Observo, escolto, llegeixo i opino

No he amagat mai que en els meus articles prima sempre l'opinió, la meva opinió, sobre la informació. Si només pretengués informar seria molt avorrit, i amb una mica d'ajut d'Internet ja en tindria prou. Però quan es tracta d'opinar, això ja són figues d'un altre paner, ja que la teva opinió no la trobes a la xarxa, l'has de desenvolupar partint de zero.

Alguna vegada m'han preguntat per la pauta que segueixo per escriure un article d'uns dos mil cinc-cents caràcters, que és l'extensió que acostumen a tenir moltes de les reflexions que publico en diferents mitjans, tant en format digital com en suport paper. El procés que segueixo és poc original. Quan sorgeix un assumpte que m'interessa, primer de tot em plantejo si també pot ser d'interès pels lectors i, si considero que és així, llavors observo el meu entorn, escolto, llegeixo coses i, només després, intento fixar el meu punt de vista.

Sempre busco que els meus articles mantinguin una mínima coherència, i que siguin atractius pel lector, però segurament no sempre me’n surto. Sigui com sigui, com que sóc molt exigent amb tothom, també m'exigeixo a mi mateix. Tot sovint el meu punt de vista no coincideix amb l'opinió de la majoria, i és precisament quan discrepo de l'opinió majoritària quan em trobo més satisfet. Sóc un enemic declarat del pensament únic.

Si alguna vegada no me'n surto, llavors ho deixo córrer i em concentro en un altre tema. Però encara que no ho acabi publicant, allò que ja he escrit no ho destrueixo; sempre ho guardo per si es pot reciclar i em pot ser d'utilitat més endavant. Sóc molt partidari del reciclatge.

El dret de veto

Els conflictes internacionals gairebé sempre s'acaben mitjançant una taula de negociació entre les parts enfrontades. Durant l'Assemblea General de l'ONU celebrada a Nova York fa uns dies el president d'Ucraïna, Zelenski, va proposar suprimir el privilegi al dret de veto que tenen cinc països que formen part del Consell de Seguretat. És una demanda més que raonable. Situats l'any 2023, el dret de veto que tenen aquests països no té cap justificació, ni té res de democràtic, i més encara quan un d'aquests països, Rússia, està en guerra contra un altre país que no es troba en igualtat de condicions diplomàtiques, ja que no disposa del mateix dret de veto que té l'agressor. En aquest cas el Consell de Seguretat no pot ser el marc adequat per negociar el final de la guerra d'Ucraïna, ni serveix com a garantia de cap acord perquè, d'entrada, una de les parts en conflicte, precisament la dels agressors, jugaria amb avantatge. I la part agredida es trobaria en un clar desavantatge.

Els dirigents polítics que sempre riuen

Em sobten els dirigents polítics que, passi el que passi, sempre riuen. Algú pensarà que exagero, però no puc evitar tenir la sensació que molts dirigents polítics que sempre riuen ens estan prenent el pèl. Escric això ben conscientment, perquè ells —els dirigents polítics que sempre riuen— saben millor que ningú que són els primers (ir)responsables de les moltes mancances socials i de tota mena que depenen de les seves males decisions. No pretenc transmetre el missatge que els dirigents polítics que sempre riuen són de cal justet, ja que són perfectament conscients que les coses no acaben d'anar prou bé. Però no en saben més. De vegades no puc evitar arribar a la conclusió que potser opten per riure per a intentar dissimular la seva incompetència. Em venen molts noms al cap, però... avui no farem més sang, que a Sarrià encara estem de Festa Major.

Ells

(Article original publicat el XX/9/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 98/9-2023, pàg.15)

Feia uns dies que al matí la pressió de l'aigua de la dutxa de casa era sensiblement inferior a l'habitual. Després de comprovar que l'aixeta de pas estava ben oberta, vam arribar a la conclusió que el problema no era nostre sinó d'ells. Quan a casa se'n va la llum, primer comprovem si l'escala de veïns també està a les fosques i, si ho està, ja sabem que l'origen del problema no és a casa nostra sinó que és d'ells. Ells són els subministradors dels diversos serveis que els ciutadans tenim contractats. Ells són la companyia d'aigua que et disminueix la pressió, la de la llum que fa aquells microtalls tan emprenyadors, la del gas que quan menys t'ho esperes et deixa sense subministrament, o la d’Internet que et deixa desconnectat de la xarxa, òbviament sense cap mena de notificació prèvia. Aquestes companyies tenen una manera força peculiar d'entendre el concepte de servei al client.

Tinc una experiència personal recent. A finals de juliol, per culpa d'ells, vaig estar cinc dies seguits sense internet ni telèfon fix. Són els cinc dies que va tardar el tècnic d'ells a passar per casa per reconfigurar el router. Cinc dies desconnectat, un munt de reclamacions i ni una disculpa. I ja que hi som, no he vist mai una factura d'aquestes empreses en la que se'ns apliqui un descompte per manca de subministrament, és a dir, per incomplir temporalment el compromís adquirit de donar a la clientela un servei correcte i permanent.

Ells poden ser també les empreses, entitats i administracions públiques de tota mena amb les quals els ciutadans tenim l'obligació de tractar-hi tant sí com no, perquè no disposem d'una oferta alternativa. Aquesta situació no es dóna, per exemple, quan decideixes anar a sopar al restaurant, que pots triar, o quan et compres un cotxe, per exemple, i pots escollir entre diferents marques; si no vols un Seat, sempre tens l'opció de comprar-te un Aston Martin. O quan busques una escola pels fills, que pots triar el tipus d'escola que més et convingui, i és molt positiu que sigui així. La facultat de triar, la possibilitat d'escollir, aquests drets tan poc respectats per unes esquerres que tenen l'obsessió malaltissa de pretendre controlar les nostres vides.

Quan no hi ha possibilitat que algú pugui fer la competència als teus proveïdors, ells tenen sempre les de guanyar. Ells són, en definitiva, la perversitat del sistema monopolístic. Siguin públics o privats, els monopolis gairebé sempre són socialment perniciosos. I és que quan tractem amb ells, nosaltres, els consumidors, sempre tenim les de perdre.

Sense el perdó dels bisbes?

 

Es diu que quan et confesses els mossens et perdonen els pecats. Entres al confessionari recitant l'inventari dels teus pecats, i en surts amb el comptador a zero. Se suposa que els bisbes, que no deixen de ser mossens, però, per dir-ho d'alguna manera, amb més galons, també haurien de seguir una pauta similar. Però ara hem vist que els membres de la Conferencia Episcopal Española —el conjunt de bisbes de l'estat— s'ha posicionat en contra d'una possible amnistia pels independentistes catalans perseguits per Espanya i condemnats per la justícia espanyola. No queda clar si els bisbes estan en contra que l'amnistia també s'apliqués als policies que fa sis anys ens van venir a atonyinar al crit de a por ellos!, així com als polítics espanyols que van donar les ordres de castigar als independentistes, els quals, a partir de les últimes eleccions al Parlament, ha quedat acreditat que són (som) el 52% dels catalans. Se suposa que els bisbes ja ens ho aclariran si algun dia entra en vigor una llei d'amnistia. Mentrestant, les opinions dels bisbes, tot i ser respectables, tenen el mateix valor que les opinions que puguin tenir els associats al gremi de fabricants de globus aerostàtics (suposant que existeixi) o qualsevol ciutadà no agremiat.

Els deures pendents dels partits independentistes

(Article original publicat el 22/9/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2140, pàg. 2)

Enlloc està escrit que s'hagi de disposar del vistiplau de la metròpoli. Les independències no es demanen; es voten i es proclamen. Unilateralment, és clar. A partir del referèndum del 2017, un dels errors comesos pels dirigents independentistes ha sigut comprar, potser inconscientment, el relat colonial de l'adversari, i continuar demanant permís a Espanya per celebrar un altre referèndum d'independència, en comptes de defensar els resultats del referèndum celebrat fa sis anys. Allà va quedar acreditat que més de la meitat dels catalans volen que Catalunya sigui un estat independent. L'etapa de la consulta democràtica, per tant, ja està superada.

Quan els unionistes, que són menys de la meitat dels catalans, diuen que el referèndum unilateral de l'1 d'octubre del 2017 va tenir mancances, ningú pot negar que les va tenir. Es va fer allò que es va poder, allò que les circumstàncies permetien amb tot l'estat en contra. Un estat que ho va boicotejar molt activament, enviant milers de policies a atonyinar persones que només feien cua per votar pacíficament. Recordem-ho, més de mil ferits de diversa consideració. Costa d'entendre que alguns encara demanin una amnistia pels agressors vinguts d'Espanya, els quals encara no s'han disculpat, ni ho faran.

Dels partits amb representació parlamentària, són independentistes els tres que sumats representen la voluntat del 52% dels catalans: CUP, Esquerra i Junts. Són els tres que es van presentar a les últimes eleccions catalanes amb un programa independentista clar. Que després els seus dirigents no complissin els seus compromisos amb l'electorat són figues d'un altre paner. Hi ha més partits independentistes, però com que no tenen representació parlamentària els deixo fora de l'equació.

Des de les últimes eleccions catalanes, les de l'any 2021, s'han celebrat altres comicis, municipals i estatals, però en aquests no es dirimia el suport a la independència de Catalunya sinó altres assumptes que, òbviament, també ens afecten. Cal no barrejar les coses.

Els dirigents independentistes han de completar la feina. Si no ho fan, aviat sorgiran opcions alternatives. No té massa sentit que els partits es treguin les puces de sobre convocant la gent a manifestar-se l'onze de setembre i el primer d'octubre. Ara cal més intel·ligència i més valentia, unes virtuts que s'han trobat a faltar en els últims sis anys. Els polítics independentistes s'han de moure, i si no es veuen capaços de liderar l'etapa definitiva del procés, haurien de marxar cap a casa.

Hortera, horterada

La llengua espanyola té uns mots que no tenen una traducció precisa al català com, per exemple, hortera i horterada. Tots sabem què volen dir aquestes paraules i com les utilitzem quan parlem en la llengua del país veí, però no està prou clar com les podríem dir correctament en català sense perdre'n el significat exacte que tenen en espanyol.

Tot i no ser especialista en llenguatge, jo les tradueixo per vulgar (hortera) i vulgaritat (horterada). També hi ha qui ho traduiria per xaró i xaronada, o per carrincló i carrinclonada, però com que aquestes paraules —xaró i carrincló— no les faig servir mai quan parlo, tampoc ho faig per escrit, i descarto emprar-les.

Sigui com sigui i fet aquest preàmbul, cal deixar constància que la nostra societat està plena de gent vulgar, a tots nivells. Escoltes persones de tota mena i condició amb fàcil accés al micròfon públic i aviat t'adones que la vulgaritat sembla que s'hagi posat de moda, i que vagi a l'alça.

Molts polítics, esportistes, artistes, professors de nens i també de grans, periodistes, influencers i tertulians especialistes en tot —és a dir, especialistes en res— i altres perfils de personatges amb un cert ressò públic semblen competir cada dia per a veure qui és més vulgar. Tanta vulgaritat no hauria de ser normal en un país seriós i prestigiós com el que a mi m'agradaria.

En deixo constància, sent conscient del risc que corro de ser titllat d’elitista per alguns. És el peatge que has de pagar quan dius allò que penses en veu alta.

Benvolguts i estimades

Els vuit anys de govern d'Ada Colau al capdavant de l'Ajuntament de Barcelona han incidit, també, en la nostra manera d'expressar-nos. O, més ben dit, en la manera incorrecta d'expressar-se d'alguns. I si als comuns hi afegim els cupaires i altres que s'han deixat contaminar per aquesta moda tan ridícula del desdoblament lingüístic, ens està quedant una política comunicativa de cal justet. Vegem-ne un altre cas.

Divendres que ve comença la Festa Major de Sarrià. En el programa patrocinat per l'Ajuntament i altres entitats públiques i privades que s'està distribuint pel nostre barri, hi podem llegir dues salutacions: una de la regidora del Districte, Maria Eugènia Gay, i l'altre de la Comissió de Festes del Roser de Sarrià, sense personalitzar.

Partint de la moda ridícula del desdoblament lingüístic, veiem que el primer missatge s'adreça als "Benvolguts Sarrianencs i Sarrianenques", deixant ben palesa una clara discriminació cap a les senyores; és a dir, just el contrari d'allò que es volia evitar. Així, els sarrianencs són benvolguts mentre que les sarrianenques només són sarrianenques, és a dir, no són benvolgudes.

En el segon missatge, adreçat a les "Estimades Sarrianenques i Sarrianencs", els discriminats són els senyors. Queda molt clar que les sarrianenques són estimades, i jo que me n'alegro, mentre que els sarrianencs només són sarrianencs, és a dir, no són estimats.

Hem de suposar que no hi ha cap mala intenció, però sí una mala praxi lingüística per part dels redactors i correctors d'aquests i altres textos. És d'esperar que de cara a l'any que ve no tornem a caure en aquestes ridiculeses del desdoblament lingüístic, unes pràctiques que de vegades ens aboquen a situacions esperpèntiques. Amb una mica de ganes, bona voluntat i sentit comú, el ridícul que provoquen situacions estranyes com les descrites és fàcilment evitable. En català, totes i tots és tothom.

La foto d’una Espanya antipàtica

 

Azahara Palomeque, doctora en estudis culturals per la Universitat de Princeton, va definir l'idioma amb aquestes paraules: l'idioma no són només paraules: són codis culturals, tradicions, una història que es pronuncia. Per això hi ha qui ho detesta, per això és tan important defensar aquesta riquesa. Em quedo amb això: l'idioma és una història que es pronuncia.

Quan van abandonar l'hemicicle del Congreso de los Diputados d'Espanya perquè allà es parlava en una llengua que no era la seva llengua, els diputats de Bocs que ara mateix no sé quants són, però són molts menys dels que eren fa uns mesos —llavors passaven del mig centenar, amb tots els avantatges polítics i econòmics que ara han perdut—, buscaven com a nens petits la foto de los pinganillos que anaven deixant com a protesta a l'escó de Pedro Sánchez.

Amb la seva cara de pomes agres mentre feien el numeret volien escenificar el que segons el seu particular punt de vista era un sacrilegi lingüístic al temple de la democràcia espanyola. Volien ser els primers a expressar públicament que la nova situació plurilingüística del parlament espanyol no els acaba de fer el pes, i això sent suau en la descripció.

Els diputats d'aquest partit, com la majoria dels diputats i la majoria dels dirigents polítics espanyols, són gairebé tots monolingües, i alguns presumeixen sense vergonya d'un monolingüisme militant, una actitud que és alhora vocacional i patriòtica. Molts d'aquests personatges argumenten que utilitzant la llengua que parlen centenars de milions de persones de tot el món, només amb el castellà ja n’hi ha prou. Semblen ignorar una obvietat, i és que som a Europa, i més al nord dels Pirineus de ben poc et serveix parlar en castellà.

S'ha de reconèixer que la foto de los pinganillos és potent, i la persona que va tenir la idea es mereix una felicitació. La foto pretén explicar que, per a alguns, l’única Espanya possible no va més enllà de l'Espanya castellana monolingüe. Però vist des de la Catalunya plurilingüe de la perifèria, aquest gest només reflecteix una Espanya casposa i creixentment antipàtica i, segons alguns, en franca descomposició. Quines ganes de perdre-la de vista d'una punyetera vegada!

Quan no compres un producte sinó una marca

 

Potser per deformació professional em fixo en detalls que a la majoria de la gent els passen totalment desapercebuts. Recordo que fa uns anys, fent temps per agafar l'avió de tornada a Barcelona, passejava pel centre de Viena amb persones del meu sector d'activitat i vam passar per davant de la botiga Hermès. Mentre donàvem una ullada a l'aparador comentàvem que la llista d'espera per comprar una bossa Birkin d'aquesta empresa era superior a un any. Tant era que la demanessis a Viena com a la botiga del passeig de Gràcia que Hermès té a Barcelona, totes les botigues estan connectades telemàticament.

La llista d'espera forma part de la política de màrqueting d'aquesta empresa, líder mundial del sector del luxe en termes d'exclusivitat del producte. Conec bé aquestes situacions perquè professionalment les he viscut de prop. Si els directius d'Hermès decidissin posar el comptador a zero i eliminar la llista d'espera mitjançant un augment de la producció, ho podrien fer sense cap problema. Però és evident que no hi tenen gens d'interès.

Hi ha un sector molt minoritari de la societat, d'un alt poder adquisitiu, que per davant de tot busca l'exclusivitat. Si els fan esperar mesos per poder comprar el producte que busquen (un model determinat de cotxe o una bossa de pell Birkin), en comptes de buscar una alternativa similar a la competència com faria jo, estan disposats a esperar el temps que calgui per fer-se amb aquell producte de luxe. Alguns pensen que com més cua et fan fer, més exclusiu és el producte. Em reservo l'opinió, entre altres motius perquè jo mateix, indirectament, també m'he guanyat la vida en el sector del luxe.

La bossa de pell Birkin és un exemple clàssic i molt conegut, però en posaré un altre de la mateixa empresa Hermès que la gent potser no coneix tant. Hermès té a la venda unes sandàlies (a la foto) inspirades en un model dissenyat fa vint-i-cinc anys. Aquí també hi ha una llarga llista d'espera, i en algunes botigues tenen la venda limitada a un parell de sandàlies per client. El fet és que les persones que finalment poden accedir a les sandàlies, pagant un preu al meu entendre forassenyat i que em faria vergonya reproduir aquí, surten molt satisfetes de la botiga, i no cal dir que l’empresa encara més.

Una immersió nipona

El Japó és un país que no em crida l'atenció, i potser per això mai hi he anat. La cuina japonesa, en canvi, d’uns anys ençà m’ha començat a interessar. Feia temps que buscàvem uns dies per fer allò que ara en diuen desconnectar. Finalment, la setmana passada vam decidir fer una curta immersió japonesa que anés una mica més enllà dels típics restaurants de sushi que hi ha per tot arreu. Alguns els trobo força bons i hi anem de tant en tant, encara que moltes vegades els seus propietaris no són japonesos sinó de Xangai o d’altres indrets de la Xina. Ara bé, com que la cuina japonesa acostuma a ser cara, aquests restaurants tampoc els pots sovintejar. Els miracles no existeixen, i si la matèria primera és cara, el restaurant mai pot ser barat.

Així doncs, hem estat uns dies allotjats en un hotel japonès (sopar, dormir i esmorzar), però aquesta vegada sense haver de fer l'esforç previ que quan vaig pel món tinc el costum de fer, és a dir, la d'aprendre’m unes poques fórmules idiomàtiques locals de cortesia. Aquesta vegada no hem utilitzat els arigato, ohayo, konnichiwa i sayonara de rigor. Els propietaris de l'hotel parlen un català perfecte, i és que són tan catalans com qualsevol altre català. No és pas cap secret que els catalans com en Tessin Sano, un dels copropietaris de l'hotel, naixem on volem; ell va néixer al Japó i fa anys que viu a Catalunya.

L’hotel és francament espectacular, envoltat de boscos i, sobretot, d’un silenci que cal aprendre a escoltar. Es troba en una casa de l'any 1131 —gairebé nou-cents anys d'antiguitat—, i sempre ha estat propietat de la mateixa família, la família de la Nuri Jou, copropietària del negoci. Un cop presa la decisió d’entrar en el negoci hoteler, van aprofitar la pandèmia Covid-19 per reconstruir la casa de dalt a baix (feia dècades que no hi vivia ningú), així com incorporar la tecnologia actual i la decoració interior basada en l'exquisit minimalisme japonès.

Després de dos anys d'un acurat procés de reconstrucció, el resultat és impressionant. L'hotel disposa d’un restaurant japonès, i de moment només té vuit habitacions operatives, però tenen previst obrir-ne algunes més. El negoci el van engegar fa un any, i només obren de dijous a diumenge. Es donen a conèixer mitjançant alguna xarxa social i el boca-orella dels clients que hi han passat; això estic fent jo ara. Nosaltres vam anar a passar uns dies del mes de juny molt a prop, i va ser llavors quan ens vam assabentar d'aquest projecte turístic tan engrescador.

La nostra experiència ha valgut molt la pena, i no excloem repetir-la. I com que estic convençut que la meva recomanació no em farà quedar malament, em permeto aconsellar aquest hotel, sense reserves. Si escriviu al buscador d'Internet "hotel japonès a Catalunya", aquest establiment us sortirà en primer lloc. Ep!, no espereu trobar allò que entenem per un hotel luxós, que no ho és (encara que oficialment té quatre estrelles), ni una decoració recarregada que seria als antípodes del minimalisme japonès, ni un hotel barat, que tampoc ho és ni ho pot ser, però, si us ho podeu permetre, us puc ben assegurar que l'experiència s'ho val.

La façana i el cervell

(Article original publicat el 8/9/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2138, pàg. 2)

Cal valorar la persona pel que té a dins del cap, per allò que no es veu a primera vista, i no pel seu embolcall exterior, és a dir la façana, el seu aspecte físic, el vestit i el rellotge que porta, el cotxe que utilitza o, si anem més enllà, el seu patrimoni. En aquest sentit, és decebedor el tractament entre poc respectuós i d'un masclisme gens dissimulat el fet que molta premsa generalista i la majoria de les cadenes de televisió reserven per a determinades persones, molt especialment les senyores però no només, destacant-ne la façana gairebé en exclusiva. Es valora més l'embolcall que la intel·ligència, tot i que la façana es deteriora amb una relativa rapidesa. El cervell, en canvi, degudament cultivat i amb l'experiència viscuda, va millorant amb el temps.

Facin la prova, agafin qualsevol diari d'àmbit estatal i observin què en destaquen quan parlen, per exemple, de la periodista Letícia Ortiz, una persona que d'uns anys ençà i per motius obvis surt molt als mitjans. Poso aquest exemple perquè em consta que Ortiz és una persona bastant més intel·ligent que la mitjana, tot i que en un moment determinat de la seva vida va optar per fer un paper que Déu n'hi do. Però no l'hem de plànyer, ningú la va obligar a casar-se en segones núpcies amb qui es va casar. Què en destaquen els diaris de la senyora Ortiz? Bàsicament, el seu vestuari i el seu bon aspecte físic. M'imagino que ho fan perquè la premsa té molt ben estudiat que parlant de l'embolcall vendran més diaris que si parlessin del que diu o del que pensa.

Un cas ben diferent és el de les senyores que quan surten de casa per anar pels puestus sembla que només es preocupin de l'embolcall, com si només tinguessin l'objectiu de lluir el seu físic, i, en alguns casos, per dir quatre bajanades sobre tota mena d'assumptes, per més complicats que siguin i per més que en tinguin un desconeixement total. S'atreveixen a opinar sobre qualsevol tema, i és que ja diuen que la ignorància és molt atrevida. Aquí em venen tants noms al cap que no n'escriuré cap. Aquestes senyores tenen, òbviament, el dret a banalitzar-ho tot, i també a deixar constància pública de la seva ignorància —segurament no en són conscients—. Però llavors a ningú ha d'estranyar que quan els mitjans parlen d'aquestes persones es limitin a destacar una façana que, si bé a primera vista pot cridar agradablement l'atenció, acostuma a anar combinada amb un nivell d'intel·ligència que no arriba a l'aprovat, i la decepció que tot plegat provoca resulta inevitable.

Cortesia institucional

Ahir al vespre es va constituir el Consell Plenari del Districte de Sarrià-Sant Gervasi. És un acte institucional en el qual els dinou consellers triats a dit pels sis partits amb representació al plenari de Sant Jaume —això del vot popular aquí encara no s'aplica— juren el càrrec, i a continuació voten el regidor que presidirà el districte durant els pròxims quatre anys. Tenint en compte que en aquest districte —és l'únic districte de Barcelona on passa això— hi ha un partit que disposa de majoria absoluta —deu consellers de dinou— el resultat de la votació era del tot previsible. La sorpresa agradable ha sigut constatar la cortesia institucional de la resta de partits votant el mateix regidor. Hi ha hagut, però, una excepció del tot irrellevant: el conseller de Bocs ha votat a un regidor del seu partit. En fi, una anècdota sense més importància. L'altre aspecte de l'acte que ha grinyolat una mica és que tothom s'ha expressat en català menys el conseller de Bocs, que ho ha fet en castellà. Segurament ignora que la llengua propia d'aquesta institució sempre ha sigut el català, que a més és la llengua pròpia de Catalunya. Ja n'aprendrà, té quatre anys per familiaritzar-se amb aquests detalls.

Una commemoració aigualida

 

A la ciutat de Barcelona ara mateix tenim un govern monocolor del PSOE en minoria (el PSC fa uns anys va deixar d'existir, tot i que, formalment, encara mantenen la marca). Per voluntat del PP, ara a Barcelona governa el PSOE, i tot el que això representa; per completar l'equació, els comuns de la senyora Colau, còmplices de l'operació anti-Trias, mantenen el sottogoverno, ves a saber amb quines intencions. Després hi ha la marca UpA del senyor Espadaler, però això no deixa de ser una petita anècdota. La força política que té el govern municipal barceloní és tan ridículament minsa —deu regidors de quaranta-un— que si no n'hi afegeixen uns quants més no podran aprovar cap mesura de govern.

Dissabte passat va tenir lloc la commemoració descentralitzada de l'onze de setembre als diferents districtes de la ciutat. A la plaça de la Vila de Sarrià hi va haver un concert desangelat (a la foto), amb divuit espectadors asseguts a les cadires quan hi vaig arribar, i vint-i-sis poc abans d'acabar; algunes persones més seien a terra. Al meu entendre el concert va ser desangelat per tres motius: 1/ una deficient promoció municipal, alguns diuen que buscada; 2/ poc adequats el dia i l'hora (un dissabte a l'hora de la migdiada i al mig d'un cap de setmana llarg); 3/ poques ganes polítiques per part de l'organització, sense ni tan sols tenir el detall de fer un discurs commemoratiu a càrrec de les autoritats, que es va trobar a faltar.

Avui és onze de setembre, i molta gent sortirà al carrer. Després hi haurà diferents valoracions sobre l'assistència a la manifestació, com passa sempre: ics persones segons els organitzadors, ics dividit per tres segons els guàrdies. De totes maneres, que surtin més o menys persones al carrer només vol dir això, més o menys persones al carrer. Més important que sortir al carrer és com es voti a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya: si se supera el llindar del 52% de vot independentista que hi ha ara mateix vol dir que anem pel bon camí, i si no s'hi arriba, el procés s'allargarà. Però si la voluntat de la majoria dels catalans continua intacta —no conec cap independentista que des del 2017 hagi deixat de ser-ho—, la fita final del procés cada dia és més a prop: la República de Catalunya com a nou estat d'Europa.

Nens i gossos

Vas caminant per la vorera i veus que en direcció contrària ve una senyora amb un cotxet, i penses "mira, un altre nadó que quan sigui gran ens pagarà la pensió". Però quan et creues amb la senyora i el cotxet, mires de reüll el passatger i, oh sorpresa!, no és un nen, és un gos. Això que sembla tan estrany abans no passava, i ara cada dia passa més, si més no a Sarrià.

Les dades oficials ens diuen que a Barcelona cada dia hi ha més gossos i menys nens. A Catalunya la taxa de natalitat de nens és de les més baixes del món. En contrapartida, la tinença de gossos no para d'augmentar. Actualment, a les nostres famílies tenim més del doble de gossos que de nens menors de quinze anys. La proporció és preocupant.

Els gossos generen una gran despesa pública en neteja i altres serveis, però no hi ha cap norma que digui que els gossos hagin de pixar i cagar al carrer; però ho fan. És evident que els amos que permeten que els seus gossos surtin de casa abans de pixar i cagar són els únics culpables de les caques de gos que els vianants hem d'anar esquivant pels carrers. No he vist mai un guàrdia o un mosso que multi al propietari d'un gos que es pixa, per exemple, a la porta de casa meva (passa cada dia).

Tenir un gos a Barcelona comporta pagar una taxa municipal, però aquesta no cobreix ni de bon tros totes les despeses públiques que genera l'animal, i que inclouen les àrees d'esbarjo que tenen reservades les mascotes, també alguna a la platja, uns indrets que l'ajuntament ha de mantenir nets i operatius.

A diferència dels humans, els gossos no paguen pensions ara ni les pagaran mai, com sí que les pagaran els nens petits quan creixin i es posin a treballar. L'objectiu ODS 15 de l'Agenda 2030 (protecció animal) contempla que una família no pot tenir més de cinc mascotes a casa seva; no he trobat cap objectiu similar per a la protecció dels nens. No vull anar més enllà ni treure conclusions, però convindran amb mi que tot plegat fa rumiar.

Victòries personals: el cas de Sabadell

 

A Sabadell tenen una alcaldessa socialista que va guanyar les eleccions per majoria absoluta. Diuen que Marta Farrés es mou una mica al marge del seu partit, desmarcant-se clarament dels seus últims antecessors a l'alcaldia. Salvant totes les distàncies, que són moltes, també les ideològiques, el cas de Sabadell fa pensar una mica en les majories absolutes d'un altre dels seus antecessors en el càrrec, el comunista Antoni Farrés (EPD). Jo llavors tenia uns quants clients a Sabadell i hi anava regularment. Els empresaris sabadellencs amb els quals tractava m'explicaven que a les eleccions municipals no es votava en clau ideològica sinó en clau estrictament personal. Al marge del carnet polític que poguessin portar a la butxaca, a l'hora de votar a les eleccions municipals tothom votava al senyor Farrés, un dels millors alcaldes que ha tingut Catalunya. En la seva tasca com a alcalde deixava al marge la seva ideologia i treballava estrictament en clau de ciutat. I guanyava per majoria absoluta, ja que la gent d’ordre també el votava. En unes eleccions municipals molt sovint es vota la persona i es deixa de banda la ideologia del partit al qual pertany l'alcalde, i té tot el sentit que sigui així. Qui coneix millor la realitat del seu municipi és l'alcalde. Quan es va acabar el cicle polític d'Antoni Farrés, els comunistes no només no van ser capaços de mantenir el vot sinó que políticament no han tornat a aixecar mai més el cap.

Consciencia ecològica, sí, però una mica de coherència, també

Gairebé sempre per assumptes professionals, he hagut d’agafar molts avions. Per visitar clients i proveïdors he hagut d'anar a països als quals hi has d'anar necessàriament per via aèria, i, en alguns casos, després de més de vint hores de viatge comptant el temps que perds fent l'escala imprescindible a l'Europa més endreçada per trobar els vols intercontinentals que l'aeroport de Barcelona encara no ens ofereix. Això sí, mai faig escala a Madrid (Espanya).

La majoria de la gent, però, no ha de volar mai per temes de feina i, quan agafa un avió és per anar de vacances. Alguns es manifesten sovint en contra dels aeroports, del turisme i de tot aquest sector que, ens agradi més o menys, genera molts llocs de treball i deixa moltes divises al nostre país. De persones que els molesta el turisme en conec unes quantes, però, oh sorpresa!, ni que sigui d'amagatotis, de tant en tant elles també fan de turistes.

Quan es refereixen a les activitats viatgeres de tercers, alguns d'aquests turistes ocasionals són molt dràstics en les seves opinions. Ara bé, que no els toquin les seves vacances. De vegades van a l'altra punta de món i fins i tot no s'estalvien de publicar el seu viatge a les xarxes socials amb tota mena de detalls, posant en evidència una certa incoherència ecològica.

Segons els ecologistes del morro fort, els viatges de gaudi s'haurien de limitar als llocs on s'hi pugui arribar a peu, en bicicleta, en tren —que també contamina, però no ho sembla—, o navegant a vela, com va fer la Greta Thunberg quan va anar als Estats Units a explicar les seves peculiars teories. Per cert, la tripulació d'aquell veler va haver de tornar a Europa en avió, però d'això no se'n parla gaire.

Cal potenciar el transport aeri, i per tal d'evitar fer escales i poder escurçar la duració dels viatges, molts donem suport a l'ampliació de l'oferta de vols intercontinentals des de Barcelona. Per anar a Sud-àfrica, a Amèrica o a l'Extrem Orient no hi ha més alternativa que agafar l'avió. M'han retret alguna vegada la meva activitat viatgera, i m'han arribat a dir que per evitar haver de viatjar tan lluny, avui en dia ja existeix la comunicació digital i les videoconferències. En fi, tot i que no dubto que són persones benintencionades, no tenen idea de com funcionen ni la importància que tenen les relacions personals en el món dels negocis. Sí, sí, parlo dels esmorzars, dinars i sopars de feina on es tanquen operacions en un ambient més distès que un despatx o l’estand d’una fira.

Avui acaben les vacances de les persones que es veuen obligades a fer-les durant els mesos d'estiu. Sortosament, aquest no és el meu cas, i durant juliol/agost gairebé mai he agafat un avió. Aquests dies m'he trobat amb familiars, amics i coneguts de per aquí a prop, within driving distance que diuen els anglesos. El lloc més llunyà on he estat aquest estiu és les Cases d'Alcanar, a dos-cents kilòmetres de Sarrià.

En canvi, alguns que presumeixen d'una gran consciència ecològica t'expliquen amb gran satisfacció (i jo que me n'alegro) el seu viatge de vacances a l'altra punta del món, posant en evidència una certa incoherència. Però un cop aparcada la seva faceta de turista, ara tornaran a la seva lluita en contra dels viatges en avió, i en contra de poder convertir l'aeroport de Barcelona en un aeroport més pràctic del que tenim ara. Sortosament el sentit comú s’acabarà imposant i de l'ampliació de l'aeroport tothom en sortirà beneficiat, també els ecologistes que de tant en tant fan de turistes d'amagatotis.

Llengua oficial, llengua pròpia, llengua administrativa

(Article original publicat el 25/8/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2136, pàg. 2)

Per a qualsevol persona mínimament intel·ligent l'odi lingüístic anticatalà de molts polítics espanyols resulta molt difícil d'entendre, però el fet és que els catalans estem envoltats de dirigents polítics que ens odien per motius lingüístics. Tot i que aviat farà mig segle de la mort del dictador Franco, aquell que va deixar un Borbón com a successor seu, la guerra d'Espanya contra el català no només no s'ha aturat sinó que els episodis d'odi contra la nostra llengua semblen no tenir aturador.

Ara per ara Espanya encara inclou Catalunya, i segons la CE el castellà és la llengua oficial de l'estat espanyol. Això vol dir que, a Catalunya, el castellà també és una llengua oficial, però no l'única, ja que el català, òbviament, a Catalunya és llengua oficial. I no només això, sinó que el català és la llengua pròpia de Catalunya, cosa que no passa amb el castellà. Així ho especifica una llei orgànica espanyola anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya.

(Obro un parèntesi per manifestar els meus dubtes que l'Estatut de Catalunya sigui d'obligat compliment, ja que és una llei que no ha estat ratificada pels catalans a les urnes. O més ben dit, després de ser votada pels catalans a les urnes, la llei va ser modificada matusserament per uns jutges amb vocació de polítics sense ser-ho, en una demostració més de les contínues interferències del poder judicial espanyol en el món de la política. Tanco el parèntesi).

El món ha canviat, i el concepte "llengua oficial" ha quedat superat. Hauríem de ser capaços de trobar com sortir de l'atzucac lingüístic en el qual estem instal·lats. No sóc politòleg ni he comprovat si cadascun dels països del món té establerta en les seves lleis bàsiques el concepte de "llengua oficial". Diria que no és així, i que n'hi ha uns quants que no tenen definida una llengua oficial. A partir d'aquí, potser el problema el podríem resoldre substituint el concepte "llengua oficial" per "llengua administrativa".

Això hauria de tenir com a conseqüència automàtica que tots els funcionaris públics, tots sense excepció, haurien de dominar el català. "Senyor funcionari espanyol, mentre Catalunya no sigui independent vostè té dret a anar-hi, però si no és capaç de dominar la llengua pròpia de Catalunya, hi pot anar de vacances però no a treballar." És més que raonable que els funcionaris públics dominin la llengua pròpia del lloc on decideixin anar a treballar, i és d'esperar que quan Catalunya esdevingui un nou estat d'Europa, així quedarà contemplat a la llei.

Sense presses

Molt de tant en tant ens trobem els que fa molts anys anàvem a aquella escola del carrer Ganduxer de Barcelona, entre l'església rodona i la Via Augusta. Abans anàvem a sopar, però com que uns quants viuen lluny de Barcelona, ara ens és més còmode trobar-nos al migdia. En aquestes trobades no hi ha mai pressa per marxar, i sí, en canvi, moltes coses per explicar i, sobretot, per escoltar. Fa unes setmanes ens vam retrobar. Estàvem convocats al restaurant a quarts de dues, i els últims no en vam sortir fins a les sis tocades. D'aquesta manca de pressa que quan érem més joves potser no ens podíem permetre alguns en diem ser rics, molt rics. Rics en temps, és clar, i és que el temps és de les poques coses que no es pot comprar amb diners. Uns altres, però, per considerar-se rics necessiten tenir molts diners al compte corrent, encara que ni tan sols tinguin temps per gastar se'ls. Vaja, de definicions de rics n'hi ha per a tots els gustos, i de maneres d'enfocar la vida, també.

Tothom té un preu?

La resposta és no, no tothom té un preu. Hi ha persones que per més diners que els ofereixin, no estan mai en venda. Però la majoria sí que té un preu, i això no depèn de si les persones són riques o pobres. Es poden tenir molts diners, moltíssims, però el fet de disposar d'un gran patrimoni no impedeix que alguns en vulguin tenir més. Un bon exemple és el món del futbol.

Veiem la diàspora de bons futbolistes d'arreu del món que han acabat sent comprats per equips de futbol de capital àrab. Aràbia Saudí, un país del qual en el món del futbol fins fa poc no se'n parlava, s'ha afegit a la festa vergonyosa de la gran disbauxa. Ignoro si els futbolistes que es deixen comprar i fan el pas es plantegen què representa anar a treballar a aquell país, que no és precisament una democràcia.

Estem parlant d'uns sous estratosfèrics combinats amb altres pagaments, que inclouen pagaments en espècie d'impossible control fiscal. Un pagament en espècie és, per exemple, enviar a París un Boeing 747 privat per recollir a un tal Neymar i portar-lo a Riad, i satisfer així l'ego infinit del jugador. Un avió de centenars de places per a ell sol.

Tenim el cas de Messi, per exemple, que quan el van deixar marxar del Barça se'n va anar al dòlar àrab de París. I quan s'ha cansat de París, ha fitxat per l'Inter Miami, un club propietat de la família cubana Mas Canosa. Si no saben de quina família es tracta, facin una cerca per Internet i sortiran de dubtes.

En definitiva, Neymar, Messi i companyia són tan pobres que es deixen comprar, i els clubs rics, conscients de la debilitat dels seus empleats, ho aprofiten. Hi ha equips de futbol que tenen diners suficients per comprar el quilo de futbolista al preu que sigui, i ni compradors ni venedors semblen tenir altres preocupacions a la vida que la cotització del dòlar. Són pobres, però es pensen que són rics.

L'afer Rubiales, penúltima estació

Els periodistes suposadament grans experts en futbol havien assegurat a tot arreu (ràdios, teles i diaris de paper i digitals) que el president de la cosa del futbol, un tal Rubiales, no dimitiria. Tenien raó, no ha dimitit, tot i que semblava que avui presentaria la dimissió. L'agressor sexual, com l'han definit alguns, ha necessitat pocs dies per tenir controlat el seu xiringuito, i l'auditori de la Real Federación Española de Futbol estava ple de persones que el defensaven a mort, com així ha estat. I com més disbarats deia en Rubiales, més l'aplaudien. En acabar l'acte, gairebé tothom s'ha aixecat i s'ha posat a aplaudir l'agressor com si s'hagués d'acabar el món. Ara, com que no ha dimitit, haurà d'esperar que el fotin fora.

Alguns clubs modestos van deixar clar des del principi que no li donaven suport, i li exigien que dimitís. Però la majoria no s'han volgut mullar, en espera d'esdeveniments. El Barça és un d'aquests últims. I no només no s'ha volgut mullar quan tocava, sinó que quan TV3 va demanar ahir poder entrevistar en directe a la jugadora Mapi León, escollida millor jugadora en el Trofeu Gamper que el Barça va guanyar per 5-0, el club va posar com a condició per autoritzar l'entrevista que a la senyora León no se li podrien fer preguntes relacionades amb el tema de l'agressió sexual contra una de les seves companyes. La reacció de TV3 només podia ser una: rebutjar fer l'entrevista i explicar-ho en públic. TV3, molt bé, i el Barça, molt malament. Sigui com sigui, aquest impresentable té els dies comptats com a president de l'entitat.

Els abusos d'Ortega a Nicaragua i el silenci de les nostres esquerres

La campanya d'abusos i terror sense límit del dictador nicaragüenc amb l'objectiu d'eliminar qualsevol intent de dissidència política del seu poble no sembla tenir aturador. Alguns diem i no ens equivoquem que el dictador d'esquerres Daniel Ortega és ara mateix molt pitjor que el dictador de dretes Anastasio Somoza que governava el país abans de l'entrada del sandinisme.

Els últims episodis, d'aquesta mateixa setmana, són la confiscació per part de l'estat de la Universidad Centroamericana (UCA), fins ara pertanyent als jesuïtes i una de les universitats més prestigioses de l'Amèrica central, així com la dissolució de la Companyia de Jesús i l'expropiació del seu patrimoni. Potser la dictadura nicaragüenca pretén castigar al Papa Francesc, el qual fa uns mesos va qualificar el sandinisme, sense pèls a la llengua, com una "dictadura grosera, con tintes de dictadura comunista o hitleriana".

Un dels fets que més crida l'atenció d'aquests lamentables episodis és un silenci molt cridaner (silenci còmplice?) de les nostres esquerres, que callen com a putes, potser perquè els seus dirigents pensen (pensen?) que aquí la gent es mama el dit i no s'assabenta de res, o que la dictadura nicaragüenca és també d'esquerres, i entre compañeros no ens farem mal, oi?

Després les nostres esquerres encara tenen la barra de pretendre donar-nos lliçons ètiques i morals, que si l'alcaldessa de Ripoll, que si els pobres palestins, que si Bocs és la pesta bubònica, etc. Quin fàstic que fa tot plegat! Des de la solidaritat amb el poble nicaragüenc, visca Nicaragua lliure de tota mena de dictadures!

Una operació de màrqueting

 

 

Amaral és una cantant espanyola amb una llarga trajectòria artística. Fa uns dies, durant una actuació a Aranda de Duero (Espanya), es va treure la camisa i va continuar actuant, mentre els seus pits quedaven a la vista del públic. Tractant-se d'un gest poc habitual en un escenari, algunes persones s'han sentit molestes.

Només cal acostar-se a qualsevol platja per adonar-se que avui en dia uns pits a l'aire ja no criden l'atenció, però, tot i això, aquest episodi ha tingut un protagonisme als mitjans. És típic del mes d'agost, quan passen poques coses, però els mitjans de comunicació han de continuar generant continguts i els periodistes que s'han quedat de guàrdia busquen les notícies sota les pedres.

Això no sembla anar més enllà d'una operació de màrqueting. Si l'objectiu principal d'una persona que viu de la música és vendre discos, que sense cap mena de dubte ho és, el gest d’Amaral potser li servirà per augmentar les vendes. I fins aquí puc arribar, que el tema no dóna per més.

Una commemoració a Cuixà... i més

 

Aquest migdia està previst que el MHP Pere Aragonès coincideixi a l'abadia benedictina de Sant Miquel de Cuixà (comarca del Conflent) amb els expresidents Jordi Pujol, José Montilla i Quim Torra; les informacions no mencionen Artur Mas, i Pasqual Maragall no hi anirà per motius obvis. L'objectiu de la trobada és participar en la commemoració dels cinquanta anys de la mort de Pau Casals, un acte que organitza la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. La notícia, però, no és aquesta, o no és només aquesta.

La notícia és que també té previst ser-hi el MHP Carles Puigdemont, en aquests moments sense estar protegit pel paraigua de la immunitat que li toca com a eurodiputat. Per a molts catalans que tenim memòria dels fets que van passar fa sis anys a Barcelona, Puigdemont continua sent el legítim president de Catalunya, i per això cal destacar molt especialment la seva presència d'avui a Cuixà.

Si es reactivés l'ordre espanyola de detenció del jutge Llarena, la policia francesa el podria detenir, o els policies espanyols que el vigilen i l'espien dia i nit des de fa sis anys el podrien segrestar i portar-lo a Madrid emmanillat. Però qui hauria de donar l'ordre de segrest és Pedro Sánchez, el qual aquests dies s'està jugant la seva continuïtat a la Moncloa; per a ell, la conservació del seu càrrec és absolutament prioritària. En altres paraules, si caigués Puigdemont també cauria Sánchez, i ells dos en són perfectament conscients.

En sis anys han passat moltes coses, també a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. Hi vaig ser l'any passat per un assumpte que ara no ve al cas, i vaig sortir d'allà bastant decebut per com aquestes jornades estiuenques han anat derivant cap a unes trobades d'amics dominades per una benintencionada gerontocràcia, amb totes les excepcions que calguin. Hi veig poc futur en aquestes jornades, la veritat. I si ens centrem en Catalunya, veiem que Òmnium, a partir de ser opada per Esquerra ja gairebé no pinta res, i l'Assemblea, si no fa un gir estratègic radical, pot acabar anant pel mateix camí. I és que la gent té molta paciència, però la paciència no és infinita.

Què ens queda del 2017? Queden, bàsicament, dues coses: la gent, és a dir, els votants independentistes, aquell cinquanta-dos per cent dels catalans que van anar a votar a les eleccions del 2021 —no en conec cap que hagi deixat de ser independentista—, i la feina discreta que des de Waterloo lidera i coordina Carles Puigdemont. No queda res més, i només dels independentistes depèn de com evolucioni el procés.

Ja no podem comptar gaire amb els partits que es van declarar independentistes abans de les eleccions de l'any 2021. Tenen seriosos problemes d'identitat, d'organització, de credibilitat i, molt especialment, de lideratge, uns més que altres. Les eleccions municipals del mes de maig i les espanyoles del juliol no són tan importants per a Catalunya. Les eleccions crucials seran les del Parlament, que tot indica que es convocaran quan menys ens ho esperem, molt abans del termini que fixa la llei. Si l'independentisme supera el 52% actual voldrà dir que anem pel bon camí; si disminueix, el procés s'allargarà. Només depèn de nosaltres, els votants.

Canvi climàtic, una visió enriquida

(Article original publicat el 11/8/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2134, pàg. 2)

He parlat amb persones que estan més informades que la resta de la població sobre el canvi climàtic, una realitat que només es pot qüestionar des de la ignorància. Els he preguntat la seva opinió sobre Michael Shellenberger, activista mediambiental, fundador i president de l'Environmental Progress, una organització d'investigació independent amb seu a Berkeley (Califòrnia, USA) que lluita per l'energia neta i la justícia energètica arreu del món. Després d'un distanciament inicial, Shellenberger ara és també un dels consultors de l'IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change), un organisme molt conegut de les Nacions Unides que estudia aquests temes.

Fa tres anys Shellenberger va publicar el llibre "Apocalypse Never", un assaig molt ben documentat que s'allunya del discurs de la por al qual la nostra societat s'està acostumant sense qüestionar-se'l. Un any més tard, l'Editorial Deusto va publicar la traducció espanyola del llibre, amb el títol "No hay apocalipsis. Por qué el alarmismo medioambiental nos perjudica a todos". Per a una persona com jo que sempre està disposada a aprendre, es tracta d'un llibre interessantíssim que m'ha fet veure el discurs oficial amb una certa perspectiva crítica. Així, sempre partidari de les evidències científiques, no en tinc prou que em diguin que les coses són d'una determinada manera “perquè ho dic jo”.

S'ha parlat molt d'aquesta obra, tot i ser un llibre qüestionat per part d'aquells que no accepten la més mínima discrepància. Parlem de censura encoberta, sí, la punyetera censura que tant agrada a qui no admet que algú pugui expressar una visió diferent de la seva. Tractant-se de persones expertes en aquests temes, em va sorprendre que només un dels meus interlocutors havia llegit el llibre, i alguns ni tan sols n'havien sentit a parlar. El fet és que aquí el llibre no va tenir el ressò mediàtic que al meu entendre es mereix.

Shellenberger no és un negacionista del canvi climàtic, però es mostra molt crític amb algunes conclusions i receptes del discurs oficial. Després de parlar sobre el terreny amb moltes persones directament afectades pel canvi climàtic, l'autor ha demostrat que algunes tesis del discurs oficial no eren del tot encertades, ja que estaven més orientades per una determinada ideologia que per la ciència, i potser és per això que una part del món científic oficial opta per ignorar-lo. Si el lector vol tenir una visió més àmplia que el discurs oficial sobre el canvi climàtic, recomano molt la lectura d'aquest llibre.

Uns comentaris sobre Esquerra, i l'herència convergent (2/2)

(Ve d'aquí)

Amb l'Esquerra de Junqueras ara mateix no s'hi pot comptar. Aquest partit en els últims anys ha fet una aposta política en clau espanyola, molt arriscada, que no els està sortint bé. Vots canten. El partit necessita amb urgència la renovació del seu politburó. Esquerra cada dia s'assembla més a una franquícia catalana bis del PSOE estatal, una mena de complement del PSC, tot i que uns i altres es disputen els mateixos votants. Esquerra té tot el dret a canviar d'objectius, d'estratègia, de socis i de militància, però estaria bé que els seus dirigents diguessin a la societat què volen ser de grans, i així tothom sabria què fer quan els catalans tornem a votar per renovar el Parlament. Mentrestant, centenars de milers de vots que Esquerra ha perdut han anat a parar a la franquícia catalana del PSOE, i el senyor Illa, que políticament no és res de l'altre món, intentarà aprofitar-ho en defensa dels interessos unionistes dels seus amos polítics.

Però el votant independentista hi continua sent, tant a l'esquerra com a la dreta. Junts per Catalunya, única força amb cara i ulls entre els hereus de la Convergència de Pujol, té ara molts deures per fer, però no està clar que els actuals dirigents vulguin aprofitar l'oportunitat que se'ls presenta. Mentre completen la merescuda travessia del desert haurien de tenir l'habilitat de saber llegir bé la veu del carrer. Haurien de ser capaços de gestionar correctament l'herència i prescindir dels dirigents que ja no aporten res. El món convergent, ara amb el nom de Junts i majoritàriament independentista, hauria de concloure que la renovació de la directiva resulta imprescindible, amb l'objectiu de recuperar el protagonisme que havia tingut. Els dirigents actuals ja han demostrat què no han estat capaços de fer, i quan un fa el que pot no se li pot demanar més. Bé, sí, se li pot demanar que plegui i deixi pas. A partir de les pròximes eleccions al Parlament els diputats independentistes s'haurien de posar a treballar seriosament partint dels resultats del referèndum de l'1 d'octubre del 2017. Per fer tot això es necessita gent nova.

Last but not least. Cal tenir present que la voluntat d'assolir una Catalunya independent ja té el suport de més de la meitat dels catalans. Ara bé, la ciutadania independentista té motius sobrats per estar molesta amb els partits independentistes, i s'ha d'entendre que, darrerament, alguns s'hagin quedat a casa en espera de temps millors. Però això no comporta que hagin deixat de ser independentistes. Ens trobem al mig d'un procés llarg, i per encarar l'etapa definitiva que acabarà amb la proclamació i reconeixement internacional d'una Catalunya independent queda molta feina per fer, i no tothom té la voluntat de fer-la. Una pista engrescadora seria veure com molts dels actuals dirigents que no se n'han sortit deixen pas a nous líders.

L'herència convergent (1/2)

Durant un quart de segle Convergència Democràtica de Catalunya i, per extensió, Convergència i Unió, va ser la força política hegemònica de Catalunya. Aquella etapa, però, ja forma part de la història. Així, abans del suïcidi polític de trista memòria que van cometre uns dirigents que no van rumiar gaire i es van carregar un dels dos grans actius que tenia el partit, Convergència ja havia deixat de ser el partit més important de Catalunya que havia sigut durant la llarga etapa pujolista. Després del pujolisme va venir l'espanyolisme etiquetat de federalista, primer amb Maragall i després amb Montilla, un fosc funcionari de partit que es va carregar el seu antecessor sense contemplacions.

Però, deixem el PSOE en pau i tornem a Catalunya. Convergència va veure desaparèixer el nom del partit, i a partir d'aquesta gran equivocació política, els convergents han acabat pagant el seu error a les urnes. No hi havia cap necessitat d'enterrar el nom de Convergència. A l'estat espanyol, el PP no ha canviat de nom tot i els seus episodis continuats d'escàndols de corrupció. I el PSOE tampoc, i això que entre els seus dirigents tenia personatges molt relacionats amb els assassinats dels GAL. L'altre gran actiu dels convergents, Jordi Pujol, ara ja és molt gran i, com ell mateix diu, està enretirat.

A partir de la desaparició formal de Convergència i tot el que allò va representar, va quedar un important buit polític per omplir. Hem vist uns quants intents per apoderar-se d'aquesta herència política, amb fracassos estrepitosos dels seus protagonistes. Pocs recorden ja els senyors Duran, Bonvehí, Montañola, Valls i altres, o les senyores Chacón, Parera, Pascal i companyia, uns personatges que han acaparat un protagonisme polític immerescut per acabar desfilant sense pena ni glòria cap a la paperera de la història política catalana.

Com deia molt encertadament Joan Vall Clara, propietari-director d'El Punt Avui, tota aquesta gent forma part, potser sense ser-ne del tot conscients, de "l'unionisme emmascarat format pels civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors". Un cop fracassats, diaris amb interessos clarament unionistes gens dissimulats com La Vanguardia, El Periódico i l'Ara els cedeixen encantats de la vida les seves pàgines d'opinió.

El cas d'Artur Mas potser és una mica diferent, ja que va ser president de la Generalitat i, com va dir Mariano Rajoy, va fer algunes coses interessants ("los catalanes hacen cosas") les quals, per no allargar-ho, no recordarem ara. Però des que va deixar el càrrec, alguns creiem que Mas parla massa en públic, de la mateixa manera que a Espanya parlen massa sovint Aznar, González i Zapatero. Són personatges que ens demostren que practiquen poc una de les virtuts que hauria de tenir un bon polític, és a dir, saber plegar i oblidar-se dels faristols de la política amb elegància i discreció quan deixen el càrrec.

(Continuarà demà)

Bocs i el comunisme

Darrerament Bocs té molt protagonisme als mitjans, sobretot per les dificultats que posa la resta de partits per acceptar compartir institucions amb el pervers ramat abascalista. A causa dels disbarats que defensa aquest partit, pactar amb Bocs s'ha convertit en una operació de risc, gairebé en un suïcidi polític, i per això alguns polítics del PP, pocs, s’hi resisteixen.

Però hi ha també l'altre extrem, el més esquerranós de la societat, tan pervers com l'anterior, que serien algunes confluències del comunisme tòxic com l'estalinisme i altres faccions polítiques que encara defensen alguns nostàlgics d’uns temps que tots sabem que sortosament ja no tornaran.

Poso els dos extrems al mateix cistell sabent que potser no és del tot just, i que em pot tocar el rebre. Al meu entendre els extrems, tant a la dreta com a l'esquerra, gairebé sempre són perversos i destructors. Recordem que durant la guerra incivil espanyola els nacionals tenien el suport de Mussolini, però els rojos el tenien de Stalin. Hi ha gent equivocada que a Stalin i Mussolini encara els té al pedestal dels homes il·lustres de la nostra història.

L'Agenda 2030 i la desfeta de Podemos

L'Agenda 2030 és un dels joguets mediàtics de Podemos, amb una ministra de l'Agenda 2030, Ione Belarra, i, per si no fos suficient, una secretaria d'estat de l'Agenda 2030. Aquesta última, Lilith Verstrynge, és una madrilenya que a les últimes eleccions va acceptar fer el trist paper de la paracaigudista que des de Madrid es presenta en una llista de provincias, en aquest cas la de Barcelona. És un cas similar a l'aterratge a Barcelona de Cayetana Álvarez de Toledo (PP); són partits molt diferents però amb les mateixes pràctiques polítiques. Cal destacar que l'antecessor de Verstrynge a la secretaria d'estat era Enrique de Santiago, que també era i encara és el secretari general del Partido Comunista de España.

Podemos ha desaparegut del mapa polític espanyol, el partit ha acomiadat a la meitat dels seus treballadors i tanquen seus arreu. Es diu que pot acabar portant els llibres al jutjat com han fet altres partits després de desfetes similars. És una aventura política que ha durat relativament poc i ha acaparat molt poder, i a partir de les últimes eleccions —municipals i espanyoles— l'ha perdut gairebé tot.

Un detall. Pocs polítics podemitas llueixen el pin de l'Agenda 2030. També el porta algun socialista despistat, i potser algú d'Esquerra i algun cupaire. I el meteo-Mauri, és clar, que des de la finestra ideològica de TV3 el senyor Francesc mai ha dissimulat les seves simpaties polítiques. Alguns dies no sabem quin temps farà demà, però sempre ens fem savis amb la seva píndola ideològica.

El votant sempre acaba posant els seus interessos particulars per sobre de tot, i la ideologia queda en segon terme. Per entendre'ns, entre defensar i protegir el futur dels seus fills, o defensar els coloms, les granotes, els tramvies obsolets i caríssims i la criminalització dels aeroports, el sentit comú ens diu que sempre prioritzarà els seus interessos laborals i els dels seus fills, i això comporta no decréixer sinó créixer, i no destruir empreses productives i llocs de treball productius sinó crear-ne de nous.

Mea culpa. Al principi veia l'Agenda 2030 amb una simpatia continguda barrejada amb una manca d'informació, però el pas del temps ha anat esvaint els meus dubtes. Després d'estudiar l'entramat ideològic dels seus promotors i la lletra petita que no s’acostuma a publicar, he arribat a la conclusió que l'Agenda 2030 només és una eina ideològica de màrqueting que té l'objectiu no confessat de transformar la societat en un paradís anticapitalista. I què voleu que us digui, entre el comunisme i les seves confluències i el capitalisme amb tots els seus matisos i defectes, que els té i s’han d’anar corregint, sempre m'inclino per aquest últim sistema, ja que sense cap mena de dubte és el que ha portat més benestar a la nostra societat.

Quan ETA matava

Quan Ferran Cardenal era el governador civil de Barcelona, a l'agost coincidíem amb la família Cardenal a una platja de l'Empordanet. Ells també eren colla i, com fèiem nosaltres, també arribaven a la platja cap al tard, quan el sol ja no pica i el gruix de la gent ja ha marxat, i pots triar el lloc on posar les tovalloles sense molestar ni ser molestat. Tot i que només ens coneixíem de vista i el nostre tracte amb aquell grup familiar no passava d'unes educades salutacions, recordo bé aquella família. També veiem alguna discreta vigilància de la GC espanyola des d'una distància prudencial. Ep!, no ho critico, en aquella època els terroristes mataven, també a Catalunya, i Cardenal era qui era, el màxim representant de l'estat. El fet és que els verds hi eren però no molestaven.

Tot això m'ha vingut a la memòria quan he vist que l'antic governador ha escrit el llibre ETA contra Catalunya. Crónica y memoria, on parla dels seus records d'aquella època, quan l'organització criminal matava sense contemplacions a qui li feia nosa. Sortosament d'uns anys ençà les coses han canviat, i ara els successors polítics d'ETA fan política i governen democràticament des dels parlaments i els ajuntaments. Hi ha polítics que critiquen la realitat d’avui en dia, i de vegades fins i tot sembla que ens vulguin dir que contra ETA alguns se sentien més còmodes. Jo no votaria mai a EH Bildu, però estic encantat que aquest partit formi part de les institucions democràtiques amb tota normalitat.

Lanzarote i set illes més

(Article original publicat el 28/7/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2132, pàg. 2)

Ens trobem en plena època de vacances, i la gent que es pot permetre el luxe de marxar uns quants dies i desconnectar de les rutines diàries es planteja on anar. Hi ha qui busca destinacions exòtiques i, alhora, si pot ser, que no estiguin molt concorregudes. No cal anar al Carib o a altres destinacions turístiques similars a l’altre punta del món. Molts no es plantegen que tenim alternatives força recomanables a l’Àfrica, a només tres hores d’avió, uns indrets que també ofereixen exotisme per anar a passar uns quants dies.

He estat unes quantes vegades a les Illes Canàries, però mai hi he anat per feina, sempre hi he anat de vacances. Quan vas de vacances tornes amb una impressió diferent que quan viatges per temes professionals, amb tot el que aquesta mena de viatges de feina comporta d’horaris cronometrats, visites i reunions programades, àpats de feina, i poc espai per a la improvisació. No és que em desagradi viatjar per feina, però cada cosa al seu moment.

El Hierro no la conec, és l’illa més occidental de totes, la més propera a Amèrica, i espero anar-hi aviat. Tampoc he estat mai a La Gomera ni a Fuerteventura, però aquestes dues illes em criden menys l’atenció, tot i que algun dia també les visitaré. A les altres cinc illes (Gran Canaria, Lanzarote, La Graciosa, La Palma i Tenerife) sí que hi he estat, i en algunes més d’una vegada.

Lanzarote és l’illa més oriental de l’arxipèlag canari. És molt diferent de tots els llocs que he vist anant pel món. O t’atrau molt i hi tornes a la mínima que pots, o no t’agrada gens i en prescindeixes com a destinació preferent. Si busques paisatges verds, boscos, arbres i animalons, no cal que hi vagis. Però si t’atrauen els terrenys volcànics i les platges negres poc concorregudes, Lanzarote és una destinació ideal. Per cert, si hi aneu no us oblideu de visitar la zona de La Geria, i el sistema peculiar que tenen els seus habitants de conrear les vinyes, adaptant-se a l’orografia volcànica de manera força original. Això sí, al sud-oest de l’illa hi ha Playa Blanca, de sorra blanca, però pel meu gust és una zona massa turística.

Però la perfecció no existeix. Quan hi ha calima i vent de l’est, aquesta illa és la primera on arriba la sorra en suspensió provinent del desert del Sàhara. És una sensació molt desagradable, sobretot quan la calima coincideix amb un vent molt fort. Tot i això, considero que Lanzarote és un lloc per tornar-hi, ja que sempre descobreixes coses noves que en estades anteriors t’han passat per alt.

Dubtar

L'escriptora i periodista francesa Céline Curiol deia fa poc: "Els que més saben són els que més dubten. Els més ignorants, els que menys".

En privat tots en tenim, de dubtes, però només ho sabem nosaltres. Valoro molt les persones que expressen dubtes en públic, sobretot quan se’ls demana opinió sobre temes que desconeixen, o que no coneixen prou. Entre dubtar, callar i quedar com una persona que a primera vista potser pot semblar ignorant, o dir qualsevol bajanada sobre temes que ignorem, sempre és millor callar.

El silenci no necessàriament equival a ignorància, sovint és exactament al contrari.

Fugat? No pas

 

Fa gairebé sis anys el MHP Carles Puigdemont, exercint el dret que tenim tots els ciutadans de viatjar allà on ens vingui de gust, se'n va anar de viatge a Bèlgica. En aquell moment el MHP no tenia cap requeriment de la justícia que li impedís emprendre aquell viatge.

Alguns, però, això no ho volen entendre, i fa gairebé sis anys que van repetint dia sí i dia també que Puigdemont és un fugat de la justícia. La realitat és, però, que sempre que la justícia belga l'ha requerit, el president mai s'ha amagat i sempre ha mostrat la seva col·laboració.

Per gestionar casos judicials de persones que viuen en un altre país, existeix la col·laboració entre les administracions judicials europees. No hi ha cap llei espanyola ni europea que pugui obligar Puigdemont ni ningú a viatjar a l'estat espanyol.

Segons el diccionari, fugar-se és un verb pronominal que significa escapar-se d'un lloc on hom està tancat, vigilat o privat de llibertat. Quan fa gairebé sis anys Puigdemont va emprendre aquell viatge, no estava tancat, ni vigilat, ni privat de llibertat.

La peculiar situació política i judicial del president Puigdemont genera simpaties i antipaties, però en cap cas és un fugat de la justícia. Les coses cal explicar-les bé i, per tant, anar repetint com un lloro que el MHP és un fugat de la justícia no és propi de persones intel·ligents.

Junts, l'enemic a batre

Ara l'enemic a batre és Junts. Mirat des de Catalunya, Junts és, òbviament, la bèstia negra de les franquícies catalanes dels partits espanyols. Però no només això, el càstig que es vol infligir a Junts és molt més transversal. Així, els altres dos partits catalans que oficialment encara es declaren independentistes, també veuen Junts com l'enemic a batre. Parlo molt conscientment d'enemic i no d'adversari, ja que d'un temps ençà els atacs de tota mena estan superant tots els límits.

Mirat des d'Espanya no cal entrar en gaires detalls, les posicions polítiques respecte al futur de Catalunya que tenen el PP, el PSOE, Bocs i Sumar són exactament les mateixes, potser amb algun matís molt lleuger en les formes. I això no canviarà.

Des de l'òptica independentista i tot i els molts errors comesos per Junts —d'això en parlarem aviat—, aquest és l'únic partit amb representació parlamentària que, a la seva manera, intenta mantenir el pavelló independentista amb una certa dignitat.

I què es pot dir de la CUP? En l'eix nacional ni ells mateixos saben què volen, i als fets em remeto. La meva sensació és que si han de triar entre l'eix nacional i l'eix social, donaran preferència absoluta al segon, com han fet fins ara. No semblen capaços d'entendre que des d'una Catalunya independent tindrien més facilitat per desenvolupar amb molta més efectivitat les polítiques socials que prediquen.

I d’aquells que encara creuen en Esquerra, què podem dir? Ells sabran què els convé, però mentre el partit estigui governat amb mà de ferro per Oriol Junqueras, un senyor que ha enganyat massa als catalans, poc avançarem. Si Esquerra fos una empresa privada, a Junqueras faria temps que li haurien ensenyat la porta de sortida.

Mentrestant, com dèiem, tots contra Junts. Tots contra Puigdemont. Tots contra Waterloo. Una cosa hem de tenir clara el 52% dels catalans, i és que la prioritat d'un partit independentista és la independència. Estic segur que als dirigents i simpatitzants d'aquest partit els agrada tant com a mi, és a dir, gens, que al país veí Bocs pugui arribar a tenir un protagonisme a les institucions. Però seria molt més trist que Junts donés prioritat al negoci de salvar Espanya a costa d'oblidar-se del seu negoci principal, el negoci de salvar Catalunya, la independència de Catalunya. Aquest paperot tan galdós ja el fa Esquerra, no cal que Junts caigui en els mateixos errors.

Diumenge, uns apunts desordenats

Per més que ens intentin convèncer del contrari alguns que defensen uns determinats interessos polítics que no són els meus ni els del 52 % dels catalans, diumenge els espanyols no van votar sobre "el desencuentro" de Catalunya vs. Espanya. Els catalans, òbviament, tampoc. L'expedient del contenciós Catalunya vs. Espanya no avançarà; tampoc empitjorarà, diguin el que diguin uns i altres.

Diumenge només es votava sobre qui viuria a la Moncloa a partir d'ara, amb dos candidats a ser-ne els futurs inquilins: Pedro Sánchez i Alberto Núñez. A partir d'aquesta realitat, treure més conclusions és anar massa més enllà.

A Catalunya hi havia un corrent abstencionista-sobiranista, tan respectable com qualsevol altre, tot i que sempre convé tenir present que, en democràcia, qui no vota, no compta. Mai sabrem quina part de l'abstenció de diumenge es podrà atribuir a aquest corrent, tan respectable com, al meu entendre, equivocada.

A la colònia catalana va guanyar les eleccions el PSOE, la franquícia catalana del PSOE per ser més precisos. Només des de l'òptica de la militància més abrandada es pot entendre aquesta insistència que les va guanyar el PSC, unes sigles que només són això, unes sigles amb una gran història al darrere, però que d'uns anys ençà han esdevingut un marca sense més contingut.

Diumenge vam votar, i dilluns es va reactivar la mecànica judicial i policial anticatalana. Així, la fiscalia ("de quien depende la fiscalia?", Sánchez dixit) va demanar al jutge Llarena reactivar l'ordre de detenció contra el MHP Puigdemont. A Barcelona, l'eurodiputada Ponsatí va ser detinguda per la policia, a la recerca de la foto; a la poca estona, un poc obtinguda la foto, la van deixar marxar. El dia que els jutges de la cúpula judicial d'aquest país, com Llarena, deixin de fer política partidista i es limitin a fer de jutges potser es podran fer respectar. Mentrestant, no ha de sorprendre que cada dia que passa aquesta institució es vagi degradant una mica més.

Esquerra s'ha fotut una altra patacada monumental, de les que fan història; mentrestant, la direcció del partit té entretinguda la seva fidel militància amb la "taula de diàleg", "l'acord de la claredat" i altres cosetes inútils per l’estil. El seu cap de llista encara no s'ha disculpat amb la militància, i tot indica que no ho farà, com tampoc ho va fer fa un parell de mesos amb els votants de Santa Coloma de Gramenet.

A Espanya ha guanyat clarament el PP, però els resultats electorals ens diuen que el seu líder difícilment podrà anar a viure a la Moncloa. I tot indica que el líder del PSOE, tot i haver perdut, podrà continuar vivint en aquell palau. Coses de la política. I dels partits comparsa, Bocs i Sumar, què en podem dir? No n'han sortit ben parats.

A Catalunya, partits en liquidació. Abans va ser Parera (Valents), ara Montañola (PdeCat). La primera, concurs de creditors i a la paperera de la història. El segon ho veurem aviat. Són personatges que no han entès la realitat del país on viuen.

Per cert, ara ja es pot dir que a partir de l'any que ve tornarem a pagar peatges, amb una fórmula encara per determinar. És normal que durant la campanya els candidats ho hagin negat repetidament. Negar-ho forma part de les tradicionals mentides electorals. Però en això dels peatges mana Brussel·les, no Madrid.

El vol vital

(Article original publicat el 14/7/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2130, pàg. 2)

Com cada any des del 1997 Igualada ha tornat a ser la ciutat dels globus. Cada any al juliol té lloc un esdeveniment que marca l'agenda ciutadana, i les seves vint-i-sis edicions celebrades fins ara han ajudat molt a posar la capital de l'Anoia al mapa internacional. Es tracta de l'European Balloon Festival, la concentració internacional de globus aerostàtics més important del sud d'Europa. Durant els quatre dies de l'esdeveniment globus i pilots vinguts de tot el món participen en diferents espectacles, proves i competicions.

Vaig descobrir aquesta modalitat de volar fa anys, i sempre que puc intento aprofitar l'ocasió per volar. És una activitat que té molts atractius, entre els quals que no pots preveure on acabaràs aterrant. Un vehicle 4x4 va seguint el vol des de terra per fer el rescat de globus i passatgers un cop han aterrat. Abans el seguiment es feia de forma visual i per ràdio, i ara hi ha mitjans tecnològics que faciliten molt la feina. La sorpresa de la destinació final és una de les característiques del vol en globus aerostàtic. Saps d'on surts, però mai saps on acabaràs aterrant. T'enlaires sense un destí garantit, i només jugant amb el vent pots intentar acostar-te a l'objectiu desitjat.

Aquests artefactes no tenen timó, i el seu rumb només depèn del vent que et vagis trobant a les diferents altituds. Si, posem per cas, pretens volar en direcció est i el vent va en direcció sud, has d'anar variant l'altitud fins que trobes el vent que t'interessa. El mitjà per fer-ho és escalfant amb el cremador, o refredant, l'aire del globus per fer-lo pujar o baixar, respectivament. Tot això és senzill d'explicar, però per fer-ho amb èxit has de tenir uns coneixements tècnics i una habilitat com a pilot que s'han d'aprendre. I com que jo no tinc el carnet de pilot, haig de tenir plena confiança en l'expertesa de la persona que pilota el globus. He volat moltes vegades i mai he tingut cap problema.

La tècnica de volar en globus aerostàtic també es pot aplicar al nostre recorregut vital. Ho explicava fa uns mesos Bertrand Piccard, psiquiatre, explorador, aventurer i pioner de les tecnologies netes. Així, aplicant els principis de la navegació en globus, que quan et toca lluitar contra el vent l'única solució viable és canviar l'altitud a la recerca d'un vent més favorable als teus interessos, Piccard deia que a la vida això s'aconsegueix identificant tot allò que et perjudica i deixant anar llast, és a dir, deixant anar determinades certituds, hàbits i creences.

Paraula de candidat

A Extremadura (Espanya) una senyora que es dedica a la política semblava que potser seria l'excepció de la regla, i com que la discrepància dels polítics amb els dirigents dels seus partits no és habitual, alguns ho vam celebrar. Es diu Maria Guardiola, i va estar deu dies negant que acabaria pactant amb Bocs. Però, des de divendres, gràcies a uns pactes signats amb Bocs que durant deu dies va estar negant amb contundència, ja és la presidenta d'aquella regió. Guardiola no és tan criticable per haver pactat amb Bocs sinó per haver-se passat deu dies negant que acabaria pactant amb Bocs. Guardiola ha acabat fent exactament el contrari del que deia. Guardiola ha acabat acceptant que "donde hay patrón, no manda marinero", i ha mentit. Mig plorosa davant de la militància del seu partit, va intentar justificar un canvi radical de postura dient que els interessos dels ciutadans extremenys havien d'estar per sobre de la seva paraula. Textual. A partir d'ara, doncs, tothom sap que la paraula de Guardiola —ara ja amb el càrrec al sarró— no val per res. Complint les ordres del partit i donant un valor zero a la seva credibilitat, Guardiola s'ha empassat un gripau incomplint el que va prometre de manera reiterada, demostrant així la seva nul·la credibilitat. Al principi d'aquest vodevil, persones benintencionades que creuen en el valor de la paraula donada es van creure Guardiola, i veient la seva actitud posterior van tenir una decepció. Jo mateix, sense anar més lluny. Si Guardiola estigués entre els meus contactes professionals, ja l'hauria esborrat de la meva agenda. És de la mena de persones que prefereixo que tractin amb la competència. No són de fiar, al marge del partit al qual pertanyen.

Barcelona, una ciutat d’esquerres

(Article original publicat el XX/7/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 97/7-2023, pàg.18)

Amb l'excepció del govern Trias del període 2011-2015, des de les primeres eleccions democràtiques de 1979 Barcelona ha estat sempre governada pels sociacomunistes.

Perdudes les eleccions del 28 de maig, els socialcomunistes van argumentar que sumats els regidors socialistes, comunistes i republicans tenien majoria absoluta, i, a partir d'aquí, van exigir que governés un tripartit d'esquerres. Però com que els republicans no van voler entrar en aquest joc ja no sortien els números, i els socialcomunistes van buscar una alternativa que impedís que la capital de Catalunya tingués a Trias d'alcalde.

L'alternativa implicava sumar socialistes, comunistes, peperos i els dos regidors de Bocs, per tal que governés un multipartit unionista sòlid, amb el vistiplau de la Moncloa i dels despatxos nobles dels carrers Ferraz (PSOE) i Génova (PP). Al capdavall, si en una cosa coincideixen aquests quatre partits és en la defensa a qualsevol preu de l'statu quo unionista. Però com que només els tres primers ja sumaven majoria absoluta, es va poder prescindir de Bocs, i evitar un escàndol majúscul.

Liderant amb intel·ligència l'anticolauisme, Trias va guanyar les eleccions com a contrapartida a la prepotència, l'autoritarisme i la nefasta teoria del decreixement que des del 2015 s'ha pretès imposar als barcelonins. Les decisions sempre han estat en negatiu: no luxe, no turisme, no hotels, no avions, no Hermitatge, no cotxes, no motos i no competència entre taxistes —contra el criteri de la justícia europea—. Ha estat el govern del no a tot, amb l'excepció del sí a la bicicleta i el sí al caríssim tramvia privat per la Diagonal.

Els comuns no només no van guanyar les eleccions sinó que ni tan sols van ser capaços de quedar segons. Han patit allò que a l'oest en diuen “un severo correctivo”, i la prepotència dels seus dirigents va impedir que tinguessin en compte les crítiques raonades dels barcelonins que no els havien votat. Ara Colau ha deixat el càrrec, però manté el sottogoverno; continuarà tutelant el nou alcalde des de l'ombra, i després de l'estiu ja veurem què passa.

Barcelona és una ciutat d'esquerres, com ho és Bolonya a Itàlia. A la Itàlia rica saben molt bé que ser d'esquerres no està renyit amb el progrés econòmic, però aquí encara no n'hem après. Ara venen quatre anys per esmenar els disbarats perpetrats en els últims vuit anys. Si més no, això és el que va prometre fa pocs dies el nou alcalde, amb la credibilitat que puguin tenir les seves promeses, que com ja ens ha demostrat repetidament és més aviat escassa.

Pagesos, ramaders i pescadors

(Article original publicat el XX/6/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 96/6-2023, pàg.21)

Quan en el sector relacionat amb l'alimentació humana veus que des de l'administració pública van augmentant els funcionaris que el regulen i el controlen mentre els productors que en viuen van disminuint, estem davant de la prova del cotó que no anem en la bona direcció. Aquest podria ser el cas del Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya, encapçalat per una cúpula política amb molta més teoria i ideologia que coneixença pràctica del sector.

He llegit que aquesta conselleria ja té més funcionaris adscrits que la suma dels pocs pagesos, ramaders i pescadors que encara sobreviuen a Catalunya, però com que no he trobat les dades oficials per comprovar-ho, no ho puc assegurar. El sentit comú ens diu que l'administració pública hauria de col·laborar activament amb el sector privat en defensa i protecció de la seva supervivència. Però els ciutadans sovint tenim l'estranya sensació que decretant mesures impossibles de complir decidides sense una mínima dosi de sentit comú, els governants només posen bastons a les rodes fins a provocar en molts casos la desaparició de l'activitat.

Això està passant a Catalunya, i productors i activitats que fins fa relativament poc es desenvolupaven amb una certa normalitat han acabat desapareixent. La seva activitat va quedant substituïda per nous negocis comercials dedicats a la importació de productes provinents de països en els quals les administracions demostren ser més responsables que les nostres. Escoltant la consellera del ram veus de seguida que parla d'aquest negoci amb tanta aparent seguretat com poc coneixement pràctic del sector. Dissortadament, aquesta és una sensació força habitual quan tractes amb càrrecs públics.

Aquesta consellera em fa pensar en alguns consellers d'empresa que han passat pel Govern de la Generalitat; l'actual titular, sense anar més lluny. Alguns d'aquests personatges et fan passar vergonya. Recordo un conseller de Manresa el qual, reunit amb un grup d'industrials d'un sector d'activitat que rep molta pressió mediambiental de l'administració, els va aconsellar sense posar-se vermell que si volien evitar problemes amb l'administració el millor que podien fer era tancar les fàbriques i reobrir-les en polígons industrials de països del nord d'Àfrica, i deixar reduïda l'activitat de Catalunya a una mera oficina d'importació. No cal dir que la pèrdua de llocs de treball que aquella recomanació hagués comportat no va ser objecte de cap consideració per part d'aquell conseller. Quan es diu que els catalans estem en males mans és també per coses com aquestes.

Sánchez KO

Ahir, a l'hora de sopar tenia la intenció de veure sencer el debat televisat organitzat pel grup periodístic presidit pel català José Crehueras. Però només vaig aguantar quinze minuts i ho vaig deixar córrer. El meu comentari d'avui està basat, per tant, en les valoracions que del debat n'han fet els diaris de paper de Barcelona, els de Madrid (Espanya) i alguns de digitals.

Els mitjans de comunicació no són neutrals, això no és pas cap secret, i tots tenen i no amaguen les seves preferències polítiques. Alguns intenten dissimular una mica, altres ni això, però a tots se'ls veu el llautó ideològic d'una hora lluny. I feia temps que no veia tanta unanimitat periodística en la valoració d'un debat polític. Sánchez va perdre el debat, tot i que això no comporta necessàriament que el guanyés Feijóo.

Ahir, l'objectiu dels dos aspirants era no perdre, i des d'aquest punt de vista Sánchez va perdre clarament el debat. Està per veure quines conseqüències tindrà això d'ahir en els resultats electorals del dia 23. Però, com diuen més al nord, que Sánchez aquesta nit no ha dormit bé, ça va de soit. Per la part que ens toca, esperem que el dia 23 guanyi el menys dolent.

Suar

Diuen els meteoròlegs que avui i demà farà molta calor. Parlem, doncs, de la sensació de calor en els humans. A l'estiu hi ha persones que, per més calor que faci, diuen que no suen. Si fos veritat, els envejo molt. Sigui com sigui, van per la vida assegurant que no suen. Van en bici en plena canícula, i com si res. Però potser també suen i no ho diuen, simplement ho dissimulen. Acostumen a ser persones contràries a l'ús de l'aire condicionat, i neguen els avantatges del progrés tecnològic que ens proporciona una existència més confortable.

Ara bé, si reaccionen així per un tema de salut (al·lèrgies, etc.), òbviament cal respectar-ho. Però si només actuen així per ideologia, i la seva decisió contrària al progrés afecta terceres persones, em resisteixo a acceptar-ho. Acostumen a ser les mateixes persones que van estar encantades de la vida amb aquell decret que limitava la potència dels aires condicionats fins a uns extrems que, en molts llocs, els fa inoperatius. Ara et trobes amb aparells que continuen fent el mateix soroll que abans, però ja no refresquen. No cal dir que faig aquestes consideracions des del punt de vista del meu termòstat personal.

Alguns posem la nostra salut per davant de la ideologia, i pensem que, sempre que es pugui, és més que raonable intentar posar remei a una calor excessiva amb els mitjans tecnològics que tenim al nostre abast, especialment als llocs on hi ha molta humitat i serveix de molt poc posar-se a l'ombra. Com a resum del meu punt de vista sobre aquest tema, crec que s'ha de prioritzar la salut i el benestar personal per sobre d'altres consideracions. Només després ve la ideologia. Per aquest ordre.

Tutories exteriors

(Article original publicat el 30/6/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2128, pàg. 2)

Catalunya és un país petit. Agafes el cotxe, condueixes menys de dues hores per qualsevol carretera en qualsevol direcció, i ja ets fora del país. Vull aclarir que mirant cap a l'oest, l'exterior, o, si vostès ho prefereixen, l'estranger, per mi comença a la simpàtica ciutat de Fraga. En altres paraules, més enllà de Fraga és l'estranger. I no m'agradaria que això es pogués confondre amb un menysteniment per part meva cap a les persones estrangeres. És exactament al contrari: no només tinc uns quants estrangers a la família sinó que estic feliçment casat amb una senyora que també ho és.

Dels quatre partits que tenien possibilitats de guanyar les eleccions municipals de Barcelona (Comuns, Esquerra, Junts i PSOE), els dos partits que governaven fins ara (Comuns i PSOE) són els que durant la campanya electoral més suport polític van rebre dels seus tutors de l'estranger, els seus referents espanyols. Els franquiciats barcelonins d'esquerres pensaven que presumir de tenir ministres espanyols en els mítings de la campanya electoral els podria beneficiar, i no els va anar tan malament. Així, gràcies al pacte estrany amb els Comuns i el PP, el candidat del PSOE ja és l’alcalde de Barcelona. Els comuns, per despistar, de moment s'han quedat fora del govern, però aviat trobaran una excusa per tornar a formar part de l'equip del govern municipal barceloní.

A uns altres dos partits amb menys rellevància política, però també totalment dependents de la metròpoli (PP i Bocs), unes franquícies que durant la campanya també van rebre suport provinent de Madrid, tampoc els va anar malament. Van obtenir quatre i dos regidors, respectivament. Van triplicar la collita, ja que abans de les eleccions només tenien dos regidors entre els dos partits. Ara bé, tot i el pes que ha tingut el PP per evitar que Trias fos l'alcalde, a Catalunya no deixen de ser dos partits amb una mínima rellevància política. Potser de tant en tant tindran el seu minut de glòria, però poca cosa més.

Al consistori barceloní només hi ha dos partits sense cap dependència forana: Junts i Esquerra. El primer va guanyar folgadament les eleccions, però no podrà governar la ciutat gràcies al pacte en clau unionista cuinat a Madrid. Trist, decebedor i molt frustrant pels seus votants, però es tracta d'un pacte que està cent per cent dintre de la legalitat. Evidentment, aquí no estem parlant en termes d'ètica política, sinó només basant-nos en la llei electoral espanyola que regula les eleccions municipals i permet aquestes coses.

L'herència dels vint mil

La persona que en l'àmbit estatal representa els interessos electorals de les escorrialles del comunisme espanyol, Yolanda Díaz, ha promès que si guanya les eleccions del dia vint-i-tres, donarà a cada jove que compleixi divuit anys una propina pública de vint mil euros. Encara que d'aquesta propina la senyora ministra en diu herència, això d'herència no en té res, ja que els deu mil milions d'euros necessaris per pagar-ho encara no hi són, sinó que s'hauran de recaptar mitjançant un impost de nova creació que hauran de pagar els ciutadans més rics, aquells que encara no han traslladat els seus patrimonis a indrets fiscalment més amables que l'espanyol. No deixa de ser la típica promesa electoral que es fa en campanya, i poca cosa més es pot dir. És una manera d'intentar comprar el vot sense arriscar gaire. Si aquest disbarat s’acaba de concretar, veurem quina és la lletra petita de la proposta, que segur que n’hi haurà, i n'hi haurà tanta que els vint mil euros se'ls hauran de pintar a l'oli.

Una derrota clara: el cas de Santa Coloma

Santa Coloma de Gramenet pretenia ser el laboratori d'Esquerra per demostrar a la societat catalana que el camí correcte era la via d'allò que van batejar com l'eixamplament de la base. Però Esquerra i el seu candidat van demostrar que ni tan sols van ser capaços d'evitar fer el ridícul. A Santa Coloma, t'ho miris del dret o del revés, l'estratègia del partit s'ha demostrat que és del tot equivocada.

Esquerra, però, en comptes de fer autocrítica, va fer uns malabarismes matemàtics per concloure que les eleccions municipals tampoc els han anat tan malament. I és cert, no els han anat malament, els han anat molt malament. I tot i el fracàs personal i del partit, a Rufián l'han premiat amb tornar a encapçalar la candidatura de les eleccions espanyoles del 23 de juliol. Un premi al perdedor, tenint en compte que, a Santa Coloma, a Rufián el van forçar a presentar-se, ja que ell, ensumant-se la derrota, diuen que no volia.

Però ara mateix el problema principal d'Esquerra no és Rufián, tot i ser ell la cara visible de la derrota. El problema ve de més amunt, de dalt de tot, però ja sabem que, pel risc personal que comporta la crítica, des de la militància difícilment es porta la contrària al sanedrí. Mentre no rectifiquin l'estratègia, tenen molt mala peça al taler. El segon episodi es veurà a les vuit del vespre del pròxim dia 23. Serà un altre fracàs electoral que veu tothom menys qui dirigeix el partit amb mà de ferro.