Barcelona: es perfilen candidatures (2/3)

(ve d’aquí)

De la candidatura barcelonina de Junts poca cosa podem dir. Fins ara només s'han llençat globus sonda amb uns quants noms coneguts. En primer lloc, el que molt possiblement seria una opció molt sòlida amb possibilitats de guanyar les eleccions, l'exalcalde Xavier Trias, un senyor de Barcelona que el 2015 va perdre l'alcaldia per unes informacions falses del deep state publicades pel diari El Mundo, i que Ada Colau, l'alcaldessa que el va succeir, es va cuidar d'amplificar irresponsablement durant la campanya electoral, sabent perfectament que es tractava d'una informació falsa. Només per això, aquesta senyora ens va demostrar que és tramposa i mala persona. Per cert, Colau encara no s'ha disculpat, i sempre que se li demana una disculpa pública fuig d’estudi amb excuses puerils. Això ens dóna una idea del tarannà del personatge, allò que a l'oest en diuen catadura moral. Tornant a Junts, també s'ha parlat del regidor Jordi Martí Galbis, un dels millors coneixedors del funcionament de la Casa Gran, així com del conseller de Salut Josep Maria Argimon i del president del Col·legi de Metges de Barcelona Jaume Padrós, aquests dos últims amb gran presència als mitjans de comunicació. I potser encara em descuido algun nom. Però els dirigents de Junts van dir que fins al setembre no decidiran res, potser pensant que mantenir aquesta ambigüitat els pot beneficiar. Ho seguirem de prop, setembre comença demà.

Però a Barcelona ja tenim algun alcaldable confirmat. Ernest Maragall va ser dels més matiners a manifestar el seu interès per repetir candidatura. El seu actiu més important és que les últimes eleccions ja les va guanyar, i aquest detall no és menor. Només un pacte contra natura entre l'alcaldessa Colau i aquell personatge vingut de París, de trista memòria, va impedir que Maragall accedís a l'alcaldia. El fet és que l'any que ve Maragall repetirà com a cap de llista d'Esquerra. Considerant-ho des dels interessos del seu partit, que no són els meus, no sembla pas una mala decisió. Dit això, no vull acabar sense deixar constància també del risc d’un nou tripartit d’esquerres a Barcelona que deixés aparcats els interessos independentistes del 52 per cent dels catalans. Seria legal, seria democràtic, però seria especialment molt decebedor per la part majoritària dels votants d’Esquerra que encara creu en una Catalunya independent.

(segueix aquí)

Barcelona: es perfilen candidatures (1/3)

S'estan negociant i elaborant les llistes electorals de cara a les eleccions municipals de l'any que ve. Alguns partits ja han fet públic els noms dels seus alcaldables, altres encara s'ho estan rumiant. Hi ha també el cas invers, molt menys habitual, i és el de determinats personatges que es postulen públicament i s'ofereixen a encapçalar una llista electoral, sense especificar quina. Seria el cas de Sandro Rosell, un personatge contradictori, amb ombres i llums. Per una banda, va estar empresonat preventivament, i injustament, durant gairebé dos anys (del maig del 2017 fins a l'abril del 2019), i quan el van jutjar va ser absolt de tots els càrrecs que se li imputaven. Alguns consideren que aquest fet tan lamentable ja constitueix un actiu important per a un personatge que ara pretén ser alcalde de Barcelona. En aquest sentit, i només pel seu empresonament injust, Rosell té tota la meva simpatia i solidaritat. Ara bé, els experts diuen que la seva gestió al capdavant del Barça va ser dolenta, i les conseqüències d'aquella aventura, agreujades durant el mandat del seu successor, un tal Bartomeu de trista memòria, s'estan pagant ara. Però com que no sóc soci del Barça i les coses del futbol em rellisquen bastant, tampoc hi vull profunditzar. Dit això, per la part que em toca com a ciutadà, i considerant la valoració molt negativa de la seva gestió al capdavant del Barça, al meu entendre no seria una bona opció que aquest senyor esdevingués alcalde de Barcelona. Solidaritat per la presó injusta que va patir, tota, però simpatia per la seva candidatura, cap. Veurem si acaba sent candidat formal a l'alcaldia per part d’alguna candidatura, o es queda com a simple pre-candidat sense anar més enllà.

(segueix aquí)

Treballar, un càstig?

Aquests dies m'estic trobant amb persones que es mostren tristes perquè se'ls acaben les vacances i aviat hauran de tornar a la feina, un fet que veuen com a molt negatiu. I a ningú se li escapa que si fas la feina a disgust, els resultats no seran mai els mateixos que si gaudissis amb la feina que fas. El nostre país no sortirà mai del pou de la baixa productivitat en el que es troba còmodament instal·lat mentre aquest pensament negatiu sobre el treball estigui tan estès entre la ciutadania. Si no t'agrada la teva feina, et pots queixar, és clar que sí, però la queixa no t'aportarà gran cosa. Si no t'agrada la feina que fas, l'opció intel·ligent és buscar una altra feina. O inventar-te una feina que t'agradi, a la teva mida, allò que alguns anomenen emprenedoria, una paraula de moda, però que no figura en el meu diccionari d'ús.

Tot i que a ulls d'algú que conegui la meva trajectòria professional potser se'm podria descriure com a emprenedor, no m'ha agradat mai utilitzar aquesta paraula per definir-me. L'emprenedoria és un terme que està desprestigiat, ja que d'uns anys ençà està monopolitzat pels polítics que no han emprès mai res pel seu compte ni tenen previst fer-ho en el futur. L'emprenedoria és un concepte que també fan servir molts alts funcionaris municipals, autonòmics i estatals, els quals es passen el dia impartint lliçons magistrals sobre com s'han de fer les coses, mentre ells gaudeixen d'una feina fixa i sou assegurats fins a la jubilació, és a dir, just el contrari del que implica l'emprenedoria. Aquests personatges, grans alliçonadors de la ciutadania que els paga el sou, no s'aplicaran mai el consell d'emprenedoria que tant prediquen als altres. Confonen ser emprenedors amb preparar i treure unes oposicions, per més difícils que siguin, i una cosa és als antípodes de l'altra.

És d'esperar que, més aviat que tard, una societat com la nostra que, en general, es mira el fet d'haver de treballar amb un alt grau de recança i escepticisme, evolucioni fins que el fet d'anar a treballar deixi de ser un càstig i esdevingui una activitat personalment enriquidora. Assolit l'objectiu, el conjunt de la societat en sortirà beneficiada.

Una abraçada (un abrazo)

D'uns anys ençà, la majoria de les entrevistes radiades o televisades s'acaben amb l'entrevistador acomiadant-se de la persona entrevistada amb la fórmula "una abraçada". Aquesta moda de les abraçades virtuals va començar a Madrid (Espanya), amb la fórmula "un abrazo", i fins i tot "un fuerte abrazo". De vegades la persona entrevistada contesta repetint la mateixa fórmula, però altres reaccionen com acostumo a fer jo, dient gràcies o bon dia, i deixem l'abraçada per quan tinguem l’interlocutor a una distància que ens permeti abraçar-lo físicament. Si et ve de gust, és clar, perquè no sempre et ve de gust abraçar-te amb segons qui. I tot això sense perdre de vista que si bé a Madrid es considera socialment acceptable que t'abracis amb la primera persona que et trobis, fins i tot amb qui ni tan sols coneixes personalment, viatjant pel món aprens de seguida que en altres llocs el contacte físic amb el teu interlocutor —abraçades i petons— és un signe de mala educació que s’ha d’evitar.

Pits a l'aire

 

(Foto LV: El canceller alemany Scholz al costat de dues senyores que protesten)

Ara fa deu anys va sorgir el moviment "Free the nipple" (en català, "Allibera el mugró") com a forma de protesta i empoderament de les senyores. Amb aquesta original visualització de la protesta entenc que la van encertar de ple, ja que es tractava de fer-se veure, i sense cap mena de dubte ho van aconseguir. Però si parlem de l'empoderament, ja n'he dit alguna cosa en articles anteriors; empoderament és un mot que no figura en el meu diccionari d'ús i, per no repetir-me, ho deixo aquí.

En els gairebé dos mil cinc-cents articles publicats fins ara a El radar de Sarrià sempre he intentat no allunyar-me del bon gust, tot i que sóc conscient que, a parer d'alguns, ensenyar els pits (terminologia Upper) pel carrer potser trepitja alguna línia vermella. A mi, però, que unes senyores optin per aquesta forma de protesta no m'escandalitza. Una altra cosa seria ensenyar les mamelles (terminologia Esquerra) en una platja nudista, però llavors ja no es produiria el ressò públic que sempre es busca amb aquestes protestes. Per tant, no em posicionaré en contra d'aquesta manera de protestar, certament original, que practiquen algunes senyores. Crec que d'això no se n'hauria de fer cap drama però, si en voleu saber més, fa sis anys ja em vaig definir aquí.

Anant una mica més enllà dels pits i les mamelles, mostrar-se nu del tot en públic per protestar contra el maltractament animal, sense especificar res més, ho trobo totalment fora de lloc. Estic convençut que no totes les persones animalistes que protesten nues practiquen el veganisme. Intueixo que algunes, de tant en tant, es mengen unes costelletes de xai o un filet de vedella, encara que això estigui en contradicció amb el veganisme estricte. En definitiva, quan es protesta contra el maltractament animal, així, en general, sense especificar de quina mena de bèsties estem parlant, jo demanaria una mica més de concreció. Si allò que no t'agrada és la criança de visons de granja per fer abrics, no cal dir que és un rebuig que comparteixo. Però d'aquí a pretendre tallar-ho tot pel mateix patró, i condemnar a la desaparició aquelles costelletes de xai o el filet de vedella, això ja no ho compro.

Invertir i jugar

Primer caldria fixar què entenem pel terme inversió, ja que de vegades hi ha qui pensa que està invertint i resulta que només està jugant. Un inversor, per diferenciar-lo, per exemple, de qui juga a la loteria o del soci d'una ONG a la qual fa aportacions monetàries més o menys regulars, és algú que espera fer un negoci pecuniari a partir d'una decisió econòmica que implica arriscar el seu patrimoni. Muntar una empresa és invertir, amb tot el que això comporta.

Hi ha persones, molt poques, que s'han fet milionàries jugant a la loteria. Ara bé, comprar un dècim de loteria no és fer una inversió, és jugar. I sóc conscient que quan arriben les festes de Nadal hi ha qui parla d'invertir en loteria, però això no és res més que una forma incorrecta d'expressar-se, segurament per desconeixement. Ras i curt, comprar loteria és un joc d'altíssim risc, amb moltes més possibilitats de perdre, gairebé totes, que de guanyar, gairebé cap.

D'uns anys ençà els mitjans de comunicació dediquen molt espai a les criptomonedes (cryptocurrencies en anglès), amb el bitcoin, que va aparèixer l'any 2009, com la més veterana. Al meu entendre, comprar bitcoins —em resisteixo a utilitzar el verb invertir— és un joc purament especulatiu i, com a tal, molt més arriscat que muntar una empresa o, simplement, mantenir els estalvis en euros. Hi ha gent, però, que equipara el fet de comprar bitcoins a fer una inversió, com qui compra un habitatge o un quadre de Miró.

Abans de posar diners en un negoci cal tenir unes idees bàsiques sobre com funciona aquest negoci. Admeto la meva ignorància, però encara no sóc capaç d'entendre el funcionament tècnic dels bitcoins i els riscos que comporta canviar euros per bitcoins, i qui diu euros diu dòlars o francs suïssos. Em pregunto quines seguretats afegides ofereix el bitcoin respecte a l'euro, i, amb tota franquesa, no en sé veure cap. I tot i que el bitcoin s'ha anat popularitzant, i en dos països, la República Centreafricana i El Salvador, ja s'ha convertit en moneda oficial, em pregunto si el fet d'invertir en aquests països em generaria una seguretat afegida. I la resposta és no, sense cap mena de dubte.

L'Afganistan i els silencis còmplices

(Article original publicat el 12/8/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2082, pàg. 2)

Amb l'assassinat del líder d'Al Qaeda a Kabul m'ha vingut a la memòria que ara fa un mes una entitat cívica del meu barri va programar una xerrada sobre la situació actual a l'Afganistan. Per motius professionals en els quals per manca d'espai no puc entrar, fa molts anys que segueixo de prop l'actualitat afganesa, però el dia d'aquella xerrada em trobava de viatge i no hi vaig poder assistir com m'hagués agradat. Abans d'aquell acte, i per si els meus comentaris podien ser d'utilitat en el debat que preparaven, vaig fer arribar als organitzadors unes reflexions que intentaré resumir en el paràgraf següent.

No podré ser a la xerrada, tot i que m'hagués agradat plantejar la sorpresa de molts ciutadans per la manca de crítiques públiques de l'esquerra a l'actuació criminal dels talibans que governen Afganistan. En tots aquests mesos gairebé no he trobat retrets contundents ni dels cupaires, ni dels comuns, ni de l'esquerra més esquerranosa en general. He plantejat aquest tema diverses vegades, en públic i en privat, també a les xarxes socials, i sempre he rebut un silenci molt cridaner com a resposta. De vegades em pregunto si tal vegada el Ministeri de Propagació de la Virtut i Prevenció del Vici de l'Afganistan té complicitats i simpaties amagades a casa nostra. Tinc ganes de publicar un article que vagi en la línia d'aquestes reflexions, i de com (no) reaccionen les esquerres veient l'actuació no ja antidemocràtica sinó clarament criminal perpetrada cada dia per les autoritats afganeses. Em dol especialment el tracte degradant que el nou règim té reservat a les dones afganeses, amb un únic objectiu: fer-les invisibles. I, mentrestant, tant la gent de l'esquerra caviar com la de l'esquerra de la birra continuen callant, com si sentissin ploure. Tot plegat, decebedor.

Crec que no cal afegir res més. Constato que les nostres esquerres més ideologitzades continuen reaccionant amb un silenci que a la majoria de la ciutadania ens produeix tristesa i indignació. Això sí, a partir de l'assassinat a Kabul d'Ayman al Zawahiri, l'ideòleg de l'11S, alguns polítics de l'esquerra silenciosa han aprofitat l'avinentesa per pontificar que els Estats Units són els dolents de la pel·lícula afganesa. Però continuen sense dir gairebé res sobre les senyores afganeses a les quals s'impedeix treballar i desenvolupar qualsevol activitat fora de l'àmbit familiar, i a les quals els talibans prohibeixen sortir de casa sense el burca i tot el que representen aquestes presons tèxtils ambulants.

Núñez Feijóo l'encerta... a mitges

 

L'actual Conducător dels populares espanyols, Alberto Núñez Feijóo, tot i portar pocs mesos en el càrrec, ja comparteix la mateixa conclusió a la qual van arribar en el seu moment els seus predecessors: "Es muy difícil gobernar España si el PP no sube en Cataluña". Els líders del PP tenen tota la raó, però no sembla que s'hagin aturat massa a valorar els motius reals dels seus repetits fracassos electorals al territori que, als efectes pràctics, ells veuen com una colònia d'Espanya, i és que "al 52% dels catalans se'ns tracta com si fóssim empestats"; ho he posat entre cometes per respectar els drets d'autor d'aquesta piulada.

Em fa mandra i em sap greu repetir-me, però l'explicació és tan senzilla com que la quota unionista a Catalunya és clarament minoritària, tot i que el món unionista es resisteix a acceptar aquesta realitat. La suma total de l'unionisme és la que és, i elecció rere elecció continua anant a la baixa. Si, com tot indica, Ciudadanos s'acaba fonent com un terròs de sucre, amb tot mereixement, poden pujar les franquícies catalanes de Bocs, del PP i del PSOE, així com algun altre partit que no anomenaré per no fer posar vermella a la seva militància.

Un petit detall: si Catalunya ja fos un país independent —ho serà abans del 2030—, el PP tindria moltes més possibilitats de governar Espanya. El PSOE aquest problema aparentment no el té, ja que una bona part de la seva militància i dels seus votants mantenen la ficció que la marca diferenciada PSC encara és viva, quan difícilment es pot negar que, als efectes pràctics, el PSC va desaparèixer per decisió pròpia fa uns quants anys.

Danys col·laterals

Entre les mesures d'estalvi decidides unilateralment pel govern espanyol, s'ha decretat que l'aire condicionat s'ha d'augmentar a un mínim de 27°, amb unes poques excepcions. No discutiré la bondat d'aquestes mesures, tot i que al meu entendre són molt precipitades, poc rumiades i perjudiquen la gran majoria de la ciutadania. Dit això, sóc perfectament conscient que també hi ha ciutadans als quals l'aire condicionat els fa molta nosa, però tenen una solució molt fàcil al seu abast: portar sempre a sobre un mocador o un jersei per si tenen fred i necessiten abrigar-se.

No comentaré tampoc els avantatges de l'estalvi d'energia elèctrica, perquè per poc que s'estalviï això sempre és una bona notícia. I com que d'estalviar ja en parla tothom no cal ser reiteratiu. Ara bé, cal parlar també dels danys col·laterals que provocarà aquesta disminució del confort ambiental imposada pel govern. Per cert, una mesura que no ha estat consensuada prèviament amb el Govern de la Generalitat, que és qui ha de controlar que es compleixi, ja que aquestes competències van ser traspassades a Catalunya fa anys.

Per altra banda, no tothom té el mateix termòstat, i cadascú es coneix la seva temperatura de confort. Per tant, és inútil discutir sobre els 27° del govern o els 22/23° que necessito jo. Tant els particulars com els botiguers sabem perfectament quina temperatura és la més adequada per mantenir un mínim confort així com la viabilitat dels negocis. A casa nostra ho tenim clar: l'aparell de l'aire condicionat sempre el tenim regulat a 23°, que es tradueix en una temperatura ambient d'uns 25° combinada amb molta menys humitat, que és el gran problema d'indrets amb un altíssim grau d'humitat com Barcelona.

No estic disposat a simular que no fa tanta calor i tornar a les penúries del passat. No és que en faci tanta, de calor, és que en fa molta més. Som molts els que volem aprofitar els avantatges de la civilització i les noves tecnologies, i no estem d'acord amb el decreixement econòmic i l'empobriment de la societat que predica una minoria —vots canten— que pretén imposar la seva ideologia a tothom; el límit dels 27° no deixa de ser un peatge més d'aquesta ideologia. No es diu gaire que apujant l'aire condicionat a 27° la gent suarà més que abans. Per tant, ens haurem de dutxar més (consum d'aigua) i canviar-nos més sovint de roba (consum d'aigua per rentar-la) que quan el posàvem a 23°. Amb les noves mesures potser consumirem menys electricitat, però, en contrapartida, gastarem molta més aigua, que va molt escassa. Ignoro si una cosa compensarà l'altra.

Tranquils, que no fan res

Llegint el títol, algú potser pensarà que avui l'article va dels gossos sense lligar que se t'acosten i et llepen sabates i pantalons, de vegades immediatament després d'haver-se acostat a ensumar el cul d'un altre gos. No ho puc evitar, poques coses em fan més fàstic i em generen més aversió que aquesta activitat canina.

Però no, avui no parlaré dels gossos sinó de determinats personatges, alguns també exercint de polítics que busquen vendre't el vot, i se t'acosten amb aquella cara de no haver trencat mai un plat, i intenten explicar-te les grans virtuts de la seva empresa o organització. A Barcelona, la vorera de la Diagonal que toca al carrer Numància, just al davant de l'Illa, és un dels llocs preferits per fer proselitisme de carrer de qualsevol idea, producte o servei.

Els que se m'adrecen dient-me "caballero", que diria que són majoria, de seguida saben que ja han perdut. I els que insisteixen a tenir la conversa en castellà, també. Un ja té una edat i tampoc pot estar aguantant segons quines actituds colonials. Segurament ningú els ha explicat que la primera regla de l'activitat comercial implica utilitzar la llengua del client. En fi, ja n'aprendran.

I tranquils, que no fan res. Només són pobres nois i noies al servei de les empreses que els contracten, tot i que algú potser en diria explotació laboral. Però, repeteixo, si insisteixen a buscar la comanda sense deixar de banda les seves actituds colonials, tranquils, que no fan res. Ni fan, ni faran. Per no fer, amb mi no faran cap comanda.

Influencers, Youtubers, TikTokers

Hi ha gent jove, i també no tan jove, que sembla obsessionada a tenir molts seguidors a les xarxes socials més conegudes, unes xarxes de moda que avui són unes i demà seran unes altres. Són persones que associen el fet de tenir molts seguidors a triomfar en societat. Són persones amb una manera força estranya de veure el món. Viuen en un univers tan tancat que donen per fet que el conjunt de la societat que els envolta comparteix aquesta visió tan reduccionista. Agraeixen els copets a l'esquena per part dels seus admiradors, que avui ho són i demà poden canviar de registre i fer-se seguidors d'una tal Rosalia o de la Rigoberta Bandini. 

Segurament no els ha estat fàcil arribar on han arribat, però la cultura de l'esforç i la meritocràcia, tal com aquests conceptes s'entenen per part de la gent que toca més de peus a terra, no tenen massa interès per a ells. Prefereixen limitar-se a presumir de premis i reconeixements públics, i de comptes corrents milionaris, fins al punt que no resulta estrany que marxin a viure a un altre lloc que tingui una fiscalitat més amable que la vigent a casa nostra.

Associar el fet de triomfar a la vida amb tenir milions de seguidors a les xarxes, amb els afegits de disposar d'una Visa platí sense límit de despesa i d'un saldo de molts zeros al compte corrent, tenir un Maybach i un Aston Martin al garatge de casa, i un jet a l'aeroport preparat per volar allà on convingui no és el que a mi m'agradaria per a la gent del meu entorn més proper. Arriba un moment, però, que els influencers més espavilats veuen que els toca evolucionar, i miren de transformar les seves habilitats buscant monetaritzar-les amb un valor afegit més sòlid. La majoria, però, enlluernats per l'èxit fàcil i ràpid, de tenir-ho tot passen a no tenir res, i constaten amb sorpresa que el món real no té res a veure amb el que han viscut fins ara.

Burrocràcia, amb tres erres

(Article original publicat el 29/7/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2080, pàg. 2)

Dediquem moltes estones a comentar grans temes, i tot sovint ens oblidem dels assumptes petits que ens afecten cada dia. La burrocràcia, amb tres erres, de les administracions públiques se'ns menja. Se'ns imposen peatges burocràtics injustos i mancats de sentit comú, que serien fàcilment evitables. Polítics i funcionaris no semblen ser conscients que els seus capricis burocràtics perjudiquen la societat al servei de la qual estan, i no fan res per evitar-ho. Prenen decisions surrealistes que van clarament en contra de facilitar les gestions ciutadanes, i sovint un té la sensació que estem en mans de persones que no trepitgen mai el carrer, que semblen viure en un món estrany que no és el meu.

Amb un exemple s'entendrà millor. Necessitava presentar una instància a la Direcció Provincial de la Seguretat Social, i volia fer la gestió presencialment. Abans, però, et fan demanar cita. Si la demanes per telèfon —el número comença per 91— constates que a Madrid no sempre tenen el costum d'agafar el telèfon. Així que vaig demanar la cita per Internet, però veient que tres setmanes més tard encara no m’havien dit res, em vaig presentar a les oficines, sense cita prèvia. Només pretenia que un funcionari em posés un segell a la còpia de la meva instància. Ho vaig explicar al segurata de la porta que m'impedia entrar a les oficines. L'home em deia que s’havia de seguir el procediment, i que si no m'havien contestat, calia tenir paciència i esperar. Però tenint les vacances a tocar, seguir esperant ho considerava arriscat. L'alternativa que em va donar passava per enviar aquella instància des d'una oficina de correus, on ja tenen establert el procediment per fer-ho.

Vaig anar a una oficina de correus que, sortosament, es trobava molt a prop. A banda dels treballadors, allà no hi havia ningú més. Em va atendre una funcionària que em va dir que tot i ser l'únic client, havia d'agafar tanda. Més burrocràcia. Vaig agafar el tiquet, però aquella senyora ni se'l va mirar. I tot i les seves evidents dificultats lingüístiques, la funcionària va complir amb la seva obligació i es va esforçar a atendre'm en la llengua pròpia de Catalunya. Emplenats uns impresos, va ensobrar la documentació i, feta la feina, em va demanar sis euros i els hi vaig pagar. Mitja hora més tard vaig rebre dos emails, un amb el justificant de l'enviament, i l'altre era el rebut dels sis euros.

Tota aquesta burrocràcia inútil desapareixeria si destinessin un funcionari a rebre directament la documentació dels ciutadans.

Ens espien

 

Ja és una realitat, el gran germà ens vigila a totes hores i des de tot arreu, al meu entendre de manera il·legal. A la Xina ja fa molts anys que ho fan, i la gent més sensibilitzada en comença a estar tipa. Tot i els riscos que corren, a Hong Kong els ciutadans més valents i compromesos amb els drets humans i els valors democràtics, que el règim xinés els està negant, destrueixen les càmeres i els radars instal·lats a tot arreu pels actuals governants de la que fins fa vint-i-cinc anys va ser una modèlica colònia britànica. Però les autoritats les tornen a posar. El gran germà vol una societat mesella, obedient i, sobretot, amb una por reverencial cap als individus que ens governen. Cada vegada més els ciutadans estem governants per psicòpates. Hem de ser conscients que la nostra privacitat, que abans semblava tan fàcil de preservar, està deixant d'existir. Vas pel carrer i et filmen, i la majoria de les vegades tu ni te n'assabentes; ves a saber què en faran d'aquell arxiu, i quan l'utilitzaran —no cal dir-ho— en contra teu. No hi ha secret que no pugui ser descobert per qualsevol funcionari delinqüent al servei de l'estat, el Villarejo de torn, sigui mitjançant aquesta eina perversa anomenada Pegasus, o amb les sofisticades possibilitats tecnològiques que proporciona l'estació espacial internacional ISS (a la foto), o per qualsevol altre sistema. Poden escoltar les nostres converses i llegir la pantalla del nostre mòbil des de molta distància. Aquells que tenim secrets —parlo en primera persona del plural perquè jo, com tothom, tinc secrets que no m'agradaria que es fessin públics— hem de ser conscients que per més mesures de protecció que prenguem, sempre correm el risc de ser objecte d'espionatge, amb tot el que d'antidemocràtic i perillós comporten aquestes pràctiques criminals. Qui negui o minimitzi aquesta nova realitat està actuant, segurament sense ser-ne conscient, de còmplice necessari dels psicòpates que ens governen.

Periodisme i militància política, llums i ombres

(Article original publicat l'1/8/2022 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià, i, en versió paper, el 6/9/2022, pàg. 16, núm. 87, 9/2022)

La setmana passada es va produir un incident a l'exterior del Parlament de Catalunya. He llegit tres versions diferents sobre aquests fets, totes tres explicades per persones que suposadament ho van viure presencialment. Però tot i coincidir aquests relats en l'aspecte principal de l'incident, discrepaven en algun detall. La coincidència és que unes persones van escridassar una diputada que sortia de l'edifici, amb crits racistes. Es tracta d'una reacció totalment rebutjable, sense matisos de cap mena. El racisme cal condemnar-lo sempre i a tot arreu, i amb tota la contundència que calgui.

Els tres relats discrepen, però, sobre si els racistes anaven per lliure, eren infiltrats enviats per ves a saber qui, o formaven part del grup organitzat de persones que es trobava a l'esplanada amb l'objectiu d'expressar el seu suport a la presidenta del Parlament. Posteriorment, alguns polítics, de forma matussera, han pretès centrar el debat en aquest aspecte, però em permetran que jo no entri en aquesta trampeta. Jo no hi era i, per tant, no em posicionaré. I no ho faré perquè per mi aquesta discrepància és del tot secundària. La gravetat recau, com he dit abans, en els insults racistes.

S'ha acusat una periodista, autora d'un dels relats, d'haver publicat el seu article des de la militància política en el partit de la diputada escridassada, i ella s'ha vist obligada a aclarir que la seva militància a les joventuts del partit es va produir fa molts anys, quan era menor d'edat i ni tan sols havia entrat a la facultat de periodisme. Per mi aquesta explicació és suficient, i tanca un episodi que només hauria hagut de ser notícia per l'escridassada racista a la diputada i no per la pretesa militància política de la periodista quan tenia setze anys.

El meu posicionament sobre els periodistes i la militància política és molt clar: només els professionals que treballin en els departaments de premsa o comunicació del partit poden portar a la butxaca el carnet del partit. Els periodistes que treballin per lliure o per mitjans que suposadament són políticament transversals, no haurien de ser militants de cap partit, tant per preservar la seva pròpia credibilitat com la del mitjà per al qual treballen.

El perjudicat és l'usuari

 

(Foto: elpuntavui.cat)

No ens enganyem, l'objectiu dels taxistes grocs d'Elite, amb el senyor Tito al capdavant i la complicitat gens dissimulada de l'alcaldessa Ada Colau, posant tota mena de traves a la competència dels vehicles VTC (és d’esperar que els tribunals acabin tombant la mesura), no és cap altra que defensar el monopoli dels taxis grocs. Sí, sí, aquells que de tant en tant ens tallen la Granvia de Barcelona i col·lapsen el trànsit de la ciutat.

En una economia de mercat com la nostra, quan no hi ha competència tothom hauria de saber que els preus tendeixen a pujar. I a preus més cars, el perjudicat sempre és l'usuari, ja que no té cap alternativa de poder triar amb quina empresa li convé més contractar el servei.