No vaig mai a mítings polítics, entre altres moltes raons per la meva al·lèrgia al creixent gregarisme que tant impera a la nostra societat, i, sobretot, perquè no hi ha cap partit polític a Catalunya que defensi amb efectivitat els meus interessos polítics. Dimarts, però, una mica per compromís, vaig anar a la presentació d’un nou partit que, de fet, tampoc és nou sinó una remodelació d’imatge —nom i logo— d’un partit amb quatre dècades d’història. No hi van faltar els discursos triomfalistes de rigor ni les promeses d’una bona feina futura en favor del nostre país i de la seva vocació inqüestionable de romandre com a membre de la Unió Europea un cop Catalunya assoleixi la seva independència, suposant, és clar, que la gent així ho decideixi a les urnes. Però, com diu el títol, el míting no va començar bé. L’acte estava convocat a tres quarts de vuit del vespre i no va començar fins vint-i-dos minuts més tard, a les vuit i set, quan va entrar a la sala la figura central del míting, entre mostres generalitzades d’entusiasme i grans aplaudiments per part d’una audiència totalment entregada.
Molts catalans ens volem independitzar d’Espanya, i jo sóc el primer que ho propugno des de fa molts anys. Ja ho propugnava quan aquest partit optava per l’entesa amb Espanya i la política pel peix al cove. Però alguns encara semblen ignorar que en el món endreçat del nord dels Pirineus les coses no funcionen com aquí. A Europa la gent és puntual, i si un acte ha de començar a tres quarts de vuit, comença, amb tota naturalitat, a tres quarts de vuit i no vint-i-dos minuts més tard. No cal dir que, com ja és habitual en aquests casos, no hi va haver cap mena d’explicació ni disculpa pública per justificar el retràs. Deu ser per aquella cosa tan nostrada i, alhora, tan perversa, d’esperar uns minuts de cortesia perquè arribi la gent que encara no ha arribat, oblidant que aquesta malentesa cortesia és una clara descortesia cap a la gent que va fer l’esforç d’arribar a l’hora, que va ser la majoria.
Molts catalans ens volem independitzar d’Espanya, i jo sóc el primer que ho propugno des de fa molts anys. Ja ho propugnava quan aquest partit optava per l’entesa amb Espanya i la política pel peix al cove. Però alguns encara semblen ignorar que en el món endreçat del nord dels Pirineus les coses no funcionen com aquí. A Europa la gent és puntual, i si un acte ha de començar a tres quarts de vuit, comença, amb tota naturalitat, a tres quarts de vuit i no vint-i-dos minuts més tard. No cal dir que, com ja és habitual en aquests casos, no hi va haver cap mena d’explicació ni disculpa pública per justificar el retràs. Deu ser per aquella cosa tan nostrada i, alhora, tan perversa, d’esperar uns minuts de cortesia perquè arribi la gent que encara no ha arribat, oblidant que aquesta malentesa cortesia és una clara descortesia cap a la gent que va fer l’esforç d’arribar a l’hora, que va ser la majoria.
3 comentaris:
No puc més que subscriure el teu post, de dalt a baix. Jo també estic per marxar d'Espanya, que als meus ulls no funciona "ni palante ni patrás", que diuen; però francament tinc ben poca fe que Catalunya pugui funcionar molt millor (una mica millor sí ho crec. O ho espero).
Tens més raó que un sant. De vegades sembla que els que diuen voler construir un nou país s'emmirallin en els pitjors.
Ferran,
Però si no ho tinc malentès tu tot això t'ho mires des de la distància, oi? O és que ja no vius a Berlín?
Glòria,
Preferiria no tenir-ne, de raó. Sense anar més lluny, per pura curiositat ahir vaig anar a un acte organitzat per uns liberals independentistes, tot molt modern, i van caure en el mateix error: començar tard i no demanar disculpes. I després et fan el discurs de la modernitat i l'europeisme.
Publica un comentari a l'entrada