Darrerament es veuen moltes queixes de persones que mostren públicament el seu rebuig i disgust per la manipulació ideològica a la qual tot sovint són sotmesos els nens. M’hi afegeixo de bon grat.
No m’agrada gens veure nens als quals han vestit de legionaris i els fan desfilar militarment amb armes simulades, alhora que els fan onejar unes banderes que ni saben quin és el seu significat.
No m’agrada gens veure una manifestació de mestres que reclamen, posem per cas, una escola pública i de qualitat, acompanyats de nens que no estan en situació d’entendre perquè són allà.
No m’agrada gens veure nens a les manifestacions de protesta organitzades per entitats catòliques, sovint amb el suport explícit de la Conferencia Episcopal Española, en contra de determinades lleis aprovades democràticament. Igualment en sentit contrari, és a dir, no m’agraden tampoc les manifestacions amb nens promogudes per l’esquerra, en contra de determinades posicions ideològiques de la dreta.
En definitiva, no m’agrada gens que els adults (pares, mestres, polítics o qui sigui) utilitzin/manipulin els nens en favor d’unes determinades opcions polítiques, religioses o de qualsevol mena.
On situem la línia vermella que separa l’educació de la utilització interessada dels nens? Qui ha de fixar on és la frontera que no s’hauria de traspassar mai? Els pares? Els mestres? Els partits polítics? Els líders religiosos? L’estat (en el cas dels països comunistes)? Pensem-hi però, mentrestant, faríem bé de no manipular ni permetre que els adults manipulin els nens.
No m’agrada gens veure nens als quals han vestit de legionaris i els fan desfilar militarment amb armes simulades, alhora que els fan onejar unes banderes que ni saben quin és el seu significat.
No m’agrada gens veure una manifestació de mestres que reclamen, posem per cas, una escola pública i de qualitat, acompanyats de nens que no estan en situació d’entendre perquè són allà.
No m’agrada gens veure nens a les manifestacions de protesta organitzades per entitats catòliques, sovint amb el suport explícit de la Conferencia Episcopal Española, en contra de determinades lleis aprovades democràticament. Igualment en sentit contrari, és a dir, no m’agraden tampoc les manifestacions amb nens promogudes per l’esquerra, en contra de determinades posicions ideològiques de la dreta.
En definitiva, no m’agrada gens que els adults (pares, mestres, polítics o qui sigui) utilitzin/manipulin els nens en favor d’unes determinades opcions polítiques, religioses o de qualsevol mena.
On situem la línia vermella que separa l’educació de la utilització interessada dels nens? Qui ha de fixar on és la frontera que no s’hauria de traspassar mai? Els pares? Els mestres? Els partits polítics? Els líders religiosos? L’estat (en el cas dels països comunistes)? Pensem-hi però, mentrestant, faríem bé de no manipular ni permetre que els adults manipulin els nens.
2 comentaris:
Del tot d'acord. Tot i que, posats a posar exemples, potser també podria servir aquest, per tal d'equilibrar la cosa:
"No m'agraden gens les manifestacions independentistes amb nens disfressats amb estelades..."
(o un redactat semblant)
Joan,
La manipulació infantil ho és la practiqui qui la practiqui, i d'exemples se'n poden posar tants com vulguis, entre altres aquest que dius, sí.
Publica un comentari a l'entrada