FitchRating, Moody’s i Standard&Poors

Des que el món és món, comprar i vendre deuria ser de les primeres coses que es van inventar, i des de llavors el comerç encara no s’ha aturat. Els béns objecte de comerç poden ser de qualsevol naturalesa, des de les matèries primeres fins als productes elaborats, serveis, diners, etc. En el món capitalista, que és l’únic sistema econòmic que existeix perquè fins i tot els països d’economia centralitzada, altrament dits comunistes, proclamaven amb orgull (i uns pocs encara proclamen) el capitalisme d’estat, els diners corren d’un lloc a un altre canviant contínuament de mans. Com que els diners amagats a sota la rajola no només no produeixen sinó que a causa de la inflació més aviat tenen una certa tendència a florir-se, a perdre valor, necessiten airejar-se. No s’estan mai quiets. Sempre hi ha qui en necessita i qui en té de sobrers, i posar d’acord aquestes dues realitats és la base del comerç de diners. Si tu necessites diners i en demanes a un que en té de sobrers no li estàs demanant cap favor. O dit d’una altra manera: el favor és mutu. L’interès que tu tens perquè te’ls deixi és el mateix que el seu per deixar-te’ls a canvi de dues condicions: una raonable seguretat de recuperar-los, i dic raonable perquè la seguretat absoluta no existeix, i una taxa d’interès igualment raonable que cobreixi la inflació que dèiem abans, les despeses pròpies del negoci i una mica més. Aquest una mica més seria el benefici comercial de l’operació. El cas és que amb aquestes premisses bàsiques els diners van canviant de mans contínuament. Money makes the world go round. Sempre s’ha dit i, ens agradi o no, això segueix sent una gran veritat, aquí i a la Xina.

FitchRating, Moody’s i Standard&Poors són les famoses agències de qualificació de riscos tan criticades i escarnides per gairebé tothom, i que darrerament no fan més que sortir dia sí i dia també a les portades dels diaris, gairebé sempre amb connotacions molt negatives. D’aquestes agències en depenen no només els interessos que s’acaben fixant pels préstecs sinó la seva pròpia viabilitat. Els informes i les valoracions que fan poden ser més o menys encertats però sempre van a missa, i tant els prestadors com els prestataris accepten lliurement sotmetre’s al seu inapel·lable veredicte. I no només això. Els informes que fan aquestes agències i que tan malament deixen a determinats països, són voluntaris. L’agència només et fa l’informe si tu l’encarregues expressament i el pagues. Els informes els encarreguen i els paguen els governs dels països sotmesos a estudi, encara que l’informe els acabi perjudicant greument. Dit d’una altra manera: els països europeus actualment més perjudicats per aquests informes, els coneguts com PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia i Spain), són els que han anat pagant els informes que tan malament els deixen. Algú d’això potser en diria masoquisme d’estat i no seré pas jo qui li porti la contrària.

La pregunta que ara lògicament ens podem fer és si el sistema de préstecs entre països basats en els informes de les agències de qualificació de riscos es pot canviar. I la resposta és òbvia: i tant que es pot canviar! Per fer-ho només cal un acord entre prestadors i prestataris. Però no es veu cap interès ni per part dels uns ni per part dels altres per canviar el sistema.

Dret d’expulsió

Aquest estiu a les cartes dels lectors de La Vanguardia s’ha debatut la conveniència de prohibir l’entrada als restaurants a la mainada de menys d’una determinada edat. Em sembla que va ser Quim Monzó qui va obrir el tema, i a partir del seu article uns quants lectors van fer les seves aportacions, amb opinions a favor i en contra de la prohibició. La realitat és que massa sovint et trobes amb persones queixoses, i s’ha de dir que estan carregades de raó, per la manca d’urbanitat i d’un mínim respecte cap a la gent que els envolta per part d’energúmens que actuen amb total impunitat al restaurant, al cine, a l’hospital, a la fleca o a la platja. I aquests impresentables no són necessàriament nens, te’n trobes de ben granadets. Són els típics personatges que es caracteritzen per prescindir de tot el que no siguin estrictament els seus propis interessos particulars.

Quan la quitxalla marraneja al restaurant –tots ens hi hem trobat- normalment la culpa no és del nen sinó dels adults responsables de la seva educació. Com que probablement ningú no els ha ensenyat a educar la seva prole i a més a més acostumen a anar bastant mancats de sentit comú, es poden donar dues situacions: o que els pares no en sàpiguen prou, i si és així prou penen tenen, o que, sabent-ne, no vulguin assumir les conseqüències d’un enfrontament puntual amb el nen, i llavors opten per la via fàcil de permetre als seus fills conductes asocials encara que perjudiquin el veí, mentre ells es fan l’orni. Per tant, posats a prohibir l’admissió, que no seria pas la meva primera opció, en tot cas a qui s’hauria de prohibir l’entrada als restaurants és als adults mal educats. Òbviament els seus fills, tant o més mal educats que els pares, tampoc no hi entrarien sols. Però com que aquestes conductes asocials són difícilment detectables a priori, penso que l’opció de prohibir l’entrada que demanaven alguns lectors de La Vanguardia no seria gens pràctica ni operativa.

La meva proposta és que en comptes del conegut reservat el dret d’admissió es regulés el dret d’expulsió, suposant –ho ignoro- que aquest dret del propietari del local encara no estigui contemplat per la normativa vigent. Amb un cartell que digués reservat el dret d’expulsió, col·locat de manera ben visible a l’entrada del local, s’evitaria que ningú pogués al·legar ignorància i, d’aquesta manera, no generalitzaríem el càstig fent pagar justos per pecadors. Tots coneixem nens ben educats que es poden portar tranquil·lament a tot arreu, que saben perfectament quan és el moment de jugar i fer gresca i quan és el moment de no cridar i comportar-se, i seria injust que aquests nens no poguessin entrar als restaurants. Amb la regulació del dret d’expulsió només sortirien afectats aquells adults, i de retruc la seva prole, que amb la seva conducta demostressin que no poden anar als llocs on s’ha de compartir l’espai amb altres persones.

Filibusterisme parlamentari

Repassant la premsa dels darrers dies m’assabento que dijous i divendres de la setmana passada es van produir al Parlament uns lamentables i gens exemplars episodis. Els diaris els han titllat de delirants, desconcertants, surrealistes, hilarants, ridículs, tragicòmics, rocambolescos i marxistes (dels germans Marx). El motiu: les peticions, un dret que tenen els diputats contemplat en el reglament de la cambra, de fer votar punt per punt i article per article les propostes de resolució del debat de política general, en comptes de fer-ho d’una forma més global tal com es fa habitualment. El filibusterisme parlamentari, però, no es va inventar la setmana passada al Parlament de Catalunya. Aquest fenomen, bastant més antic, només és la conseqüència de les escletxes legals i reglamentàries que aprofiten determinats partits polítics, normalment els més petits, per fer-se més visibles a les cambres legislatives. D’aquestes tàctiques dilatòries alguns en diuen obstruccionisme parlamentari, i segurament tenen raó, però el fet és que el reglament de la cambra catalana permet que una votació que normalment s’enllesteix en uns minuts pugui durar hores i fins i tot dies si un diputat s’ho proposa.

El mateix reglament que els partits més petits, petits en representació parlamentària, aprofiten sempre que poden per fer-se més visibles, ni que només sigui fent el trist paper de mosca collonera, és el que els manté relegats a una posició gairebé testimonial durant la major part de la legislatura, amb la satisfacció gens dissimulada dels partits més grans, grans en representació parlamentària. El que vull donar a entendre és que si busquem culpables els trobarem repartits per tot l’arc parlamentari. Però no estic criticant el reglament, ni l’ús que uns i altres en fan en defensa dels seus legítims interessos, ni tampoc estic qüestionant la major o menor visibilitat parlamentària dels diferents grups. Simplement estic descrivint una realitat que dissortadament tampoc no va saber reconduir la persona que presideix el Parlament, en una demostració més que el càrrec li ve massa gran.

Dit això, episodis parlamentaris tan poc edificants com els de la setmana passada, amb votacions que es van allargar més de tres hores de manera absolutament innecessària, només consoliden l’allunyament existent que hi ha entre la classe política i la ciutadania que els hi paga el sou. Per tal d’intentar evitar el risc que aquest allunyament esdevingui un perillós divorci tal vegada irreversible, semblaria molt convenient procedir a una urgent adequació del reglament a la realitat de la cambra catalana, que actualment es troba en una situació de representació parlamentària com no s'havia vist mai abans a Catalunya; fins a deu partits polítics hi són actualment representats. Cap altre cambra legislativa de l'estat té tants partits polítics amb representació parlamentària.

Twitter

L’altre dia un amic meu que tot just ara comença a interessar-se per les diferents eines digitals que tenim disponibles a la xarxa em va preguntar què era el twitter. Vaig contestar amb una resposta convencional: el twitter no és res més que un microblog, és a dir, un blog que té limitada l’extensió de les seves piulades a un màxim de 140 caràcters amb espais. Per donar-vos una idea, aquest paràgraf que esteu llegint té 560 caràcters amb espais i, per tant, per poder-lo transmetre sencer via twitter es necessitarien quatre piulades (560 dividit per 140).

Evidentment la limitació dels 140 caràcters com a màxim obliga el tuitaire a fer un esforç de concisió en el llenguatge. S’han d’estalviar caràcters sigui com sigui, però alhora s’ha de transmetre el missatge que es vol transmetre. Al principi costa acostumar-s’hi però amb la pràctica les dificultats inicials acaben desapareixent. Com que les coses sempre s’entenen millor amb casos concrets posaré l’exemple del meu propi twitter. Així, durant els set dies que van del 23 al 29 de setembre, un període que vaig estar desconnectat del blog, vaig tuitejar una mica. La meva activitat tuitaire va ser, segons es pot comprovar clicant aquí, de dotze piulades, que reprodueixo a continuació:

23 Set
La censura a RTVE de moment s’aparca només per estratègia electoral, però l’ànima censora de fons hi és. Trist i decebedor
23 Set
RTVE: també em pregunto que si la representació política de la ciutadania la tenen els partits què coi hi pinten els sindicats al C.d'A.?
23 Set
RTVE/2: i per cert, si al Consell d’Administració hi són representats els sindicalistes, per què no hi són els empresaris?
24 Set
Amb l’OK de l’almoina petroQatarina ha quedat clar que els principis són els principis i els dòlars són els dòlars, i el Barca un club mes
25 Set
Des de platja Es Monastri de St.Antoni Calonge brindem perquè aquesta salvatjada dels toros quedi només com un record de la nostra història
26 Set
Una Vanguardia molt protoros. Les seves 3 cròniques taurines surten a la secció de “cultura” i no a “tendències”, junt amb les necrològiques
26 Set
La llista de politics que eren a la Monumental es ben significativa. Res de debat animalista. Debat identitàri pur i dur. No cal dissimular
26 Set
President Mas: traspassar la línea vermella es pretendre reduir en un 50% més la paga extra d’infermeres i metges, ja reduïda en un 25%!!!
26 Set
President Mas: recordeu que aquests col·lectius també voten, i el 20-N potser molts no us votaran
27 Set
PresidentMas:entre allargar agonia empresa en fallida i rebaixar encara+ sous de metgesses i infermers,la prioritat no hauria de ser Spanair
28 Set
PresidentMas: llegeixo que ara retallareu residencies gent gran i discapacitats.Voleu dir que aquests estalvis son els que toquen? Jo dic NO
28 Set
Amb les retallades els socialistes tenen 2opcions: criticar-les o mirar de passar desapercebuts. Alguns opten per l’opció menys intel·ligent

Alguns lectors d’aquest blog potser trobaran que aquestes explicacions tan bàsiques sobre el twitter són sobreres per ser conegudes per a tothom. Però s’equivoquen. Massa sovint aquells que utilitzem les noves eines digitals amb regularitat patim una mena de deformació digital que ens porta equivocadament a donar per suposat que tothom és com nosaltres, que tothom sap què és el twitter i, en definitiva, que tothom ha entrat a l’era digital amb la mateixa rapidesa i intensitat. I evidentment no és així. Ningú nega que la cultura de comunicació digital s’està imposant de manera irreversible, però encara hi ha molta feina a fer.

A l’altre extrem de la balança hi trobem les persones que des que s’aixequen al matí fins que se’n van a dormir sembla que no facin altra cosa més que tuitejar de manera compulsiva, amb un ritme tan exagerat que em sembla no només malaltís sinó de nul·la utilitat, si el que busquen són seguidors que llegeixin les seves piulades. Per entendre’ns, parlo de piuladors que deixen moltes dotzenes, centenars en alguns casos, de missatges diaris, i a més a més molts d’aquests missatges contenen arxius annexos, que intueixo que molt poca gent té la paciència i el temps necessaris per llegir-los.

Sortosament amb el twitter passa com amb les religions en els països lliures: hi ha llibertat de culte per a tothom. Amb el twitter cadascú administra a la seva manera la imatge que vol mostrar de sí mateix a la xarxa. La meva imatge tuitaire, ho reconec, és més aviat discreta: 108 piulades en els últims quatre mesos; no arribo a una piulada diària de promig. Com acostuma a passar en altres àmbits, entre poc i massa hi deu haver el punt d’equilibri. Però és evident que aquest punt no té per a tothom el mateix significat.

Reflexions des de l’Empordanet

Gràcies al bon temps que està fent aquest final de setembre, el que en principi només havia de ser un cap de setmana llarg s’ha acabat convertint en unes curtes vacances de vuit dies molt ben aprofitats amb base a l’Empordanet i, més concretament, a la Platja d’Es Monestri, que és la darrera de les platges de la badia de Sant Antoni de Calonge abans d’arribar al terme municipal de Palamós. Aquests dies he estat a Aiguablava, Aiguagelida, Begur, Castell d’Empordà, Cruïlles, Fitor, Fornells, La Pera, Madremanya, Matajudaica, Monells (molt recomanable el restaurant l’Hort del Rector), Púbol (al Restaurant Can Bosch, l’únic del poble, fan un més que recomanable menú d’onze euros), Sant Feliu de Boada, Sant Martí Vell, Sant Miquel de Cruïlles, Sa Riera, Sa Tuna, Tamariu, Ullastret, i algun indret més que em deixo. Tot això i molt més és l’Empordanet, aquell territori al que Josep Pla es referia com una terra sense latifundis (que encara deu ser veritat) i sense hipoteques (segur que avui ja no és així).

Quan sóc a l’Empordanet sempre em pregunto si cal anar més lluny per gaudir d’unes tranquil·les vacances en un entorn privilegiat. I si el temps acompanya, la segona quinzena de setembre és la millor època de l’any per anar-hi a passar uns dies. El turisme més massificat (del que, per cert i per sort, a l’Empordà no n’hi ha gaire) fa dies que ja ha marxat. Ara les platges estan pràcticament buides i semblen d’us gairebé privat. No hi ha cues ni empentes enlloc, i el tracte que rep el visitant no té res a veure amb el de juliol i agost. Pots visitar els llocs d’interès sense aglomeracions, i en molts indrets estàs pràcticament sol. Les estretes carreteres secundaries de l’Empordanet van pràcticament buides. Els preus tornen a la normalitat i pots dinar de menú molt correctament i sense haver de buscar gaire per entre deu i quinze euros TOT inclòs.

Cal anar a Jamaica o a Botswana per gaudir d’unes bones vacances, tenint l’Empordanet a una hora de cotxe des de Sarrià? Sabem valorar en la seva justa mesura el que tenim més a prop de casa nostra? En definitiva, cal gastar molt per ser feliç? Cal consumir de forma desmesurada com fins fa quatre dies aquesta colla de polítics irresponsables que ens ha tocat, de dretes i d’esquerres, ens aconsellava que féssim per tal de mantenir el sistema? El consum pel consum basat en el crèdit gairebé il·limitat, el creixement pel creixement sense mirar més enllà, totes aquestes excentricitats que ens han venut com la panacea de tots els nostres mals, algú encara se les creu?

Totes aquestes preguntes i altres per l’estil me les he anat fent aquests dies mentre rellegia un llibre que porta per títol El crash del 2010. Toda la verdad sobre la crisis. N’és l’autor l’economista i catedràtic universitari Santiago Niño. Vaig llegir el llibre quan va sortir al mercat, ara fa dos anys i mig. Llavors em va impactar i vaig pensar que tal vegada l’autor exagerava, tot i que un any abans jo mateix ja n’havia parlat en un sentit similar. Però en aquests darrers anys s’ha anat complint tot allò que Niño vaticinava. Un mèrit remarcable d’aquest assaig és que va ser escrit a finals de l’any 2008, quan el nostre govern encara negava la crisi sistèmica (en definició del propi autor) en la que aparentment estem ara instal·lats. Segons el professor Niño els propers anys encara seran pitjors, però la part positiva és que cada dia que passa és un dia menys que ens queda per començar a treure el cap del fangar on ens trobem ara. Però sigui com sigui, mentrestant sempre ens quedarà l’Empordanet.

Qui fos navarrès!

En el debat reobert ara sobre l’oportunitat o no d’abolir determinats impostos injustos i/o restablir-ne uns altres igualment injustos –injustos al meu entendre, és clar–, el grau de demagògia utilitzat per uns i altres per defensar les respectives posicions polítiques és veritablement vergonyós. Sempre he pensat que, per més estrafolàries que siguin, totes les posicions ideològiques són políticament defensables, però quan s’intenta casar ideologia amb matemàtica la cosa sempre acostuma a grinyolar. Les ideologies sempre poden ser objecte d’interpretació i també d’aggiornamento, però mani qui mani dos i dos sempre sumen quatre.

És oportú recordar que l’impost de successions i donacions va ser sàviament suprimit fa uns anys pel govern tripartit pel que fa al 90 per cent de la seva recaptació. El 10 per cent restant que encara es pagava ha estat abolit per l’actual govern de CiU. Dues decisions tardanes però plenes de sentit comú. Entre altres injustícies, aquest impost era un càstig clar als estalviadors. Si et gastaves el teu patrimoni abans de morir (parlo de gastar, no d’invertir, perquè si inverteixes mantens el patrimoni), els teus hereus es quedaven sense l’herència familiar i, òbviament, mort el gos morta la ràbia, i l’impost no s’havia de liquidar. Aquest era el missatge subliminal que se’ns transmetia des del govern: gasteu-vos-ho tot i no haureu de pagar res! Però si conservaves el teu patrimoni en forma d’inversió, els hereus havien de pagar sobre un capital que ja havia tributat amb escreix via IRPF i, sovint, a més a més, via societats. És a dir, l’impost de successions era la segona o la tercera clatellada impositiva sobre un mateix objecte tributari. Tots coneixem casos de famílies que han hagut de malvendre el patrimoni rebut en herència per tal de poder liquidar l’impost, especialment quan l’herència no és diner líquid. Sé de negocis que per aquest motiu van haver de tancar, i treballadors que es van quedar a l’atur gràcies a l’impost de successions.

Pel que fa a l’impost extraordinari sobre el patrimoni, aquest va ser feliçment abolit l’any 2007 pel govern d’esquerres del president Zapatero, quan encara manava. Ara Zapatero només governa, però manar, allò que se’n diu manar, ja no mana gens. Ara, almenys fins a la seva previsible derrota electoral del 20N, a Espanya mana Rubalcaba. Quan fa quatre anys es va abolir l’impost, per part del govern es van utilitzar uns arguments plens de lògica i de sentit comú. Però ara aquells arguments tan sensats sembla ser que ja no tenen vigència, i donde dije Digo, digo Diego. Ara s’acosten unes eleccions que els socialistes saben que tenen irremissiblement perdudes. Ara toca treure de l’armari tota aquella demagògia barata de perseguir els rics, tot aquell fals argumentari electoral que acostuma a reaparèixer just abans d’unes eleccions. Però això sí, de les societats anomenades Sicavs que tributen l’1 per cent, on els rics-rics hi tenen ben aparcats els seus patrimonis, gairebé ni se’n parla.

En l’àmbit estatal l’impost del patrimoni ara reintroduït gravarà uns 160.000 contribuents, dels quals 41.448 (26 per cent) són catalans, i la recaptació total s’estima en 1.080 milions d’euros (272 a Catalunya). Però el diner és poruc, sempre ho ha sigut i, com no podria ser d’altra manera, la deslocalització discreta de capitals ja ha començat. Als advocats especialistes se’ls ha girat feina. Per entendre-ho millor hem de tenir present que de l’Europa dels 27 l’impost del patrimoni només existeix a França, que aquest any ha abaixat el tipus màxim de l’1,8 al 0,5 per cent, com a pas previ a la seva definitiva desaparició. Però Spain is different! I per cert, a Euskadi i Navarra no tenen aquest problema, allà la gestió dels impostos la decideixen ells solets, sense interferències foranes. Qui fos navarrès!

L’excepcionalitat de tancar bé

Avui en dia, un tancament empresarial modèlic que hauria de ser la norma resulta que és l’excepció que confirma la regla. A casa nostra les empreses acostumen a tancar malament. No cobra ningú i els treballadors sort en tenen del Fogasa per cobrar una part de la indemnització que per llei els correspon. Normalment tothom en surt emprenyat, i ho dic amb coneixement de causa. La setmana passada vaig visitar una empresa industrial d’un país que va entrar a la Unió Europea fa bastants anys i que té, per tant, ben assumida i consolidada la seva pertinença a Europa així com la moneda única, amb tots els avantatges –molts- i inconvenients –alguns- que això comporta. És tracta d’una petita empresa però molt prestigiosa dintre del seu ram d’activitat. Fabriquen un producte d’alta qualitat destinat gairebé en la seva totalitat als mercats de l’anomenat primer món. La seva ràtio exportadora és gairebé del cent per cent. Excepte un petit percentatge en dòlars i altres monedes fortes ho compren quasi tot en euros, i vénen bàsicament en una proporció similar en quant a monedes. És a dir, s’estalvien el risc de canvi de moneda que tant ha perjudicat, i ha beneficiat, segons els casos, a moltes empreses.

La companyia sempre ha estat ben dirigida pels seus propietaris però a causa de la competència dels països emergents anomenats BRICS (Brasil, Rússia, India, Xina i Sud-àfrica), ja feia temps que anaven disminuint el seu marge comercial així com les seves quotes de mercat. L’empresa encara no generava pèrdues comptables però anava pel camí d’entrar-hi aviat. Els propietaris tenien molt clar que no s’emmirallarien mai en les pràctiques empresarialment suïcides de molts dels seus competidors quan es trobaven en situacions similars. Són aquelles empreses que abans de perdre clients opten per abaixar els preus de venda de manera irresponsable i entren en una dinàmica imparable de pèrdues que, normalment, acostuma a acabar en una gran fallida. L’empresa acaba tancant igualment però no cobra ningú.

Fa uns mesos els propietaris van prendre una difícil decisió: tancar ordenadament l’empresa. Disposaven d’un estoc important que estan col·locant a preus de mercat entre la seva clientela tradicional, sense presses i, per tant, sense rebentar preus. Quant als treballadors, des de feia temps l’empresa ja no cobria les baixes; si puntualment necessitaven algú l’agafaven d’una ETT. No s’ha produït cap conflicte laboral, els treballadors són ben conscients de la situació d’inviabilitat futura de l’empresa. Tothom ha cobrat bastant més del que per llei els corresponia ja que els amos de l’empresa, que a la vegada hi treballaven com qualsevol altre però moltes més hores, no han volgut quedar malament amb ningú. Evidentment els proveïdors també han cobrat sense problemes ja que l’empresa no ha deixat mai de pagar al comptat. Els bancs no tindran cap problema per cobrar els seus crèdits. Doncs bé, tot això que pot semblar tan normal a ulls d’un que no segueixi de prop el món de l’empresa, no deixa de ser l’excepció que confirma la regla. Dissortadament.

Els polítics canvien mentre el radar prossegueix el seu camí

El 18 de setembre de 2007 va aparèixer a la xarxa El radar de Sarrià, el blog que estàs llegint ara mateix. Llavors a Espanya ja manava Zapatero, i parlo expressament de manar i no de governar perquè ara Zapatero ja no mana, només governa. Darrerament el president espanyol rep ordres del seu més que previsible successor, Rubalcaba, que fins fa quatre dies estava a les seves ordres, tot i que aquesta peculiar circumstància, és a dir, manar després de deixar el govern, no li evitarà una estrepitosa derrota electoral de les que fan història. Quan vaig obrir aquest blog a Catalunya manava José Montilla, que per manca de suport electoral aviat farà un any que ho va deixar. Seguint amb el repàs de les nostres administracions públiques, fa quatre anys el també socialista Celestino Corbacho presidia la Diputació de Barcelona, però després de les darreres eleccions municipals allà ja tampoc no hi governen els socialistes. A l’Ajuntament de Barcelona l’any 2007 manava Jordi Hereu, que fa quatre mesos també ho va deixar, no pas per voluntat pròpia sinó pels seus fluixos i, per altra banda, del tot merescuts resultats electorals. Entre les seves virtuts podem dir que va fer bo el seu antecessor Clos, i amb això ja està tot dit. Però cal deixar constància, això sí, que els socialistes, en un any, hauran passat de governar a tot arreu a no fer-ho enlloc.

Però tornem al blog, perquè avui fa exactament quatre anys de l’inici de la meva experiència com a blogaire. No em fa res confessar que aquests quatre anys han estat per a mi una experiència satisfactòria i enriquidora, amb unes activitats que m’agraden força: escriure, debatre i conèixer gent nova, ni que només sigui virtualment. Si aquest blog fos l’empresa en la que jo m’hi guanyés les garrofes, des de fa un any ja estaria cobrant el primer trienni, i ara mateix ja hauria completat una tercera part del temps de treball necessari per tenir dret a cobrar el segon. Però El radar de Sarrià no és la meva empresa sinó només un simple entreteniment. No em proporciona cap ingrés pecuniari, i potser millor que sigui així; d’aquesta manera no tinc compromisos amb ningú i puc escriure el que em sembli sense patir per les reaccions dels eventuals espònsors. Ara bé, si algú en coneix algun, algun espònsor openminded disposat a donar suport financer a El radar de Sarrià, prego que m’ho faci saber i segur que ens posarem d’acord. Si cal retribuir la gestió amb una comissió, cap problema. Això sí, tinc clar que no vull rebre ajuts públics de cap mena; els diners públics es necessiten per altres activitats molt més necessàries i urgents que la gestió d’un blog personal.

Durant aquest període de 1.460 dies com a blogaire han aparegut publicats a El radar de Sarrià 977 articles, o posts, o entrades, o com cadascú ho vulgui anomenar. Això vol dir que, de mitjana, he publicat dos articles cada tres dies, o vint articles cada mes, una regularitat de producció que ja la voldrien molts empresaris pels col·laboradors de les seves empreses. Òbviament parlo només de quantitat doncs la qualitat dels meus articles no sóc pas jo qui l’ha de valorar. Ara només em manquen 22 articles per arribar a la xifra emblemàtica de l’article número 1.000, que previsiblement apareixerà cap a la segona quinzena d’octubre. Mentrestant, mentre tots els nostres governants han anat canviant, he anat celebrant amb molta satisfacció el primer, el segon i el tercer aniversaris d’un blog que avui, 18 de setembre, compleix els seus primers quatre anys de vida.

Si no pots amb el teu competidor, intenta pactar-hi o compra-li el negoci

Recordo el cas d’una gran companyia que va acabar comprant Rosdor, una petita empresa anoienca propietat d’un igualadí, amb l’únic objectiu de tancar-la i evitar que li seguís fent la competència. Rosdor produïa i venia snacks (les seves patates rosses eren de les millors que hi havia al mercat) en una zona en la que pràcticament en tenia el monopoli. Aquell èxit empresarial feia nosa a la gran multinacional, i la solució per posar fi a la competència va ser dràstica: oferir l’oro i el moro al propietari d’aquella petita empresa per tal que no pogués negar-se a vendre-la. El senyor Seuba va cobrar trinco-trinco i es va acabar la competència tan aviat com els nous propietaris de Rosdor van abaixar definitivament les persianes.

Per acabar aquesta història cal recordar que amb aquells diners el fundador de Rosdor va crear una altra empresa, Paellador, que encara té més èxit que la primera. En comptes de patates rosses ara elaboren i venen paelles i altres especialitats gastronòmiques precuinades i llestes per escalfar i consumir.

Aquest episodi m’ha vingut al cap veient que sobre el tema de la llengua catalana i la ferma voluntat que tenen alguns de deixar-la reduïda al consum familiar i poca cosa més, aquí tenim dos partits que es fan durament la competència. Un de gran a nivell d’estat, el Partido Popular, i un de petit a nivell més local, Ciudadanos. Doncs bé, no m’estranyaria gens que mes tard o més d’hora Ciudadanos acabés sent el Rosdor de la política catalana, tot i que sóc incapaç d’intuir qui faria llavors el paper de Paellador.

Barbacid, el CNIO i el govern espanyol

Recordo que quan fa uns anys es va convèncer Mariano Barbacid, un científic i investigador espanyol reconegut mundialment, perquè tornés dels Estats Units i s’instal·lés a Espanya, ens ho van presentar com un gran èxit del govern. Va ser portada a tots els diaris i telediaris. I la foto, sobretot que no falti mai la foto del governant de torn amb el científic que torna a casa. Però posteriorment, i això va passar gairebé desapercebut, van sorgir discrepàncies entre Barbacid i el govern espanyol. El científic feia temps que es queixava de la manca de finançament, i lamentava també que les autoritats no li permetien utilitzar un finançament addicional privat per a les seves investigacions sobre el càncer de pulmó. I potser hi van haver més discrepàncies que no s’han fet públiques.

Degut a la manca de suficient diner públic per tirar-les endavant amb una mínima garantía d’èxit, l’equip de Barbacid es va espavilar per altres vies. Finalment va trobar una font de finançament complementària, d’origen privat, però quan els governants espanyols se’n van assabentar no els hi va agradar gens. Tal vegada el nostre govern no vol compartir els possibles èxits que pugui assolir aquest equip punter d’investigadors. La foto que dèiem abans, la punyetera foto, i el desmesurat afany de protagonisme tan habitual entre els dirigents polítics. La reacció governamental, però, va anar una mica més lluny: a Barbacid el van fe fora de la presidència del Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas CNIO, tot i que podia continuar treballant com a investigador en el mateix organisme.

No crec que a aquestes alçades ningú discuteixi la qualitat científica i professional de primer ordre de Barbacid, reconeguda a tot el món. Ara que encara el tenim aquí seria lamentable que per uns temes bastant secundaris, que sembla ser que la cosa pot anar per aquí, Barbacid se n’acabés atipant i fes novament les maletes per tornar als Estats Units, on per altra banda el rebrien amb els braços oberts. Si els bons continuen marxant, aquest país (Espanya o Catalunya, tant se val) no aixecarà mai el cap. ¡Que inventen ellos! deia Unamuno. Però resulta que els ellos d’avui són també científics d’aquí que han hagut d’emigrar i buscar-se la vida a l’estranger, i quan tornen els fan la vida impossible perquè tornin a marxar. Decebedor.

Longevitat parlamentària

Alfonso Guerra @ mienmano ha declarat que Pérez Rubalcaba @ azotedelosricos, el més que previsible futur cap dels socialistes espanyols, finalment l’ha convençut perquè segueixi fent de diputat a Madrid quatre anys més. Ell no volia seguir, no, ja ens ho creiem, ja, però un deure patriòtic -malentès- i un -equivocat- sentit de la lleialtat amb el seu partit l’han fet agafar el compromís de sacrificar-se quatre anys més per la seva pàtria (no puc evitar que se m’escapi el riure). Així, Guerra es tornarà a presentar a les properes eleccions per tal d’intentar revalidar l’acta de diputat que conserva ininterrompudament des de l’any 1977. Porta, per tant, 34 anys al Congreso de los Diputados d’Espanya. No crec que ningú amb un mínim de sentit comú pugui negar que 34 anys són massa anys.

Estic convençut que la limitació de mandats que alguns reclamem, val a dir que amb un èxit més aviat escàs per no dir nul, hauria d’afectar també els diputats. No sóc tècnic en la matèria i ignoro si un parlamentari hauria de tenir fixat per llei un límit de vuit anys com a diputat o n’haurien de ser un màxim de dotze, però que no s’hi hauria d’estar tota la seva vida laboral n’estic ben convençut. Els que manen de veritat, però, que no són precisament els diputats, dissortadament ho veuen de manera diferent, i així ens va. Ara bé, no cal anar tant lluny, no cal anar fins a Espanya per trobar casos de longevitat parlamentària. A casa nostra també en tenim algun exemple, casualment o no també d’un socialista: Higini Clotas va entrar al Parlament quan es va reobrir l’any 1980, i des de llavors encara no n’ha sortit. Quan l’any 2014 s’acabi la present legislatura, l’home portarà com a diputat els mateixos anys que ara porta Guerra al parlament espanyol: trenta-quatre.

Sense cap intenció d’acusar als senyors Guerra i Clotas, sobre els que no tinc cap mena de sospita de corrupció, està sobradament demostrat que la corrupció política té com a un dels seus aliats principals les llargues estades dels bandarres ocupant càrrecs públics, siguin d’elecció democràtica o siguin d’accés digital. Altres vegades ja hem parlat dels excessius 23 anys del mandat de Pujol, o dels encara més excessius 32 anys del mateix color polític a molts ajuntaments (per exemple, el de Barcelona), i molt sovint amb el mateix alcalde. I ara algú potser dirà que no es pot prohibir que governi un partit que va rebent el suport popular majoritari cada quatre anys. I és cert, no es pot prohibir. Però si hi hagués hagut la limitació de mandats de vuit anys (dues legislatures), tant l’alcalde Maragall com el president Pujol haguessin hagut de plegar després d’aquests vuit anys, i l’alternança política que alguns demanem amb tanta insistència hagués estat molt més factible. Per tant, limitació de mandats ja!

El cinisme d’un partit espanyol

Quan abans d’ahir vaig començar a rumiar aquest article, el títol que hi pensava posar era “El cinisme de l’alcalde García”. Avui, però, llegint La Vanguardia de paper, he vist clar que l’actitud novament provocadora de l’alcalde García no és un verso suelto dins del seu partit sinó que representa fidelment la posició oficial del Partido Popular. García ja fa uns quants anys que és regidor de l’ajuntament de Badalona. Abans s’asseia als bancs de l’oposició i des de fa uns quants mesos, en guanyar clarament les eleccions, ocupa amb tot mereixement la poltrona d’alcalde. Quan García s’estava a l’oposició ja no participava en els actes organitzats pel seu ajuntament per celebrar la Diada Nacional de Catalunya. Un incís: segons la legislació vigent aquesta és la denominació oficial de la diada, tant com s’omplen la boca amb això de fer complir les lleis. Aquest primer 11 de setembre com a alcalde, García s’ha hagut de buscar noves excuses per evitar la celebració institucional del seu ajuntament. Per exemple, en la documentació institucional s’ha suprimit el mot nacional de la denominació oficial que dèiem abans. Per exemple, suprimint unes conferències del seu ajuntament i que ja formaven part de la tradició badalonina, però que a ell i al seu partit li semblaven massa identitarias. Finalment, l’objectiu no confessat de García ha estat assolit amb èxit: divendres els altres partits del consistori van manifestar que, davant de les continues provocacions del regidor, no participarien en els actes institucionals del seu ajuntament i llavors l’alcalde García, mostrant-se falsament compungit davant la premsa, va reaccionar anul·lant l’acte. Ja tenia l’excusa que buscava.

Parlava abans de La Vanguardia d’avui. A la pàgina 23 hi ha un anunci a tota plana del Partido Popular amb una gran foto de la presidenta de la seva franquícia catalana i un títol que diu “FELIÇ DIADA DE CATALUNYA”. Aquí el mot nacional tampoc no hi surt, i això m’ha confirmat que l’alcalde García no va per lliure sinó que segueix instruccions clares e inequívoques de la seva formació política. Llavors he anat a buscar l’anunci a l’Ara i a El Punt Avui per comprovar que el mot nacional tampoc no hi era, no fos cas que la mutilació del nom oficial hagués estat una iniciativa pròpia de La Vanguardia, que del diari dels Godó t’ho pots esperar tot. Però no, no és que el mot nacional no hi fos, és que ni tan sols hi he trobat l’anunci, i a partir d’aquesta dada les conclusions que se’n puguin treure són lliures. No he pogut comprovar, però, si al TBO hi sortia el mateix anunci; no l’acostumo a comprar.

El Partido Popular ho té clar. La seva nació és España, i Cataluña y su lengua vernácula només són una gran nosa política pel seu projecte centralista d’estat uno y grande. Democràticament hi tenen tot el dret, només faltaria. Recordem, però, que a aquesta formació política només la vota el dotze per cent de l’electorat català. Passen els anys i no passen del dotze. Cal recordar que en la seva millor època, durant el mandat de Vidal-Quadras, havien superat el tretze, que tampoc no és res de l’altre món. És a dir, per més soroll que facin, a Catalunya el Partido Popular sempre ha sigut un partit residual. Relacionat amb tot això, ahir vaig ser a l’Hotel Santa Marta de la platja de Santa Cristina de Lloret. Allà també ho tenen clar. Les banderes les tenen penjades en un únic pal. A sobre, ben a la vista de tothom, l’espanyola; a sota, mig amagada pels arbres segons des d’on t’ho miris, la catalana. Així de clar, una manera ben visible de mostrar la submissió sense subterfugis. Com ho fa el Partido Popular. Banderes a banda, al Santa Marta s’hi menja molt bé, i tenen unes instal·lacions i una platja fantàstiques. Però mentre demostrin aquest nul respecte per la bandera del meu país no hi penso pas tornar.

Vicenç Navarro vs. Manel Fuentes

S’ha produït un gran rebombori mediàtic per l’entrevista de dotze minuts que Manel Fuentes (El matí de Catalunya Ràdio) va fer dimecres passat a Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra. Les esquerres i, molt especialment, les esquerres més esquerranoses i dogmàtiques d’aquest país, han posat el crit al cel i han demanat la dimissió i/o el cessament immediat de Manel Fuentes com a conductor del programa. Són les mateixes esquerres que durant els darrers set anys ens han governat amb mà de ferro. Són les mateixes esquerres que, seguint les teories econòmiques del professor Navarro, ens han deixat el país com ens l’han deixat, i no estaven gens acostumades a que algú posés en qüestió les teories del seu guia espiritual, tot i que l’economista Xavier Sala i Martin ja havia fet públiques les seves abismals discrepàncies professionals amb Navarro. En aquest sentit, chapeau! ara per en Fuentes.

L’entrevista, però, té algun moment poc afortunat per part de l’entrevistador, i així ho va reconèixer ell mateix poca estona després, quan va demanar disculpes per antena, unes disculpes que va reiterar per escrit. I només començar el programa del dia següent –ahir dijous- en Fuentes va tornar a entonar el mea culpa per antena. Partint de la base que tothom es pot equivocar, també el periodista radiofònic més escoltat de Catalunya en la seva franja horària, penso que tres disculpes en menys de 24 hores són més que suficients, especialment si es complementen amb una invitació formal feta a l’entrevistat perquè vagi un dia amb més calma al programa i s’expliqui sense les urgències d’una curta entrevista telefònica.

Dit això, el professor Navarro va quedar ben retratat, tant en les formes com en el fons de la seva intervenció. En aquest sentit, un mitjà públic com és Catalunya Ràdio entenc que amb aquesta entrevista ha fet un bon servei al país. Navarro es queixava del to dur utilitzat per l’entrevistador, però cal no oblidar que va ser el propi Navarro qui va començar a escalfar l’ambient només començar l’entrevista, en respondre de forma clarament provocadora a la primera pregunta d’en Fuentes: faci una pregunta més interessant, si us plau. No cal dir que tenia tot el dret a dir-ho, però llavors havia d’acceptar que entrava en un joc perillós, ja que en Fuentes té una acreditada habilitat com a entrevistador que Navarro no té.

I ja per acabar, un curiós intercanvi de missatges d’ahir al vespre entre l’autor d’aquest blog i la Universitat Comunista dels Països Catalans. Jo tan sols pretenia saber si aquesta entitat podria tenir quelcom a veure amb la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, generosament subvencionada pel tripartit, i de la que Vicenç Navarro n’és actualment el rector emèrit. Aquests són els missatges creuats:

18:24 * Quina relació té el professor Vicenç Navarro amb aquesta Universitat, si és que n’hi ha alguna? Miquel Saumell
18:26 * Gràcies per contactar amb nosaltres. Properament atendrem la teva petició. Atentament, Grup Promotor de la UCPC
20:47 * A que es deu aquesta pregunta?
22:35 * Moltes gràcies per la seva resposta, per cert sense firma, que ara hauré de interpretar, a risc d’equivocar-me. Encara existeix el secretisme leninista? Salutacions cordials, Miquel Saumell

I per avui deixem-ho aquí.

Els conversos són els pitjors

Catalunya és un país petit i més o menys tots ens coneixem. Els polítics conversos són els pitjors, els més perillosos i els més imprevisibles. S’han de demostrar a sí mateixos i també al seu nou partit la justificació del canvi de camisa. Per tal que els perdonin els pecats comesos amb anterioritat, els conversos es creuen contínuament en l’obligació de fer mèrits extraordinaris, com una mena de penitència civil. I la millor manera que se’ls acut per demostrar la seva fidelitat i la seva adhesión inquebrantable a les noves sigles passa per atacar el seu antic partit amb el que, com qui diu fins fa quatre dies, tot eren coincidències i flors i violes. Per els polítics conversos aquesta és la sortida fàcil, tot i que sovint determinades declaracions provoquen vergonya aliena. I credibilitat zero.

Fa un parell de dies Enric Millo, ara diputat del Partido Popular i abans de CiU, ens amenaçava des d’un faristol, somrient en les formes però amb un to clarament amenaçador, dient-nos que si CiU trencava amb els populares estava a les seves mans provocar eleccions anticipades a Catalunya. Cada dia es fa més evident que en el tema lingüístic la distància entre ambdós partits és sideral, tot i que en altres temes la coincidència ideològica pugui ser força alta. El diputat parlava com si els 18 diputats populares (més els 3 diputats de la que sembla la seva segona marca, Ciudadanos) tinguessin la clau definitiva de la governabilitat de Catalunya. Però ells saben que 18 diputats són només 18 diputats sobre 135, i no és cap secret que en un parlament amb 10 partits polítics representats les alternatives parlamentàries no s’acaben, sortosament, amb el Partido Popular. Per això de tant en tant fan veure que estiren molt la corda però... assegurant-se que no es trencarà. Saben que Rajoy els vigila de prop.

Parlem clar. A Catalunya, la tasca lingüística del Partido Popular consisteix en relegar l’ús del català a l’àmbit familiar i poca cosa més. Això sí, sense dir-ho clarament. La seva guia és el Decret de Nova Planta: Introducir la lengua castellana, con disimulo, para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Amb aquest objectiu, els populares utilitzen totes les armes al seu abast, des dels tribunals espanyols de justícia fins a la demagògia més insultant, barroera i fastigosa, que els fa ser tan antipàtics i poc votats (dotze per cent) a Catalunya però que els dóna molts rèdits electorals a Espanya, on d’aquí dos mesos obtindran una folgada majoria absoluta.

I no ens enganyem, aquí pocs creiem en una justícia clarament parcial com la que tenim, que massa sovint actua com a jutge i part. Aquí tots volem una justícia a la carta. Quan els convé, els populares són els primers en deixar de banda aquesta justícia tan parcial, i només cal veure com estant reaccionant a la sentència del Tribunal Constitucional (TC) espanyol que va declarar la legalitat de Bildu. TC sí quan es carrega l’Estatut de Catalunya; TC no quan beneeix Bildu. Si la justícia establís que els catalans ens hem de suïcidar és evident que una sentència així no s’hauria de complir. Doncs lingüísticament parlant és això el que diu la justícia espanyola: que ens anem suïcidant de mica en mica. Per tant, els nostres governants tenen l’obligació de trobar una sortida imaginativa que ens estalviï el suïcidi lingüístic que se’ns vol imposar des d’Espanya. Al capdavall, cap sentència ni cap interlocutòria ha parlat mai de percentatges. Es tracta de posar-hi una mica d’imaginació. Per exemple, es podria donar una classe a l’any en espanyol i tota la resta en català, i l’ensenyament ja seria tècnicament bilingüe com ens imposen des d’Espanya. Cal acabar agraint al Partido Popular, això sí, la seva valuosa contribució a la causa de l’independentisme a Catalunya. Lo cortés no quita lo valiente.

Des de Burgos, Espanya

Deia en l’article anterior que m’estava uns quants dies a l’estranger. Aquesta vegada ens hem estalviat els desagradables controls dels prosegurs aeroportuaris i hem viatjat per carretera, direcció oest, concretament fins a Burgos, Espanya. Obro parèntesi. Tinc perfectament clara la delimitació geogràfica del meu país. Per mi tan estranger és Clermont Ferrand (França) i Ravenna (Itàlia), com Matosinhos (Portugal) i Burgos (Espanya). És a dir, ara per ara em moc provisionalment amb documentació que considero estrangera. Tanco parèntesi. He pogut constatar que res no ha canviat des de la darrera vegada que vaig viatjar a Espanya, ara fa un parell de mesos. Una mica més enllà de Catalunya s’acaben els radars recaptatoris que tant sovintegen a les autopistes catalanes. Allà n’hi ha molts menys. Un altre avantatge és que, tan aviat com surts de Catalunya, la gasolina et surt quelcom més barata, i és que a Espanya encara no paguen el cèntim sanitari. I això sí, estrelles Michelin al marge, que de restaurants triestrellats a Espanya encara no en tenen cap, no sabria pas dir on es menja millor. Tot depèn dels paràmetres que es considerin. Però que no se’ns enfadi ningú i deixem-ho en un empat tècnic, tot i que pel meu gust aquella cuina potser és massa contundent, massa calòrica, si més no a l’estiu

L’arqueòleg Eudald Carbonell és molt mediàtic i es presenta sempre com el cap visible d’Atapuerca. Sap vendre el seu producte. En aquest sentit i al marge de les seves reconegudes habilitats tècniques pròpies de la seva professió, sempre l’he considerat un bon venedor. Es nota que és català. Això sí, segueix vestint amb aquell look Coronel Tapiocca tan propi de l’explorador europeu que a principis del segle passat es movia per l’Àfrica negra. Yes, Bwana! Aquells salacots blancs i aquelles armilles multibutxaca de color de gos com fuig, que no dubto que per alguns deuen tenir la seva utilitat. En definitiva, Carbonell se’ns presenta amb aquell vestuari propi dels blancs que dominaven els negres de l’Àfrica subsahariana i que encara ara et trobes en zones rurals de Kenya. Una mena de disfressa que a mi sempre m’ha cridat l’atenció, més aquí que a l’Àfrica, i especialment des que fa uns mesos l’empresa Coronel Tapiocca va fer fallida. En fi, cadascú vesteix com vol i, com diuen per aquelles terres, el hábito no hace al monje.

Anem al gra. Valen la pena les visites als jaciments arqueològics de la Sierra de Atapuerca, així com al Museo de la Evolución Humana, del que a dalt a l’esquerra he reproduït el seu excel·lent logotip. És més que recomanable anar als dos llocs, que es complementen perfectament, tot i que degut al meu desconeixement previ potser m’esperava quelcom més. Però tot i això recomano aquestes visites. Burgos queda a uns sis-cents quilòmetres des de Barcelona per autopista; per cert, tota de pagament. Sense entretenir-se massa pel camí es tarden menys de sis hores. Un incís. Burgos forma part d’allò que es coneix com l’Espanya profunda, un concepte més ideològic que geogràfic. La premsa local d’aquests dies té com a tema estrella el segons ells perill real de la desaparició de la llengua espanyola a Catalunya, degut a la imposició nacionalista del català a l’escola. Aquella gent també es mostra igualment molt preocupada pel perill que corre la indisoluble unidad de la nación española. No ens volen com som, però tampoc ens volen deixar anar. Un especialista en alta psiquiatria política potser hi podria fer alguna cosa.

Com una mena d’avís a navegants catalans, en un lloc preferent del loby del nostre hotel hi havia un faristol amb un exemplar de la Constitución Española obert per la pàgina dels articles 1, 2 i 3. L’article 1 és aquell que ve a dir que un senyor extremeny de Jerez de los Caballeros, o una senyora canària d’Icod de los Vinos, tenen el mateix dret que un català a decidir els temes que afecten Catalunya. L’article 2 parla de ...la indisoluble unidad... patria ... indivisible... L’article 3 diu per una banda que el castellano es la lengua..., que es compleix fil per randa, i per l’altra que la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección, un aspecte que tots sabem que no s’ha complert mai, més aviat el contrari. És a dir, cap respeto per part d’Espanya. Bé, o no tan bé, però avui ens estem allargant massa i encara no hem entrat en matèria.

Per resumir-ho en tres paraules i tal com diria la Guide Michelin, la visita vaut le voyage. A Burgos no us perdeu tampoc la catedral, el retaule espectacular de l’església de San Nicolás de Bari, el Monasterio de las Huelgas, la Cartuja de Miraflores, San Pedro de Cardeña, etc. No entraré en els detalls concrets de les visites doncs els podeu trobar amb facilitat per internet. Després d’aquest viatge es pot perfectament aplicar aquell eslògan de Rosa Díez que va fer tanta fortuna, i que deia Ven y cuéntalo!, quan aquesta diputada d’UPyD era la consellera socialista de turisme del govern d’Euskadi i encara no havia fet la deriva ideològica cap a l’espanyolisme més caspós. Doncs això és exactament el que he intentat fer amb aquestes ratlles, verlo y contarlo. I ja per acabar, una prova més del multilingüisme d’aquest blog, per altra banda gens nacionalista, és que només en aquest article s’han utilitzat cinc llengües amb tota naturalitat i sense cap problema: l’anglès, el català, l’espanyol, el francès, i el swahili.

De aquellos polvos...

Al capdavall, els problemes quasi sempre acaben sent econòmics. El gravíssim problema que tenim a Catalunya té molt a veure amb el vessant econòmic de la nostra relació amb Espanya. Ni la llengua, ni la sardana, ni els castellers que ensenyen l’estelada a Nova York i són xiulats i insultats pels espanyols, ni la immersió lingüística, ni les ambaixades, ni les matrícules dels vehicles amb o sense el CAT. Res de tot això té cap importància si ho comparem amb el creixent maltractament fiscal que patim els catalans per part de l’encara nostra metròpoli.

Vist amb la perspectiva que ens donen les tres dècades transcorregudes des del conegut com a pacte de la transició, aquell gran acord polític dels anys setanta del segle passat que algú amb força encert va anomenar pacte de l’amnèsia, cada dia està més clar que CiU va cometre un greu error en donar suport a la constitució del 78 en els termes en que va quedar finalment redactada. És el pecat original de CiU i, si ho hem de personalitzar, és el pecat original de Pujol Soley i Roca Junyent, que aleshores dirigien amb mà de ferro la coalició. De aquellos polvos vienen estos lodos.

Ara s’ha posat en marxa una reforma exprés de la constitució que encara ens collarà més. I dic ens perquè els catalans, amb la disminució de l’autogovern que la reforma comporta, serem uns dels grans perjudicats. Com diria aquell, éramos pocos y parió la abuela. O a perro flaco todo son pulgas. No demano res dels socialistes, que sempre han tingut clar qui és el seu amo. Però estaria bé que Pujol i Roca comencessin a reconèixer la seva part de responsabilitat en aquest afer, tot i que amb la boca petita ja ho comencen a insinuar. La transició era el moment dolç per resoldre el problema del finançament de Catalunya, tal com van fer els bascos aprofitant una situació històrica que els beneficiava. Però pel motiu que sigui Catalunya no ho va fer. De aquellos polvos vienen estos lodos.

No em cansaré de repetir-ho sempre que convingui: respecte Catalunya, PP i PSOE són exactament la mateixa cosa. És a dir, en el fons, i sovint també en les formes, ambdós tenen una mirada centralista i colonialista de l’estat. La prova del cotó: ens han estat repetint durant trenta anys que la seva constitució, seva en el sentit que no la considero gens meva, sempre es podia modificar, però que el procediment per fer-ho era llarg i feixuc, i que després s’havia de ratificar en referèndum. Era mentida. Ara s’han proposat modificar-la i amb un parell de reunions s’han posat d’acord. Els catalans tenim mala peça al taler. I ho deixo aquí. Deixo també el blog fins a mitjans de la setmana que ve, que durant uns quants dies seré a l’estranger i tindré altres prioritats i ocupacions.

I molt relacionat amb el tema d'avui també us podeu mirar aquesta entrevista.

Que difícil és deixar-ho!

El 28 de novembre de l’any passat els socialistes van perdre, amb tot mereixement, el govern de Catalunya. El responsable màxim d’aquella estrepitosa derrota electoral es diu José Montilla, que encara exerceix de primer secretari del partit socialista. El sentit comú ens diu que, després d’una derrota tan contundent, a can socialista s’imposava amb urgència un canvi de líder, i segurament d'algunes coses més. El politburó del partit, però, s’ho va prendre amb tota la calma fins que finalment va decidir fixar la data del proper congrés pel 28 d’octubre, és a dir, exactament onze mesos després d’aquell fracàs electoral sense precedents. Mentrestant els senyors Montilla, Iceta, Zaragoza, Nadal, de Madre, Rangel i companyia han continuat al capdavant del partit com si ells no tinguessin res a veure amb aquell desastre.

Posteriorment, el personatge que als efectes pràctics és també qui porta la batuta dels socialistes catalans, José Luis Rodríguez Zapatero @ ¡apoyaréelestatuto!, va anunciar que les properes eleccions espanyoles seran el 20 de novembre, una data emblemàtica que, per uns motius ben diferents, ja forma part de la història d’Espanya. Es desconeix quin estrany mecanisme mental va portar Zapatero a fer coincidir la data de la seva mort política amb la data de la mort biològica de Franco, però aquest estudi el deixarem pels experts en alta psiquiatria política.

La primera conseqüència de l’avançament electoral ha sigut l’ajornament del congrés dels socialistes catalans que dèiem abans, per tal d’evitar que coincideixi amb la campanya electoral. Que es vulgui evitar aquesta coincidència té tota la lògica, però costa d’entendre que en comptes d’avançar el congrés s’hagi decidit endarrerir-lo encara més. Així, aquell període transitori d’onze mesos s’allargarà fins a superar els quatre-cents dies. Pel que sembla, els actuals dirigents de la franquícia socialista catalana no tenen cap presa per sotmetre’s a l’harakiri polític que els toca fer després dels seus darrers fracassos electorals. Per altra banda, tampoc semblen massa disposats a deixar pas a gent nova amb idees noves com poden ser, per exemple, les diputades Laia Bonet, Rocio Martínez-Sampere i altres components de l’anomenada generació blackberry, que destaquen per la seva gran preparació. Si algú en dubta pot comparar els seus currículums amb els dels que actualment governen el partit, començant pel del primer secretari.

S’especula que el successor de Montilla com a primer secretari del partit pot ser Miquel Iceta, una persona molt intel·ligent que a can socialista ho és tot... menys la imatge de renovació que els socialistes necessiten ara com el pa que mengen. Aquesta difícil successió, però, la decidirà el politburó del partit en petit comitè, i el congrés no farà res més que seguir obedientment les seves instruccions. Es diu també que la ministra de la guerra, que no de defensa, Carme Chacón, podria repetir com a cap de llista per Barcelona on, per cert, durant els darrers quatre anys pràcticament no hi ha posat els peus. Cal constatar que sempre que aquests dos personatges han hagut de triar entre Catalunya i Espanya han optat per la seguretat que els dóna la metròpoli. Ho fan, ho diuen i no se n’amaguen; és la seva opció, tan legítima com qualsevol altra.

Vist des de fora crida l’atenció aquesta indefinició i manca d’iniciativa dels socialistes catalans. Si en una empresa privada hagués passat el que va passar a can socialista el 28 de novembre de l’any passat, amb la cirereta afegida de la patacada bis de les municipals, ningú amb dos dits de front entendria que un any després encara seguissin dirigint l’empresa els mateixos personatges. Amb això es constata una vegada més que les dinàmiques polítiques dels partits no tenen res a veure amb el ritme que porta la societat a la que els polítics pretenen dirigir.

Heribert Barrera

Dissabte va morir a l’Hospital de Barcelona el president Heribert Barrera. D’entrada cal dir que Barrera sabia fer moltes coses al marge de la política, i el seu currículum professional deixa en evidència el de la majoria dels nostres polítics. Aquest és un dels molts fets diferencials del personatge ara desaparegut, tot i que avui em centraré en el seu vessant polític. El recordo com a diputat del Congreso de los Diputados d'Espanya quan es va aprovar l’estatut. El recordo també com a diputat del Parlament Europeu, on no va utilitzar mai la llengua espanyola per fer visible la seva protesta per la prohibició d’expressar-se en la seva llengua. Una prohibició, per cert, encara vigent, deguda a pressions polítiques provinents dels dos grans partits de l’estat espanyol, unes organitzacions que en els temes d’estat tenen una visió bàsicament colonialista de Catalunya, i així ens va als catalans. PP i PSOE, tanto monta, monta tanto. Sí, sí, no ens escandalitzem, és exactament així, i tots ens entendríem millor si, tal com feia el president Barrera, diguéssim sempre les coses pel seu nom.

Barrera va deixar un bon record com a diputat i primer president del nostre Parlament recuperat, una institució històrica que després del franquisme es va haver d’organitzar a partir del no-res. Ens ha deixat també bons records de la seva activitat pública a partir de la seva retirada de la vida política oficial, tot i alguna relliscada semàntica tant puntual com disculpable. Alguns, i molt especialment dirigents del seu propi partit que no veuen més enllà de la punta del seu nas, no li van perdonar mai que fos una persona amb un sòlid discurs propi. Va ser molt clarivident la seva forta crítica, per altra banda del tot merescuda i plena de sentit comú, sobre la submissió d’Esquerra a un partit d’obediència forana com ho és el PSOE-psc, només amb l’objectiu de tocar poder amb aquell invent polític anomenat tripartit. Ho va ser igualment la seva advertència sobre les greus conseqüències futures que aquell pacte de perdedors tindria a nivell electoral. Amb els anys Heribert Barrera es va anar consolidant com tot un senyor de la política catalana. Descansi en pau.

No ens fem trampes al solitari: aquí no es discuteix el PIRMI, aquí es discuteix un frau

(Ve d’aquí)

Aquest matí s’ha reunit la Diputació Permanent del Parlament de Catalunya, que es composa de vint-i-dos diputades i diputats que gaudeixen dels següents tractaments protocol·laris: una diputada que és Molt Honorable, quatre diputades i diputats que només són Honorables, setze diputades i diputats que són Il·lustres i, finalment, una diputada –casualment pertanyent al Partido Popular- que té un tractament de connotacions tan clarament espanyoles com és el d’Excel·lentíssima. Amb aquesta introducció protocol·lària vull donar a entendre que cap d’aquestes vint-i-dues persones reflecteix el tipus de gent normal que et pots trobar anant pel carrer. Així, intueixo que cobren el seu sou i les seves dietes puntualment, que a la seva empresa (el Parlament) no tenen cap por de patir un ERO, ni de tenir impagats, ni de rebre inspeccions d’organismes públics de tota mena i condició, que massa sovint sembla que només tinguin com a objectiu el de fer la vida impossible a les empreses. Intueixo que la majoria d’aquestes diputades i d’aquests diputats no solen viatjar en metro ni en bus com fa la gent normal, i intueixo també que des d’un cotxe amb xofer (sigui del Parlament, del partit o d’altres organismes públics als que també pertanyen) les coses no es veuen de la mateixa manera com les veu la gent normal.

El tema monogràfic de la reunió extraordinària de la Diputació Permanent era la modificació extraordinària i puntual del sistema de pagament que s’ha establert aquest mes d’agost per tal d’intentar controlar els perceptors del PIRMI (renda mínima d’inserció), on alguns experts –i jo me’ls crec- ens diuen que hi ha un frau bastant generalitzat. No deixa de ser curiós que diputats pertanyents als partits d’esquerra que formaven part del tripartit ja van demanar fa dies la dimissió dels consellers compareixents avui, és a dir, abans d’escoltar els seus arguments. Res de nou però molt decebedora aquesta irresponsabilitat d’alguns parlamentaris. El fet és que amb el temps s’ha anat fent més evident que això del PIRMI era un berenar de negres, una expressió sense cap connotació racista, tot i que més del quaranta per cent de perceptors del PIRMI són estrangers, però sí com a sinònim de confusió i desordre. Algú hi havia de fer alguna cosa, algú havia d’intentar posar fi a tant desgavell.

Els encarregats de posar ordre són els consellers Cleries i Mena que avui han comparegut al Parlament. Han explicat que la totalitat dels xecs corresponents a les 34.535 persones que fins ara rebien el PIRMI es va enviar a finals de juliol a les adreces catalanes que els propis beneficiaris del PIRMI havien declarat en el seu moment a l’administració. Des de primers d’agost fins ara s’han cobrat més del vuitanta per cent d’aquests xecs, concretament 27.828. La resta de xecs enviats i fins a data d’avui no cobrats són 6.707, és a dir, el 19 per cent del total. Les causes d’aquests no-cobraments són diverses i moltes encara s’estan investigant: des dels beneficiaris que han mort –alguns fa més d’un any, però que per manca de control i desídia de l’administració els seus familiars anaven rebent puntualment la transferència bancària- fins als que ja no viuen a Catalunya, passant pels que han millorat la seva situació social i ja no ténen dret a cobrar el PIRMI, etc. etc. No ens fem trampes al solitari: aquí no es discuteix el PIRMI, aquí es discuteix un frau, i de l’acte d’aquest matí n’he tret la conclusió que a alguns parlamentaris ja els estava bé seguir com fins ara i no tocar res. Per això deia al principi que som molts els que tenim la sensació que políticament no ens representa gent gaire normal.

Una opció pràctica: comprar el sindicat

Sovint sorgeixen conflictes entre l’empresari i els seus empleats, i lògicament cadascú defensa aferrissadament allò que considera seu. El treballador, el seu lloc de treball en unes condicions laborals i salarials raonables. L’empresari, una raonable remuneració del capital que ha invertit a l’empresa. Quan apareix el conflicte es discuteix i es negocia en busca d’una sortida consensuada. En la majoria dels casos s’arriba a una solució de compromís, una solució que, normalment, no satisfà del tot cap de les dues parts enfrontades. Aquesta és precisament la prova del cotó que l’acord és bo, que ningú en quedi plenament satisfet. Però de vegades, per més bona voluntat que hi posin les parts en conflicte, l’acord no resulta possible. Llavors només queda, per part del treballador, el recurs a la vaga i, per part de l’empresa, el recurs al lockout o tancament patronal, una opció tan legítima com l’altre però que poques vegades s’utilitza. Així és com funcionen les relacions laborals quan hi ha un conflicte d’interessos.

Però per part de l’empresa és legítim pretendre que els treballadors no utilitzin el recurs de la vaga. Imaginem-nos que una empresa es vulgui assegurar una pau laboral consolidada i duradora. Per assolir-ho l’empresa té dues opcions. Opció 1: tractar bé els treballadors. Si el treballador rep un tracte correcte no tindrà cap motiu per exercir el dret de vaga. A més a més, treballarà content i augmentarà la seva productivitat. Òbviament l’empresa en sortirà igualment beneficiada. Opció 2: comprar els sindicats. Tot i que en aquest país la taxa d’afiliació sindical és molt baixa, inferior al deu per cent, les nostres lleis donen molt poder als sindicats. A la pràctica poden fer i desfer al marge dels interessos dels treballadors, i veiem massa sovint com els dirigents sindicals acaben defensant per davant de tot els seus propis interessos personals. Això és així de lamentable, i seguirà sent-ho mentre no es canviïn les lleis que regulen el nostre cada dia més desacreditat sindicalisme.

Tot i que l’opció 1 seria la més lògica, de vegades l’empresa que vol evitar conflictes s’inclina per l’opció 2. Ras i curt, si el sindicat es deixa estimar l’empresa el compra. Així de clar i així de contundent. Quan l’empresa és una administració pública la temptació de comprar els sindicats augmenta ja que el polític que hi ha al capdavant pensa prioritàriament en la seva reelecció i, per tant, no vol soroll. I evidentment aquí posem-hi totes les excepcions que calguin, que haberlas laylas. Però no deixen de ser això, excepcions que confirmen la regla. Si per garantir la pau laboral s’ha d’untar el sindicat, es paga el que faci falta. Al capdavall es paga amb uns diners que, com diuen equivocadament alguns que no tenen les coses gaire clares, no són de ningú, com si aquests diners no tinguessin amo. O dit en altres paraules, quan el conflicte es dóna en una administració pública, qui pren la decisió no posa en joc els seus propis diners.

Això és el que passa entre la Conselleria d’Interior de la Generalitat de Catalunya i alguns dels seus treballadors, aquells coneguts com els mossos d’esquadra. Un quart de milió d’euros l’any és el preu de la pau laboral dels mossos d’esquadra. Jo, administració, et subvenciono i tu, sindicat, no m’esveres el galliner. Més senzill, impossible. Però dirigents d'un sindicat presumptament agraciat encara tenen la barra de dir que els sindicats per ser independents i poder defensar les iniciatives d’un col·lectiu, han de sobreviure de les quotes dels seus afiliats i no dels diners que li dóna el departament. La teoria d’aquests sindicalistes és certament irrebatible, tot i que ells la prediquen però segons e-noticies.cat aparentment no la posen en pràctica. El cinisme d’alguns sindicalistes és d’antologia.

La meva “rentrée” a El Punt Avui

Solidaris? és el títol d’un article meu que surt publicat avui al diari El Punt Avui, tant en les seves versions digitals com en les edicions de paper: Comarques Gironines (pàgina 11) i Edició Nacional (pàgina 17). Espero que també el trobeu interessant.

Sobrevolar el Kilimanjaro en globus aerostàtic

Kilimanjaro Balloon Ultramagic Experience 2011 és la nova aventura organitzada pels amics d’Ultramagic, una empresa igualadina que actualment és el segon fabricant de globus aerostàtics del món. Aquesta vegada l’objectiu és sobrevolar el Kilimanjaro (5.893 metres) amb set globus aerostàtics provinents de diversos països. Cada globus volarà amb dos pilots; sumant-hi els equips terrestres de rescat així com uns quants amics que els acompanyen, més de seixanta persones s’han desplaçat a Tanzània per l’ocasió.

Encara que els expedicionaris ja es troben sobre el terreny, l’aventura pròpiament dita no començarà fins el proper divendres dia 26, segons el calendari oficial que, com ja és habitual en aquests esdeveniments, queda una mica obert i subjecte a canvis, en funció de les condicions meteorològiques i altres imprevistos que els expedicionaris es vagin trobant cada dia sobre el terreny.

El valor afegit d’aquesta aventura és que des de qualsevol ordinador connectat a internet es podrà fer un seguiment en directe dels vols, en temps real, connectant amb el blog obert per l’ocasió. Sembla ser que serà la primera vegada que una expedició d’aquesta naturalesa es retransmetrà en directe per internet. Tractant-se d’un país com Tanzània, amb greus dificultats de comunicació, en el suport tècnic de la retransmissió, que es farà via satèl·lit mitjançant aparells GPS 3D, hi ha involucrades diverses companyies tecnològiques especialitzades. Esperem que després de tants mesos treballant-t’hi amb moltes ganes, il·lusió i sense estalviar mitjans, tot plegat acabi funcionant com una seda.

El dubte

Siguem realistes i així no ens vindrà tant de nou. El dubte no és si el Partido Popular guanyarà les properes eleccions espanyoles, que les guanyarà; ni si tindrà majoria absoluta, que la tindrà. El dubte és si aquest partit superarà o no la frontera psicològica dels dos-cents diputats. I tal com veig les coses intueixo que passarà dels dos-cents diputats, no pas per mèrits propis, que n’ha fet ben pocs, sinó pels demèrits continuats dels socialistes. Siguem realistes, els socialistes s’ho han guanyat a pols, i els del Partido Popular faran bé d’aprofitar-ho. I una cosa sí que hem de tenir perfectament clara: com passa sempre que a Espanya es governa amb majoria absoluta, als catalans ens tocarà el rebre de valent. Siguem realistes i preparem-nos, doncs, per a quatre anys especialment difícils.