Paperetes del sí

(L’article original en versió paper es va publicar el 24 de juliol de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.714 de La Veu de l'Anoia)

Sóc contrari al pensament únic i, per tant, no m’agrada l’idea d’una llista de fusió independentista, o de la societat civil, o del president, o sense polítics, o com la vulguem anomenar. Però, dit això, la llista encapçalada per Romeva, que com ja s’ha dit no és la llista Romeva sinó la papereta del sí, és l’opció que triaré el dia que se’ns convoqui a votar. A més d’un li pot semblar incoherent que un liberal acabi optant per una llista encapçalada per Romeva. Accepto la crítica, però la vida és optar, la vida són prioritats, la vida és prendre decisions, i no sempre pots escollir entre les opcions que més t’agradarien. I com que la llista encapçalada per Romeva no és la llista Romeva sinó la papereta del sí, triaré aquesta opció.

Com a persona eminentment pràctica penso que és el mal menor; de totes, és l’opció menys perjudicial per als meus interessos a favor d’una Catalunya independent. D’altra banda, l’opció Romeva és la reacció lògica en contra dels poders de l’estat que no ens permeten votar si ens volem quedar o preferim emancipar-nos d’Espanya. No hi ha cap dubte que l’anunci d’aquesta llista no ha agradat a l’unionisme, i només cal veure com han reaccionat els seus defensors, des de Rajoy i Sánchez a Madrid fins als unionistes catalans com Iceta, Sánchez, Herrera, Duran i Arrimadas a Barcelona. La reacció enfurismada de l’unionisme és la prova del nou que amb la llista Romeva anem pel bon camí.

No cal dir que per als més esquerranosos hi ha una altra opció favorable al sí. Així, els independentistes d’extrema esquerra tindran l’opció de votar la CUP. La seva negativa a afegir-se a la llista Romeva s’ha de respectar, i des de la meva llunyania ideològica amb la CUP no em costa gens d’admetre que són molt més coherents que altres partits. Però es digui el que es digui ara, al final els vots independentistes s’hauran de sumar per saber quants som els partidaris d’aquesta opció, ja que és exactament això el que faríem si es fes el referèndum que no ens permeten fer.

I un apunt final sobre el debat social que tant preocupa a alguns col·lectius, és a dir, el debat sobre quin tipus de societat tindríem amb una Catalunya independent. La resposta és ben simple: els catalans tindrem el model de societat que votem cada quatre anys. Si votem majoritàriament a favor d’una societat oberta i liberal, la tindrem, i si la majoria opta pel socialisme que pretén controlar-ho tot, tindrem socialisme. I si no ens agrada, al cap de quatre anys podrem votar una altra opció.

Torna el franquisme?

Que comparant-lo amb els països del nostre entorn geopolític el sistema democràtic espanyol es va deteriorant és un fet difícilment qüestionable. Tots tenim al cap actuacions governamentals antidemocràtiques que vistes individualment potser ens podrien passar per alt, però que sumades i considerades globalment t’adones que la cosa és més greu del que a primera vista pot semblar. El fet és, però, que la malaltissa pretensió de càstig que han fet pública les autoritats espanyoles no és per xiular un himne o per mostrar determinades banderes —uns fets que, per altra banda, en democràcia tampoc haurien de ser punitius— sinó per no impedir (un club de futbol, una federació esportiva, un grup polític) que un tercer xiuli un himne o mostri una determinada bandera. Els governants espanyols pretenen ara que els organitzadors d’un partit de futbol assumeixin una responsabilitat que no els pertoca i, més important encara, que es facin còmplices de retallar la llibertat d’expressió. Però qualsevol demòcrata sap que aquesta línia vermella no es pot traspassar. Xiular és un dret, i mostrar l’estelada també, digui el que digui el govern de torn. No sóc dels que penso que el govern espanyol del PP sigui franquista, ni molt menys, però constato amb preocupació que les actuacions d’alguns dels seus membres s’assemblen cada dia més a lamentables pràctiques polítiques d’altres èpoques que semblaven definitivament arxivades per la història.

Fractura social o fractura política?

Una de les acusacions de l’unionisme espanyol per intentar fer descarrilar el procés independentista català és que una Catalunya independent crearia una fractura social entre els catalans. Però no per anar repetint una falsedat aquesta passarà a convertir-se en certesa. És una acusació que no se sosté perquè la fractura ja hi és, i no l’ha generat precisament el moviment independentista. Per cert, no és una fractura social sinó una fractura política, com la que hi pot haver a Espanya entre els partidaris dels dos partits que fins ara s’han anat alternant en el govern. Dos partits que, per cert, sobre el tema català pensen exactament el mateix.

A la Catalunya dependent d’Espanya, i especialment en els darrers deu anys a partir del fiasco del nou estatut, s’ha creat una fractura entre els partidaris de no moure res i els que pensen que de continuar per aquest camí reculem clarament. Des de fa uns quants anys l’objectiu de l’unionisme espanyol no només ha consistit en no avançar sinó en remar en direcció contrària. Els últims governs espanyols, tots, només han buscat la recentralització d’Espanya en detriment, especialment, de Catalunya.

I aquí s’hi han d’incloure també els governs socialistes, que sobre aquest assumpte pensen exactament el mateix tot i la carraca del discurs federalista. No entenen ni han entès mai el problema català i, en conseqüència, no hi veuen altre alternativa que intentar recuperar tot el poder possible i deixar Catalunya buida. Buida de decisions, buida de llengua i de cultura, buida d’infraestructures i buida dels recursos fiscals generats pels catalans. És d’esperar que la tan proclamada fractura social anirà de baixa a partir del moment en que se sàpiguen quants defensen la continuïtat i quants defensen el canvi, i es puguin prendre les mesures que toquin per resoldre aquesta llarga fractura política.

L’insult

Qui opta per insultar l’adversari és que ja no disposa d’altres recursos dialèctics per argumentar les seves discrepàncies. Saps que estàs guanyant quan en el transcurs d’una discussió et comencen a insultar. El recurs a l’insult és l’acceptació tàcita de la derrota dialèctica de qui opta per aquesta sortida, potser sense ni tan sols ser-ne conscient. I és que l’opció d’insultar acostuma a estar relacionada amb la poca intel·ligència de qui utilitza aquesta mena de recursos. Et sents insultat pels teus adversaris? Ja estàs guanyant.

Guardiola vs. Fernández

El president Tarradellas tenia raó quan deia que en política es pot fer de tot menys el ridícul. L’entrenador de futbol Pep Guardiola tancarà simbòlicament una llista electoral amb el sí a la independència de Catalunya com a divisa. El ministro espanyol Fernández, que pel que sembla deu treballar de franc, l’ha acusat de pesseter per haver jugat amb la selecció espanyola de futbol no pas per patriotisme sinó per diners. Bé, aquest és el nivell intel·lectual dels nostres adversaris polítics. Mireu, admeto que de patriota no en tinc gaire, però em sembla que, per poc que ens hi esforcem, amb aquest personal com a adversaris ens en podem sortir.

Desdoblaments i estalvi lingüístic

Considero del tot innecessaris els desdoblaments lingüístics del tipus “totes i tots” i similars que d’uns anys ençà s’han anat posant de moda en les nostres comunicacions orals i escrites. Sóc un ferm partidari de l’estalvi lingüístic allà on no resulti necessari complicar-se la vida. Seguint en aquesta línia avui em permeto enllaçar l’article La cançó de l’enfadosa publicat ahir a Vilaweb. L’autora, Carme Junyent, una experta en la matèria, explica i critica aquest fenomen de manera didàctica i entenedora. No cal dir que coincideixo amb el seu punt de vista.

De moment, però, cal deixar constància que els defensors d’evitar el desdoblament sembla que cada dia siguem menys. S’imposen arreu les redundàncies lingüístiques, sovint fregant el ridícul, del tipus “sarrianenques i sarrianencs”, “tots i totes”, “veïnes i veïns”, etc. Va començar l’esquerra però ara aquestes pràctiques s’han anat encomanant a altres col·lectius. I utilitzo expressament el verb encomanar perquè ho associo a una malaltia passatgera d’usos lingüístics.

I com que estic convençut que només es tracta d’una moda passatgera i, per altra banda, lingüistes experts en la matèria ens diuen que no hi ha base tècnica que justifiqui aquestes pràctiques, espero que algun dia s’acabarà imposant el sentit comú. I tot això que uns i altres ens estalviarem. Dit amb tot el respecte pels que discrepen de la meva opinió, com no podria ser d’altra manera, que també podria ser que jo estigués equivocat.

Càrrecs i assessors de confiança

(L’article original en versió paper es va publicar el 10 de juliol de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.712 de La Veu de l'Anoia)

És fàcil d’entendre l’escàndol que s’ha muntat a Barcelona amb els nomenaments a dit, fets tant al partit com al govern municipal, de les parelles dels nous regidors de la llista electoral encapçalada per Ada Colau. En aquest cas no faig gaire diferència entre l’Ajuntament i el partit, i no la faig perquè els diners bàsicament surten del mateix lloc, és a dir, de les nostres butxaques, i perquè tampoc queden gaire clares fins on arriben les competències reals d’uns i altres. En aquest sentit, s’ha dit i no s’ha desmentit que s’han dut a terme negociacions en nom de l’equip de govern amb una persona del partit al capdavant. El fet és que després d’escoltar el discurs purista de Barcelona en Comú resulta contradictori o com a mínim antiestètic veure les opcions laborals que els regidors Colau, Pisarello i Sanz han ofert a les seves parelles només prendre possessió del càrrec.

Sempre he cregut, i sóc conscient que dient això potser no trobaré gaires simpaties, que els càrrecs i assessors de confiança dels dirigents polítics —precisament perquè han de tenir la màxima confiança personal del càrrec electe— haurien de poder ser familiars i amics. Per què no? Donant per descomptat que tinguin la preparació tècnica i política adequada, qui et pot donar més confiança que els teus fills, la teva parella o els teus pares? Ara bé, acceptar aquesta tesi resulta del tot incompatible amb criticar aquestes pràctiques quan les fan els partits polítics de la competència, com han fet repetidament els nous governants de Barcelona. Com diu aquell, o tots moros o tots cristians; l’exigència ètica a la carta, rebaixant-la quan t’afecta a tu, no és gaire defensable.

S’ha d’intentar ser sempre coherent, i això inclou també i molt especialment el món de la política. Però la nova fornada de polítics sorgits del poble, com ells mateixos es defineixen sovint, sembla que comença a deixar una mica de banda la coherència i el fals discurs ètic que predicaven durant la campanya electoral. Si creus, al meu entendre equivocadament, que els familiars no han de formar part dels teus càrrecs de confiança, com és que el primer que fas quan governes és posar els teus familiars en càrrecs de confiança? Com dèiem abans, una mica antiestètic sí que ho és. Criticar determinades pràctiques polítiques només quan les fan els altres i justificar-les quan les fas tu no s’aguanta per enlloc. Seria molt més creïble que diguessin: “mireu, amb aquell discurs ens vam equivocar, demanem disculpes”. Però no ho faran.

Sí a la taxa turística

Ara que els ajuntaments van escassos de diners molts polítics estan descobrint l’anomenada taxa turística, una taxa que, per cert, a Barcelona i a altres poblacions catalanes ja fa temps que es cobra. Dilluns, dirigents municipals de Madrid havien anunciat que l’ajuntament de la capital de l’estat estudiava instaurar aquesta taxa, però l’endemà mateix l’alcaldessa ho va desmentir amb tota rotunditat. Manuela Carmena no va justificar els motius del seu rebuig, però escoltant-la semblava que parlés d’una cosa lletja.

Pagar no agrada a ningú però, dit això, sóc favorable al cobrament de la taxa turística, potser perquè anant pel món l’he hagut de pagar moltes vegades i em semblaria just que, per reciprocitat de tracte, els nostres visitants també la paguessin. Al capdavall els impostos recaptats amb la taxa turística acostumen a ser finalistes i s’utilitzen per promocionar el turisme i altres finalitats directament relacionades amb aquesta activitat.

Els dirigents de les organitzacions patronals relacionades amb el turisme sempre s’han manifestat en contra d’aquesta taxa. S’ha d’entendre que intentin defensar el seu negoci i la seva clientela. Però una cosa és inqüestionable, i és que el turisme genera unes despeses extres a les administracions públiques. Al meu entendre té tot el sentit que aquestes intentin repercutir-ne una part al visitant. I és que si no ho paga el turista ho paguem els que hi vivim tot l’any. I tampoc és això, oi?

Amb rumb incert

A Igualada, amb la celebració de la dinovena edició de l’European Balloon Festival, aquest ha estat el cap de setmana dels globus aerostàtics. Jo també hi era, i tot volant amb el rumb sempre incert del globus he estat pensant en el rumb igualment incert en el que semblen instal·lats els polítics catalans.

Partint de la base que una de les característiques dels globus és que no tenen timó, quan has de volar saps del lloc on surts però resulta difícil preveure el lloc on aterraràs. Tot i això volar amb globus sempre ho he vist com una activitat molt interessant, però aplicar aquest joc incert a la política ho veig bastant irresponsable.

El moviment horitzontal del globus no el domina el pilot sinó que només depèn de la direcció del vent que et vas trobant mentre voles. Això sí, el moviment vertical el pots dominar escalfant o refredant l’aire del globus per fer-lo pujar o baixar en busca dels vents que et siguin favorables als teus interessos. Hi ha, per tant, un cert control.

Els pilots de globus en això hi tenen la mà trencada i acostumen a assolir els seus objectius, encara que accidents tan lamentables com el d'ahir, tot i ser molt poc freqüents tampoc es poden descartar. De fet és la primera vegada en 19 anys d'aquesta competició que a Igualada es produeix una desgràcia com aquesta, i aprofito per expressar el meu sentiment de condol i solidaritat amb les víctimes i familiars.

Ara, els passatgers d’aquest gran globus anomenat Catalunya estem en mans dels polítics i cal esperar d'ells que actuïn amb responsabilitat i en clau de país, i que tot aquest lamentable espectacle preelectoral quedi en una simple anècdota a oblidar. Els accidents fortuïts resulten inevitables però les actuacions irresponsables dels polítics que estem veient aquests dies són imperdonables.

No ho estem fent bé

Siguem realistes i diguem-ho clar, aquest debat sobre com ha de ser la llista unitària independentista o com han de ser les diferents llistes electorals per a les properes eleccions no ens ajuda gens. Aquests dies estem escoltant molts disbarats, també per part de gent que semblava assenyada. Què és això de fer una llista sense polítics? Què és això de reservar la llista a la societat civil? Algú pensa seriosament que una llista encapçalada per un cantant o un entrenador de futbol tindria més vots? És que els polítics no formen part de la societat civil? Amb tota franquesa, aquest debat sembla dissenyat sota mà per persones contràries a la independència, persones que si bé públicament es declaren independentistes en el fons no ho són i volen que el procés acabi fracassant. De llistes electorals no hi entenc gaire però sí lo suficient com per dir que per aquest camí no anem enlloc. I tant de bo estigui equivocat. Oblidem-nos de la llista única sobiranista; que cada partit faci la seva, que això semblava que ja havia quedat clar fa mesos. Em sorprèn que hi hagi qui propugni que el president Mas no s’hauria de presentar a les eleccions, o que no pugui encapçalar una llista. Quin disbarat! Demanaria que qui s’hagi de posar les piles se les posi, i que qui se n’hagi cansat plegui. Si a poc més de dos mesos per a les eleccions encara estem discutint com han de ser les llistes vol dir que les coses no s’estan fent gens bé. Si seguim per aquest camí el procés acabarà fracassant, i la culpa del fracàs només la tindrem nosaltres.

Enquestes

El moviment unionista no ha descobert res de nou, el dictador Franco també era més partidari de fer enquestes que de deixar votar. Algunes enquestes diuen que ara mateix l’opció independentista estaria per sota de l’opció unionista o, si més no, que darrerament l’unionisme ha experimentat un cert creixement mentre que l’independentisme segueix estancat en el quaranta i escaig per cent de suport popular. Aquest suposat augment de les opcions dependentistes s’originaria en la disminució dels que abans no es definien i ara es mostren partidaris de continuar sent espanyols. El discurs espanyol de la por va fent via i sovint tinc la sensació que els independentistes no sabem reaccionar prou bé. Té una certa lògica que la premsa unionista saludi amb satisfacció aquestes enquestes tot i que, per altra banda, tothom sap que el problema de Catalunya no es resoldrà publicant enquestes. Així, la pregunta que molts catalans ens seguim fent és la mateixa que ens fèiem quan l’independentisme anava per davant de l’unionisme en les enquestes: permetrà Espanya que els catalans puguem acabar votant sobre com volem que sigui el nostre futur? Ho dic perquè no m’imagino que ningú amb un mínim de sentit comú pugui creure que acabarem acceptant la substitució d’una votació democràtica per unes enquestes més o menys manipulades; m’atreviria a dir que en major o menor mesura totes les enquestes ho són. La conclusió és que l’exactitud matemàtica dels resultats sorgits de les urnes sempre estarà molt per sobre de les enquestes més ben elaborades.

Ateneuesfera 21

Dijous passat dia 2 catorze persones vam celebrar al restaurant de l’Ateneu l’edició número 21 de l’Ateneuesfera, la primera d’una nova etapa després que l’amic Guillem Carbonell passés el testimoni de l’organització a un nou equip. Es van produir debats interessants sobre molt diversos temes i es van posar sobre la taula algunes  idees i propostes de futur que només el temps ens dirà si s’acaben consolidant. Això sí, vam sortir amb la sensació que, en general, hi ha interès que aquestes trobades tinguin una continuïtat. Així, tenim previst celebrar una nova edició de l’Ateneuesfera abans d’acabar l’any. Mentrestant qualsevol suggeriment de cara a futures edicions serà molt benvingut.

Aquí trobareu una crònica molt més completa i detallada. 

Resposta a Rafael Jorba

(L’article original en versió paper es va publicar el 26 de juny de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.710 de La Veu de l'Anoia)

Del periodista Rafael Jorba només sé que és igualadí, que ha manifestat sovint les seves simpaties polítiques pels socialistes i que, com a no independentista, forma part dels articulistes de La Vanguardia partidaris d’una entesa entre Catalunya i Espanya, que són la majoria. Jorba escriu en aquell diari un cop per setmana, normalment els dissabtes, i fa unes setmanes ens il·lustrava sobre els diversos sistemes electorals que hi ha a Europa. Referint-se a les properes eleccions autonòmiques catalanes, que alguns consideraran plebiscitàries, Jorba es preguntava quin criteri s’utilitzaria per donar com a guanyadora o perdedora l’opció independentista.

La resposta és tan senzilla com òbvia: guanya qui treu més vots i perd qui en treu menys. Ningú discuteix que els referèndums s’han de guanyar per nombre de vots. Per tant, en unes eleccions que alguns consideraran plebiscitàries a causa que l’Estat espanyol impedeix als catalans votar-ho en referèndum, l’opció o suma d’opcions guanyadores serà la que obtingui més vots, és a dir, el cinquanta per cent més un dels vots emesos, i l’opció que no arribi al cinquanta per cent dels vots serà considerada perdedora. Òbviament si hi ha tres llistes independentistes, se n’hauran de sumar els vots.

Convé recordar que la contorsió democràtica de donar categoria de plebiscitàries a unes eleccions que formalment només són autonòmiques ens ve imposada per l’Estat espanyol, que es resisteix a autoritzar que els catalans puguem decidir el nostre futur via referèndum. I encara que el terme eleccions plebiscitàries és inexistent en el nostre ordenament jurídic, Jorba recordarà que a partir de les eleccions municipals de 1931, que, naturalment, tampoc eren plebiscitàries, la monarquia espanyola es va donar per acabada fins que quatre dècades més tard el dictador Franco va decidir reinstaurar-la.

Ara bé, suposem que la suma dels vots independentistes no arriba al requisit mínim del cinquanta per cent més un vot que dèiem abans, però que els diputats independentistes elegits superen els 67 escons i disposen, per tant, de la majoria absoluta del Parlament. En aquest supòsit res ni ningú no podria impedir que el Parlament faci una proclamació d’independència condicionada a una ratificació posterior per mitjà d’un referèndum. I, arribats a aquest punt, m’estalvio de repetir els passos que s’haurien de donar perquè ja els vaig explicar en l’article “Siguem realistes, d’opcions només n’hi ha dues” publicat fa mig any en aquest mateix diari.

El polític no ho sap tot

Produeix vergonya aliena haver d’escoltar massa sovint els disbarats que diuen determinats dirigents polítics quan se’ls posa un micròfon al davant. Hi ha qui pensa, equivocadament, és clar, que el polític professional només pel sol fet de ser-ho ha de saber de tot, que coneix tots els temes, que pot opinar sobre qualsevol assumpte, fins i tot els futbolístics, quan normalment el polític professional no sap massa més que la mitjana de la població que intenta mantenir-se raonablement informada del món que l’envolta.

El fet és, però, que el polític es troba sovint que se li demani el seu parer sobre assumptes que ignora. En aquests casos hi ha diverses maneres de reaccionar: deixar anar quatre vaguetats sense dir res, molt propi del polític professional amb triennis; dir un disbarat que només posa en evidència la seva ignorància, o callar. L’opció més intel·ligent és la tercera. “Què ens pot dir sobre tal tema?” “Miri, ho sento, d’això que em demanen no en sé res i, per tant, no puc opinar”. N’hi ha pocs d’aquests, ja que no tothom està disposat a reconèixer en públic les seves limitacions.

“Tontos y aldeanos”

Méndez de Vigo, el substitut popular de Wert en el govern Rajoy, va titllar de tontos els catalans que volem que Catalunya sigui un país normal i sense més dependències externes que les europees. S’acosten eleccions i Rajoy ha optat per donar una certa continuïtat al lamentable perfil ministerial que ens ha deixat el seu antecessor. De moment el nou ministre ens ha dit tontos, i en dir-ho semblava ben convençut de la seva afirmació.

Carolina Punset, una política ciudadana que molt sovint demostra una supina ignorància sobre molts temes, titlla d’aldeanos els defensors de la nostra llengua. Com que el pensament és lliure i la ment humana molt complexa puc arribar a entendre que ho pensi, però em costa d’acceptar que ho faci en nom d’un partit que se suposa que també hauria d’aspirar a obtenir complicitats polítiques a Catalunya.

Són dos polítics que representen uns partits importants a Espanya però amb una incidència limitada a Catalunya: de 948 ajuntaments només tenen una alcaldia. El fet és que quan veus que la defensa de la sacrosanta unitat d’Espanya (política, de mercat, lingüística, etc.) passa per haver d’escoltar aquesta mena de desqualificacions és quan t’adones que a molts catalans que no les compartim només ens queda una sortida: mirar de marxar com més aviat millor.

El deute grec, la UE i Espanya

Es diu que Grècia corre el risc de deixar de formar part de la Unió Europea. Jo no ho crec, no pel pes que Grècia té a la UE, que és molt petit i en termes econòmics la seva sortida seria perfectament assumible, sinó pel risc que la solució grega s’encomanés a altres països. Ara mateix el problema del deute grec, més que la seva magnitud econòmica és el risc de contagi. Cal dir que Grècia té un deute que no podrà pagar mai, tant és que segueixi formant part de la UE, que marxi per voluntat pròpia o que sigui expulsada. Això ho saben els grecs i ho saben també els seus creditors.

Grècia amb prou feines pot anar pagant una part dels interessos del deute, que en el fons és això el que persegueixen els seus creditors. I, mentrestant, es pot seguir negociant allargar els terminis d’amortització, disminuir la taxa d’interès o considerar una quita. Els creditors només busquen que, si més no sobre el paper, el deute grec segueixi viu i, d’aquesta manera, consolidar la ficció comptable. Si Grècia es declarés en fallida els seus creditors haurien de passar el deute a pèrdues, i és això el que les parts implicades intenten evitar.

Per cert, tot i que Espanya no està tan malament com Grècia, el deute espanyol tampoc es podrà pagar mai. És a dir, deixant al marge les magnituds dels seus deutes, com a plantejament general el problema espanyol és similar al grec, agreujat pel pes superior que l’economia espanyola té a la UE. És per això que quan apareix el president espanyol Rajoy al costat del seu homòleg grec Tsipras amb posat de superioritat i mirada condescendent costa evitar el sentiment de vergonya aliena. Però tampoc s’ha d’excloure que Rajoy actuï així per ignorància.

Quan el discurs només és una gran bandera

Foto: El Mundo

Diumenge, Pedro Sánchez, líder dels socialistes espanyols del PSOE que inclouen els pocs franquiciats catalans que encara operen sota la marca PSC, es va embolicar amb una gran bandera espanyola virtual i va pronunciar un discurs en el que hi destacaven tres paraules repetides moltes vegades: España, españolas, españoles. I això va ser tot. No vaig poder evitar que em vinguessin al cap altres arengues patriòtiques d’èpoques llunyanes. No es parla de la resta del contingut del discurs de Sánchez, si és que hi havia alguna cosa més a destacar, que ho dubto. Això sí, Sánchez ja ha rebut l’aplaudiment de destacats dirigents del Partido Popular, que potser només és això el què buscava. En fi, aquesta és la recepta federalista que se’ns ofereix des de l’oest. Tot plegat gens engrescador; al meu entendre, és clar. Sóc conscient que tenim el país que tenim, però costa d’entendre que aquesta gent a Catalunya encara conservi clientela. En canvi, a partir de les últimes eleccions els seus socis estatals han quedat perfectament retratats a Catalunya: només un alcalde pels populares, i cap pels ciudadanos. Si això no és un divorci clar...

Tot s’acaba sabent

És una petita anècdota però prou significativa del secretisme i manca de transparència de la nostra administració pública. Sense que ningú li ho preguntés un dia el regidor del nostre districte ens ve a dir que els dinou consellers del districte treballen per amor a l’art. Ens ho diu no en petit comitè sinó al saló de plens de Sarrià, davant de cinquanta persones. Així, als assistents a l’acte ens queda la idea que els consellers de districte fan la seva tasca de franc.

Però posteriorment un d’aquests consellers ens fa saber que sí que cobren, i que els emoluments varien segons la dedicació. Preguntat sobre aquesta aparent contradicció en una altra sessió celebrada també al saló de plens, el regidor del districte ens nega haver dit que no cobressin, però que allò no és un sou sinó una mena de dietes d’assistència, com traient tota importància a la despesa. La majoria dels assistents no quedem satisfets amb aquesta resposta.

Finalment descobrim la pàgina web municipal amb les retribucions anuals dels llocs directius de l’administració municipal barcelonina, i ens assabentem que els consellers de districte sobren 35.290 € amb dedicació exclusiva, i la meitat si la dedicació és parcial. Tenint en compte que a Barcelona tenim 188 consellers de districte, un pot calcular que allò que al principi semblava que als barcelonins ens sortia de franc al final resulta ser una despesa gens menyspreable.

24M: d’Igualada a Sarrià passant per Barcelona

(L’article original en versió paper es va publicar el 12 de juny de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.708 de La Veu de l'Anoia)

Com que demà es constitueixen els Ajuntaments avui és un bon dia per comentar els resultats electorals. Tant a Igualada, que també considero la meva ciutat, com a Barcelona i a Sarrià, que són, respectivament, la meva ciutat i el meu poble/barri oficials, el 24 de maig va passar el que ens deien les enquestes. A Igualada va tornar a guanyar Marc Castells, amb més suport que fa quatre anys. Ara disposa de majoria absoluta, i tot i que a Castells potser li agradaria pactar el seu govern amb una altra força política, amb o sense aquest pacte els seus onze regidors li permetran governar amb comoditat per poder concloure la segona part del seu projecte. Sovint es diu que més de vuit anys és corrupció. Dit més suaument, penso que no és recomanable que un alcalde s’estigui més de vuit anys seguits en un Ajuntament i, encara que no recordo que ho hagi dit mai, no trobaria estrany que Castells també fos partidari de la limitació de mandats.

A Barcelona, la meva ciutat oficial, també va passar el que es preveia. Es va produir allò que els politòlegs en diuen un empat tècnic entre les llistes encapçalades, respectivament, per l’actual alcalde, Xavier Trias, i per l’activista social Ada Colau. Però com que un cop fet el recompte de vots l’activista va obtenir un regidor més, això permetrà que Colau passi a ser la primera alcaldessa de la ciutat de Barcelona. I tot i que cal alegrar-se d’un signe de normalitat com aquest, a ningú se li escapa que als barcelonins ens esperen uns anys complicats, entre altres motius perquè algunes de les seves promeses, si més no les que depenen d’altres administracions, Colau no les podrà complir.

Acabaré parlant de Sarrià, el meu poble/barri. Sarrià era un municipi independent fins que l’any 1921 va ser absorbit per Barcelona. Alguns equiparem aquella absorció, antidemocràtica, a una opa hostil, ja que es va tirar endavant amb el posicionament en contra tant del ple de l’ajuntament de Sarrià de l’època com de la majoria dels veïns. Però deixem la història i tornem als resultats electorals. Sarrià és un barri poc partidari dels canvis: les eleccions municipals sempre les guanya CiU. I sempre vol dir que ha estat així en les deu eleccions celebrades en democràcia. Això sí, aquesta vegada el suport electoral a la federació ha minvat una mica i s’ha quedat en només el 43 per cent dels vots. Cal, però, no perdre de vista que, amb uns percentatges similars, tant Rajoy a Espanya com Castells a Igualada disposen d’unes confortables majories absolutes.

I ara què?

Diumenge passat bastants militants d’Unió es van sotmetre voluntàriament a una estranya pregunta del seu líder. Una pregunta que no entenia ningú però que alguns van contestar amb un sí o un no, sense saber tampoc què implicaven exactament les seves respostes. Altres militants d’Unió, potser més coherents, davant d’una pregunta incomprensible van optar per quedar-se a casa i veure-les venir. Sigui com sigui, ara ja tenim els resultats. Un 50,3 per cent dels votants va respondre amb un sí, un sí que alguns han interpretat com un sí a Duran, i uns altres com un no a la independència. Però bé, com que tot això de clar no n’està gens un es pregunta: i ara què?

Com a demòcrates no podem objectar que els que han promogut la pregunta i han defensat el sí com a resposta, amb Duran al capdavant, aparentment han guanyat, i dic aparentment perquè hi han reclamacions en curs pendents de resoldre. Però, naturalment, quan estigui tot aclarit caldrà acceptar el resultat, de la mateixa manera que també s’haurà d’acceptar que la independència de Catalunya es tiri endavant amb un percentatge similar de suport popular, sempre que aquest superi el cinquanta per cent dels vots. Així és gestiona el sistema democràtic, amb unes majories que guanyen i unes minories que perden, de vegades pels pèls.

Ara bé, un cop constatat l’empat tècnic, és a dir, que la militància d’Unió està molt dividida, un es pregunta: i ara què? Duran hauria d’explicar amb tota claredat quina conclusió n’ha tret de tot plegat. I si Duran, amb tota la legitimitat, és contrari a la independència de Catalunya, ho hauria de deixar clar, sense generar nous dubtes. Ara ja no és temps de discutir sobre el dret a decidir, les terceres vies, els federalismes i tot el que ja s’ha discutit. Ara toca, simplement, posicionar-se sobre la independència, tenint en compte quatre realitats que, per mi, són indiscutibles: 1/ que els catalans viuríem millor si Catalunya fos un país independent; 2/ que una Catalunya independent seria un país perfectament viable en el concert internacional; 3/ que Espanya mai permetrà que els catalans puguin decidir democràticament si volen independitzar-se d’Espanya; i 4) que, en conseqüència, el futur de Catalunya només depèn dels catalans.

Aplaudiments poc rumiats

En moments polítics d’alta intensitat demagògica com els que estem vivint aquests dies crida l’atenció el compromís d’abaixar-se el sou per part d’alguns candidats a ocupar càrrecs públics. “Si accedeixo al càrrec cobraré 2.200 euros al mes per 14 pagues, tres vegades menys que el meu antecessor a l’alcaldia”, va assegurar la candidata. Cal dir, d’entrada, que en aquests casos gairebé mai es fa referència a si estan parlant del sou brut, que és el que hauria de ser per tal que el ciutadà pugui valorar l’estalvi real que comportaria la mesura, o al sou net, que normalment és el que tenen al cap quan fan aquesta mena de promeses, ja que, lògicament, el sou net és bastant més baix que el brut.

I tot i que sense referir-s’hi obertament, amb el compromís electoral d’abaixar-se el sou s’hi pot entreveure també un clar retret al seu antecessor, de qui es dóna a entendre que “cobra massa”. L’acusació de “cobrar massa” sense valorar les responsabilitats i característiques específiques del càrrec resulta tan fàcil i demagògica com poc rigorosa. Però hi han persones que escolten aquestes promeses i no són capaces de mirar una mica més enllà de la punta del seu nas. Pensen “que bé, quina humilitat aquesta senyora, es conforma amb un sou normalet, i tot això que ens estalviarem els ciutadans”. I aquesta gent que rumia poc aplaudeix, convençuda, el gest populista de la candidata. Les coses, però, no sempre són com poden semblar a primera vista.

La realitat és tossuda, i tota vegada que la nova alcaldessa de Barcelona no controla la majoria absoluta del consistori, es va fer evident que, degut a la manca de suport d’altres forces polítiques, la mesura de reducció de sous no es podrà aprovar. Però llavors Colau va intentar arreglar-ho dient que, si oficialment no es podia reduir el sou, faria una donació de l’excedent salarial a una ONG, confonent el concepte sou amb les despeses particulars que fas després d’haver-lo cobrat. A veure, com es gasti els seus diners un alcalde no ens hauria d’interessar. El què interessa al ciutadà és saber el cost real de mantenir l’alcalde. Doncs bé, tot indica que el sou de Colau serà el mateix que cobrava Trias i, per tant, d’estalvi pel ciutadà, cap ni un. Conclusió: seria recomanable evitar caure en aquesta mena de demagògies, com potser també ho seria rumiar una mica abans d’aplaudir.

S’acosta l’hora de la veritat

Arxivada definitivament la tercera via, ni que només sigui per manca d’interlocutors vàlids i mínimament creïbles que la defensin des de l’altra banda del taulell, es digui federalisme o com la vulguem anomenar, ara ja només queden dues opcions políticament factibles. Una és la de seguir com fins ara, és a dir, continuar acceptant submisament el dependentisme d’Espanya, amb tot el que això comporta. L’altra passa per fer un pas endavant mitjançant l’articulació d’una Catalunya independent. No cal dir que cadascuna d’aquestes opcions té inconvenients, avantatges i riscos, i només de nosaltres dependrà saber-les valorar acuradament abans d’optar per la que més ens convingui.

Ens apropem, doncs, a l’hora de la veritat, en la que els polítics en particular i els ciutadans en general hauran de deixar de marejar la perdiu i tothom s’haurà de mullar. Aviat ja no valdran excuses ni indefinicions. De fet, alguns pactes municipals que s’estan tancant aquests dies, en clau dependentista uns i independentista uns altres, no deixen de ser un avançament en clau local del gran debat que hi ha instal·lat a Catalunya. Un debat que estrenarà una nova etapa a les properes eleccions catalanes, aquelles que segons les expectatives que uns i altres hi tenen dipositades, uns diuen que només seran autonòmiques mentre que uns altres les consideraran també plebiscitàries.

En aquest context determinats pactes municipals tenen algun sentit. Són, per una banda, els anomenats pactes “en clau de país”, entenent-se en aquest cas que el país és, òbviament, Catalunya. A l’altra extrem tenim els que podríem anomenar “pactes de l’espanyolisme” que, amb petites variacions, són els que estan tancant les franquícies catalanes dels partits d’àmbit estatal (Ciudadanos, PP i PSOE). Són els pactes del dependentisme, tan legítims com qualsevol altre. I encara que personalment no crec que les eleccions municipals s’hagin de plantejar en aquests termes, puc entendre que hi hagi qui té pressa i intenti aprofitar-les en aquest sentit.

La legítima representació de les minories

Aquests dies assistim a les dificultats que experimenten molts ajuntaments i parlaments autonòmics espanyols per conformar majories més o menys estables que permetin la governabilitat. Comencen a aparèixer dirigents polítics i caps de llista “perjudicats” demanant que de cara al futur es consideri la possibilitat d’establir eleccions a dues voltes. Com que estic radicalment en contra d’aquest sistema, a continuació intentaré explicar en quins motius em baso.

Sóc partidari de la màxima representativitat del ciutadà a les institucions polítiques, ajuntaments i parlaments. Això vol dir que sóc contrari al sistema electoral de dues voltes, on a la segona volta només hi participen els dos partits que en la primera han obtingut més vots, quedant eliminades la resta d’opcions polítiques. És evident que la governabilitat és faria més fàcil, però aquesta facilitat aniria en detriment de la legítima representativitat política de molts ciutadans que, al meu entendre, hauria de ser absolutament prioritària.

El fet és que, amb el sistema de dues voltes, la primera opció de vot d’un percentatge molt important d’electors es queda sense representació política a les institucions, ja que a la segona volta obligues aquests votants a triar entre els dos partits que la disputaran, prescindint del vot pel que han optat a la primera volta. Podríem dir que la primera volta electoral és la del vot que realment desitges, mentre que la segona seria el mal menor entre dos partits que no t’acaben de fer el pes.

Estic en contra també de la norma que exigeix obtenir una mínima representació en vots —per exemple, el cinc per cent— per poder accedir a ser regidor o diputat. Si un partit es presenta a les eleccions d’un parlament de, posem per cas, 150 escons, i obté un dos per cent del vots, per què li hem de negar la quota dels tres diputats que li tocarien? Seguint amb el mateix exemple, per què hem de negar al dos per cent dels electors estar degudament representats pels diputats que matemàticament els correspondrien?

Argumentar que si a les institucions hi han menys partits representats la governabilitat esdevé més fàcil, sense deixar de ser cert no justifica el cost de la manca de representativitat de molts ciutadans, els quals es queden políticament orfes a les institucions. Exagerant la pràctica de dificultar l’accés dels "partits petits" a les institucions polítiques arribaríem al sistema de partit únic, amb una representativitat baixa i una governabilitat màxima. A més d’un segur que li agradaria, no és cap secret que la democràcia no és del gust de tothom.

No faig cap referència als consells comarcals i les diputacions perquè no són organismes d’elecció directa pels ciutadans. Per altra banda, els lectors habituals d’aquest blog ja saben que, si per mi fos, aquestes són institucions absolutament prescindibles, i es podrien eliminar avui mateix mitjançant la cessió de les seves actuals competències als ajuntaments i a la Generalitat.

Si jo fos d’Unió

Foto: El Periódico

Hi ha qui defineix Unió com el soci de Convergència a la federació CiU, i ens ho pinten com si CiU fos una empresa normal amb dos socis normals. A mi, però, no m’agrada utilitzar eufemismes que només serveixen per despistar el personal. Així, quan dic Unió m’estic referint al negoci d’en Duran. Negoci en el sentit més ampli de la paraula. Després de més de tres dècades de lideratge unipersonal ininterromput, aparentment sense fissures, se’m fa molt difícil d’imaginar una Unió sense Duran, i ja no diguem sense la crossa imprescindible de Convergència. Però la força real d’aquest partit només es podrà avaluar el dia que Unió i Convergència es presentin per separat a unes eleccions. Les últimes eleccions europees, amb poca incidència en la política local, haguessin estat una bona oportunitat per fer l’experiment, però no es va voler aprofitar.

Espadaler ens va voler fer creure que la pregunta que es perpetrarà a la militància d’Unió l’havia redactat ell. Què més voldria el conseller que ser capaç de parir un monument a l’ambigüitat com aquest! Aquesta extravagància fosca i rebuscada que el politburó d’Unió sotmetrà a la seva soferta militància només pot ser obra d’en Duran, com gairebé tot el que passa a Unió. I tot i que prèviament Espadaler també ens havia assegurat que la pregunta seria concisa i clara, finalment han presentat un xurro que no s’entén ni fent un gran esforç de comprensió, i poc assegurar que l’he fet.

Encara que de motius per a la discrepància segur que els en sobren, l’oposició interna a Duran es manté en silenci. Això sí, per cobrir l’expedient de la diversitat de tant en tant es produeix un esternut sorollós. Com l’esternut de Castellà (a la foto, amb Duran) de l’altre dia quan va dir que ell votaria no a la pregunta. Però algú sap què comporta votar no? O votar sí? Duran sí que ho sap: no comporta res. Ni aquesta pregunta ni la resposta guanyadora tindran cap utilitat per resoldre un problema real que els catalans tenim sobre la taula: el futur de Catalunya. Com s’interpretarà la resposta guanyadora de la militància d’Unió? És molt senzill, s’interpretarà com la vulgui interpretar Duran. Però, amb independència de quina sigui la resposta, el que és segur és que Duran no l’interpretarà mai en clau de voluntat independentista.

Si jo fos militant d’Unió avui mateix em donaria de baixa del partit. I és que tota paciència té un límit, fins i tot té un límit la paciència dels soferts militants d’Unió. Duran només vol guanyar temps, i si ens fixem en els seus interessos personals no va pas desencaminat; fins ara li ha sortit la mar de bé. Però aquesta vegada hi ha un factor que Duran sembla ignorar, i és que els partidaris de deixar enrere l’actual dependència d’Espanya votaran a favor de la independència de Catalunya, siguin quines siguin les orientacions del seu líder. I això serà així al marge de la consulta, que passarà a la història com un episodi surrealista que només té com a objectiu seguir marejant la perdiu del dependentisme. I que no se’m mal interpreti, no li nego a Duran el dret legítim a defensar el seu hortet, però espero que també s'admeti el meu dret a explicar-ho.

La credibilitat d’Internet

(L’article original en versió paper es va publicar el 29 de maig de 2015 a la pàg. 7 del núm. 1.706 de La Veu de l'Anoia)

Segur que més d’una vegada heu sentit aquestes preguntes: Quina credibilitat té la premsa digital? Quina credibilitat té Twitter? Quina credibilitat tenen les xarxes socials? I podríem continuar així fins a arribar a la pregunta que les englobaria totes: quina credibilitat té Internet? Tot això sense perdre de vista que l’objectiu de molts que fan aquesta mena de preguntes, un objectiu no sempre confessat, és intentar desacreditar l’objecte de la pregunta, és a dir, la premsa digital, Twitter i altres xarxes socials en suport digital. Hi ha qui es dedica a desacreditar tot el que faci olor mínimament d’Internet, però vull pensar que ho fan més per ignorància que per mala fe.

Estic pensant en un perfil de persones que fan aquesta mena de preguntes que se suposa que haurien d’estar al dia, com ara antropòlegs, periodistes, politòlegs, sociòlegs, etc. I no s’ho pregunten només privadament sinó que gosen preguntar-ho en públic, i encara millor si tenen un micròfon mediàtic al davant. Acostumen a utilitzar aquell to prepotent de suficiència de qui es pensa que ja ho sap tot, i no s’adonen que fent aquestes preguntes no fan altra cosa que deixar en evidència la seva ignorància. S’han quedat aturats al segle XX i no han evolucionat, però no en són conscients.

Tampoc pretenc generalitzar. Aquesta mena de plantejaments són més habituals en persones que ja han superat una certa edat, i que no han volgut o no han pogut posar-se al dia. Són persones que encara es resisteixen a acceptar que Internet va arribar per quedar-se, i que a partir de la seva implantació el món ha canviat. Més greu és que massa sovint també hem de sentir aquesta mena de preguntes per boca de responsables de mitjans d’informació, i avui faré bondat i no posaré cap exemple proper que ara mateix potser alguns tenim al cap.

Desmuntar aquesta mena de plantejaments és tan senzill com fer-se les mateixes preguntes però referides als mitjans de comunicació diguem-ne tradicionals: els diaris de paper, la televisió, la ràdio, etc. En aquests casos, quina seria la resposta correcta? La resposta correcta seria “depèn”. Convindrem que a la premsa de paper, la tele, la ràdio, etc., hi ha de tot, és a dir, escombraries i continguts de qualitat, tot barrejat. Doncs a Internet passa més o menys el mateix, hi ha de tot. Només es tracta de saber triar i separar el gra de la palla. Exactament igual que quan abans anàvem al quiosc de diaris —encara en queda algun d’obert!— i havíem de triar quin diari o revista compràvem.

La rebequeria d’Andrea Levy

Andrea Levy és una diputada de la franquícia catalana del Partido Popular. Quan vol és simpàtica i intel·ligent, de lo milloret i més presentable que a Catalunya tenen els populares. Però fins i tot els millors un dia rellisquen, potser perquè la nit anterior han dormit malament, o perquè han tingut un disgust familiar, o per qualsevol altre motiu. O tal vegada perquè encara no han digerit els resultats electorals de fa deu dies. A Barcelona ciutat han passat de 9 a 3 regidors, i a Catalunya encara els ha anat molt pitjor; sembla ser que pels propers quatre anys només tenen garantit l’alcalde de Pontons. No és com per tirar coets, la veritat sigui dita. El fet és que les diputades són humanes i també poden tenir un mal dia, com el pot tenir tothom.

Ahir Andrea Levy feia de tertuliana política a can Basté (RAC1), en representació de la quota pepera. Sí, sí, parlem clar, quota política del Partido Popular. Què en traiem de negar l’evidència? Els grups de comunicació, també el Grupo Godó, imposen peatges polítics com, en aquest cas, el de donar altaveu a opcions polítiques dependentistes. El fet és que ahir un altre tertulià, Xavier Sala i Martin, la va provocar. O, si més no, Levy es va agafar una intervenció seva com una provocació greu.

En què va consistir la provocació? Sala i Martin va preguntar a Levy si era militant del Partido Popular, és a dir, una pura obvietat. Només això, no va anar més enllà. Levy es va prendre la pregunta com una gran ofensa, com si el fet de militar en un partit li comportés utilitzar determinades argumentacions. I doncs, és clar que la militància comporta acceptar una determinada línia argumental! No ens enganyem, militar en un partit és cedir una part de la teva llibertat. El fet és que Levy va fer una rebequeria i va abandonar la tertúlia. I això va ser tot. Però d’aquest incident aviat ja no se’n parlarà, i és que la provocació simpàtica d’un economista independentista i una rebequeria de nena petita no donen per més.

La pretesa superioritat moral dels comunistes

El comunisme, és dreta o és esquerra, és progressista o és conservador? Això no és una provocació, no és una boutade; són preguntes que aquests dies, després de les eleccions municipals, resulten molt pertinents. Durant anys s’ha intentat associar l’esquerra en general, i el comunisme en particular, amb una pretesa superioritat moral. Podríem fer un plantejament similar sobre el concepte progressisme, un terme que com a mínim és ambigu, i que alguns encara associen exclusivament amb l’esquerra, com si en tinguessin el monopoli. La meva impressió no és pas aquesta, i només em baso en el què he vist. Per saber què passa al món no n’hi ha prou amb llegir grans teories, que el paper ho aguanta tot; també s’ha de viatjar i observar sobre el terreny. I com que per la meva feina he viatjat bastant ho he pogut veure amb els meus propis ulls.

He hagut de tractar professionalment amb alts funcionaris comunistes d’Amèrica (Cuba), d’Àsia (Xina) i de l’antiga Europa de l’Est (URSS, etc.). Els he tingut d’interlocutors i amb ells he tancat transaccions comercials, bàsicament de matèries primes. Parlo de l’època, gairebé feliçment superada, on en quasi tots els paradisos comunistes només hi havia un interlocutor comercial, l’estat. Així, si volies comprar pells a la Xina, per exemple, el venedor era sempre l’empresa estatal China National Native Produce and Animal By-Products Import and Export Corporation, amb delegacions a diverses províncies, i totes amb una dependència directa de les oficines centrals de Pequin. I, per sobre de tot, sempre hi havia la tutela absoluta del partit únic, el Partit Comunista de la Xina, que fixava els preus i les condicions comercials, i nomenava i destituïa directors. Ara la Xina ha canviat i, encara que políticament mantenen el sistema de partit únic, la majoria de les empreses ja són privades. En relativament pocs anys la Xina s’ha convertit en el país més capitalista del món, havent adoptat també, des del comunisme oficial, tots els defectes del capitalisme.

Tot i que abans de la caiguda del Mur de Berlín alguns defensaven que el comunisme era la màxima expressió del progressisme, no m’he trobat mai enlloc persones més conservadores que els alts funcionaris del Mincex cubà (Ministerio de Comercio Exterior). O que els alts dirigents soviètics de l’empresa estatal Sojuzpushnina a l’època de l’antiga URSS. Uns personatges que, des del seu comunisme oficial, sovint també demostraven la seva particular apetència monetària quan et suggerien el pagament discret de determinades comissions per agilitzar el tancament del negoci. Mitjançant aquest mètode, a l’Europa de l’Est dels anys 70 i 80 del segle passat alts funcionaris comunistes van acumular veritables fortunes. I com que per la seva experiència d’anys coneixien perfectament el negoci, molts es van acabar convertint en els nous propietaris de les empreses estatals privatitzades, sovint pagant només un ruble simbòlic a l’estat. Això explica l’origen de moltes de les grans fortunes russes d’avui en dia. Ho podríem resumir així: el comunisme com a fabricant de milionaris.

Si hagués de valorar la pretesa superioritat moral d’aquells personatges de les elits comunistes diria que no anava massa més enllà de la superioritat moral dels capitalistes diguem-ne sense ànima social; és a dir, més aviat poca. Nego, per tant, la superioritat moral dels comunistes com a tals, i és que la superioritat moral acostuma a anar lligada a la persona i no a una determinada ideologia. Evidentment això que comento avui no té res a veure amb els militants comunistes del PSUC durant el franquisme. No he sigut mai comunista però al PSUC hi tenia bons amics i, a la meva manera i des de les antípodes polítiques, admirava la seva aparent fortalesa ideològica. Alguns les van passar de tots colors i van acabar a la presó només pel fet de defensar unes determinades idees polítiques. El fet és, però, que el comunisme teòric defensat des d’un país capitalista com el nostre no té res a veure amb el comunisme real implantat manu militari i encara vigent en alguns d’aquells paradisos. Això ho aprens en el primer viatge.

Trias ha perdut, però Colau també

Foto: elcritic.cat

Si la llista de Colau hagués assolit els 21 regidors necessaris per a governar amb comoditat no seria exagerat afirmar que diumenge va guanyar Colau. Però no és el cas. Colau ha perdut tres regidors respecte els que tenia Trias. L’oposició municipal de dretes i d’esquerres s’ha passat quatre anys dient que Trias governava a precari, i que si naps i que si cols. I era veritat: Trias sempre ha necessitat pactar per obtenir els vots que li mancaven fins a assolir la majoria de 21.

Però si Trias ha governat a precari, Colau encara ho tindrà pitjor. Al capdavall, Colau ha tret tres regidors menys (11) que els que ha tingut Trias (14) durant els darrers quatre anys. A Trias només li mancaven set regidors per la majoria absoluta; a Colau n’hi mancaran deu. Així que potser no cal tirar tants coets. Està bé una mica de celebració amb cava unionista Freixenet per entretenir el personal que l’ha votat, però sense perdre de vista que la complicada matemàtica electoral serà vigent durant tot el mandat de Colau.

Ara ens podríem preguntar per les causes de la derrota electoral de Trias. Al meu entendre Trias ha perdut, en molt bona mesura, per culpa seva i també de la prepotència d’alguns membres del seu equip. El tema dels dos guàrdies urbans condemnats per la mort d’un empresari no l’han gestionat gens bé, i l’assumpte de Can Vies, tampoc. Trias i el seu equip han intentat sortir-se’n sense costos, i això és impossible. Si governes has d’assumir els costos, i Trias no els ha volgut assumir.

Un comentari final en clau de barri. Els incompliments electorals tenen els seus costos, i el no retorn a Sarrià del Monestir de Pedralbes també ha ajudat a la derrota de Trias. A Sarrià, Trias ha perdut part d'un suport electoral que fins ara semblava gairebé blindat. L’equip de govern sortint no podrà dir que des de Sarrià no els hem avisat repetidament que això podria passar, però la reacció del govern va passar per dues etapes: primer ens van enredar, i després ens van menystenir. Derrota, per tant, merescuda.

Portes giratòries

Foto: El País

Agafant el sentit més ampli del mot taulell, l’expressió portes giratòries s’aplica a determinats moviments estratègics que fan alguns personatges quan passen d’una banda a l’altra del taulell. En menys de dos anys, 22 mesos per ser més precisos, la senyora vestida de verd passarà molt aviat de ser detinguda per la policia a alcaldessa de la ciutat de Barcelona. A partir d’ara, quan Ada Colau surti del seu despatx de la plaça de Sant Jaume (suposant que el mantingui en la seva actual ubicació, que també podria ser que el traslladés a Nou Barris), la policia no només no la detindrà sinó que se li quadrarà, es posarà a les seves ordres i l’acompanyarà a tot arreu per protegir-la dels manifestants inoportuns, potser també dels que fins fa quatre dies eren els seus, quan vegin que Colau no pot complir els seus compromisos electorals i surtin al carrer a protestar. Poc s’ho pensava la futura alcaldessa de Barcelona quan va ser detinguda per la mateixa policia que ara la protegirà!

El dia de la matemàtica creativa

El dia després de les eleccions els dirigents polítics sempre ens transmeten aquella musiqueta tan pesada que diu que les han guanyat els seus. Aquesta pràctica és tan estesa que fins i tot pretenen haver guanyat els partits que tothom veu que han perdut estrepitosament. I com que la victòria se l’atribueixen tots un podria concloure, equivocadament, és clar, que tots han guanyat, quan no cal ser un expert per saber que perquè hi hagin uns guanyadors hi han d’haver, necessàriament, uns perdedors.

Però el fet és que el dia després sempre apareixen els dirigents polítics disposats a explicar les mentides piadoses que la seva parròquia política està disposada a empassar-se, i alguns fins i tot simulen que se les creuen. El dia després de les eleccions el podríem perfectament anomenar el dia de la matemàtica creativa, que vol dir que partint de determinades dades reals es poden forçar tota mena de lectures tan interessades com políticament allunyades de la realitat.

Hi haurà qui partint dels càlculs globals proclamarà guanyador un partit en funció del total de vots obtinguts a l’estat. Hi haurà també qui comptarà el número de municipis on ha guanyat el seu partit, passant per la variant dels que sumaran els habitants d’aquests municipis on han guanyat els seus. No cal dir que els partits sempre s’agafen a les dades que més els beneficiïn, o que menys els perjudiquin. La matemàtica creativa dóna molt joc.

I és que a ningú se li escapa que el dia després l’objectiu dels dirigents polítics és trobar ràtios que siguin positives pels seus interessos. I per més malament que t’hagin anat les coses sempre acabes trobant aquesta ràtio: calculant-ho per províncies, per comarques, per ajuntaments de més de 20.000 habitants, o de més de 150.000, per capitals (de província o de comarca), comparant-t’ho amb els resultats obtinguts fa quatre anys, etc. La casuística de l’autoengany postelectoral és molt rica.

Però en unes eleccions municipals es vota molt més la persona que el partit, un fenomen que s’accentua a mesura que el municipi és més petit. Per tant, la meva conclusió és que, com a mínim a nivell global, cap partit polític es pot atribuir en exclusiva el monopoli de la victòria. Un exemple ens ajudarà a entendre-ho millor: l’alcalde comunista Antoni Farrés (e.p.d.) sempre guanyava les eleccions municipals de Sabadell, i és que a les municipals a Farrés el votaven fins i tot els empresaris i la gent d’ordre que a la resta d’eleccions optaven, òbviament, pels partits de la dreta.

***

Resultats de Barcelona: Ada Colau ha guanyat les eleccions, per la mínima però les ha guanyat. Tot i que estic decebut amb aquesta victòria del populisme més tronat a la meva ciutat, els barcelonins han decidit lliurement emprendre una perillosa aventura i, òbviament, la voluntat popular s'ha de respectar. Ara ens esperen quatre anys molt complicats, però així és la democràcia. Espanya en general i l'unionisme dependentista en particular segur que també estaran encantats. Felicitats i molta sort, alcaldessa Colau!

Què no voldria que passés diumenge a Barcelona?

Avui centraré la meva reflexió política en les eleccions municipals de la ciutat de Barcelona. Intueixo que els lectors habituals d’El radar de Sarrià poden deduir sense massa esforç quin és el pensament polític del seu autor. Així, com que ja m’he definit sovint per mitjà dels més de mil sis-cents articles publicats fins ara, no crec pas que avui sigui necessari tornar-ho a fer. I tot i que sempre estic obert a considerar noves propostes polítiques, vinguin d’on vinguin, el fet és que sóc com sóc i penso el què penso. I encara que davant d’unes eleccions no tinc per costum dir què votaré, i ara no veig cap motiu per fer una excepció, amb els meus articles com a mínim queda bastant clar allò que, amb tota seguretat, no he votat fins ara ni votaré diumenge.

Centrant-me, doncs, en la meva ciutat, quines són les dues coses que no voldria que passessin diumenge? La primera, que guanyés la llista multimarca encapçalada per Ada Colau. I no ho dic especialment per ella, que ja he comentat anteriorment que com a líder de la PAH ha fet algunes coses interessants, sinó especialment per la gent que l’envolta i el discurs canviant i massa sovint contradictori que els seus socis ens transmeten. La segona cosa que no voldria que passes, i sóc conscient que això potser no es decidirà el mateix diumenge sinó uns dies més tard, és que, guanyant o no les eleccions, Ada Colau acabés sent l’alcaldessa de Barcelona. Tot i que el meu nas em diu que diumenge la llista més votada no serà la de Colau, és bo recordar que mentre no es modifiqui la llei res obliga a que hagi de governar la llista que tingui més regidors. D’exemples de pactes de govern de perdedors en tenim a cabassos, ben propers en el temps i de tots els colors polítics.

Intentaré argumentar perquè no m’agradaria que Colau acabés sent la meva alcaldessa tan sols recordant alguns dels seus companys de viatge. Així, darrere de Colau hi ha Podemos, i hi han també els federalistes d’Iniciativa, que diuen que són els que paguen la festa. Per cert, la paguen no amb diners caiguts del cel sinó mitjançant els crèdits obtinguts dels que ells anomenen bancs de la casta. Què puc dir de Podemos i del seu líder màxim? Fins ara ja he pogut constatar dues coses. D’una banda, un discurs econòmic, social i polític massa canviant (abans d’ahir deia blanc, avui vermell, i demà passat ja es veurà). De l’altra, que ha passat d’un suport inicial al dret a decidir dels catalans sobre el futur de Catalunya que, venint d’un partit espanyol, em va semblar il·lusionant i força engrescador, al dependentisme imposat, gris i decebedor que ens predica ara. Aquell discurs inicial de Pablo Iglesias s’ha anat matisant, és a fir, aigualint, fins que ja no s’amaguen de dir que el seu projecte d’Espanya passa per que Catalunya, inexorablement, segueixi lligada a Espanya, sigui quina sigui la voluntat dels catalans. Colau i Herrera no l’han contradit, i jo no tinc vocació de màrtir.

Dictadors amb cobertura democràtica

Foto: ccma.cat

No n’hi ha prou amb organitzar eleccions cada quatre anys perquè un país pugui ser considerat una democràcia amb tots els ets i uts. Avui en dia d'eleccions se'n fan gairebé a tot arreu, des de les dictadures més perverses fins a les democràcies més consolidades. El nicaragüenc Daniel Ortega, per exemple, un revolucionari que s’emmirallava en Fidel Castro, era un exemple per a moltes persones d’esquerres. Però poc després de guanyar les eleccions va arribar aquell fenomen tan lleig conegut com la piñata sandinista, i aquells governants tant d’esquerres i tan admirats per alguns van acabar sent tan lladres i corruptes com els d’altres règims dictatorials de la zona, d'esquerres i de dretes. Nicaragua seria, doncs, un bon exemple de democràcia formal sobre el paper, però amb tants episodis dictatorials que, els efectes pràctics, s’assembla més a una dictadura que a una democràcia.

Tenim dues proves del cotó per saber si un país és una dictadura. Un fet que ja ens ha de posar en alerta màxima és quan el governant de torn intenta modificar la constitució del seu país amb l’objectiu que se li permeti superar el màxim establert de dos mandats seguits, per tal de perpetuar-se en el poder. Això està passant ara mateix a la Nicaragua post-sandinista. Per cert, en aquest aspecte nosaltres tampoc estem en situació de donar lliçons a ningú ja que legislar sobre la limitació de mandats és, a casa nostra, una de les moltes assignatures pendents que tenim. L’altra prova del cotó és veure si hi ha llibertat de premsa. Cal observar si el govern i/o els jutges, sovint actuant a l’uníson, es dediquen a empresonar editors de diaris i periodistes molestos, a tancar diaris incòmodes al govern o a impedir-ne la seva circulació. Una eina molt utilitzada és el control del comerç del paper i de la seva disponibilitat al mercat; a ningú se li escapa que sense paper no hi ha diaris. D’això en saben molt els governants veneçolans, una altra dictadura amb façana democràtica.

A Espanya, de dictadors, en potència i en plena activitat, també en patim alguns, però en aquesta banda de l’Atlàntic actuen d’una forma més sibil·lina. Així, en comptes de controlar el comerç del paper aquí tenim un ministre de pensament franquista que intenta que el Vaticà faci callar a unes monges que de vegades surten per la tele, perquè les seves intervencions li resulten incòmodes. És el mateix ministre que mitjançant la policia i la fiscalia intoxica diaris perquè publiquin notícies falses, amb l’objectiu de perjudicar polítics catalans que no pensen com ell. En fi, la llista de disbarats antidemocràtics d’aquest personatge seria inacabable. Ara bé, el president Rajoy també hi deu tenir alguna cosa a veure, perquè en comptes d’enviar-li el motorista amb la carta de cessament es gira cap a una altra banda i fa com si no veiés res. Uns i altres són dictadors amb cobertura democràtica. I avui, expressament, gairebé no parlaré d’un tal Wert perquè he sentit a dir que aviat l’enviaran a Paris d’ambaixador, i això vol dir que aviat deixarà de generar més conflictes lingüístics artificials. Esperem que el seu successor sigui una mica més presentable.

Unes eleccions en clau exclusivament local

No hem de caure en la trampa que, potser sense haver-hi rumiat gaire, alguns ens estan preparant, segurament sense ser-ne conscients. Així, les eleccions de diumenge que ve s’han d’agafar en clau exclusivament local. Diumenge només es decidirà quines persones governaran els nostres municipis durant els propers quatre anys. Són unes eleccions molt importants perquè es decideixen els governants que tenen més proximitat amb el ciutadà, és a dir, els regidors i, de retruc, els alcaldes. Són les persones que et trobes sovint per carrer, les que t’han d’arreglar la vorera, canviar la làmpada fosa del fanal que tens al davant de casa, decidir quins dies s’escombrarà el carrer i a quina hora et passaran a recollir les escombraries. La candidata de la foto, per exemple, que per les sigles no cal dir que és independentista, sap que diumenge no es decidirà el futur de Catalunya sinó només qui governarà Esparreguera.

Fer una lectura que vagi més enllà de l’àmbit estrictament municipal, fer una lectura en clau de país, o en clau sobiranista, al meu entendre és un error. Però encara aniré una mica més enllà. Si en clau de país no acabés sortint allò que alguns voldrien que sortís, més d’un s’haurà de menjar amb patates la seva pretensió de fer-ne una lectura en clau més àmplia que la municipal. A partir de diumenge al vespre ho veurem. Ara bé, dit això dic també que si el còmput en clau de país no sortís favorable al sobiranisme, els primers que s’apuntarien a fer-ne una lectura en clau dependentista o unionista serien els contraris a la independència. Personalment espero que no passi, però també tindria la seva gràcia veure els dirigents dels partits espanyolistes fent la lectura en clau de país que ara mateix són els primers en reivindicar que no s’ha de fer.

Salari mínim

(L’article original en versió paper es va publicar el 8 de maig de 2015 a la pàg. 3 del núm. 1.703 de La Veu de l'Anoia)

Si un treballador és bo i tant ell com l’empresa en són conscients, no té sentit parlar de salari mínim. En aquests casos l’empresa ha de tenir clar que a un treballador així no se l’ha de deixar escapar a la competència; si més no, s’ha d’evitar que marxi per motius salarials. En un cas així resulta irrellevant si el salari mínim fixat pel govern és d’un import correcte, baix o molt baix, que de tot hi ha segons quins països considerem; ara bé, el salari mínim no acostuma a ser alt enlloc. Però davant d’un interès mutu, empresa i treballador segur que es posen d’acord per convenir un salari que resulti atractiu i motivador.

És evident que en aquest exemple s’exclouen les relacions laborals que es donen entre les diferents administracions públiques i els seus treballadors, siguin funcionaris o no. Dissortadament, aquest és un món on els conceptes competitivitat, lliure competència i, sobretot, el gran objectiu de la satisfacció del client, no tenen el pes que necessàriament han de tenir a l’empresa privada. Amb les excepcions que calguin, que segur que n’hi ha alguna.

A Espanya —i a Catalunya mentre en formem part també—, el salari mínim fixat per l’any 2015 és de 21,62 €/dia, o 648,60 €/mes per 14 pagues/any. Però com que no totes les empreses i sectors d’activitat tenen establert el mateix nombre d’hores/any que s’han de treballar, aquí es fa difícil establir quin és el salari mínim per hora treballada, com passa a altres països. A Alemanya, per exemple, on el salari mínim fins ara no existia, aquest any s’ha fixat per llei: 8,50 €/hora.

Als Estats Units tenen establert a escala federal un salari mínim de 7,25 $/hora (6,47 €), però a partir d’aquest import et trobes amb excepcions. A Seattle, per exemple, el salari mínim és de 15 $ (13,39 €), mentre que a la ciutat de Nova York és de 8,25 $ (7,37 €). El president Obama, que ja no s’hi juga la reelecció perquè no es pot tornar a presentar, ara dóna suport a un moviment popular que reclama que, a escala federal, el salari mínim s’augmenti fins a 9 $/hora (8,04 €). El seu gest arriba, però, un pèl tard.

Sense entrar en el debat de si el salari mínim fixat per llei permet viure dignament, sembla correcte que hi sigui. Ara bé, el que no em sembla defensable és que en empreses que tenen un altíssim nivell de beneficis la retribució del treballador es fixi d’acord amb el salari mínim. Així, no em semblaria gens forassenyat que, a partir d’un determinat nivell de beneficis, el treballador també n’hagués de sortir beneficiat.

Què és Espanya?

De vegades em trobo amb gent que em pregunta coses molt curioses, i estranyes. L’altre dia em van preguntar què era Espanya, i aquesta va ser la meva resposta:

Us ho diré amb poques paraules: Espanya és, per a mi, un passaport i un recaptador d’impostos. I una gran nosa. Això és Espanya.

No sé si els vaig convèncer, diria que no. Potser no s’esperaven aquesta mena de resposta. Potser encara hi estant rumiant. O potser al cap d’un minut ja no recordaven la meva resposta provocadora a la seva pregunta igualment provocadora. Ves a saber!

Gran lliçó política dels britànics

Dijous passat es van celebrar eleccions al Regne Unit, i divendres al matí, menys de 24 hores després del tancament dels col·legis electorals, els líders polítics que havien fracassat a les urnes ja havien presentat la seva dimissió. Això és un signe de gran responsabilitat i de maduresa política. Han fracassat i pleguen, sense excuses puerils. Allà és la cosa més normal. Aquí, en canvi, lo habitual és no acceptar la derrota. Aquí el perdedor sempre busca excuses de mal pagador. Aquí tenim la tendència de buscar altres culpables sota les pedres, amb unes justificacions que massa sovint excedeixen el límit de la frontera de l’extravagància. No cal dir que la meva enveja dels britànics està més que justificada.

Convé no perdre de vista, però, el peculiar sistema electoral del Regne Unit, on parlar de victòries i derrotes segurament és esquematitzar-ho massa. En termes d’escons és evident que es pot fer aquesta lectura: els conservadors disposen ara del 51 per cent dels escons de Westminster, però els han obtingut amb un suport electoral de només el 37 per cent dels vots. Així, els conservadors gaudeixen ara al seu parlament d’una representació extra del 38 per cent. O dit en altres paraules, amb circumscripció única i el càlcul d’una persona un vot, els conservadors ara només tindrien 240 escons i no els 331 que el sistema els atribueix.

És tan cert que dijous els tories van guanyar clarament les eleccions com que només disposen del suport de poc més d’un terç dels votants, i és d’esperar que a l’hora de legislar tindran en compte també el 63 per cent dels britànics que dijous van optar per donar el vot a altres opcions polítiques. És el que alguns anomenen amb encert la generositat del guanyador.

El discurs de l’odi d’una comunista gironina

A la ciutat de Girona Marina Pibernat ocupa el quart lloc de la llista electoral beneïda pel tàndem format per Ada Colau i Pablo Iglesias. Més ben dit, l’ocupava fins divendres, perquè dissabte els seus la van fer plegar, amb el que es confirma que al politburó d’Iniciativa encara hi queda algú amb una mica de sentit comú. Un chapeau! per aquest algú, i sobretot que no s’oblidi d’ordenar que l’últim que abandoni el vaixell d’Iniciativa no es deixi la llum encesa.

Per a qui no segueixi de prop la campanya de les municipals, estem parlant de les llistes electorals que paguen els comunistes —amb diner públic, és clar, com fan tots els partits—, i de les que, en aquest cas, se n’aprofiten uns nouvinguts a la política els quals ocupen els primers llocs de la llista. I és que Colau i companyia, com que encara no han tocat poder, no disposen dels recursos públics necessaris per pagar-se aquesta festa electoral.

Els fets que comento avui van tenir lloc divendres al vespre a Barcelona, durant un debat electoral que va tenir lloc al Casino l’Aliança del Poble Nou i que va ser retransmès per la cadena pública BTV. Un debat al que no vaig assistir tot i que vaig ser convidat a participar-hi des d’una mena de fila zero reservada a deu blogaires i tuitaires, segons em van explicar els de BTV el dia abans.

La candidata comunista Marina Pibernat comentava el debat en directe via Twitter. Ignoro si ho feia des del lloc dels fets o des de fora, però això és irrellevant. Pibernat és molt jove i se li nota la seva poca experiència en aquestes coses, és a dir, en les coses de l’educació i en les normes mínimes de convivència. Així, els dits que utilitza per fer anar el teclat se li escalfen amb excessiva facilitat, ignorant aquell consell tan sensat que diu que abans de piular segons què s’ha de comptar fins a trenta-tres.

Per no estendre’m només reproduiré un dels missatges que Marina Pibernat va publicar divendres: Nada más bonito que ver a la derechona catalufa rajando de Ada Colau. ESTÀIS CAGAOS, ESCORIA. El discurs de l’odi i el profund ressentiment social que destil·la l’antropòloga gironina és de psiquiatre. És la mena de llenguatge que et trobes massa sovint navegant per la xarxa, i que m’abstindré de qualificar perquè es desqualifica per sí sol.

Aniré a votar, hi he anat sempre, però ignoro a qui acabaré donant el meu vot. No m’agradaria haver de votar cap partit de la casta, aclarint, però, que, per motius obvis, el partit de Pibernat, "Iniciativa per Catalunya Verds Esquerra Unida i Alternativa", no només és rècord Guinness d’organització política amb el nom més llarg sinó que és tant de la casta com la resta de partits que toquen o han tocat poder. I ICV-EUiA encara en toca, i n’ha tocat molt, però com que Pibernat és molt jove potser encara no se n‘ha assabentat.

Que s’imposi el sentit comú a Canet 4!

Vull començar deixant constància que amb aquestes notes no pretenc representar a ningú més que a mi mateix. Avui parlaré de l’Associació de Veïns de Sarrià (en endavant AVS), una institució del nostre barri a la que pertanyo com a soci, i que aquest any celebra els seus primers 55 anys de vida associativa. En el seu més de mig segle d’existència, l’AVS ha passat per etapes força brillants, però d’un temps ençà n’està passant una de molt fosca. Així, des de fa temps l’AVS està segrestada per una junta directiva inoperant que actua com el perro del hortelano, que ni come ni deja comer. Quan se’ls ha fet veure que així no es pot continuar, i que hi ha persones al barri disposades a treballar de valent per tal de revitalitzar-lo des de l’AVS, la resposta de la junta ha sigut: que vinguin, que vinguin si volen, i que s’incorporin a la junta i treballin des de dintre. Però com que el peculiar tarannà d’aquesta junta és prou conegut al barri, sabem que la coexistència no és possible.

Abans he definit l’etapa actual de l’AVS com a molt fosca, i ho he fet en sentit metafòric però també en sentit literal. Des de fa molts mesos al local de Canet 4 no només gairebé no hi entren les persones del barri sinó que ni tan sols hi entra la llum del carrer. El local social està quasi sempre tancat. Quan s’ha demanat poder-lo utilitzar per fer-hi alguna activitat, la resposta sempre ha estat del tipus que vinguin, que vinguin... La trista realitat és que des de fa temps l’AVS està segrestada per la seva junta directiva, que no actua com a representant dels interessos dels socis sinó que fa com el ca de l'hortolà que deia abans, i tot plegat sense oblidar l'existència que determinats compromisos polítics d'alguns dels seus membres pretenen estar per sobre de l'interès general dels socis.

Un grup nombrós de persones de Sarrià fa mesos que en parlem i finalment, a finals de l’any passat, vam decidir presentar una candidatura alternativa a la junta directiva. Ens vam presentar en públic amb un lema que al barri ha acabat fent fortuna: Sarrià necessita una sacsejada! És bo saber que la junta actual està formada, gairebé en la seva totalitat, per persones que ni tan sols viuen a Sarrià, i sovint un té la sensació que viuen aïllades de la realitat del barri. La seva estranya actitud durant la campanya veïnal en defensa del Parc de l’Oreneta n’és un bon exemple. En canvi, la candidatura alternativa en la que participo està formada exclusivament per gent de Sarrià, gent molt diversa i activa en altres entitats del barri. Formem una candidatura molt transversal en pensament, franges d’edat, interessos, etc., però en una cosa coincidim: les ganes de tirar endavant l’objectiu comú de revitalitzar l’AVS abans que acabi morint d’inanició, mentre la junta actual no fa res per evitar-ho.

En els darrers mesos persones de la candidatura ens hem reunit amb molta gent i entitats del barri per donar a conèixer les nostres idees, i hem explicat com les pensem portar a terme. Sabem que molta gent ens avala. Veïns particulars i institucions molt representatives de Sarrià ens han fet arribar el seu suport, un suport que agraïm molt sincerament. Ara ja només exigim que la junta directiva convoqui l’assemblea extraordinària de socis que, amb un respecte escrupolós als estatuts vigents, hem demanat amb insistència. Pretenem una cosa tan senzilla com és que els veïns puguin decidir, votant, si estan d’acord amb el canvi de junta que els proposem o si ja els està bé continuar fent la viu-viu cap al no-res.

Una puntualització final: la junta actual, al nostre entendre molt desencertadament, ha optat per fer públiques les nostres discrepàncies. Així, s’ha fet circular per diversos mitjans físics i electrònics correspondència creuada entre nosaltres que no hauria d’haver sortit mai de l’àmbit privat, si més no sense l’autorització de les persones implicades. Aquesta correspondència també ha estat penjada durant unes hores al tauló d’anuncis de Canet 4. Com que d’acord amb la Llei de Protecció de Dades es podria haver vulnerat el nostre dret a la privacitat ens reservem el dret a actuar en conseqüència. És, doncs, a partir del moment que la junta ha actuat amb aquesta frivolitat que ens hem vist alliberats de mantenir la discreció que ens havíem imposat. Ara ja només demanem a qui correspongui que s’imposi el sentit comú a Canet 4!

***

L’autor d’aquest blog, en Miquel Saumell, és un dels promotors de la nova candidatura a la junta de l’AVS, entitat de la que n’és soci des de fa vuit anys. El febrer del 2012 va entrar a formar part de la junta com a vocal i, pels motius exposats abans, l’octubre de 2013 va presentar la seva dimissió irrevocable. Amb això només vull dir que el problema que exposo no és d’ara sinó que ve de lluny.

La trampa del “millor això que res”

D’allò que nosaltres en diem contractes laborals precaris a temps parcial a Alemanya en diuen minijobs. Al Regne Unit encara han donat un pas més, i allà estan de plena actualitat els contractes de zero hores: el treballador està sempre a disposició de l’empresa i aquesta, si el necessita, el crida per anar a treballar el temps que consideri necessari (una o més hores, un o més dies, etc.). Òbviament, si l’empresa no el necessita no el crida i, en aquest cas, pel treballador zero hores volen dir zero euros.

A banda de la precarietat laboral que aquests contractes porten implícita, l’altra característica de totes aquestes feines és que en comptes de contemplar una jornada de treball normal, diguem de 7/8 hores al dia, i, per tant, amb un salari normal, d’hores se’n treballen menys, i no cal dir que la retribució sempre va en consonància amb les hores treballades. L’optimisme de l’estadística vs. el pessimisme de la realitat.

Però un sistema de contractació tan precari té també algun aspecte positiu, positiu no per el treballador però sí per a uns pocs. Així, per motius obvis és molt positiu per a aquelles empreses a les que tota flexibilitat els sembla insuficient. Però resulta també molt positiu pels governants sense vergonya; la precarietat laboral els permet presumir d’estadística positiva. El governant sense vergonya pot inflar el pit amb les dades macroeconòmiques, que són aquelles dades que per més bones que siguin no tenen, a curt termini, la més mínima incidència positiva en la butxaca del treballador.

Als efectes estadístics de l’atur i de la creació de llocs de treball, tant compta un contracte de treball normal com un de quatre hores al dia. Amb un exemple s’entendrà millor: l’empresa ics acomiada cinc treballadors de 8 hores/dia (40 hores/dia de destrucció d’ocupació) i, simultàniament en contracta deu a 4 hores/dia (40 hores/dia de creació d’ocupació). Tot i que als efectes d’hores contractades no hi ha canvi, als efectes estadístics s’han creat cinc nous llocs de treball. Podríem fer el mateix símil amb els salaris: l’empresa ics acomiada cinc treballadors que cobren 1.500 euros/mes, i en contracta deu que cobren 750 euros/mes. A l’estadística sortirà que s’han creat cinc nous llocs de treball, però la massa salarial és la mateixa que abans. Els acomiadats podien esmorzar, dinar i sopar cada dia; els nous contractats, només ho podran fer un dia de cada dos.

Acabo. Els governants ens diuen sovint que “millor això que res”, i es queden tan amples. Aquesta és una conclusió tan cínica com perversa que, òbviament, no puc compartir. La gent té la mala costum de voler esmorzar cada dia. I dinar. I sopar. I vestir-se. I anar al cinema o comprar-se un llibre de tant en tant. I emancipar-se dels pares. I formar una família. I potser tenir fills i tot. Etc. Tot això no són capricis, són necessitats vitals, unes necessitats que aquest sistema de contractació no permet cobrir.

El dret a informar i a ser informats

Manifesto d'entrada la meva desconfiança en la nostra administració de justícia, tot i ser conscient que de vegades no et queda més remei que acudir-hi. Però dit això, quan el jutge declara el secret de sumari penso que s’ha de castigar la persona que filtra el sumari declarat secret, més que res pel perjudici que la filtració pot causar a persones innocents. Tant és que qui ho filtri sigui el propi jutge, el fiscal, els advocats i els procuradors de les parts, o els funcionaris del jutjat. Ara bé, em sembla una barrabassada castigar també el periodista i el mitjà de comunicació que fa pública la filtració.

Seguint la deriva creixentment intervencionista i antidemocràtica que Rajoy va posar en marxa fa uns mesos, tot indica que des del govern agònic del Partido Popular s’intenten limitar encara més els nostres drets. I dic govern agònic ben conscientment. Es pot gaudir d’una confortable majoria absoluta parlamentària com la que actualment té Rajoy i, alhora, trobar-se en una situació política agònica de fi de cicle comparable amb els finals agònics d’altres governs que l’han precedit.

Així, el ministro Catalá, conegut també com a ministro mordaza, es proposa ara criminalitzar el missatger. Opina que quan la premsa publica un sumari secret s’ha de castigar també l’autor de la informació així com el mitjà de comunicació que l’ha fet pública. D’acabar-se consolidant aquest disbarat ens trobaríem amb una situació similar al delicte d’opinió, que és una figura antidemocràtica però que a l’estat espanyol segueix vigent quatre dècades després de la mort de Franco. Voleu un exemple? El polític basc Arnaldo Otegui es troba empresonat per haver fet públiques opinions poc grates als poders de l’estat. En voleu un altre, d’exemple? El clausurat diari Egunkaria i la detenció de la seva cúpula directiva, amb episodis de tortures inclosos. En ser declarats innocents el tancament ja no tenia volta enrere.

Ara el ministro Catalá es proposa castigar a qui publiqui un sumari secret que no agradi als poders de l’estat. Per evitar que l’escridassessin, ho va anar a explicar en un círculo amigo: el Círculo Ecuestre de Barcelona. Quan menciono els poders de l’estat em refereixo als poders executiu i judicial, que haurien de ser independents l'un de l’altre i no ho són. Si el nostre país fos una democràcia consolidada hi hauria una separació de poders efectiva, però de moment això és una gran utopia.

Encara que Catalá després hagi matisat la seva perversa proposta pronunciada al palauet barceloní de Diagonal cantonada Balmes, el fet és greu i cal denunciar-lo. És ben conegut que, per tal de no rectificar quan toca, matisar és el verb més utilitzat per la nostra classe política. Així, quan els nostres polítics diuen disbarats, després els matisen i es queden tan amples. Això és el que ha fet Catalá. L’objectiu, però, està assolit: transmetre el seu missatge a la societat.

Se’ns intenta imposar per la porta del darrere l’autocensura vigent durant el franquisme, mentre per la porta principal està tornant la dictadura democràtica, i aclareixo lo de dictadura democràtica, que no es tracta de cap lapsus. En l’escenari polític actual dictadura i democràcia no són termes antagònics sinó complementaris. El que intento dir és que partint d’unes lleis suposadament democràtiques s’intenten retallar drets fonamentals del ciutadà. Per exemple, el dret a informar i a ser informats.