Marta

Avui és Santa Marta. Sóc molt conscient que hi ha gent que això de celebrar el sant ho troben com antiquat, i es limiten a celebrar els aniversaris, si els celebren. També cal dir que alguns noms de pila que avui en dia es posen als nadons no tenen associada una data de celebració, i llavors una de dues: o te l'inventes si ets dels partidaris de celebrar el sant o, simplement, no el celebres. Tampoc passa res per no celebrar el sant; és una opció més, com la d'aquells que estan en contra dels aires condicionats, un dels grans invents de la humanitat gràcies al qual podem resistir millor les èpoques més caloroses de l'any. Però com diuen a Mallorca, per tot hi ha de tot.

La meva família és molt nombrosa, i comptant només els meus familiars més directes (fills, germans i nebots, i les seves parelles; i els nets i els renebots) som més de setanta persones, i ara mateix no m'atreviria a donar una xifra exacta perquè com que cada dos per tres aquesta va augmentant, em podria equivocar. Si optés per felicitar-los a tots pel sant i l'aniversari tindria uns cent cinquanta dies de l'any marcats a l'agenda, i tindria també tota la feinada de felicitar-los un a un. No ho faig, em limito a felicitar els familiars més directes i alguns amics, i encara alguna vegada me'n descuido algun.

L'altre dia hi havia un debat a Twitter sobre quina és la millor fórmula per felicitar el sant; hi ha qui opta pel "felicitats", però jo prefereixo la fórmula "per molts anys", que utilitzo també per felicitar els aniversaris. Els tuitaires s'anaven posicionant, i diria que va guanyar l’opció "per molts anys". Però això no té cap rigor més enllà de l'anècdota, ja que Twitter no representa el conjunt de la societat. És una xarxa social digital molt interessant per a persones amb poca feina, alhora que resulta imprescindible per a determinats perfils professionals com el periodisme, el món de la política i la comunicació en general. Jo a Twitter hi sóc des del principi.

Com deia abans, avui és santa Marta, i vull aprofitar l'ocasió per felicitar públicament a algunes de les Martas que conec. La Marta G, la meva oftalmòloga de l'Empordanet. La Marta Ll, pilot de globus aerostàtics. La Marta M, organitzadora de debats variats a la Casa Orlandai. La Marta M, la meva sòcia de l'Ateneuesfera, que són unes trobades que vam aparcar per la pandèmia (tinc una certa al·lèrgia a les trobades pantallars), i que potser hauríem d’intentar recuperar. La Marta R, de RMiP, que de publicitat, marques i altres moltes coses en sap un munt. La Marta S, que fa disset anys que viu a Portugal, però que no ha renunciat als seus orígens sarrianencs. I segur que hi ha alguna Marta més que ara mateix no em ve al cap. Per molts anys!

A deu mesos de les eleccions. Barcelona

D'aquí exactament deu mesos, el dia 28 de maig de l'any que ve, tenim eleccions municipals. Donant per fet que a Barcelona cap partit assolirà la majoria absoluta de vint-i-un regidors, els pactes pre i post electorals tornaran a ser imprescindibles. L'únic dubte que tenen els barcelonins és si l'alcaldessa Ada Colau, ignorant la normativa del seu partit (no més de vuit anys en el càrrec) assumirà un tercer mandat o, com espera la majoria —vots canten—, podrem donar per acabat el malson de vuit anys de colauisme ideològic forassenyat aplicat als soferts habitants d'una ciutat fantàstica que tardarà anys a recuperar-se de les ferides.

Però recordant el desenllaç sorprenent de l'any 2019, no s'ha d'excloure cap pacte estrany ni sorpresa d'última hora. Així, es podria donar el cas que les franquícies dels partits unionistes espanyols de dretes, PP i Bocs, que òbviament no guanyaran les eleccions, decidissin qui serà el futur alcalde de Barcelona, fent pinya amb els seus companys de les franquícies dels partits unionistes espanyols d'esquerres, PSOE i Comuns. No s'ha d'excloure una mena de cas Valls més elaborat però amb els mateixos efectes perversos.

Alerta, doncs, amb el que facin PP i Bocs, els quals tenen com a objectiu polític —no ho amaguen pas— evitar que un alcalde independentista s’instal·li als despatxos de la plaça de Sant Jaume. En definitiva, no s'ha d'excloure un pacte que acabi afavorint Colau, entre l'unionisme de dretes i l'unionisme d'esquerres, com va passar amb aquell regidor de trista memòria vingut temporalment de París a fer la feina bruta de l’unionisme. M'atreveixo a dir més: si sumen, ho faran, i l’alcaldessa n'és perfectament conscient. Per això està tan segura de poder repetir mandat.

Trenta anys de la Vila Olímpica de Barcelona

De vegades, polítics, arquitectes i urbanistes tenen molt clara una idea, la posen en marxa, i els resultats obtinguts no són exactament els esperats. Ara fa trenta anys de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, i ja es poden treure algunes conclusions de l’operació urbanística de la Vila Olímpica, allà on van viure els atletes durant l'esdeveniment olímpic. Si només deixem que facin balanç els polítics i els professionals directament involucrats en la seva construcció, el balanç és molt positiu. Però si deixem opinar als actuals usuaris, els veïns, aquests s'ho miren amb uns altres ulls. La Vila Olímpica es va construir en uns terrenys on abans només hi havia petites indústries i magatzems, i molta degradació en mig d'un urbanisme caòtic. Tot aquell món va desaparèixer amb els Jocs Olímpics, i si l'objectiu era aquest, només per això ja va valdre la pena. Però allà no s'hi ha construït un barri, si més no tal com molts entenem que ha de ser un barri amb vida i personalitat pròpies. La Vila Olímpica és una zona de Barcelona sense personalitat, sense activitat comercial i, de portes enfora dels seus habitatges, gairebé sense vida. A moltes hores del dia no trobes gent pel carrer, i al vespre potser se'n veu més, però en bona part són usuaris de la zona de lleure del Port Olímpic. Els habitatges de la Vila Olímpica tenen preus molt elevats; alguns s'estan revenent per més d'un milió d'euros. Les dades de renda ens indiquen que a la Vila Olímpica hi viu gent benestant. Per tant, el motiu de l'aparent fracàs d'un nou barri de la ciutat que no ha assolit la seva condició de tal, no s'ha de buscar en la situació econòmica de les famílies que van decidir anar-hi a viure, ni en la qualitat del seu urbanisme. El barri fa goig i urbanísticament sembla ben resolt, tot i que, sempre que hi vaig, penso que falten arbres que facin ombra. Però la Vila Olímpica té una assignatura pendent: encara no és un barri més de Barcelona. I això que disposa d’un bon servei de transport públic (bus i metro), centre de salut i un gran hospital a tocar, escoles, biblioteca pública, església, etc. Potser es necessitarà una generació més per aconseguir que la Vila Olímpica sigui un barri més de la ciutat, tal com alguns entenem que ha de ser un barri amb vida i personalitat pròpies.

Pocs o molts, però mal avinguts

(Article original publicat el 15/7/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2078, pàg. 2)

En el món de la política no deixen de cridar l'atenció els episodis de desqualificació pública que es produeixen entre companys de partit, i entre les sofertes militàncies per una banda i els dirigents dels partits per l'altra. Però l'optimisme no té límits, i alguns benintencionats potser consideren que aquestes discrepàncies són matisos enriquidors de la diversitat. Sobre el paper tot són flors i violes, però de tant en tant hi ha qui esclata en públic, es digui Rufián o es digui com es digui. A continuació, de vegades, escoltem unes disculpes tan forçades com gens sentides.

Ara llegim —i deu ser veritat— que les dues famílies independentistes que comparteixen el govern de Catalunya i que tenen, si més no sobre el paper, un mateix objectiu nacional, resulta que gairebé ni es parlen. I que entre la militància d'Esquerra no tothom està d'acord amb les directrius imposades des de l'entorn junquerista, consistents a aplicar un gir estratègic gens dissimulat de servofrè independentista. A Junts passa més o menys el mateix, però potser en sentit contrari. I la gent de la CUP, com sempre, va a la seva; ells tenen altres finalitats. Sigui com sigui, aquests xicots no ens trauran mai de pobres.

Entre les colles unionistes les discrepàncies també surten a la llum, i aquí també hi incloc els de la franquícia catalana del PSOE, els quals reivindiquen ara el paper de l'unionisme simpàtic. Ara bé, algú amb dos dits de front pot creure que un partit polític pugui aspirar a ser simpàtic prohibint que els catalans, tots els catalans sense excepció, votin democràticament sobre el seu futur? La resposta només pot ser una. Mentrestant, els partits que pretenen recollir l'herència política de Ciudadanos —PP, PSOE i Bocs— vigilen de prop el moribund.

Passi el que passi, en política ningú és imprescindible. Què n'ha quedat de la UCD d'Adolfo Suárez, i el CDS que el va succeir? Algú recorda aquell artefacte anomenat UPyD, o la Convergència de Pujol, la Unió de Duran i aquella coalició guanyadora que durant molts anys tallava el bacallà a Catalunya? Algú recorda el PCE i el PSUC, tot i que, formalment, aquests partits encara existeixen? Tots coincideixen en dues coses. Van passar de tenir un gran protagonisme polític a quedar reduïts a un article de la Wikipedia. I, encara que d'això no se'n parli gaire, a mesura que han anat tancant han deixat un reguitzell de deutes que un ciutadà particular no es podria permetre no pagar. Què deuen pensar els creditors, els accionistes de laCaixa, per exemple?

Jo no he de fer bondat

El director i propietari del diari El Punt Avui va dedicar el seu voraviu d’ahir al repartiment d'unes subvencions públiques de la Generalitat a uns mitjans de comunicació privats, per un total de 4.657.000 euros. Va titular el seu comentari "Avui he de fer bondat", i admetia obertament que no deia tot el que pensava, que es guardava algunes coses al tinter. Jo, en canvi, no tinc cap necessitat ni voluntat de fer bondat, i m'agradaria anar una mica més enllà de l'article del senyor Vall Clara. Tot i que comparteixo les seves reflexions, per allò de voler fer bondat al meu entendre potser s'han quedat una mica curtes.

Ho diré un cop més, sóc contrari a les subvencions públiques en general, i especialment aquelles que es concedeixen als mitjans de comunicació privats. N'he parlat sovint en els meus articles, i no m'agradaria repetir-me. Qui les rep sempre pot pensar que no està prou ben tractat per l'administració, i sobre qui les concedeix no puc evitar la sospita més que raonable que alguns governs intenten comprar voluntats, del tipus "vagi amb compte senyor subvencionat, jo el subvenciono, però vostè faci bondat i no ens faci quedar malament".

Sobre el repartiment de les subvencions, partint de la base que es tracta d'una decisió discrecional i no basada en dades i fets objectius, el resultat final produeix una mica de vergonya. Se'ls veu d'una hora lluny el llautó de les simpaties i antipaties polítiques, i potser també personals. Si la Generalitat de Catalunya fos una empresa privada, segurament els (ir)responsables d'aquest repartiment ja estarien buscant feina. Sembla sobrer recordar-ho, però els diners públics no són propietat dels polítics que els gestionen.

Extremadura (Espanya) crema; Catalunya també

Els boscos que no es netegen a l'hivern, cremen a l'estiu. Els helicòpters apagafocs que no es contracten a l'hivern, es troben molt a faltar a l'estiu (dites populars).

De camí en cotxe cap a Lisboa, fa uns anys vam dedicar una setmana a visitar Extremadura (Espanya). De les moltes vegades que he anat a Portugal, tant per feina com per altres motius, aquella va ser l'única vegada que hi vaig anar per carretera. Des de Barcelona fins a la frontera hispano-portuguesa de Badajoz són 1.050 km d'autopista, i des d'allà, on vam fer nit, 250 km més d'autopista fins a Lisboa. A Extremadura, entre molts altres indrets, vam visitar el parc natural de Monfragüe. Sobre aquell viatge en vaig publicar alguns articles, aquest per exemple. És una visita sorprenent i del tot recomanable. Pel que podem veure aquests dies als noticiaris, aquelles muntanyes cremen ara de manera incontrolada. El Valle del Jerte, relativament a prop, també està cremant. Alguns experts diuen que allà es produeixen les millors cireres de la península Ibèrica, però no farem ara un debat cirerer.

Extremadura crema, i com sempre que es produeixen aquests grans incendis, les autoritats es queixen de la manca de mitjans. Tenint en compte les dificultats d'accés a la zona que crema, a Monfragüe el mètode més efectiu per lluitar contra el foc és des de l'aire, amb avions i helicòpters. Les autoritats es lamenten que no tenen suficients aparells ni pilots. Però diguem-ho tot, no tenen mitjans perquè les autoritats extremenyes han tingut altres prioritats d'inversió i despesa. D'aparells n'hi ha, i de pilots disposats a treballar també, però aquesta disponibilitat l'has de preveure, planificar i contractar durant l'hivern, no amb la muntanya ja cremant. Però les administracions públiques, gairebé totes, van decidir estalviar en mitjans aeris. La Generalitat de Catalunya, també. Ara crema la comarca del Bages i la zona d’Àger, i encara que el paisatge no té gaire a veure amb l'extremeny, la situació s'hi assembla: manca de mitjans suficients per lluitar contra el foc.

A Catalunya, i suposo que també a Extremadura, abans de quedar-se sense treballar els pilots especialitzats en extinció d'incendis s'han hagut de buscar la vida anant a treballar molt més lluny. A Amèrica, per exemple. O a les Illes Salomon, a l'altra banda del globus terraqüi. No m'ho estic inventant, estic parlant de casos molt concrets viscuts en el meu àmbit familiar. Estic parlant de pilots que han d'anar molt lluny per poder treballar. Els pilots han de volar, tant sí com no. Si es passen un any sense volar el mínim d'hores que toquen, la llicència de vol d'un pilot té data de caducitat. Si no voles, perds la llicència, cosa que no passa amb altres professions com el personal sanitari. Si les autoritats permeten que els bons professionals marxin, siguin pilots d’helicòpter o personal sanitari, després no tenim dret a queixar-nos de la manca de professionals. Els teníem aquí, els vam formar aquí i els obliguem a marxar. En comptes de lamentar-se tant, els polítics haurien d’entonar el mea culpa. Però no ho faran.

El nom de les coses

(Article original publicat el 4/7/2022 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià, núm. 86/7-2022, pàg. 16)

Massa sovint els governants introdueixen debats artificials i innecessaris a la societat. Hi ha polítics que potser pensen que mentre es discuteix sobre assumptes menors, la ciutadania no es fixarà en la part de la seva gestió que pot generar més polèmica. L'Aeroport de Barcelona es diu en realitat Aeroport Josep Tarradellas Barcelona-El Prat, una infraestructura que, per cert, es gestiona des de Madrid, com tots els aeroports de l'estat. Aquesta anormalitat, la gestió estatal centralitzada dels aeroports, sembla que només es dóna en dos països de la Unió Europea: Espanya i Romania. Si una companyia aèria xinesa, per exemple, pretén volar a Barcelona, ha de demanar permís a Madrid, i allà decidiran en funció dels interessos espanyols, al marge de quins siguin els interessos catalans.

Amb la denominació oficial de l'aeroport de Barcelona, decidida, com no podria ser d’altra manera, a Madrid, ens trobem, d'entrada, amb un nom excessivament llarg, amb 46 caràcters amb espais. Revisem-ho. Aeroport hi ha de ser, per motius obvis, i Barcelona, també; i El Prat per la seva ubicació física, a petició expressa de l'ajuntament del mateix nom que buscava la seva quota provinciana de protagonisme. El nom afegit del polític unionista Josep Tarradellas es justifica perquè en un moment políticament complicat de les relacions entre Catalunya i Espanya, després del referèndum de l'1 d'octubre del 2017, el govern presidit per Pedro Sánchez va voler fer un gest amable per intentar suavitzar les relacions amb els catalans, i no van tenir millor idea que afegir a la denominació oficial el nom de l'expresident de la Generalitat. Simpaties o antipaties polítiques al marge, durant la guerra incivil Tarradellas va expropiar algun negoci de la meva família, així que, per la part que em toca, de simpatia pel personatge més aviat poca. Es miri com es miri, però, un nom tan llarg és, comercialment, una nosa.

Fa temps es va obrir un debat a Sarrià sobre el nom que portarà una infraestructura pública, la biblioteca de Sarrià, que després de molts anys de reivindicacions veïnals s'està construint a la plaça del mateix nom. Aquí hi ha també un debat ideològic esperonat per les esquerres que governen la ciutat, pertanyents a una opció política amb poca clientela al barri. A la plaça de Sant Jaume volen que la biblioteca porti un nom de dona. No cal dir que tenen tota la legitimitat per tirar endavant aquesta opció. Alguns potser recordaran un Consell Plenari del Districte on es va produir una vergonyosa picabaralla pública entre el regidor del districte, partidari de posar el nom del poeta sarrianenc J.V.Foix a la biblioteca, una opció plena de sensatesa i sentit comú, i els dos consellers dels comuns, que òbviament defensaven les posicions de l'alcaldessa Colau. Aquell espectacle tan poc edificant es va saldar amb la dimissió dels dos consellers.

Entre el veïnat, hi ha qui demana un procés participatiu, que és una via populista molt del gust del govern actual, però que queda desacreditada si després s'incompleix la voluntat majoritària de la ciutadania. A Sarrià tenim memòria, i recordem bé com va acabar el primer procés participatiu que es va portar a terme, el de la Porta de Sarrià, allà on hi ha la llosa que cobreix la Via Augusta. Al veïnat se’ns va convocar a diverses reunions, amb els tradicionals gomets de colorets que tant agraden als comuns. Aquella gran presa de pèl va acabar amb moltes propostes del veïnat però cap inversió municipal. Tenint el nom de J.V.Foix, una opció que gairebé tothom acceptaria com la menys conflictiva, fer ara un procés participatiu em semblaria una altra pèrdua de temps que, a més, generaria un altre conflicte innecessari al barri.

Quan el saló de plens de Sarrià no és un refugi climàtic

Abans-d'ahir parlàvem dels refugis climàtics que tant promociona l'ajuntament. Els ideòlegs climàtics municipals que decideixen com han de suportar els soferts ciutadans aquests dies de calor tropical repeteixen dia sí i dia també que la millor recepta seria estar-se a l'ombra, encara que la temperatura ambient superi els 30/35° i la humitat sigui molt elevada. L'aire condicionat, una opció que si més no sobre el paper tampoc rebutgen, es veu que contamina massa. Ahir mateix, al vespre, uns quants soferts veïns i els polítics del districte —els consellers, uns quants regidors, el secretari i alguns funcionaris— ho van poder comprovar.

Se celebrava un Consell Plenari del Districte, i aquella sala era el més semblant a una sauna. L'aire condicionat estava apagat, i el finestral que dóna al carrer Negrevernís estava obert per deixar entrar a la sala un sol de justícia i molta humitat, cosa que encara feia més tortuós estar-se allà. Algú de la casa em va comentar que hi havia persones amb COVID (???), i es veu que en comptes de quedar-se a casa i seguir la sessió per via pantallar com indicaria el sentit comú, van optar irresponsablement per assistir presencialment a la sessió. Així m'ho van explicar i així ho explico aquí.

A la poca estona de començar el Plenari la presidenta va aturar la sessió i es va queixar a qui correspongués, amb tota la raó, per aquella situació esperpèntica. Fins i tot va prometre les seves oracions de la nit pel funcionari que resolgués el problema. Però allà es discutia més d'apagar alguns focus de la sala que de posar l'aire condicionat, una opció que semblava proscrita. La sessió va quedar enregistrada al canal municipal.

Una estona després, miraculosament, l'aire condicionat va començar a funcionar —estic segur que les oracions de la presidenta hi van influir—, però jo ja havia decidit que després de l'informe del regidor marxaria d'aquella sauna, com així vaig fer. Per cert, la megafonia del saló de plens segueix sense funcionar amb una mínima dignitat; això no obstant, fa tants anys que ho denunciem que no cal insistir-hi. Els responsables no donen per més. Tothom sap que si es tractés d'una empresa privada aquestes persones ja serien al carrer, però l'ajuntament és tota una altra cosa.

Què és la llibertat?

Entre moltes altres coses, la llibertat és que et reconeguis a tu mateix, íntimament, com a persona lliure, al marge del que pensin, facin o diguin els altres. Que estiguis satisfet de la majoria de coses que fas i has fet, encara que algú te les critiqui. Que puguis marxar de cap de setmana de dimarts a divendres, evitant així els embussos de trànsit i les aglomeracions de cap de setmana; en aquest sentit, anar la setmana passada a la ciutat de Girona va ser una molt bona opció. Que sempre que et vingui de gust i tinguis temps, puguis compartir un cafè, un àpat o una estona amb una persona que t'interessi, al marge de quina sigui la seva ideologia i sense haver de demanar permís a ningú. Que cada vegada que et posis la mà a la butxaca hi trobis un bitllet de vint euros. Que puguis publicar reflexions com aquesta al marge del que opinin els demés.

Refugis climàtics

A l'estiu, l'Ajuntament de Barcelona promociona molt allò que ells denominen refugis climàtics, i tant des dels despatxos de la plaça de Sant Jaume com des dels districtes barcelonins aconsellen a la població que els utilitzin. Però els dirigents municipals inclouen en la categoria de refugis climàtics una ombra en un jardí o parc públic. Ara bé, si ens centrem en la ciutat de Barcelona o en qualsevol altra indret que tingui un elevat grau d'humitat com el nostre, només un entorn amb aire condicionat pot ser considerat un refugi climàtic efectiu. El millor refugi climàtic és l'aire condicionat que trobem a les cases, als cotxes, als despatxos i als centres comercials. Tenint en compte que a Barcelona el principal problema meteorològic de l'estiu no és la temperatura sinó un alt grau d'humitat ambiental, és poc adequat considerar que una ombra sigui un refugi climàtic. Aclariment: no em dedico al negoci dels aires condicionats.

Apropiacions indegudes

Cada any per aquestes dates hi ha un col·lectiu de persones que s'apropia de la paraula orgull. La majoria dels mitjans de comunicació es fa ressò d’aquesta apropiació indeguda, com donant a entendre que només els membres d’aquest col·lectiu poden utilitzar aquest mot per donar més força a les seves reivindicacions.

Hi ha un altre col·lectiu, castellanoparlant en bona mesura i políticament molt sorollós, però amb un suport electoral més aviat limitat, que des de fa uns anys intenta apropiar-se de la paraula constitucionalista, com si només ells, els defensors de la Constitución Española de 1978, tinguessin dret a definir-se com a tals.

Amb aquests dos exemples d’apropiacions indegudes vull reivindicar que jo, que no sóc gai, em sento orgullós de coses que no tenen res a veure amb les reivindicacions del col·lectiu que dèiem abans. I que em declaro constitucionalista d'una pròxima constitució catalana, sense que això representi que faig una defensa de la constitució que dèiem abans, aquella que agrada tant als unionistes i tan poc al 52 per cent dels catalans.

Quan la periodista té vocació de fiscal estalinista, somriu per sota el nas i li acaba clavant el punyal a traïció

Dissabte, en un programa de TV3 que en diuen FAQS, vaig veure l'entrevista que unes periodistes amb vocació de fiscals estalinistes van perpetrar a la MHP del Parlament Laura Borràs, la qual es va prestar a participar en el joc sabent perfectament a quina mena de personatges s'hauria d'enfrontar. Suposo que això deu entrar en el seu sou.

Tot i que no em ve gens de gust fer propaganda de productes i personatges que em desagraden, avui vull deixar constància dels noms de les periodistes amb vocació de fiscals estalinistes: com a conducator del programa, Cristina Puig, i com a col·laboradores necessàries, Agnès Marqués i una senyora de la cadena SER que ara mateix no recordo com es diu.

Si li interessa el tema, l'enllaç web se l'haurà de buscar el lector, i treure'n ell mateix les conclusions. Jo ja les he tret, però me les guardo per mi. Diuen que ara l'amo polític de TV3 és Esquerra, i intueixo que deu ser veritat. Si jo formés part de la militància d'aquest partit, faria una queixa formal al seu politburó per la gestió vergonyosa que fan de la cadena pública; però no és el cas. No milito ni he militat mai en cap partit polític ni sindicat, ni tinc previst fer-ho en el futur. La meva llibertat individual està per sobre dels peatges de tota mena que em comportaria qualsevol militància.

Premi o càstig?

(Article original publicat el 1/7/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2076, pàg. 2)

Cal premiar els ciutadans complidors o és millor penalitzar els incomplidors? Aquest és un debat clàssic sense una resolució clara, i la recepta per obtenir els millors resultats, suposant que aquesta existís, segurament no seria compartida per tothom. Algunes empreses tenen establert un plus de puntualitat, i això vol dir que si cada dia arribes a la feina a l'hora pactada, a final de mes t'inclouen a la nòmina un petit premi en forma de complement pecuniari. A altres empreses, en canvi —n'he conegut algunes a l'estranger—, et penalitzen la impuntualitat laboral sense una justificació raonable, i és habitual l'acomiadament de la feina en cas de reincidència persistent. Aquesta "garantia laboral", tan comuna per les nostres contrades, que dóna per fet que el funcionari públic és intocable, faci el que faci, no és tan usual al nord dels Pirineus, i molt menys als Estats Units.

Entre premi o càstig, els partits d'esquerres sempre han sigut més partidaris de premiar, de subvencionar, i fins i tot de pagar a canvi, simplement, de complir una obligació contractual. A l'Europa de l'Est, abans de la caiguda del Mur de Berlín, si feies bondat laboral i social, tenies moltes més facilitats per accedir a l'ús d'un habitatge; en aquella època tots els habitatges eren públics. Ara bé, si l'administració pretén tenir ciutadans responsables, aquest plantejament és, al meu entendre, erroni. I és que en el fons, amb la política de premiar i subvencionar, les administracions públiques no busquen teixir complicitats sinó comprar voluntats, tenir ciutadans i entitats obedients com a xaiets i, d'alguna manera, sempre dependents de l'ajut públic, potser pensant que amb la por a perdre la subvenció faran més bondat i seran menys conflictius.

Amb el sistema de recollida de residus Porta a Porta que alguns ajuntaments estan implantant d'uns anys ençà, algunes administracions estan anunciant amb bombo i platerets que premiaran els ciutadans que reciclin correctament la brossa, i ho faran mitjançant la rebaixa d'un impost municipal. A ningú se li escapa, però, que s'acosten eleccions, i aquest fet alguna cosa hi deu tenir a veure. Però, insisteixo, l'anunci de premiar a qui no cometi infraccions, que algunes administracions prometen a la ciutadania, és contraproduent. Les coses s'han de fer correctament sempre, per convicció i per responsabilitat social. Pels ciutadans que incompleixin la normativa municipal, la possibilitat de ser sancionats sempre serà més efectiva que el premi per complir-la.

EBF 2022

 

Entre els grans esdeveniments que tenen lloc a Igualada s'ha fet molt popular el REC.0, de botigues efímeres de roba i complements instal·lades a les antigues adoberies del barri del Rec, una activitat que, amb una durada de quatre dies, té lloc cada sis mesos. Aquells dies, el Rec rep més visitants forans que els habitants que té la ciutat. Sense pretendre que siguin esdeveniments comparables, també és molt important la Festa dels Reis el 5 de gener, que és una de les més antigues de l'estat; aquesta és la gran festa dels igualadins, de tots els igualadins, de totes les classes socials, però més en clau interna. Ara bé, l'European Balloon Festival que comença avui és, pel seu ressò internacional, l'esdeveniment igualadí més important de l'any. En el transcurs de la vint-i-sisena edició de l'EBF que té lloc cada any per aquestes dates, i si les condicions meteorològiques ho permetem —algun any ens hem hagut de quedar a terra—, aquesta setmana es reprendran sense restriccions covidianes els vols del mig centenar de globus aerostàtics que s’enlairaran a Igualada els quatre dies de durada de l'esdeveniment.

L'EBF transforma durant cinc dies la capital de la comarca de l’Anoia, Igualada, de quaranta mil habitants, en la protagonista internacional d'una activitat esportiva i de lleure molt original i poc massificada, com són els vols en globus aerostàtics. Quan dic poc massificada vull dir també que la majoria de la gent encara no ha volat mai en globus, entre altres motius perquè no és una activitat a l'abast de totes les butxaques. Aquest esdeveniment té lloc precisament a Igualada per un motiu ben fàcil d'entendre: el promotor que fa dues dècades i mitja va tenir la idea d'organitzar-lo és l’equip de l'empresa Ultramagic, actualment líders mundials en la fabricació de globus aerostàtics, que té la fàbrica situada al costat de la pista d’aterratge de l'Aeròdrom d'Igualada-Òdena.

Els globus aerostàtics funcionen amb aire calent, i una de les seves particularitats és que no tenen timó. El globus puja a mesura que es va escalfant l'aire amb el cremador que porta incorporada la cistella, i baixa a mesura que l'aire es va refredant. Per trobar el vent que et traslladarà en la direcció que busques, només cal anar pujant o baixant a la recerca del vent adient. Per exemple, per acostar-te el més possible a les dianes a les quals s’ha de llençar el testimoni, en una de les proves més clàssiques d'aquestes trobades de globus, o per aterrar en el lloc més convenient per facilitar el rescat un cop ets a terra. Quan voles en globus sempre viatges en silenci, a la mateixa velocitat i en la mateixa direcció del vent, així que el vent no el notes; és una sensació molt agradable. La capacitat de les cistelles va des de les individuals fins a una trentena de passatgers les més grans. Com més petit és el globus més ràpid reacciona a les ordres del pilot, i això és bàsic en les competicions esportives.

El somni de molts polítics i funcionaris

Per a molts polítics i funcionaris públics la situació ideal és crear una relació de dependència econòmica dels ciutadans per als quals treballen, per mitjà de concedir o denegar discrecionalment ajuts i subvencions públiques. Els ajuts públics en forma de subvencions depenen d'unes decisions i uns criteris que no sempre estan prou raonats per les administracions. En aquestes decisions de vegades es barregen els legítims interessos polítics del governant amb alguns interessos personals, i la línia que els separa no sempre és prou clara.

El fet és que amb honroses excepcions que confirmen la regla, polítics i funcionaris aspiren a tenir ciutadans obedients, que no donin massa problemes, que no donin la tabarra, ciutadans que siguin conscients que se'ls pot aplicar aquella dita tan nostrada que diu que qui passa de la ratlla, l'orella se li talla. L'orella seria la subvenció, i la ratlla pot ser tan fina que qui espera rebre-la i li és denegada ni tan sols sigui capaç d'endevinar els motius.

La versió espanyola d'aquesta amenaça va ser popularitzada per aquell gran intel·lectual espanyol del segle passat, Alfonso Guerra @ mienmano, que quan era el vicepresident del govern de Felipe González sempre ens recordava aquella amenaça simpàtica que diu que el que se mueva no sale en la foto. A bon entenedor no cal dir-li res més, i tot sembla indicar que el nostre personatge tampoc es devia moure gaire, ja que, d'una manera o altra, sempre ha viscut, i ha viscut la mar de bé, del pressupost públic.

La meva proposta per intentar posar una mica d'ordre en el món massa sovint desendreçat de la gestió de les subvencions públiques potser és una mica dràstica, però no en veig cap altre que pugui ser més efectiva. D'entrada les suprimiria totes, amortitzaria els llocs de treball públics que fins ara s'han dedicat a aquest negociat, i tornaria a avaluar la seva necessitat començant des de zero, aplicant criteris estrictament professionals, complementats amb una bona auditoria externa que controlés la idoneïtat de les subvencions i la tasca que fan les persones que les concedeixen o les deneguen. Sense que necessàriament s'hagués de modificar la xifra total que les administracions destinen a subvencionar persones, entitats, projectes i activitats, estic convençut que la distribució seria bastant diferent; sortirien a la llum situacions en les quals la subvenció actual és ridículament baixa i, en contrapartida, altres ajuts quedarien sensiblement reduïts o eliminats.