original en versió paper es va publicar el 20 de gener de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.792 de La Veu de l'Anoia)

Tot i que hi ha gent —especialment les persones d’una certa edat— que encara es resisteix a acceptar-ho, les xarxes socials d’internet que han anat sorgint darrerament han canviat el món i les formes de comunicar-nos. Així, la nostra manera de relacionar-nos s’ha anat adaptant a l’aparició de les noves eines. La constatació d’aquesta obvietat de vegades genera algunes incomprensions per part de persones que, en aquest aspecte, s’han quedat mentalment ancorades al segle XX. Persones que no volen o no poden entendre que, si més no en temes de comunicació, les eines disponibles que s’utilitzen ara no tenen res a veure amb les existents al principi d’aquest segle.

Qui no estigui disposat a admetre-ho perdrà el tren. Convençut d’aquest canvi, m’agrada provar les noves xarxes socials que van apareixent i, un cop avaluades, decideixo si em poden ser útils i les segueixo utilitzant (ben poques) o no em generen interès i me n’oblido (la majoria). Per una qüestió de prudència, quan provo una nova xarxa social ho acostumo a fer des d’un anonimat que no em comprometi, ja que l’objectiu inicial només és veure de què es tracta i quines utilitats té la nova eina. I si després d’un període de prova considero que la nova plataforma m’interessa, obro un altre compte amb les meves dades reals.

Aquest any en farà deu que vaig obrir el meu blog. Tot i que avui en dia han deixat de ser-ho, els blogs, quan van néixer, també es consideraven una xarxa social. Però que ja no sigui una xarxa social tal com l’entenem ara no implica que el blog hagi deixat de ser útil. El mes que ve farà nou anys que vaig obrir el meu primer compte —anònim— a Twitter, una xarxa que va començar a funcionar l’any 2006. Tot i que llavors gairebé ningú podia predir l’èxit d’aquella eina, aviat em vaig adonar que allò podria ser important. Fa gairebé sis anys que vaig obrir el compte de Twitter que utilitzo ara, amb el nom i cognom reals.

En el món de la comunicació hi ha una nova realitat després de l’aparició de Twitter, i té poc a veure amb la situació anterior. Qui no estigui disposat a acceptar el nou paradigma de la comunicació i la informació està perdent el tren, i potser quan se n’adoni ja no serà a temps de pujar-hi. No cal dir que aquestes reflexions són tan vàlides per a les nostres relacions humanes com per al sistema de comunicació de les empreses i entitats privades i públiques de tota mena. El món digital està canviant amb tanta rapidesa que les mentalitats inadaptades s’aniran quedant pel camí.

Bastant més que una conferència

Foto: La Vanguardia (Jordi Bedmar / Generalitat de Catalunya)

L’acte d’ahir al vespre a Brussel·les és important, i potser ho és més per consum extern que per consum intern. Ahir, Puigdemont, Junqueras i Romeva van fer una bona feina. Sé que tornant-ho a dir potser em faré una mica pesat, però estic convençut que el cas de Catalunya s’ha d’explicar també, i molt especialment, més enllà dels Pirineus. Pensant en el post-referèndum, l’acció explicativa d'ahir resulta del tot imprescindible, i això és el que es va fer ahir: explicar a Europa el procés català cap a la independència de Catalunya en el marc de la UE. I es va fer amb paraules clares i entenedores, i en quatre llengües: en català (per consum intern), en castellà (pensant en Espanya), i en anglès i francès (pensant en Europa). Ahir a Brussel·les no es va reclamar res (no era el lloc ni el moment adequats per fer-ho) sinó, simplement, es van explicar els plans per convocar un referèndum d’autodeterminació legal i vinculant en un màxim de vuit mesos. Que, a Catalunya, el referèndum serà legal no en tinc cap dubte, i que segur que no serà acordat amb Espanya tampoc. Que sigui vinculant dependrà, òbviament, d’un resultat que sigui clar i inequívoc, és a dir, que tingui un mínim del cinquanta per cent més un dels vots emesos favorables a la independència. L’acte d’ahir és un pas més, i segur que avui no serà portada als diaris europeus, i potser tampoc a la majoria dels diaris espanyols. Però és mot important haver adreçat a Brussel·les un missatge nítid i no subjecte a interpretacions interessades sobre els plans que té el Govern de la Generalitat amb el suport de la majoria absoluta del Parlament de Catalunya, i deixant ben clar que la vocació de la majoria dels catalans és no deixar de ser membres de la UE.

L’aplec de Madrid

Foto: La Vanguardia

De l’aplec anomenat Conferencia de Presidentes que va tenir lloc la setmana passada a Madrid hi ha poca cosa a dir. Allò va ser poc més que una foto, un postureo que en dirien alguns. Expliquen les cròniques que el més important que es va decidir va ser la creació d’una comissió d’experts per discutir sobre un nou model de finançament autonòmic, ja que el que s’utilitza actualment va caducar fa tres anys. Es diu que quan no es té intenció de resoldre un conflicte es crea una comissió, oi? Es pot intuir l’eficàcia, entre molt limitada i nul·la, que tindrà aquesta comissió. La realitat és que l’estat de les autonomies del café para todos està en fallida, i res ho reflecteix millor que la foto de l’acte escollida per il·lustrar aquestes notes, amb la majoria de les banderes per terra.

Diferents membres del govern espanyol van estar pidolant fins a l’últim moment que els presidents de Catalunya i Euskadi també anessin a l’aplec de Madrid. Es buscava la imatge d’una uniformitat que només existeix en el seu imaginari. Es buscava la imatge gràfica del café para todos, però no se’n van sortir. Volien la foto del president Puigdemont al costat dels presidents de Ceuta i de La Rioja en pla d’igualtat, o la del lehendakari Urkullu al costat dels presidents de Melilla i de la Región de Murcia, amb tots els respectes pels espanyols que viuen en aquelles regions i ciutats autònomes d’Espanya. Però ni un ni l’altre van caure en la trampa uniformadora preparada pel govern espanyol. Des del màxim respecte per a les regiones espanyoles, és important el missatge de dignitat que des de Catalunya es va transmetre a Espanya. Catalunya és una nació que, com a tal, mereix una consideració, un tracte i un respecte que l’aplec de Madrid estava lluny de garantir.

Cal dir també alguna cosa sobre l’argument utilitzat pels que critiquen l’absència de Puigdemont. Diuen els crítics que allò va ser una manca de respecte a la meitat dels catalans ja que només es va fer cas al 48 per cent dels independentistes als quals ja els estava bé que Puigdemont no anés a fer-se la foto. Però aquest és un argument fals. La dignitat de la majoria dels catalans es defensava, precisament, no anant a Madrid. Així, utilitzant l’argument dels percentatges, si Puigdemont hagués anat a l’aplec molts l’haurien criticat per haver fet cas a només el 39 per cent dels catalans, que és el percentatge dels que van votar partits declaradament unionistes, aquells que volien que Puigdemont s’afegís a l’aplec. En democràcia, quan no hi ha unanimitat cal aplicar la matemàtica electoral. 48 és més que 39. Un 23 per cent més.

Quatre anys, o vuit, de Trump

Els votants demòcrates nord-americans s’estiren els cabells veient que els esperen, com a mínim, quatre anys de presidència Trump; si no el sotmeten abans a un impeachment, és clar. Però tant ells com molts analistes internacionals que tampoc entenen què ha passat algun dia acabaran reconeixent que Trump ha accedit a la presidència dels Estats Units no per haver guanyat les eleccions que, de fet, en vot popular, no les va guanyar, sinó perquè la candidata demòcrata, Clinton, les va perdre estrepitosament, encara que en vot popular les guanyés amb una diferència de tres milions de vots. I no entraré ara a valorar si el sistema electoral nord-americà és millorable, que, òbviament, ho és. Però cal dir les coses clares, Clinton era una molt mala candidata, i no calia ser un gran expert ni un gran coneixedor dels Estats Units per adonar-se’n. Així, fa una mica d’angúnia observar com, des del dia de les eleccions, comentaristes polítics i periodistes de tota mena i condició, que suposadament són experts en la política nord-americana, intentaven justificar el que per a ells resultava inexplicable, és a dir, que no hagués guanyat Clinton. Els nord-americans no són tan simples com alguns ens volen fer veure. Si tants es van decantar per Trump, no necessariament vol dir que els agradés molt el nou president sinó que els desagradava més Clinton. Va ser més un vot a la contra (de Clinton) que un vot a favor (de Trump).

(El dibuix és d'El País)

Quan la policia surt al carrer

Foto: El Periódico

Malament rai quan uns policies —i tant m’és que siguin municipals, duaners, portuaris, blaus, grisos, verds o mossos— decideixen sortir al carrer no per fer la seva feina sinó per motius polítics. Sortosament eren pocs però, tot i això, es van fer notar, especialment gràcies a l’ajut de determinats mitjans de comunicació d’un signe polític molt determinat. Perquè, no ens enganyem, la manifestació d’abans-d’ahir a Barcelona no tenia com a objectiu les reivindicacions sindicals clàssiques (salarials, etc.) sinó que va ser una manifestació amb clars objectius polítics, i alguns clarament antidemocràtics.

Cal deixar constància que els partits de dreta i d’extrema dreta i els sindicats policials que es dediquen més a fer política que sindicalisme són els més satisfets amb aquesta exhibició policial. A alguns se’ls veia el llautó antidemocràtic quan reclamaven que no volien complir ordres dels polítics, com si els polítics, així, en general, fossin la pesta bubònica. I doncs, de qui se suposa que han de rebre les ordres els funcionaris públics, inclosos els policials? Que volen els policies, un estatus especial per a ells que passi per sobre de les regles democràtiques?

Dit tot això, penso que amb les seves contínues provocacions a la policia el regidor de la CUP Garganté ha esdevingut un polític impresentable. Sortosament, però, Garganté només es representa a sí mateix, al seu partit i a la gent que l’ha votat; poca, tot s’ha de dir. A Sarrià, per posar un exemple ben proper, ni tan sols tenen representació en el plenari del Districte. Personatges com Garganté i alguns policies que es van manifestar dimarts a Barcelona s’autoexclouen de les regles de la democràcia.

Els intermediaris

Excepte els anarquistes, que són quatre gats mal comptats i encara no han pogut demostrar enlloc que el seu món ideal (“ni Déu, ni pàtria, ni patró, autogestió”) pugui funcionar, la resta de ciutadans pretenem una cosa tan senzilla i plena de sentit comú com és que els nostres governants —votats democràticament, és clar— siguin connacionals nostres i ens governin des del país que han de governar, Catalunya, sense intermediaris.

Un francès no entendria que els assumptes de França fossin decidits des de, posem per cas, Barcelona, Roma o Madrid, per més bones relacions que França tingués amb els seus veïns Catalunya, Itàlia o Espanya. Doncs de la mateixa manera que un ciutadà francès vol ser governat des de França, sense intermediaris, molts ciutadans catalans volen ser governats des de Catalunya, sense intermediaris.

Després hi ha el nivell governamental superior de la Unió Europea, ja ho sé, però costa d’entendre, si més no ens costa d’entendre a molts catalans, que un català hagi de ser governat també per uns intermediaris de Madrid. I això al marge de les relacions que Catalunya tingui amb Espanya les quals, com tots sabem, tampoc són unes relacions com per tirar coets sinó més aviat el contrari.

Per què necessitem un intermediari —Madrid— entre els nivells de govern de Barcelona i Brussel·les? Aquesta i no cap altra és la gran pregunta. Us heu preguntat mai per què els espanyols no són independentistes? La resposta és molt senzilla, i és que els espanyols es governen des del seu propi país. És a dir, entre la seva capital, Madrid, i la capital d’Europa, Brussel·les, no hi ha cap nivell intermediari de govern.

El fenomen okupa a Sarrià

Tot i tractar-se d’un dels barris benestants de Barcelona (ho diuen les xifres de renda), a Sarrià també hi ha okupes, amb diverses modalitats d’okupació. Per tal d’esvair qualsevol dubte vull aclarir que la meva opinió sobre les diferents modalitats d’okupació és negativa, sense matisos. Ras i curt, el moviment okupa no em genera cap mena de simpatia. Sóc fermament partidari del respecte a la propietat privada, i això inclou també les propietats de titularitat pública les quals, cal no oblidar-ho, en el fons també són privades ja que els propietaris som tots els ciutadans. Els polítics —en aquest cas, alcaldes i regidors— només tenen l’encàrrec temporal d’administrar-nos-les correctament i, dissortadament, molt sovint no ho fan amb la cura que caldria.

A Sarrià tenim els okupes clàssics, els que no només no se n’amaguen sinó que fins i tot en fan pedagogia, com les persones joves que fa un any van okupar una caseta del carrer Hort de la Vila. La seva justificació per okupar és que com que necessitaven un espai per desenvolupar les seves activitats —i aquí els sobra raó— van decidir okupar una caseta buida de propietat municipal i, en això, de raó ja no en tenen. L’ajuntament, en aquest cas, ha fet els ulls grossos i fins i tot els ha arreglat la teulada perquè els okupes no es mullin quan plou. Els responsables polítics d’aquesta okupació són el regidor anterior, Gerardo Pisarello, que la va permetre, i el seu successor, Daniel Mòdol.

Potser pot ajudar a entendre els ulls grossos municipals davant del fenomen okupa el fet que ara, a Barcelona, hi ha un ajuntament sociocomunista, amb una gens dissimulada simpatia envers aquests moviments. Però, en descàrrec dels governants actuals, cal recordar que fins a l’any 2015 a Barcelona hi havia un ajuntament de centredreta que també va mostrar la seva complicitat amb els okupes de Can Vies i els del banc okupat de Gràcia, amb pagament secret de lloguer, és a dir, sense coneixement de la ciutadania, inclòs. Així que, per part de l’oposició municipal, de força moral per criticar l’ajuntament actual en tenen ben poca. De aquellos polvos...

Però, a Sarrià, també es donen altres modalitats força peculiars d’okupació. Destaca el cas d’un conseller municipal del districte, ara a l’oposició, el qual, des de fa anys, no paga el lloguer de l’habitatge que okupa, que curiosament també és propietat de l’ajuntament. L’altre okupació, de caire més peculiar, és la d’un altre conseller municipal que forma part de l’equip de govern, i que okupa el seu càrrec sense que els vots obtinguts pel seu partit ho permetin. Aquesta no deixa de ser una modalitat d’okupació força estranya, en aquest cas de caràcter polític, com a conseqüència d’un pacte de despatxos. El missatge que ens han deixat és: tu, sarrianenc, vota el que vulguis que, després, els partits que formem part del govern de la ciutat ja t’ho afinarem amb un pacte de despatxos. No crec que a Barcelona hi hagi altres indrets amb tanta diversitat okupacional.

Un any decisiu

(L’article original en versió paper es va publicar el 5 de gener de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.790 de La Veu de l'Anoia)

Tant per part del Govern de la Generalitat com de la majoria absoluta del Parlament hi ha el compromís en ferm de celebrar un referèndum legal i vinculant sobre la independència de Catalunya, i no hi veig traves insalvables per dubtar que aquest compromís es pugui tirar endavant. Per motius d’estratègia política fàcils d’entendre no s’ha fet pública la legalitat en la qual s’empararà el referèndum, i és lògic que sigui així. Les autoritats espanyoles sempre estan a l’aguait per aprofitar qualsevol escletxa legal o relliscada política de les autoritats catalanes per actuar amb tota la contundència, utilitzant les vies judicial, legislativa i/o governamental. Per tant, cal extremar la prudència, però alhora cal que també tinguem clara la possibilitat que Espanya activi els mecanismes de la violència física, és a dir, les vies policial i militar. No s’ha d’excloure res.

De la manca de voluntat de diàleg amb Catalunya per part de les autoritats espanyoles ja n’he parlat en articles precedents i no cal insistir-hi. Espanya només espera de Catalunya la rectificació i la submissió, i no cal dir que aquestes exigències són contràries a qualsevol possibilitat de diàleg. Poc abans de perdre Cuba i les Filipines, Espanya també feia un discurs similar al que fa ara adreçat a Catalunya, i tots sabem com va acabar aquella aparent fermesa de la metròpoli. Per cert, més d’un segle després no es té constància de ciutadans filipins o cubans que estarien disposats a tornar a la situació colonial en la qual es trobaven a finals del segle XIX. Aquests països han tingut les seves dificultats però, si més no, ara decideixen lliurement com s’organitzen. Doncs bé, la majoria dels catalans aspiren a fer el mateix, és a dir, a decidir sense interferències com ens organitzem.

Els mateixos polítics que fins fa quatre dies negaven la possibilitat de reformar la constitució ara sembla que potser acceptarien alguns retocs menors, però aquest maquillatge no resoldria el problema. Arribats a aquest punt un es pot preguntar per què alguns catalans independentistes cauen en la trampa de participar en el debat sobre si resulta convenient o no reformar la constitució d’un estat que aviat ja no serà el nostre. Debatre sobre una eventual reforma constitucional és una pèrdua de temps, sobretot tenint en compte que aquesta mai permetrà que a Catalunya es pugui fer un referèndum vinculant sobre la independència, que això i no cap altra cosa és la voluntat majoritària dels catalans. El 2017 serà un any decisiu.

El fals centre

En el món de la política sovint es reivindica formar part del centre. A molts polítics els sembla que, si són capaços de convèncer la societat que ells són el centre, estaran en situació de robar vots tant a l’esquerra com a la dreta. Però no ens enganyem, defensar el centre no deixa de ser una manera amable de declarar-se de dretes, però sense dir-ho obertament. Una persona d’esquerres mai es declararia de centre, i si s’hi declarés seria la prova del cotó que aquella persona no és d’esquerres. Hi ha qui pensa, al meu entendre, erròniament, que declarar-se d’esquerres comporta un cert pedigrí social i, en canvi, amb la dreta això no passa. Buscant, doncs, el pedigrí social d'acostar-se a l'esquerra sense ser-ne, una persona de dretes es pot declarar tranquil·lament de centre sense que li tremolin els seus principis. En altres paraules, poca gent de dretes se sentirà incòmode si, de cop i volta, el partit de dretes que vota es declara de centre.

En aquest sentit, l’últim episodi relacionat amb el centre polític, és a dir, amb la dreta o, si es vol, amb l’anomenada dreta endreçada, el trobem en el gir estratègic —que no ideològic— que, de cara al seu pròxim congrés, ha fet un partit de dretes com Ciudadanos. Així, la decisió d’eliminar la menció que diu que Ciudadanos també es nodreix del “socialisme democràtic” va clarament en aquest sentit. El diputat Girauta ha volgut dissimular l’eliminació del socialisme democràtic en la definició del partit dient que “no vol dir que un estigui a la dreta, sinó que no està en l'esquerra”. És a dir, sense dir-ho està reivindicant que Ciudadanos és un partit de centre. Però digui el que digui Girauta, Ciudadanos era ja un partit de dretes que ara, amb el seu pacte estatal amb els populares, ha considerat convenient no dissimular més la seva adscripció dretana. Per això els sobra el socialisme democràtic. Ei, amb tot el dret del món, només faltaria.

Manifestacions amb nens

Darrerament es veuen moltes queixes de persones que mostren públicament el seu rebuig i disgust per la manipulació ideològica a la qual tot sovint són sotmesos els nens. M’hi afegeixo de bon grat.

No m’agrada gens veure nens als quals han vestit de legionaris i els fan desfilar militarment amb armes simulades, alhora que els fan onejar unes banderes que ni saben quin és el seu significat.

No m’agrada gens veure una manifestació de mestres que reclamen, posem per cas, una escola pública i de qualitat, acompanyats de nens que no estan en situació d’entendre perquè són allà.

No m’agrada gens veure nens a les manifestacions de protesta organitzades per entitats catòliques, sovint amb el suport explícit de la Conferencia Episcopal Española, en contra de determinades lleis aprovades democràticament. Igualment en sentit contrari, és a dir, no m’agraden tampoc les manifestacions amb nens promogudes per l’esquerra, en contra de determinades posicions ideològiques de la dreta.

En definitiva, no m’agrada gens que els adults (pares, mestres, polítics o qui sigui) utilitzin/manipulin els nens en favor d’unes determinades opcions polítiques, religioses o de qualsevol mena.

On situem la línia vermella que separa l’educació de la utilització interessada dels nens? Qui ha de fixar on és la frontera que no s’hauria de traspassar mai? Els pares? Els mestres? Els partits polítics? Els líders religiosos? L’estat (en el cas dels països comunistes)? Pensem-hi però, mentrestant, faríem bé de no manipular ni permetre que els adults manipulin els nens.

Els límits del sentit del ridícul

Foto: El País

Se suposa que qualsevol persona que ocupa un càrrec públic hauria de tenir clars els límits del sentit del ridícul. Veure l’alcaldessa de Barcelona compartint carrossa amb els reis em va generar una estranya sensació de vergonya aliena i rebuig ciutadà a parts iguales. L’excessiu afany de protagonisme combinat amb la manca de sentit comú d’Ada Colau comença a ser preocupant. Aprofito per recordar que l’alcaldessa de Barcelona, generosament finançada amb els diners dels barcelonins, té un sou més que generós: 100.000 € anuals. No entraré ara en si després l’alcaldessa destina una part del seu sou a finançar un partit polític, la quota d’un club de golf, l’escola del seu fill o hi dóna qualsevol altra destinació. Aquí no hi tinc res a dir. Hi ha qui, com Colau, finança la seva pròpia plataforma política; altres polítics fan un donatiu a una ONG, o s’ho gasten al bingo, o es fan un pla de pensions. Com cadascú es gasta els seus diners no és cosa meva. Però avui no parlem de sous sinó dels límits de la decència política. Ada Colau sembla que encara no ha après que a la festa dels reis els únics protagonistes han de ser els nens i els reis. Ningú més. Quin era el seu objectiu quan ahir va decidir pujar a la carrossa reial? Potser promocionar-se políticament a costa del pressupost públic? És aquesta la nova política que tant prediquen els comuns? Permeteu-me que ho dubti. Promocionar-se políticament a costa dels nens i del pressupost públic és més vell que l’anar a peu; uns utilitzen determinades banderes i altres pugen a la carrossa reial.

De Qatar a Rakuten

El Barça ha decidit esmenar una decisió errònia i canviar de patrocinador. A partir d’ara estarà patrocinat per l’empresa japonesa Rakuten, de comerç per internet, una mena d’amazon però a la japonesa. Aquest canvi de patrocinador és l’episodi final d’una història força lamentable. Veure el nom de Qatar a la samarreta del Barça hauria de fer mal als ulls a qualsevol persona amb una mínima sensibilitat democràtica i respectuosa amb els drets humans. A Qatar ni hi ha democràcia ni menys encara es respecten els drets humans, si més no els drets humans dels milers de treballadors estrangers que hi treballen en situacions gairebé d’esclavatge. O sense el gairebé. Al meu entendre el Barça ha fet el que tocava. Molt tard però ha estat una bona decisió. Qatar queda arxivat en el capítol fosc la història del Barça. L’argument dels molts diners que pagaven els qatarians per intentar justificar empastifar la samarreta no era argument. La fi no justifica els mitjans.

Canvis en el canvi d’any

Quan es diu any nou, vida nova, és una manera d’expressar un desig de canvi a partir del canvi d’any. Així, amb el canvi d’any no només canvia el full del calendari sinó que tot sovint ens proposem canviar determinats aspectes de les nostres vides. Ara bé, optar per un determinat canvi a partir del canvi d’any només és una excusa, simplement perquè l’u de gener és una xifra rodona (l’u de l’u), de la mateixa manera que es podria agafar, posem per cas, el 28 de gener o el 2 d’agost. Però hi ha persones que necessiten una data significativa per ajudar-se a tirar endavant els seus ferms propòsits de canvi.

Els experts diuen que els propòsits de canvi que ens fem amb el canvi d’any és millor que siguin pocs però que es compleixin. Ha de ser frustrant proposar-se fer un munt de coses a partir de l’u de gener i, pocs dies més tard, oblidar-se’n. Hi ha qui decideix deixar de fumar o qui es proposa anar al gimnàs per aprimar-se. Jo mateix vaig apagar l’últim cigarret que em vaig fumar un 31 de desembre de fa uns quants anys, just abans de la primera campanada. I no n’he tornat a fumar cap més tot i que, de vegades, de ganes no me’n falten. L’únic premi que he rebut per mantenir el meu compromís ha estat la satisfacció personal; no n’hi ha cap de millor.

Bon any!