.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 12 de novembre del 2007

Catalunya, 2035

Ja ningú no recorda com va anar exactament la cosa ni els historiadors es fiquen d’acord. Hauran de passar uns quants anys més per posar cada dada al seu lloc i garbellar els fets anecdòtics dels realment importants. Des del meu punt de vista, segurament tan subjectiu com qualsevol altre, el final de l’estat d’Espanya ha estat un procés molt semblant al que hi va haver el segle passat a l’Europa central, que en quatre dies van desaparèixer unes baluernes estatals com Iugoslàvia o l’URSS, construïdes al llarg del temps de manera artificial i violenta al voltant dels antics imperis de Sèrbia i de Rússia, respectivament. A Espanya ha costat més temps i el procés encara no ha acabat, perquè si bé les Balears i les Canàries s’han independitzat fa poc i semblava que amb això ja estava tot enllestit, ara en el País Valencià, al qual acompanya Múrcia, han revifat de nou i cada cop amb més força els moviments secessionistes i volen separar-se també de Castella-Extremadura, el que queda de l’antiga Espanya. Al-Andalus va ser reconquerida pels seus antics propietaris del sud ara fa gairebé deu anys, i van dir que ja en tenien prou, que no pujarien més amunt.

En el cas espanyol –quina paraula tan antiga, i fa trenta anys era omnipresent– el procés no va ser degut a les activitats terroristes dels diversos grups violents que sempre es creen en aquestes situacions. Tal com jo ho veig, els resultats actuals van ser directament provocats pels poders centralistes de la mateixa Espanya, que van anar construint a poc a poc, però amb fermesa, un mur de separació al seu voltant, es van anar aïllant de la resta de l’estat que teòricament ells eren els primer interessats a conservar unit. Un dels factors inicials de dissolució, des del meu punt de vista, va ser la negativa de Madrid a parlar l’any 2005 d’un projecte dels bascos més moderats, aprovat pel seu parlament, que va ser de fet l’últim intent euskaldun de posar les bases per a un projecte comú d’entesa política. L’estat espanyol es va negar ni tan sols a prendre’l en consideració. Un any després, un projecte similar dels catalans, aprovat per una aclaparadora majoria dels seus representants, es va trobar que els espanyols sí que van dir que el negociarien, però amb l’estil peculiar de negociació que gastaven llavors a Madrid, que consistia a dir que no a cada proposta i a anar desmuntant tots els articles de la nova llei amb la qual els catalans volien entendre’s amb els espanyols. Després van venir els gallecs i els va passar una cosa similar, tot i que el seu projecte venia avalat per un ja centenari antic ministre del general Franco, el militar que havia guanyat una guerra civil que hi va haver ara fa un segle i que també va fer molt per al creixement de l’independentisme a tota la perifèria de l’estat, diuen.

Entremig, la intervenció directa de l’ONU per obligar Espanya a retornar al Marroc unes colònies que tenia al continent africà i evitar així una guerra entre el Nord d’Àfrica i Europa –això va ser abans de la reconquesta d’al-Andalus–, i alhora un seguit de desastres en les infraestructures i els serveis de les zones més dinàmiques del país i un dèficit històric de connexions internacionals que feia que aquelles zones es trobessin condemnades en la pràctica a tornar a la situació d’autarquia dels anys 40 del segle passat, just després de la guerra esmentada. Tot això va desvetllar la consciència de molta gent de bona voluntat, que es van sumar en pes i sense dubtar-ho a les protestes dels nacionalistes històrics.

Ja dic que tot és molt confús, perquè la resta va ser una successió de fets ràpids, alguns violents, altres relacionats amb diversos esdeveniments similars a Europa –la unificació d’Irlanda, la secessió de Bèlgica, l’estatus especial aconseguit per Escòcia dins la Commonwealth–, fins i tot alguns successos del món de l’esport internacional, i altres que els historiadors trigaran temps a explicar-nos amb detall perquè s’anaven encavalcant els uns amb els altres contínuament. Però per mi el castell –mai més ben dit– va començar a desmuntar-se definitivament arran d’aquests dos fets que he dit: la manca de sensibilitat de l’antiga Espanya per adonar-se que les coses al món havien canviat de manera radical i que no es podia menystenir una col·lectivitat nombrosa simplement dient-los «no» o fent-los ballar com un putxinel·li i explicant-los eternament el conte de la vella.

És així que va arribar finalment la caiguda d’aquell antic imperi, Hispania, en el qual, quatre segles enrere, no es ponia mai el sol, cosa que als castellans i als seus associats més dúctils i arrepenjats els permetia viure a l’esquena de les colònies. Ara la majoria dels espanyols s’han de llevar al matí per pencar, com tothom al món civilitzat, han de treballar vuit o nou hores cada dia i ja no poden fer tantes festes de setmanes senceres, com feien abans. És clar que n’hi ha molts que no han estat capaços d’adaptar-se al nou ritme i és un país amb un nombre molt alt de marginats. El seu sistema de salut pública i de seguretat social va fer fallida ja fa anys i depenen força de les ajudes de l’estranger, també en tecnologia, transports i programari informàtic. Els catalans són força generosos i ara estan disposats a renegociar amb ells, una altra vegada, una condonació parcial del seu monstruós deute extern.

Autor: El vigilant del far