Mentides policials

Gairebé tots els policies espanyols que declaren aquests dies com a testimonis en el judici del procés de l’1-0, tinguin la categoria professional que tinguin, coincideixen en una cosa: menteixen. I dic gairebé perquè potser n’hi ha algun que no ha mentit, però seria l’excepció que confirma la regla. No puc assegurar, però, que siguin mentides fruit de la iniciativa pròpia dels policies o induïdes per algú, però observant que tots ells utilitzen exactament les mateixes paraules, les mateixes frases i els mateixos arguments m’inclino per la segona opció.

El fet és que moltes de les coses que expliquen els policies estan en flagrant contradicció amb els fets que es poden veure en els centenars de vídeos de prova aportats a la causa per les defenses. Però el jutge Marchena, aparentment confabulat amb la fiscalia, impedeix que aquests vídeos es puguin veure simultàniament amb les declaracions, que seria la forma més fàcil, lògica i ràpida d’acreditar les mentides policials. Podríem concloure que són mentides policials amb protecció judicial, d’uns testimonis que per llei estan obligats a dir la veritat. És dur dir-ho així, però cada dia que passa queda constatat i a la vista de tothom que el jutge que presideix el tribunal impedeix que les mentides policials puguin quedar acreditades sobre la marxa.

Segueixo pensant que unes sentències condemnatòries molt dures estan ja perfectament dissenyades, i durant les sessions del judici tant el president com la fiscalia intenten per tots els mitjans al seu abast que el judici vagi transcorrent d’acord amb el relat ja dissenyat de la sentència, quan en un judici normal —aquest no ho és— hauria de ser justament al revés, és a dir, primer es celebra el judici sense apriorismes i després es redacta la sentència.