Poc seriós

Lamento ser tan crític amb els dirigents sindicals, però és que s’ho guanyen a pols. Alguns sindicats han anunciat que després de molt rumiar-s’ho finalment convocaran una vaga general... d’aquí a tres mesos i mig, precisament el dimecres 29 de setembre, Sant Miquel, el dia meu sant. Bé, que sigui el meu sant és purament anecdòtic i no té més importància, però que en comptes de fer la vaga ara la deixin per la tardor em sembla una mica estrany, i això sense entrar en l’oportunitat o no de convocar aquesta vaga. Suposo que ara no s’atreveixen a convocar vaga per por a un nou fracàs estrepitós, com va passar l’altre dia amb la fallida vaga de funcionaris públics. Dos fracassos seguits en tan poc temps seria massa per la ja molt minsa credibilitat dels sindicats. D’aquí a la tardor ja en parlarem, poden passar moltes coses en tant temps, però això sí, mentrestant els líders sindicalistes sempre podran dir que ells ja han complert amb les seves amenaces de convocar la famosa vaga general. Tot plegat resulta poc seriós.

Integració dels immigrants

No em sembla massa normal pagar el mateix preu en una gasolinera self service que quan el servei te’l facilita un tercer i per tant, preu per preu, prefereixo que la gasolina me la posi un altre. Darrerament a les gasolineres on encara t’omplen el dipòsit, que cada dia són menys però encara en queden unes quantes, aquesta tasca l’acostumen a fer persones vingudes de fora, però de vegades et trobes amb sorpreses. L’altre dia em vaig aturar a omplir el dipòsit en una gasolinera de la Catalunya interior. Quatre empleats a la vista, dos a fora posant gasolina i dos a la botiga, una noia que reposava material i un noi a la caixa. Les dues persones que posaven gasolina eren homes blancs i ja d’una certa edat. El que em va atendre a mi parlava català, l’altre no ho sé. La noia, més jove i també blanca, parlava espanyol. El caixer era el més jove de tots i parlava un català perfecte, i era negre com el carbó. És evident que de totes aquelles tasques, la del caixer era la de més responsabilitat. Una excepció o un signe de normalitat? Francament no ho sé, però una situació com aquella, gens habitual, em va sorprendre agradablement. Quan em parlin d’integració dels immigrants, en comptes de mostrar-nos un grup de senyores tapades amb el vel o una colla de senyors amb gel·laba, fent qualsevol activitat però quasi sempre per separat, seria molt més didàctic que s’utilitzessin exemples més pràctics i entenedors, com per exemple el de la repartició de tasques en aquella gasolinera.

Sense sorpreses

Vaig començar a sospitar que potser hi podria haver una sorpresa d’última hora quan el diari La Vanguardia va optar per deixar escandalosament de banda una mínima dosi de la neutralitat i va decidir jugar totes les seves cartes a favor d’un dels candidats a la presidència del Barça, menystenint els altres tres i donant per fet que el seu patrocinat seria el proper president de l’entitat. Sigui com sigui la sorpresa finalment no s’ha produït i Rosell i La Vanguardia han guanyat les eleccions, i tant el nou president com el seus patrocinadors es mereixen una felicitació, tot i que d’aquest procés també se’n poden treure dues lliçons.

La primera: com diu la dita, no diguis mai blat fins que no sigui al sac i ben lligat, i jo encara hi afegeixo, i facturat i cobrat i comprovat que el xec és bo. Rosell i La Vanguardia han pecat al meu entendre d’un excés de confiança i de prepotència que personalment no m’han agradat. Després dels desmesurats excessos pro Rosell dels últims dies hagués estat curiós veure la portada de La Vanguardia d’avui si no hagués guanyat el seu patrocinat.

La segona lliçó té a veure amb el fet que el candidat continuista que tenia el suport explícit del president sortint hagi tret uns resultats més que discrets. I és que no sempre determinats apadrinaments donen els resultats que sobre el paper poden semblar positius a primera vista. No recordo quin dels quatre candidats va dir que Laporta no ha estat el millor president del Barça sinó el president de la millor època del Barça, que no és exactament el mateix, i d’alguna manera els minsos resultats obtinguts pel seu patrocinat han deixat cadascú al seu lloc.

Maneres d’anar pel món

Hi ha persones que no haurien de sortir mai de casa. I és que hi ha moltes maneres de fer el ridícul, i potser una de les que més em crida l’atenció és la de presumir com fan alguns de la seva pròpia incompetència, incompetència lingüística en aquest cas. Sempre recordaré una vegada que a Paris vaig coincidir uns dies per temes de feina amb un senyor de Murcia que es queixava amargament però a la vegada amb un cert posat d’orgull hispà que al quiosc proper a l’hotel on ens estàvem ni tenien l’ABC ni parlaven espanyol. Aquell home només parlava la variant murciana de l’espanyol i puc entendre el seu desencís, però Déu n’hi do la vergonya que vaig passar al seu costat.

Les meves habilitats lingüístiques no són res de l’altre món però una mica més presentables sí que ho són. Me’n surto prou bé en espanyol, em puc defensar en anglès i francès, i no tinc masses problemes per fer-me entendre en italià i portuguès. A més a més, quan viatjo a altres llocs on no domino la llengua procuro com a mínim aprendre’m les quatre fórmules locals de salutació i cortesia més usuals. Si sóc a València parlo de l’eixida i quan vaig a ses illes parlo de s’hora baixa. El fet d’adreçar-te al teu interlocutor àrab dient-li salam aleikum o agrair amb un efharistó quan ets a Atenes obre més portes del que ens podem imaginar, de la mateixa manera que agraïm que un eslovè acabat d’arribar a Catalunya se’ns adreci amb un bon dia encara que el seu accent no sigui precisament el de Torroella de Montgrí.

Doncs és això el que volia dir. Sorprèn que hi hagi persones incapaces de dir bonjour quan són a França, o bon dia quan són a Catalunya, i s’agraeix l’actitud d’aquells estrangers que només arribar a casa nostra ja ens saluden amb un bon dia amb tota naturalitat. Són maneres d’anar pel món.

La vaga vista des de l’Empordà

Dimarts hi va haver una vaga de funcionaris. Segons els sindicats, 3 de cada 4 funcionaris van fer vaga; segons l’administració, 9 de cada 10 funcionaris van anar a treballar. No sóc funcionari ni pertanyo a l’administració però llegint després els titulars de diaris de totes les tendències vaig arribar a la conclusió que la vaga va fer figa, tal com per altra banda ja era mig de preveure.

Vaig passar la jornada de vaga a l’Empordà, que de tant en tant va bé desconnectar una mica. Res de l’altre món, al matí una agradable passejada d’anada i tornada pel camí de ronda que surt de Calella de Palafrugell en direcció sud cap a la banyera de la russa, també coneguda com a Cala d’en Massoni (a la foto). Després de la caminada, dinar a l’Hotel El Pati, a Peratallada, amb un menú de 18 euros força correcte. A la tarda una passejada per aquelles contrades per constatar, entre altres detalls més agradables, que aquells boscos estan plens de branques i arbres morts i molt secs que encara no ha retirat ningú. No cal ser cap expert en incendis per preveure que aquest estiu el combustible latent que hi ha al bosc ens portarà molts més problemes que altres anys.

Tornant a les xifres de la vaga és evident que algú menteix, una situació que es repeteix sempre que hi ha vaga i que, per tant, ja no constitueix cap sorpresa. Amb les vagues ens enreden sempre. Dit això em pregunto si és massa encertat que els sindicats hagin decidit convocar una vaga precisament ara. Jo m’ho miro des de fora i arribo a la conclusió que tant els convocants de la vaga com els vaguistes potser no han estat massa oportuns, tenint en compte que els funcionaris públics viuen rodejats de treballadors que corren un risc seriós de perdre el seu lloc de treball d’un dia per l’altre, així com de milions d’aturats que ja l’han perdut i tenen poques perspectives de recuperar-lo a curt termini. És evident que dimarts els vaguistes no buscaven precisament la complicitat d’aquests dos col·lectius.

Recapitulem

Recapitulem és el títol d’aquest article que m’ha publicat avui el diari El Punt, un article que surt també a les edicions en paper de les Comarques Gironines (pàgina 15) i de Barcelona (pàgina 14).

Vaga general ara, una equivocació

Els sindicats anuncien ara una vaga general, tot i que saben que no servirà de res. Això sí, estan en el seu dret a promoure una vaga, però que sàpiguen que a continuació els empresaris potser tindran la temptació de convocar un lock-out. El número d’empreses que perden diners va en augment i moltes ja han tancat. N’hi ha d’altres que entre la manca de finançament i problemes de tota mena tenen seriosos dubtes sobre la seva viabilitat. No ens enganyem, ara la cosa no està per vagues ni per lock-outs, i menys encara quan les vagues les decideixen uns personatges que no tenen cap mena de representativitat. Evidentment estic pensant en els sindicalistes, però si parlem de manca de representativitat podem posar els dirigents empresarials al mateix sac. Sabeu quin és el percentatge d’afiliació de les empreses a les organitzacions patronals? I el percentatge d’afiliació dels treballadors als sindicats? Per més baix que apunteu encara us quedareu llargs. Així que poca broma, qui tingui feina que miri de conservar-la en comptes d’arriscar-se a perdre-la. I si a canvi de conservar el lloc de treball s’ha de treballar més o cobrar una mica menys tinc molt clar quina és ara la meva opció. Cal recordar també que els dirigents sindicals no arrisquen res personal convocant una vaga. Per altra banda, ara que s’han de reduir despeses potser seria el moment dolç per eliminar per decret les generoses subvencions públiques a patronals i sindicats, i els que necessitin els serveis d’aquestes organitzacions que se’ls paguin de la seva butxaca (ara els paguem entre tots via impostos). Per cert, la CEOE què carai espera per foragitar d’una vegada el seu desacreditat president? Quina força moral pot tenir Díaz Ferrán per negociar amb els sindicats? Vivim en un país que se’n va a can taps i alguns no ho volen veure, i mentrestant aquest desgavell ja l’estem pagant amb escreix entre tots. Tot plegat no pinta gens bé però convocar ara una vaga general, rotundament no.

No ens els mereixem

Els governants que tenim no ens els mereixem. Ara el govern de la Generalitat ha anunciat que les transferències que des d’aquest organisme es fan mensualment als hospitals concertats que donen serveis públics a la població es faran unes setmanes més tard del que toca. Algunes d’aquestes empreses podran pagar a temps les seves nòmines i els seus proveïdors mitjançant un crèdit pont, i unes altres no ho podran fer i ho resoldran de la manera més fàcil, és a dir, retardant unes setmanes els seus pagaments.

No hi ha constància que el president, consellers i alts càrrecs de la Generalitat, parlamentaris, alts directius d’empreses públiques, etc. hagin acordat que les seves remuneracions també les cobraran solidàriament unes setmanes més tard. Queden per tant perfectament clares quines són pel govern les seves prioritats de pagament: primer i per davant de tot ells, els polítics; els treballadors dels hospitals concertats poden esperar.

Novament es demostra que sempre rep la part més dèbil, que ara no només cobrarà menys sinó que a més a més ho farà a deshora. És d’esperar que a les properes eleccions les persones perjudicades per aquestes mesures ho tindran molt en compte a l’hora de decidir el seu vot. Els nostres governants poden castigar-nos a tothora, nosaltres només tenim una única oportunitat cada quatre anys per tornar-nos-hi. A veure si la sabem aprofitar.

Israel té dret a existir?

Ara i no només ara lo més fàcil és dir que Israel i aquells que li donen suport són sempre els dolents de la pel·lícula, i els pobres palestins i els seus aliats uns sants barons. Però en aquell puzle no tot és tan senzill i simple com alguns ens volen fer creure, i un petit però significatiu detall ens pot ajudar a entendre una mica més el conflicte. El mateix dilluns que es va produir l’assalt marítim de l’exèrcit israelià a uns vaixells turcs en aigües internacionals, una operació del tot rebutjable des de qualsevol punt de vista, vaig sentir el president de l’ong que dóna suport als espanyols embarcats en un dels vaixells afirmant amb tota naturalitat que “l’estat d’Israel no té dret a existir”. L’home ho deia molt convençut.

Doncs bé, amb aquesta frase ja en vaig tenir prou. Si tota la seva argumentació per condemnar l’assalt, que no cal dir que jo també condemno sense pal·liatius, es basa en aquesta mena d’arguments, per mi aquests senyors deixen de tenir raó. Potser seran molt coherents amb les seves idees, i si segons ells Israel no té dret a existir lo més coherent és que defensin a qui intenta liquidar aquell estat. I emparats en aquesta coherència no ha de sorprendre que donin suport a Hamas, una organització terrorista que dit pel ells mateixos té com a objectiu principal la destrucció de l’estat d’Israel. Ara bé, que siguin coherents no vol dir que tinguin raó. No sé quina és la solució del conflicte però una cosa tinc molt clara: el mateix dret que tenen els palestins a tenir un estat propi el tenen els jueus a conservar el seu.

Barcelona low cost

L’anunciada entrada de la companyia aèria Ryanair a l’aeroport de Barcelona constitueix un pas més per consolidar una operativa low cost/low quality que no té res a veure amb el model de negoci que se’ns havia venut fins ara per l’aeroport de la nostra ciutat. S’està fent exactament el contrari del que els experts ens deien que s’havia de fer, mentre veiem amb sorpresa que en aquesta societat mig anestesiada i massa conformista quasi ningú es queixa de l’enredada. Amb Ryanair, Barcelona donarà un pas de gegant per convertir-se en el gran aeroport low cost del sud d’Europa, fins i tot en detriment dels de Girona i Reus. Recordem que el model de negoci que ens deien que es volia implantar era el d’un gran hub, és a dir, un aeroport basat en companyies aèries normals que enllaçarien a Barcelona els seus vols intercontinentals amb els europeus, però ara resulta que s’està consolidant el model basat en companyies low cost que només volen punt a punt. A ningú se li escapa que parlar dels diferents tipus de companyies aèries és parlar de les seves respectives clienteles tipus, capacitats econòmiques, etc. Dit en altres paraules, pocs directius de grans empreses veurem arribar a Barcelona amb aquesta companyia. En aquest sentit, no crec que sigui exagerat afirmar que l’arribada de Ryanair a Barcelona és una mala noticia per les justes aspiracions de la nostra ciutat, i això no exclou la possibilitat que algun dia em veieu a El Prat agafant un vol de Ryanair. No es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré.

Per cert, la competència s’ha posat nerviosa. Ara ha sortit el president de Vueling dient que volen rectificar l’estratègia de negoci d’aquesta altre low cost, en un intent de diferenciar-se de Ryanair. Però tothom sap que el hub del grup al que pertany Vueling, és a dir, Iberia, és i seguirà estant a Madrid. Tota l’estratègia del grup Iberia des de fa anys ha estat encaminada a potenciar Madrid en detriment de Barcelona, incloent-hi la suspensió de TOTS els vols d’Iberia exclosos els del pont aeri.

Curioses coincidències polítiques

Encara que per a un sector de la societat Duran Lleida ha esdevingut el polític més responsable de l’estat, des de l’esquerra s’ha criticat molt l’abstenció dels 10 diputats de CiU en la votació de l’altre dia al parlament espanyol, una decisió estratègica que va permetre als socialistes aprovar pels pèls la tisorada social imposada des d’Europa. Però curiosament s’ha parlat molt poc del vot afirmatiu a la tisorada dels 25 diputats catalans del PSOE. Amb l’abstenció tu no aproves res encara que facilitis que sigui un altre qui ho faci. És a dir, els efectes d’una votació són els que són però no és el mateix votar a favor d’unes mesures que abstenir-se. I per tant no deixa de cridar l’atenció que per alguns els dolents de la pel·lícula siguin els abstencionistes i no aquells que amb el seu vot, ells sí, van aprovar les impopulars mesures. I tot això sense entrar ara en l’oportunitat o no de la tisorada, que segueixo pensant que es va quedar curta i a més a més arriba massa tard. Però estaria bé que els crítics amb l’abstenció de CiU tinguessin la valentia de reconèixer que la seva postura coincideix fil per randa amb la del PP, que aquesta seria la crítica que ara rebria CiU si hagués votat junt amb el PP en contra de la tisorada. Ja ho va dir López Rodó fa molts anys, la política hace estraños compañeros de cama.

Empaitant la crisi

Encara que sembli estrany en comptes d’intentar esquivar la crisi alguns encara l’empaiten, com si no en tinguessin prou i en volguessin més. Parlo d’aquells propietaris i empleats que tant sovintegen en molts establiments on el client té l’estranya i desagradable sensació que allà li estan fent un favor en comptes d’agrair-li la visita.

Imaginem-nos una persona que s’atura a esmorzar en un concorregut bar de carretera. Un cafè i un croissant, res de l’altre món. En acabar i demanar el compte el cambrer es fa l’orni. Tot i demanar el compte dos cops més el client segueix sense saber quant ha de pagar, primer perquè el cambrer està xerrant amb un altre client, i més tard perquè decideix que és el moment més adient per moldre cafè i posar unes begudes a la nevera. Bé, cadascú té les seves prioritats, i és evident que pel cambrer el fet de cobrar aquella venda no és una prioritat.

En un cas com aquest, què se suposa que hagués hagut de fer el client? Potser carregar-se de paciència i demanar el compte per quarta vegada? Doncs no, en aquest cas el client ho va tenir clar: va marxar sense pagar i sense cap remordiment, pensant allò tan nostrat del ja ho trobarem. Al nostre personatge l’esmorzar li va sortir de franc.

Potser algun dia es dirà que degut a la crisi aquell establiment ha acabat tancant, però quedi clar que almenys en aquest cas no tota la culpa serà de la famosa crisi. Hi ha també els clients que sense voler-ho han de marxar sense pagar, i una sangria així no hi ha cap negoci que la pugui suportar.

El veritable debat

No ens perdem en debats secundaris. Ara mateix el veritable debat sobre despeses supèrflues a eliminar no és si al Senado espanyol un català té dret a parlar-hi en català com va fer el president Montilla l’altre dia, obligant a muntar un servei de traducció simultània molt criticat per determinats polítics i mitjans de comunicació. El veritable debat és quina utilitat té el Senado i cóm és que encara no s’ha tancat aquell cementiri d’elefants que al parer de molta gent entesa en política no serveix absolutament per res. No dèiem que hi ha crisi i s’han d’estalviar despeses? Doncs apa, comencem eliminant el Senado, i a continuació el Ministerio de Igualdad. Anirem fent llista de despeses absolutament supèrflues.

Una paella a Nairobi

Una vegada em van convidar a sopar a Nairobi. La persona que em convidava em va fer molta propaganda sobre el lloc on em portava, un restaurant de certa fama de cuina pretesament espanyola, i estava tan entusiasmat que ni em va deixar triar: ell solet va decidir que sent jo espanyol (?) havíem d’anar precisament allà i havíem de menjar-nos una paella (?). Dit i fet.

Ara toquen dos aclariments. El primer: de vegades és perdre el temps o si més no és massa complicat pretendre explicar a un senyor de Kenya que un és català encara que viatgi amb un passaport espanyol. El segon: m’agrada la paella, però m’agrada menjar-ne a l’hora de dinar, no a l’hora de sopar, però sent jo el convidat evidentment no vaig fer públiques les meves preferències horàries.

El resultat més que previsible és que la paella no només era bastant insípida sinó que estava més que covada. No valia res, vaig haver de fer un esforç per no deixar-la al plat. Després de sopar el meu amfitrió tenia molt interès en saber la meva opinió sobre la qualitat d’aquella paella africana. No el vaig voler decebre i li vaig contestar que estava molt sorprès d’haver trobat un kenyà com ell amb aquella afició per un plat típicament espanyol com la paella, i vaig sortir amb el tòpic de sempre, dient-li que hi ha tantes paelles com cuiners, i que si tomba i que si gira. L’home no va insistir.

La conclusió: és un error pretendre menjar el mateix que menges a casa quan et trobes en un altre país de cultura tan diferent, però si et conviden i ho fan amb aquell entusiasme no pots pas dir que no, oi?

Cajasur, un mal exemple

La matinada de dissabte el govern espanyol va decidir intervenir la caixa d’estalvis Cajasur, i se’ns diu que de moment hi han de posar 550 milions per evitar-ne la fallida. Se’ns diu també que el nou equip directiu nomenat a corre cuita pel govern buscarà un comprador per aquella caixa. No queda clar si un possible comprador, suposant que en surti algun, comprarà una empresa podrida o una empresa sanejada, tot i que podem tenir les nostres intuïcions al respecte i segur que no ens equivocarem.

Per tant, la pregunta que ara ens podem fer és molt senzilla: qui acabarà pagant els 550 milions d’euros? El consell d’administració sortint, que és el responsable del desastre de Cajasur? Tots sabem que no ho farà. Potser els pagarà el comprador que surti, suposant que en surti algun, tot i que no hi té cap responsabilitat? Segur que no. Tal vegada acabarà pagant el govern, òbviament amb diner públic, és a dir, acabarem pagant nosaltres? Calent, calent.

Si el cost de sanejar l’empresa es fa finalment amb diner públic, un es pot preguntar si tal vegada no hagués estat millor i més barat deixar caure Cajasur. No havíem quedat que estem en una economia de mercat? Doncs amb els problemes d’aquesta petita caixa teníem l’oportunitat de demostrar-ho. De moment el trist missatge que queda és que el desgavell ocasionat per uns administradors irresponsables sembla estar ben cobert pel govern, evidentment amb els nostres diners.

Cap de setmana llarg

Dilluns és Pasqua de Pentecostes, també coneguda com a segona Pasqua. És festa a Barcelona i també a altres llocs d’Europa. Tanco el blog fins dimarts doncs la veritat és que avui tampoc tinc gran cosa a dir. Espero que mentrestant no surti aquella sentència que molta gent espera (no és el meu cas), ni dimiteixin els nostres poc estimats governants. Que gaudeixin del cap de setmana, que arribats a aquest punt tampoc vindrà d’un dia més de desgavell. Ara bé, que tinguin molt en compte que tots els indicadors apunten a que com més tardin a convocar eleccions més malament els hi anirà. I per cert, demà a Madrid potser millor que guanyi Van Gaal, no?

Excés de protagonisme

Així com després d’un partit de futbol se’ns informa sobre els percentatges de possessió de la pilota que han tingut els equips durant els noranta minuts de joc, seria igualment interessant que després de cada entrevista radiofònica i/o televisiva se’ns facilitessin els percentatges de possessió del micròfon per part de l’entrevistador i de la persona entrevistada. Penso que un percentatge abusiu per part de qui fa l’entrevista ja fa sospitar sobre un intent de protagonisme excessiu que a mi personalment em desagrada.

Sóc conscient que esperar que el protagonisme d’una entrevista se l’emporti la persona entrevistada potser és demanar massa en el cas de segons quins periodistes, especialment aquells a qui tant agrada escoltar-se mentre parlen i acaparar tota l’atenció. Trobo que hi haurien d’haver unes mínimes regles del joc encara que moltes vegades aquestes desmuntarien determinades tàctiques d'entrevistar. Parlo d’aquells entrevistadors que massa sovint donen la sensació que ells ja saben quines són les respostes que toquen, o almenys quines són les respostes que ells voldrien escoltar de la persona entrevistada.

És el que jo anomeno la tàctica Cuní, que consisteix en fer preguntes excessivament llargues i embolicades, farcides de consideracions paral·leles que no sempre vénen al cas, unes preguntes que de vegades fins i tot porten induïda la resposta. Aquesta tàctica sovint es complementa amb tallar sense cap mirament a la persona entrevistada quan es veu que no va pel camí que l’entrevistador prèviament s’ha marcat. Resulta curiós constatar que d’aquestes pràctiques alguns en diuen fer bon periodisme.

Nou intent de sentència

Avui es torna a reunir el Tribunal Constitucional espanyol per decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Pot ser un bon moment per fer-nos algunes preguntes.

És normal tot aquest enrenou que s’està muntant entre Catalunya i Espanya sobre si Catalunya és una nació o és una marca de galetes sense gluten? És que potser no tenim prou clar nosaltres mateixos què és Catalunya que necessitem que ens ho diguin uns senyors de Madrid? Quedarem més tranquils quan ens ho hagin dit? I si diuen que Catalunya no és una nació sinó una marca de galetes sense gluten, perquè ja es veu que la cosa anirà més o menys per aquí, llavors què farem? Canviarem d’opinió? Oi que nosaltres sabem molt millor que ells què és Catalunya? Llavors, per què ens han de preocupar tant les opinions dels nostres veïns? No està prou clar que després de trenta anys a Catalunya la via autonomista està definitivament esgotada? No ens seria més útil deixar de preocupar-nos per la nostra metròpoli i els seus tribunals i plantejar seriosament i d’una vegada per totes el tema de Catalunya directament a les instàncies internacionals?

Dono per fet que aquí la majoria tenim clar que Catalunya no és una marca de galetes sense gluten. Però si fins i tot sobre això tenim dubtes, seria del tot imprescindible preguntar-nos-ho primer nosaltres mateixos via referèndum. Al cap i a la fi, no és més important el futur de Catalunya que el futur de la Diagonal de Barcelona, amb o sense tramvia? Què espera el Parlament, perquè això ho ha de fer el Parlament, per posar-se les piles i organitzar un referèndum amb tots els ets i uts? I ara que no ens surtin dient que això ho tenen prohibit ja que si Hereu ho ha pogut fer a Barcelona amb molta més raó el Parlament ho ha de poder fer a Catalunya. No crec pas que Espanya ens enviï els soldats per impedir que els catalans posem una papereta dintre d’una urna expressant la nostra voluntat.

Per què ens tracten d’ignorants?

Segurament el rei d’Espanya és qui té menys culpa ja que quan va sortir del Clínic potser encara patia els efectes de l’anestèsia, i en aquestes circumstàncies no s’és massa conscient del què es diu. Així que parlo molt especialment de totes les autoritats que s’han omplert la boca, tractant-nos d’ignorants, sobre les virtuts i les bondats de la sanitat pública catalana a rel d’una intervenció quirúrgica practicada al cap d’estat espanyol en unes dependències privades d’un hospital públic. Per entendre’ns, això vol dir que a Barnaclínic (privat) s’utilitzen els mitjans públics del Clínic per practicar la sanitat privada, i per no allargar-me no entraré ara en altres consideracions.

Heu fet alguna vegada un vol de dotze hores o més en classe turista? Doncs ara imagineu-vos que sortiu d’un aeroport d’Europa i en arribar cruixits a Hong Kong o a Buenos Aires sentíssiu que un viatger que ho ha fet en primera classe fes tota mena d’alabances sobre la comoditat de viatjar amb aquella companyia aèria. No us cridaria l’atenció? L’avió i els pilots són els mateixos per a tots els viatgers, sí, però tots sabem que el resultat del viatge no té res a veure entre un que ho ha fet en primera i un que ho ha fet en turista.

Doncs entre l’hospital Clínic (públic) i Barnaclínic (privat) passa més o menys el mateix que entre viatjar en turista i fer-ho en primera. I com que tots som ja grandets demanaria a qui correspongui que no ens prenguessin més el pèl posant-nos l’exemple de la reial cirurgia com a justificació de la bona qualitat de la sanitat pública catalana.

Hereu, plega ja!

Després del gens sorprenent desenllaç del sainet de la Diagonal, amb quasi el 90% d’abstenció i quasi el 80% dels vots contraris a les postures defensades per l’alcalde, no tinc cap dubte que en primer lloc qui hauria de plegar és l’alcalde, a qui a més a més se li hauria d’exigir un compromís en ferm, ja sigui seu personal o compartit amb el seu equip, per restituir a la ciutat els milions d’euros llençats tan alegrement en aquesta comèdia. Recordem-ho un cop més: aquests milions d’euros eren nostres.

Però molt em temo que el pitjor alcalde de Barcelona des de la fundació de Barcino pels romans, tal com vaig llegir no sé on l’altre dia, ni dimitirà ni tornarà els calés. A Barcelona estem en males mans però la culpa és nostra, a aquesta colla d’incompetents que ens governa des de la plaça de Sant Jaume els hi hem posat nosaltres. A veure si almenys tot aquest disbarat ens serveix perquè la propera vegada que anem a votar ens fixem una mica més en quina papereta escollim per tal d’evitar que haguem de tornar a patir lamentables episodis com aquest.

Consideracions sobre la tisorada

Seria massa fàcil carregar-me ara el govern espanyol per haver anunciat unes mesures del tot impopulars com les preses dimecres. No ho faré. Durant aquests últims dos anys m’he lamentat moltes vegades de la manca d’acció del govern i no em queixaré ara que finalment s’hagin posat les piles, encara que sigui com a resultat de tota mena d’empentes i pressions provinents de fora. Només dues crítiques:

1/ que la tisorada arriba massa tard, s’han perdut un parell d’anys vivint d’enganys i ara costaran molt més de resoldre uns greus problemes que a base d’amagar el cap sota l’ala durant massa temps s’han anat agreujant perillosament.

2/ que la tisorada s’ha quedat curta i massa limitada a uns col·lectius molt concrets, és a dir, que el sacrifici hauria d’estar molt més repartit entre altres segments de la societat, especialment aquells més benestants. Els experts diuen que amb les mesures anunciades no n’hi haurà prou ni molt menys i segurament tenen raó, però sóc optimista i vull pensar que almenys ara s'ha fet una passa per situar-nos en el bon camí.

Ergonomia, una ciència mig oblidada

Segons el diccionari, l’ergonomia és la ciència que tracta de l’adaptació del treball a les condicions psicològiques i anatomicofisiològiques de la persona, a fi que el binomi persona-màquina assoleixi la més gran eficàcia possible.

És normal que quan fa només pocs minuts que estàs assegut en determinades cadires ja no sàpigues com posar-t’hi i decideixis estar-te dret abans que continuar en aquella estranya i incòmoda postura? D’una llista que seria interminable aquest és tan sols un exemple de la manca d’aplicació de l’ergonomia als objectes que ens envolten. Suposo que agafat en un sentit més ampli el terme ergonomia també es pot aplicar a altres situacions que afrontem en la nostra vida diària. Segons la meva experiència –i vull pensar que no soc cap excepció- aquesta és una ciència mig oblidada per moltes empreses de tots els rams. Un exemple clàssic és el disseny d’algunes teteres i cafeteres, que fan inevitable que una part de la beguda acabi fora de la tassa. Segur que heu experimentat també la quasi impossible tasca d’obrir un CD nou, és a dir, de treure el paper transparent que l’embolica, sense utilitzar cap estri més que els dits. Ho trobeu normal? Us heu preguntat alguna vegada sobre la dificultat que normalment se’ns presenta quan hem d’obrir els envasos de molts productes d’alimentació? Una llauna de conserva per exemple? Us heu qüestionat si el quasi inevitable esquitx d’oli l’hem de considerar quelcom natural i inevitable? En definitiva, és normal que ens deixem tractar amb tant poca consideració pels fabricants i comerciants que ens col·loquen els seus productes?

Seria bo que ens anéssim acostumant a prescindir d’aquells productes de disseny clarament antiergonòmic, aquells que ja es veu que quan els vulguem utilitzar ens portaran problemes. No estic dient que el continent sigui més important que el contingut però quan comprem un producte ens hauríem de fixar també en l’envàs i en la manera d’obrir-lo. Si tots féssim el mateix estic segur que els fabricants es posarien les piles i tots en sortiríem beneficiats. I una reflexió final: fabricar bé no és necessàriament més car que fabricar malament.

Amb mi que no hi comptin

Estic en contra d’invertir els nostres diners –perquè els diners són nostres, no ho oblidem!- per afavorir l’empresa privada dels tramvies de Barcelona amb l’excusa de remodelar la Diagonal. Perquè es tracta d’això, de donar negoci a canvi de no sabem què a l’empresa privada Tram que hi ha al darrere dels tramvies de Barcelona, una empresa que té com accionistes Alstom, FCC, Moventis, Comsa-Emte, Acciona, Banc Sabadell, Detre, SG i Veolia. L’objecte d’aquesta operació no és la Diagonal com ens volen fer creure, l’objecte és el tramvia, i per això l’empresa Tram s’ha implicat tant en aquesta consulta ja que evidentment hi tenen molt a guanyar, o a perdre.

A banda d’això i tal com ja s’ha denunciat, en aquesta consulta hi ha opacitat informativa i trampes de tota mena, essent la principal la nul·la possibilitat de control de les votacions per part dels que defensen l’opció C, la de deixar de moment les coses tal com estan. Una opció, per cert, que l’ajuntament fa veure que no existeix. No me n’amago, formo part dels immobilistes, així ens ha batejat als partidaris de l’opció C un personatge lamentable que passarà a la història com el pitjor alcalde de Barcelona en molts anys.

Però dit això, no penso participar en aquesta comèdia en forma de consulta que l’alcalde Hereu s’ha tret de la màniga; no vull ser còmplice d’aquesta innecessària i milionària despesa. Esperem que ben aviat s’imposi el seny a la plaça de Sant Jaume i es prenguin les mesures pertinents per anular un projecte faraònic que en unes circumstàncies tan difícils com les actuals no s’hagués hagut de posar sobre la taula. I és que dono per descomptat que entre el disbarat de l’esquiada del 2022 i el disbarat de la Diagonal Hereu no repetirà d’alcalde, i si m’equivoco potser m’hauré de plantejar agafar el camí de l’exili. Quatre anys més d’Hereu a l’ajuntament serien del tot insuportables.

Representativitat parlamentària

Passades les eleccions del Regne Unit és un bon moment per tractar el tema sovint polèmic de la representativitat parlamentària dels partits polítics. Potser cal fer esment que per assolir l’escó al parlament britànic un diputat liberal ha necessitat molts més vots populars que un de conservador o laborista. A conservadors i laboristes això ja els va bé perquè els beneficia però els liberals que en surten perjudicats no hi estan d’acord i ho volen canviar.

Què és més convenient, facilitar que es pugui governar encara que sigui amb un parlament menys representatiu del vot popular, és a dir, una cambra que potenciï els grans partits en detriment dels partits més petits, o potser seria millor un parlament més representatiu del vot popular encara que això dificultés una mica la governabilitat? Aquesta és una discussió clàssica que té partidaris i detractors, cadascuna de les dues opcions té avantatges i inconvenients.

El parlament de Westminster té 650 escons. Si la composició del parlament fos cent per cent representativa del vot popular, els conservadors (36% del vot popular) tindrien 234 escons en comptes dels 306 que el sistema majoritari els hi adjudica, els laboristes (29% del vot) en tindrien 188 en comptes de 258, i els liberals (23% del vot) 150 en comptes de 57. No estem parlant de petites desviacions, conservadors i laboristes guanyen, respectivament, 72 i 70 escons, i els liberals en perden 93. Aquestes són unes xifres que em criden l’atenció.

Doncs bé, posats a triar jo prefereixo que la composició dels parlaments reflecteixi com més millor els percentatges del vot popular, i ho trobo fins i tot més democràtic. Per tant, no m’agrada gaire el sistema britànic que potencia els dos grans partits en detriment de les formacions polítiques més petites, tot i que reconec els avantatges a l’hora formar govern, al poder comptar amb unes còmodes majories parlamentàries que en un sistema més proporcional com el que propugno serien més difícils d’assolir.

Integració via butxaca

A Sarrià hi viuen molts dels japonesos que les seves empreses (Nissan, etc.) destinen a Barcelona per passar-s’hi uns anys com a alts directius. A banda del japonès i l’anglès amb prou feines parlen una mica d’espanyol. El català no crec que sàpiguen ni que existeixi. De fet no el necessiten per res, a Sarrià es pot viure perfectament sense saber català. Se senten discriminats aquests japonesos? Juraria que no, i fins i tot m’atreviria a afegir que se senten molt ben tractats. Amb el que es confirma que la combinació de ser estranger i no parlar la nostra llengua no és necessariament la causa dels problemes d’integració que comencen a sovintejar. Fixeu-vos en l’Anglada: no acostuma a parlar d’estrangers, així en genèric. Ell sempre parla dels moros i les mores que porten vel però, en el fons, pensa més en les seves minses carteres que en el vel que els tapa més o menys la cara. Intueixo que si l’Anglada visqués a Marbella el seu negoci polític no tindria gaire èxit, i això que de moros allà també n’hi viuen uns quants. Però hi ha una petita diferència. Allà dels moros en diuen àrabs, i no són només rics, que ho són, sinó que els agrada molt demostrar-ho: cases, cotxes, iots, joies i dispendis exagerats de tota mena. Aquests petits detalls patrimonials semblen tranquil·litzar força les sensibles consciències dels defensors de les essències pàtries. Si tens la cartera ben plena ja no hi ha vel que faci nosa, o si més no aquest és un tema que passa a segon terme. Al cap i a la fi normalment qui mana és el compte corrent.

De quina integració estem parlant?

Catalunya és un país petit. Als catalans no ens cal viatjar gaire lluny per anar a l’estranger, agafant aquesta expressió en un sentit ampli. La setmana passada conduïa en direcció a l’oest i quan vaig aturar-me per dinar a un poblet d’Aragó tenia clar que ja em trobava en un altre país. Cap problema, canvi de llengua i màxim respecte pels nostres veïns i els seus costums, com no podria ser d’altra manera. Que allà en diuen ternasco? Doncs te n’oblides del xai i demanes ternasco. I no demanis un vi del Montsant, demana’n un del Somontano i quedaràs com un senyor. I cada cosa al seu lloc, digues buenos días i gracias, les versions catalanes allà no toquen. Però precisament per que tinc clares aquestes coses, o almenys m’ho sembla, no deixen de cridar-me l’atenció determinades reaccions a la manca d’integració dels estrangers que viuen a Catalunya.

Molts dels que es lamenten que els africans que han arribat fa quatre dies no s’acaben d’integrar semblem haver oblidat que ells mateixos també van ser uns immigrants que van arribar a Catalunya fa més anys però per motius similars. I ja que parlem d’integració, em permetré recordar que alguns encara no han fet els deures. Parlo d’aquells que com si fos la cosa més normal del món et diuen que yo llevo cincuenta años en Barcelona y no hablo nada de catalán. Una manera força peculiar de respectar la llengua del país que has triat lliurament per anar a viure. I a continuació afegeixen que yo no soy racista pero es que estos moros hablan tan raro! Tots hem sentit afirmacions d’aquesta mena. Però si ens posem a comparar entre els que van arribar fa cinquanta anys i encara no parlen català i els que han arribat més recentment, de quines diferències estem parlant? Només d’uns simples matisos cromàtics, és a dir, el color de la pell i el color de la tapa dels seus respectius passaports. Per això algunes crítiques que els que fa més anys que van arribar a Catalunya dirigeixen als que hi han anat arribant després no deixen de cridar-me l’atenció.

Les preguntes toquen totes

Les regles del joc diuen que l’entrevistador tria les preguntes i la persona entrevistada escull les seves respostes, i sembla raonable que sigui així. Dissortadament aquesta regla no sempre es compleix, i un bon exemple per il·lustrar-ho és l’actitud de Jordi Pujol. Quan en el transcurs d’una entrevista li fan una pregunta que no li agrada Pujol té una sortida que amb els anys s’ha convertit en tot un clàssic: “això no toca”. Llegeixo que l’altre dia Manel Fuentes entrevistava Jordi Pujol a Catalunya Ràdio i en un moment determinat Pujol li va dir: "Jo no estic aquí per respondre les teves entremaliadures". Ja hi tornem a ser, és la versió actualitzada del conegut això no toca però ara enriquit amb la definició d’entremaliat concedida al periodista que només intenta fer la seva feina. No m’agraden aquestes sortides de Pujol a la vegada que em sorprèn que encara hi hagi qui li rigui la gràcia, això suposant que en faci, de gràcia. Considero que en pretendre alliçonar amb quelcom que no li pertoca Pujol s’equivoca, intenta posar en evidència al periodista quan en realitat qui es posa en evidència és ell mateix. No és ell qui ha de decidir allò que toca o no toca ni és ell qui ha de triar les preguntes que li faci el periodista, i en qualsevol cas si no vol respondre alguna pregunta no té cap obligació de fer-ho. És ben conegut que quan els convé els polítics tenen una habilitat especial per respondre sense dir res, unes situacions que, per altra banda, penso que sovintegen massa. Les preguntes toquen totes, l’entrevistat que es limiti a demostrar el seu nivell d’intel·ligència amb les seves respostes. És molt demanar?

Sap greu

És decebedor constatar amb quina efectivitat i contundència l’adversari defensa la seva porteria, ja sigui la porteria constitucional espanyola o la de l’equip de futbol milanès. Encara que això del futbol m’ho miro des d’una certa distància potser aquest fet m’ajuda a entendre-ho millor. No puc dir que dimecres veiés el partit però tampoc seria veritat si digués que no el vaig veure. Era a casa, la tele estava encesa i de tant en tant hi feia una ullada, sobretot quan el veí de dalt es posava a cridar, potser amb la sana intenció d’anunciar al veïnat que al camp hi passava alguna cosa fora de lo normal que no ens podíem perdre. El fet és que cada vegada que mirava la tele veia que la pilota sempre la tenia el Barça, però més important que la possessió de la pilota és que aquesta acabi entrant a la porteria contrària. Dissortadament això només va passar una vegada en una hora i mitja, quan els gols necessaris per classificar-se eren dos.

Vistes les reaccions post partit sorprèn veure que molts atribueixen la responsabilitat de la derrota a l’estratègia de l’equip milanès, que des d’un bon principi es va tancar en banda davant de la seva porteria. I doncs, què se suposa que havien de fer els milanesos? No els era suficient que el Barça no marqués més d’un gol? Doncs si és així, van actuar amb tota la lògica i van assolir l’objectiu: el Barça no va marcar més d’un gol. Que el partit va ser més aviat avorrit i la qualitat del joc no va ser precisament brillant? Doncs sí, però no més que com passa en molts altres partits.

Ara bé, amb la gran dosi d’il·lusió que l’afecció culé hi va posar sap greu que el Barça no es classifiqués. Aquí ens il·lusionem amb poques coses i quan n’hi ha una que mobilitza tanta gent sap greu que no s’assoleixin els objectius. Ja m’agradaria que tota aquesta il·lusió que els culés van posar dimecres amb el Barça la posessin els catalans amb el seu país. D’altra manera ens anirien les coses. Mentrestant és decebedor constatar el tancament en banda amb el que els espanyols defensen la seva porteria. I ja ningú dubta que aquest partit tampoc acabarà bé. Tenen la paella pel mànec.

Què volen els que no voten?

El passat cap de setmana hi ha hagut una nova tongada de consultes per a la independència de Catalunya. Es miri com es miri la participació va ser baixa, tot i que si ens posem a buscar excuses i justificacions les trobarem totes. I es miri com es miri la voluntat independentista dels votants resulta inqüestionable. Dit això ara potser convé recordar una obvietat, i és que en democràcia els vots dels que no voten no compten. En democràcia només compten els vots dels que voten. Cal fer aquests aclariments perquè ja comencen a sorgir com els bolets a la tardor els agosarats intèrprets del sentit del vot dels abstencionistes, els intrèpids endevinadors de les intencions dels votants que es van quedar a casa en comptes de passar per les urnes.

Per tant i responent a la pregunta del títol, la resposta és: no ho sabem. No sabem si els que s’abstenen volen que Catalunya esdevingui un estat europeu independent o prefereixen que segueixi sent una regió d’Espanya. Simplement exerceixen el seu dret a no definir-se, i això tant pot ser degut a que tant els fa l’assumpte posat a votació com per qualsevol altre motiu (viatge, infermetat, mandra, etc.). Després els entesos ens tornaran a dir que segons unes enquestes molt serioses i fiables el percentatge d’independentistes a Catalunya no passa del vint per cent. Però no ens fem trampes nosaltres mateixos, en democràcia les decisions importants es prenen votant, no es prenen fent unes enquestes a la població ni interpretant el sentit del vot d’aquells ciutadans que es queden a casa el dia de la votació. Aquestes són les regles del joc.

Garzón

Tota aquesta història dels grupuscles i sindicats falangistes i d’extrema dreta lluitant judicialment contra el jutge mediàtic per excel·lència és vergonyosa i estrafolària, més pròpia d’un país de pandereta que d’un país seriós. Aquell eslògan de la dictadura que deia Spain is different no només no era cap exageració sinó que manté plena vigència. Però dit això crec que és un greu error l’intent de santificació mediàtica de Garzón que una part de l’esquerra està promovent, no als jutjats sinó als carrers. Sempre s’ha dit que la justícia ha de ser igual per a tothom, i un jutge no pot ser cap excepció. Garzón no és un sant, ha tingut encerts professionals però també ha comés errors. Fins i tot en alguns moments de la seva trajectòria professional aquest jutge ha donat suport, si més no passiu, a rebutjables episodis de tortures policials. En aquest sentit tenim sentències d’alts organismes internacionals que deixen a cadascú al seu lloc. Per cert, davant del silenci difícil d’entendre per part dels que ara fan tan soroll mediàtic a favor del seu jutge. Sóc partidari de deixar que la justícia faci la seva feina però en qualsevol cas si en el nostre ordenament jurídic actuacions com les dels fatxes que dèiem abans són possibles potser que els polítics que van elaborar les lleis que ho permeten s’ho facin mirar: m’imagino que alguna responsabilitat hi deuen tenir. Al final potser tots plegats arribarem a la conclusió que la transició política no va ser tan exemplar com alguns ens volen fer creure. Que cada palo aguante su vela.

Els matisos del gris

Llegint algunes de les coses que s’han publicat a rel de la mort de Samaranch te n’adones que per molta gent determinats personatges públics són dolents de mena mentre que per altres representen quasi la perfecció. O són bons o són dolents, sense matisos. O només hi veuen el Samaranch franquista que va ser fins el precís moment que es va acabar el franquisme (això suposant que el franquisme s’hagi acabat, però aquí entraríem en un altre debat), o es limiten a quedar-se amb aquell retrato igualment incomplet del personatge que diuen que ha fet grans serveis a la democràcia. Però no és cap secret per ningú que la democràcia és un carro que Samaranch va agafar només quan ell va considerar que li seria útil per als seus interessos, però ni un minut abans, amb aquell oportunisme que sempre el va caracteritzar i que ell dominava com ningú. Sovint ens costa admetre que entre el blanc i el negre hi ha tota una col·lecció de grisos que ens poden ser molt útils per ajudar-nos a definir determinats personatges. Samaranch tenia molts angles i penso que amb aquestes característiques pretendre definir-lo només amb un sol adjectiu és una tasca inútil i condemnada al fracàs.

Samaranch

Sense cap mena de dubte ha sigut el barceloní i el català amb més projecció al món des de la mort de Franco. Davant de la seva feina feta en democràcia a nivell internacional el fet d’haver ostentat càrrecs polítics durant el franquisme no deixa de ser una simple anècdota en la biografia de Samaranch. Ara i gràcies als Jocs Olímpics Barcelona ja té un lloc al mapa i va ser especialment gràcies a Samaranch que l’any 1992 Barcelona els va poder organitzar. Viatjant pel món t’adones que molts no saben on és Espanya i molts més encara, la majoria, no tenen ni idea sobre què és Catalunya. Doncs bé, des de fa vint anys quan dius el nom de Barcelona ja no cal donar més explicacions. Diuen que és de ben nascuts ser agraïts i des de la meva més absoluta discrepància política amb el personatge, de Samaranch jo em quedo amb aquest llegat. Descansi en pau.

I si només toquen una coma?

La llei diu molt clar que abans de l’entrada en vigor els estatuts d’autonomia s’han de sotmetre a referèndum. En el seu dia se’ns va sotmetre a referèndum una llei que, agradi o no, avui és plenament vigent. Però si per sentència del TC l’Estatut es modifica, el text resultant ja no serà el mateix que el que varem aprovar. En conseqüència, els catalans haurem de ratificar el nou text en referèndum abans de la seva entrada en vigor. Per tant i responent a la pregunta del títol, formalment el problema serà el mateix si toquen una coma que si toquen trenta articles. Potser convé recordar que els catalans van aprovar en referèndum un determinat text i no un altre després de discutir-ne, entre moltes altres coses, els punts i les comes. De fet, si toquen una coma serà precisament amb aquest objectiu, que el text digui una cosa diferent de la que deia, doncs si no fos així és de preveure que la coma no la tocarien. Per tant, és evident que el text resultant de la nova passada de ribot, ara per part del TC, s’haurà de sotmetre a la votació dels catalans abans de la seva entrada en vigor. No entenc que aquells que tant insisteixen que les lleis s’han de complir encara conreïn dubtes sobre aquest aspecte de la qüestió. Potser ens ho haurien d’explicar.

Mena & Villarejo

Fem memòria. Professionalment parlant els fiscals Mena & Villarejo segur que han fet coses interessants, però si aquests personatges passen a la història serà únicament per la seva obsessió malaltissa per empresonar Jordi Pujol mentre era president de la Generalitat. I tot plegat amb la complicitat indissimulada dels socialistes que no podien acceptar que Pujol, contra tot pronòstic, hagués guanyat aquelles primeres eleccions de la democràcia.

Mena & Villarejo no van aconseguir el seu objectiu i no hi ha constància que posteriorment haguessin demanat disculpes. Sigui com sigui, aquest és l’episodi cabdal de les seves vides professionals: haver intentat amb tots els mitjans disponibles al seu abast empresonar el president de Catalunya, sense motiu (això no ho dic jo, ho va dir el jutge).

Però en les seves biografies també destaca el fet d’haver viscut molts anys a Catalunya, cobrant sempre del pressupost públic, sense haver estat capaços de dir ni una paraula en català. De fet Mena encara viu a Catalunya, a Sarrià precisament, i en la seva actual etapa de jubilat segueix exercint el seu conegut monolingüisme militant.

Ara aquests individus han rebut la cada dia més desprestigiada Creu de Sant Jordi com a premi a les seves trajectòries. Intueixo que Jordi Pujol i els defensors de la normalització lingüística del català deuen estar més que sorpresos amb aquest reconeixement. Algú ha dit que amb decisions com aquesta el tripartit s’ha proposat morir matant. Penso que és una conclusió força encertada.

La torna

Durant el franquisme les condemnes a mort de vegades anaven acompanyades d’allò que anys després se’n va dir la torna. Es condemnava a mort a un personatge significatiu i se’n matava també un de desconegut per compensar –és un dir- i tractar de desviar l’atenció del personal. Boadella i Els Joglars, en una magistral obre de teatre, en van dir la torna.

Surt una noticia manifestament negativa pels interessos del govern (ara, la sentència absolutòria del cas Egunkaria) i de seguida se’n fabrica una altra, la torna, per intentar tapar-la. En aquest cas la torna ha estat la detenció d’uns advocats bascos acusats -casualitats de la vida- del mateix delicte que ara un jutge ha qualificat d’inexistent en el lamentable cas d’aquell diari. Ja veurem com acaba tot plegat però molt m’ensumo que la torna d’Egunkaria també acabarà en un no res. Ha passat tantes vegades que ja ens hi anem acostumant.

Creu de Sant Jordi

Alguns se’ns pixen a sobre i encara tenen la barra de dir que plou. Fa uns anys el cap de l’estat espanyol va dir textualment que "Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes". Ara la Generalitat de Catalunya ha concedit la Creu de Sant Jordi al cap de la casa del rei espanyol, Alberto Aza, "per la seva sensibilitat envers la llengua i la cultura catalanes" i, per tant, vull suposar que li han donat la medalla a canvi d’una carta de rectificació i disculpes sobre aquelles paraules del rei. Sigui com sigui estaria bé que aquestes disculpes es fessin públiques i en l’improbable cas –no vull ser pas malpensat- que no s’hagin produït s’ha de reconèixer que la decisió del govern català com a mínim crida l’atenció. O potser és que el govern tripartit comparteix aquella afirmació reial. En fi, el pensament és lliure però la condecoració em sembla que se l’haguessin pogut perfectament estalviar.

Tancament il·legal d’un diari

Ahir parlàvem dels dictadors en potència. Tenim dictadures, tenim democràcies, i tenim també democràcies formals que conserven tics dictatorials. Aquest darrer vindria a ser el cas d’Espanya, una democràcia formal que conserva tics dictatorials. Egunkaria era un diari basc i fa set anys un govern amb tics dictatorials, el govern espanyol, va decidir silenciar-lo de la manera més barroera i efectiva: tancant-lo. Mort el gos morta la ràbia devien pensar aquells il·luminats, que potser ignoren que tancar un diari per ordre governativa és quelcom que no passa en els països endreçats, i aquesta és una nova prova del cotó que Espanya té encara moltes mancances democràtiques. Tancant diaris Espanya s’assembla més a Rússia i Veneçuela que als països amb democràcies consolidades. Les conseqüències de l’il·legal tancament d’Egunkaria són ben conegudes: milers de lectors es van quedar sense diari, dotzenes de treballadors es van quedar sense feina, centenars d’accionistes van perdre la seva inversió, i uns dirigents del diari van ser empresonats i torturats per les forces de l’ordre públic (quin eufemisme!) que per tal de justificar aquell disbarat buscaven una relació inexistent entre aquells periodistes i el terrorisme. Ara un jutge ha fallat que tot allò va ser un pur despropòsit i que el tancament del diari va ser inconstitucional. El problema és que ja han passat set anys i als efectes pràctics això vol dir que han guanyat els que van decidir el tancament del diari, i han perdut els grans perjudicats, ara absolts per la justícia, que no en tenien cap culpa. I després encara hi ha qui s’estranya que alguns vulguin marxar i desempallegar-se d’una metròpoli tronada que amb mètodes antidemocràtics tanca impunement diaris que no són seus amb la mateixa facilitat que qui tanca el calaix de la seva tauleta de nit.

Dictadors en potència

Hi ha persones que es pensen que tenen el monopoli de decidir allò que es pot dir i allò que no es pot dir. Se sent massa sovint la frase “això no es pot dir”. Hi ha també la variant en forma de retret més personalitzat: “això no ho pots dir”. Alguns ho deixen anar a les primeres de canvi i es queden tan amples, altres només utilitzen aquesta curiosa fórmula quan en una conversa es veuen molt apurats. Són expressions poc o gens argumentades sorgides d’uns personatges que es pensen que el seu dret a expressar-se en llibertat és incompatible amb que els seus interlocutors puguin gaudir del mateix dret a dir-hi la seva. Com que no hi ha manera de convèncer-los que la llibertat d’expressió és universal, en aquests casos és millor donar la conversa per acabada. Una manera d’acabar-la de forma simpàtica consisteix en posar-se al seu nivell i respondre molt seriosament tot dient “tens tota la raó i jo sóc un porc”. No acostumen a replicar, normalment es tracta d’interlocutors intel·lectualment justets, incapaços d’anar més enllà amb arguments mitjanament sòlids. Consideren que en tenen prou i de sobres amb expressions del tipus “això no ho pots dir”. En el fons són uns dictadors en potència tot i que segurament ni ells mateixos en són prou conscients. Però si arriben a manar poden ser molt perillosos, perquè llavors tenen mitjans per aplicar la seva particular censura. Demà parlarem del tancament il·legal del diari Egunkaria.

La coma simbòlica

Catalunya ja no necessita un estatut sinó endegar una nova etapa política, i això només es pot fer amb una constitució amb tots els ets i uts, un nou marc legal que ens permeti mantenir una relació directa amb Brussel·les i restablir un bon veïnatge, ara mateix inexistent, amb Espanya. Amb l’oportunisme que els caracteritza polítics de tots els colors manifesten aquests dies que abans de dir res més s’ha d’esperar a veure com queda l’Estatut després de la sentència pendent del Tribunal Constitucional d’Espanya, una sentència que tant pot arribar aquesta setmana com d’aquí cinc anys. Però parlant en termes polítics i, per tant, no en termes jurídics, serà igualment significatiu si només eliminen una coma de l’Estatut que si toquen uns quants articles. Aquest acte d’autoritat de la metròpoli té per a Espanya molta més importància simbòlica del què pot semblar a primera vista. Per Espanya ha de quedar perfectament clar que qui mana a Catalunya a partir de la sentència segueix sent Espanya, i una manera de demostrar-ho és suprimir aquella coma que dèiem abans.

Però tocar aquella coma equivaldrà a donar un pas més cap al principi del fi de l’estat de les autonomies fundat a partir del vergonyós pacte de l’amnèsia de finals dels anys setanta del segle passat, un episodi que alguns anomenen ejemplar transición política española. Exemplar per Espanya no ho sé, potser sí, però per Catalunya segur que no. Fets canten. Per tant, com més potinegin l’Estatut millor, més aviat cremarem aquesta etapa política de les autonomies que ja no ens porta enlloc. El que no està clar és si a partir del previst trencament anirem endavant o tornarem endarrere, però és evident que dependrà només de nosaltres mateixos i dels nostres representants polítics quina direcció agafarà llavors el nostre país. Esperem que sigui la direcció correcta.

Cas Gürtel

Començaré amb una confessió personal. Si jo tingués una garantía plena que a les carreteres i autopistes no hi hagués cap mena de control governatiu de velocitat tinc molt clar que conduiria molt més ràpid que ho faig ara. Només em frena saber que si em passo del límit fixat corro el risc de multa i de perdre punts del carnet. Sense córrer aquests riscos el límit de velocitat me’l fixaria jo mateix seguint altres criteris com ara el tipus de carretera, les característiques del cotxe, la fluïdesa del trànsit, la climatologia, etc. A més a més penso que ho faria amb molt més sentit comú que seguint les indicacions vigents, però això ja seria un altre debat que deixarem per un altre dia.

Un dels aspectes que més em crida l’atenció del cas Gürtel i d’altres casos similars és la sensació d’impunitat amb que es mouen determinats personatges, actuant sempre com si no hi haguessin controls de cap mena. Van per la vida com uns perfectes bandarres que no semblen tenir cap altre objectiu que incrementar els seus patrimonis sigui com sigui i peti qui peti, saltant-se totes les normes. Si a partir d’aquí es compren un Lamborghini o fan una donació a un partit polític ho considero absolutament secundari.

Per tant penso que és massa reduccionista intentar acotar el cas Gürtel amb el finançament irregular dels partits polítics, tot i que de ben segur també hi està relacionat. Però al meu entendre la relació entre el cas Gürtel i el finançament d’un partit polític és només un aspecte tangencial d’un problema molt més greu. I és que tot plegat és molt més senzill, aquí estem parlant del finançament irregular d’uns personatges que amb l’excusa del partit s’enriqueixen ells mateixos. I evidentment aquestes coses només les poden fer amb les complicitats, actives o passives, de molta més gent que o mira cap a una altra banda o són uns perfectes inútils.

Trampejant les al·lèrgies

Ja se sap, quan arriba aquesta època de l’any arriba també el temps de les al·lèrgies. Però no tothom és igual de sensible i, per tant, no tothom les pateix amb la mateixa intensitat. Dissortadament formo part del grup de les persones més sensibles en aquest aspecte. A la farmàcia ens ofereixen l’Ebastel i altres suposats remeis que no curen l’al·lèrgia sinó que només en pal·lien els efectes.

Ara hi tornem a ser de ple, alerta màxima per els al·lèrgics. I molta paciència. Però hi ha molts tipus d’al·lèrgies. Per exemple, veure que s’acosten eleccions i escoltar els missatges polítics és quelcom que també em produeix un malestar molt semblant a l’al·lèrgia primaveral. Ja són moltes vegades d’escoltar sempre les mateixes promeses: hi posarem cares noves, hi haurà renovació i regeneració, etc. Però els discursos no han canviat en trenta anys. Encara hi ha qui insisteix amb allò tan gastat dels conservadors dolents i els progressistes bons, i que si no guanyem nosaltres vindran els altres, i que si tomba i que si gira. I sempre hi ha persones que s’ho creuen a ulls clucs. D’això viuen en bona part els partits, del vot captiu. Un dels pocs bons columnistes que encara queden a La Vanguardia, Gregorio Morán, ho va definir molt bé fa anys: los que creen y los que están en el secreto.

Això sí, tinc clar que quan toqui aniré a votar, de la mateixa manera que quan arriba la primavera m’acosto a la farmàcia a recollir les pastilles d’Ebastel. Encara no sé a qui votaré, no sé tampoc si ho faré amb la cara alta o tapant-me el nas com he fet altres vegades. Però a casa no m’hi quedaré. I mentrestant el meu millor antídot contra l’al·lèrgia política consisteix en no creure’m res del que uns i altres em prometen. Com diu el president Montilla, fets, no paraules.

Així, només em fixo en allò que uns i altres han fet i, si no m’agrada, sé que a aquells no els haig de votar per més que ara em prometin l’oro i el moro. Vull dir que em refio més de les petites realitats que es poden tocar amb els dits que de les grans promeses que s’emporta el vent. Potser és un plantejament polític massa simple però és el meu plantejament. Si m’hagués de refiar de les promeses tindria serioses dificultats per escollir la meva papereta, i és que a base de promeses totes les opcions polítiques són bones. Però tots sabem que en política la majoria de les promeses només es fan per enredar a los que creen. Els altres, los que están en el secreto, sabem de sobres que les promeses polítiques no s’acostumen a complir.

Turisme solidari: assumir els propis riscos

Determinades activitats comporten uns certs riscos i abans de tirar-les endavant les persones haurien de tenir molt clar que estan disposades a assumir-los. I si això no es té molt clar potser és millor deixar-ho córrer. És un error pretendre que els teus riscos particulars els assumeixi la societat com si fos la cosa més normal del món.

D’uns anys cap aquí s’ha posat de moda viatjar cap a llocs diguem-ne menys turístics i/o utilitzant rutes manifestament perilloses amb l’excusa de la solidaritat. No em sembla pas malament. Ni bé. Si es vol ajudar hi ha moltes maneres de posar en pràctica la solidaritat, algunes de molt efectives i altres que no ho són tant. Però com a possibilitat teòrica admeto que el turisme solidari també en pot ser una.

Ara bé, no es pot marxar com qui diu amb una mà al davant i una al darrere i confiar que tot anirà bé sense prendre unes mínimes precaucions. Això és el que fan alguns turistes solidaris poc responsables, que quan tenen un problema esperen que tot es resoldrà amb l’ajut de l’administració pública, com si l’administració tingués també la responsabilitat d’actuar com una companyia d’assegurances de viatges privats d’alt risc.

Per tant, turisme solidari sí, sempre que el turista solidari sàpiga on es fica i a quins riscos s’exposa. Però els capricis cadascú se’ls hauria de pagar de la seva butxaca i cadascú hauria d’assumir els propis riscos. Si no hi ha cap companyia d’assegurances que cobreixi els riscos afegits d’aquesta mena de viatges (segrest, etc.) deu ser per algun motiu. I si el risc és assegurable i no s’ha contractat la corresponent pòlissa abans de marxar la irresponsabilitat de l’organitzador encara crida més l’atenció.

Dretes i esquerres

Dreta conservadora i esquerra progressista, una equació molt repetida però al meu entendre poc convincent. Tan poc convincent com la que resultaria d’invertir els adjectius: dreta progressista i esquerra conservadora. Tant el conservadorisme com el progressisme són políticament transversals, cada dia més. De formes de ser de dretes n’hi ha moltes, i d’esquerres també. Per posar només un exemple, no hi ha un lloc amb més conservadorisme que dins del Comitè Central del Partit Comunista de Cuba. És de dretes o d’esquerres aquest partit? La resposta la deixo pels experts, només sé que és un partit manifestament conservador. Per la mateixa regla del tres hauríem d’acceptar amb normalitat que hi pugui haver una dreta de caire progressista, i que tan ètica o poc ètica pot ser una opció com l’altra.

Si a una persona que se sap que és més aviat de dretes se li pregunta per la seva ideologia política i no li ve de gust manifestar-se, el més segur és que per no mullar-se respongui que és apolític. És la sortida clàssica, la resposta fàcil que t’acostumen a donar moltes persones de dretes quan els preguntes si són de dretes. Sembla com si hi hagués un impediment ideològic per manifestar-se obertament de dretes. En canvi, un que es consideri d’esquerres normalment t’ho diu sense complexos, jo soc d’esquerres, fins i tot amb un cert orgull. Cóm és possible això? És necessàriament dolent ser de dretes? Són necessàriament bones les esquerres? Les respostes a aquestes preguntes no són blanc o negre.

Quan em pregunten per la meva ideologia política sempre dic que vaig per lliure i que voto allò que en cada moment crec que em convé, sense estar casat políticament amb ningú. Si classifiquem les opcions polítiques entre dretes i esquerres puc dir que he votat tant els uns com els altres. Ep, això sí, sempre que siguin partits d’aquí. I diguem-ho tot, de vegades he anat a votar tapant-me el nas. El possibilisme en política sovint et porta per camins a primera vista difícils d’entendre. De dretes o d’esquerres? Depèn, sóc més aviat partidari d’aprofundir una mica més, de portar l’anàlisi una mica més lluny. Hi podem anar pensant durant la progressista Setmana Santa o, si us agrada més, les conservadores Vacances de Primavera. O potser aquí també hem d’invertir els adjectius?

Lleis o homilies?

Fa temps vaig llegir no sé on aquesta frase: "¿Una llei sense sancions? Això no és una llei, és una homilia!" Com a filosofia general hi estic d’acord. En un règim democràtic com se suposa que és el nostre les lleis es fan per complir-les, però massa sovint no es compleixen, i sobretot no es compleixen quan saps que si no la compleixes no et passarà res. Per tant, hi ha d’haver un mecanisme que obligui a complir-les, i aquest mecanisme no pot ser cap altre que la sanció per incompliment. Vull dir també que no crec en el premi per complir la llei sinó en el càstig per incomplir-la doncs complir la llei no és cap mèrit sinó una obligació ciutadana.

Amb això no vull pas donar a entendre que estigui d’acord amb totes les lleis vigents que hi ha en aquest país. De fet, estic en desacord amb la majoria de les nostres lleis, unes per il·lògiques, altres per estar mancades de sentit comú, moltes per la seva nul·la utilitat, unes altres per redundants, i la majoria per ser excessivament intervencionistes. Si per mi fos de lleis n’hi haurien moltes menys però mentrestant les que tenim s’han de complir, encara que no ens agradin.

Amb un exemple ho entendrem millor. L’article 32.3 de la llei 1/1998 de política lingüística estableix que la senyalització i els cartells d’informació general de caràcter fix i els documents d’oferta de serveis per als usuaris dels establiments oberts al públic han d’ésser, almenys, en català. Aquest és un dels articles de la llei de política lingüística que jo suprimiria doncs fa referència a una activitat privada, i sempre he defensat que sense molestar el veí a casa seva cadascú hauria de poder fer el que vulgui. Vull dir que si un iranià establert a Girona vol posar el rètol de la seva botiga de catifes només en llengua farsí no veig cap motiu per impedir-li.

Però mentre la llei sigui vigent s’ha de complir encara que no ens agradi, i és propi dels països seriosos aplicar les sancions establertes a qui no compleixi la llei. La solució no pot ser mai incomplir la llei sinó en tot cas anul·lar-la o canviar-la, i això només es pot fer per l’únic camí que tenim establert, la via parlamentària. Són els peatges de la democràcia.

Respecte per l’accionista

Qui és l’amo del Banco Santander? Sense rumiar gaire algú podria respondre que l’amo és el senyor Botín. Doncs no, no és el senyor Botín. Aquest senyor és un accionista més del banc, un accionista important si es vol, tot i que segurament tampoc és el més important. Això sí, és el president, el primer gestor, és qui apareix com la cara visible del banc. Però els gestors d’una empresa no haurien d’oblidar mai que ells representen un col·lectiu de milers d’accionistes als qui deuen un mínim respecte. No tinc res contra aquesta empresa, només poso com exemple el Santander ja que és una empresa on sovint s’identifica una persona concreta amb la seva propietat, una situació que no s’acostuma a donar en altres grans empreses.

Anem al tema. La setmana passada vaig assistir a la junta general de accionistes d’una altra gran empresa. Cal recordar que aquest acte, la junta, és l’única vegada de l’any que els accionistes, en la seva qualitat de copropietaris, es troben cara a cara amb els consellers i administradors de l’empresa on tenen invertits els seus diners. Se suposa que alguns van allà no només a escoltar les explicacions dels administradors i a recollir la memòria sinó també, si ho consideren convenient, a fer suggeriments i demanar explicacions i aclariments sobre qualsevol tema del seu interès relacionat amb l’empresa. Doncs bé, només començar a parlar un accionista que va participar en el torn obert de paraula ja va rebre un avís per part de la taula dient-li que no s’allargués (i tot just havia començat a parlar!), que no fes enfadar –textual- a qui dirigia aquell minidebat. L’accionista va quedar tan sorprès que va preguntar-li que ja m’està renyant?, i la persona que dirigia el debat li va respondre encara no, però no m’obligui a fer-ho. Allò semblava una classe de pàrvuls amb el mestre que té ganes de plegar com més aviat millor, prescindint de qualsevol altre consideració. Buscant-hi una explicació vaig deduir que el membre del consell potser no tenia un bon dia, o que tal vegada tenien pressa per anar a sopar, doncs d’altra manera no s’entén aquella inoportuna i sorprenent manca de respecte.

Francament, situacions com aquesta dissortadament sovintegen massa en aquesta mena d’actes. Demanaria que no es repetissin. El dia de la junta d’accionistes els protagonistes haurien de ser els accionistes. De fet, és l’únic dia de l’any que d’alguna manera tenen la possibilitat d’intervenir públicament en els assumptes de la seva empresa. Seva, sí, ells en són els propietaris. I si el torn obert de paraula ha de durar més del que tenen previst els organitzadors no passa res. Com tampoc crec que passi res si la cosa s’allarga més del compte i els membres del consell han de deixar el sopar del consell per un altre dia. Perquè potser cal recordar que el sopar del consell també el paga aquell accionista al que des de la taula de vegades s’intenta silenciar de manera com a mínim poc educada. És a dir, aquí no estem parlant de cortesies sinó directament de mala educació.

Prohibició de la burka?

Ahir feia zàping radiofònic i em vaig trobar amb una tertúlia on discutien sobre la possibilitat de prohibir la burka. Un dels participants va dir més o menys això (potser no és textual, mentre condueixo no acostumo a prendre notes):

Si en nom de la tolerància tolerem situacions d’intolerància, la intolerància se’ns acabarà imposant.

No recordo el nom de l’emissora ni el de la persona que va fer aquesta afirmació però jo també penso que la burka és –també- el reflex d’una claríssima situació d’intolerància, i com a ferm defensor de la tolerància aspiro a que en el futur la intolerància no se’ns acabi imposant.

Unes conclusions surrealistes

Mayor Oreja va manifestar que el govern Zapatero no ha deixat mai de parlar amb Batasuna. Fins aquí jo estic d’acord amb el senyor Mayor o, més ben dit, m’agradaria que fos veritat que el govern no hagués trencat el diàleg amb uns personatges que, ens agradi o no, políticament representen un percentatge important dels ciutadans bascos. Al marge del que diguin els jutges sóc dels que intento fer l’esforç de no barrejar les activitats d’un partit polític amb les d’una organització de caire terrorista, i si hi han hagut determinades sentències que les han barrejat aprofito per mostrar una vegada més la meva discrepància amb unes lleis que emparen aquest totum revolutum legal que no seria possible en països de democràcia més consolidada que la nostra.

El problema és que, a partir d’aquesta afirmació, el senyor Mayor n’ha tret unes conclusions surrealistes, que semblen més pròpies d’una persona a la que li comença a patinar la neurona que les d’un polític responsable. I dient això no voldria pas que se’n tragués la conclusió que estic qualificant de responsable el govern actual, doncs penso que és dels més irresponsables que hem sofert des d’allò que es coneix com el fet biològic. Però, pel que deia abans, seria encara més irresponsable si el govern, aquest o qualsevol altre, hagués trencat tots els ponts de diàleg amb Batasuna.

Evidentment no estic d’acord amb les conclusions que a partir de l’existència del presumpte diàleg n’ha tret el senyor Mayor, i observo que amb això coincideixo amb la majoria. Fins i tot se li han tirat a sobre des del seu propi partit, tot i que en aquest cas amb poca convicció. Però faríem bé tots plegats de saber separar el gra de la palla, de saber identificar on s’acaba el diàleg (en una democràcia el diàleg no pot ser mai delicte) i on comença la connivència denunciada pel senyor Mayor entre un govern democràtic i una organització terrorista.

Prenem un cafè?

Tenim moltes maneres de comunicar-nos. De paraula, per escrit. Amb la mirada, amb un simple gest. Amb el silenci. Sí, en silenci; el silenci de vegades és molt cridaner, el silenci també ens diu coses o, com a mínim, ens pot donar pistes. Ens podem comunicar en veu baixa, a crits, parlant normalment. Ho podem fer per carta, per telegrama, per telèfon, per tèlex, per fax, per videoconferència. Internet amb totes les seves múltiples possibilitats com el correu electrònic, el skype, el blogger, el twitter, el facebook, són unes fantàstiques eines de comunicació personal. Encara hi podríem afegir altres sistemes més antics com el codi Morse i las senyals de fum. I deixem-ho aquí, amb aquesta relació ja és suficient.

Com es pot veure els mitjans per comunicar-nos són molts i molt variats. Cada dia en tenim més, i sempre en trobarem algun que s’adapti millor al nostre gust personal. És a dir, la manca de mitjans ja no pot ser una excusa per no comunicar-nos. Però per altra banda els experts ens diuen que cada dia hi ha més incomunicació entre les persones. Sembla ser que estem davant d’una curiosa contradicció: com més mitjans tenim per comunicar-nos més incomunicació es posa de manifest.

On és, doncs, el misteri? És molt senzill. Sovint oblidem que, per comunicar-nos, primer de tot necessitem complir amb una premissa prèvia: la nostra voluntat de fer-ho. Sovint és això el què ens falla. Si no ens volem comunicar, si no hi tenim cap predisposició, per més mitjans que tinguem al nostre abast no ens comunicarem. Tot plegat és tan simple com que disposem d’un munt de mitjans per comunicar-nos però de vegades ens falta la voluntat o l’excusa per utilitzar-los. I l’excusa pot ser tan banal com quedar un dia per prendre un cafè. Prenem un cafè?

Berlusconi

Al diari El Punt d’avui em publiquen un article on intento explicar els motius de l’èxit polític del premier italià Silvio Berlusconi.