Més sobre la Política Agrícola Comuna (PAC)

En l’article d’abans d’ahir comentaven la perversa injustícia comercial i social que representava la política de subvencions que l’UE dóna als nostres pagesos, l’anomenada PAC. Sobre aquell article s’han rebut alguns comentaris i per tal de tenir una visió més global potser cal fer-ne esment.

Un pagès ja gran, propietari d’una mitjana explotació agrícola i forestal, se’m queixava i amb raó que en l’article anterior no es feia cap menció als ramaders, que també han rebut i reben importants subvencions de l’UE. Doncs ho faig ara, va ser un oblit involuntari de l’autor. Les mateixes reflexions i similars arguments que els utilitzats pels pagesos es poden aplicar als ramaders.

També m’han fet veure que no es va mencionar ni de passada que les polítiques agrícoles ultra proteccionistes d’altres països rics del món (Estats Units, Japó, Canadà, Suïssa, etc.) son encara més exagerades que les nostres. És cert. S’ha de recordar, però, que l’article estava centrat, bàsicament, en Europa, si bé les conseqüències repercuteixen també en altres escenaris. Però ja que surt el tema, la crítica a les polítiques d’aquests altres països seria òbviament la mateixa.

Però per tal de tenir un retrato encara més complet de la situació, hi han altres aspectes derivats dels anteriors que també convé posar sobre la taula.

Així, com a principal conseqüència perversa del pacte de la gana al que el primer món sotmet al tercer món, resulta pràcticament impossible que aquest pugui prosperar econòmicament, i llavors els països pobres necessiten ajudes per a subsistir. Com no podria ser d’altra manera, aquestes ajudes les reben del primer món, mitjançant organismes intermediaris de tota mena dels que algun dia també n’hauríem de parlar. És de remarcar que com a resultat d’aquesta política proteccionista fora de tota lògica i, a parer de molts, molt equivocada, aquest és ja el segon pagament que fa el primer món. Recordeu que el primer pagament era per subvencionar els nostres pagesos.

I quasi podríem deixar-ho aquí perquè, amb tota franquesa, si gratéssim una mica sobre els destinataris reals d’aquestes ajudes al desenvolupament ens emportaríem més d’una sorpresa desagradable. La corrupció endèmica que hi ha instal·lada als països del tercer món es prou coneguda, tan coneguda com ho és la manca d’interès dels que paguen, nosaltres, per posar-hi fi. Qualifico d’endèmica aquesta corrupció per un motiu molt fàcil d’entendre: de gent potencialment corrupte en trobarem arreu, al primer món i al tercer món, però els controls polítics que hi ha establerts al primer món democràtic eviten o si més no dificulten molt que la corrupció potencial esdevingui una realitat. En canvi, al tercer món ens trobem amb carències democràtiques generalitzades que expliquen el que dèiem abans i la pràctica impunitat amb la que actuen els corruptes.

Com a resum final, els pagesos del tercer món i els contribuents del primer món són els grans perjudicats d'aquesta història, mentre que els pagesos del primer món i les elits polítiques i econòmiques del tercer món en són els grans beneficiats. Podríem dir també que els contribuents del primer món som, de rebot i molts cops sense ni saber-ho, els grans supporters econòmics dels mandataris corruptes del tercer món.

Més sobre Sarrià (III)

Em consta que bastants dels lectors d’aquest blog són veïns de Sarrià. Em consta també que la majoria d’aquests lectors sarrianencs no s’han fet encara socis de l’Associació de Veïns de Sarrià. Hem de partir de la base que els interessos particulars dels sarrianencs no només no coincideixen necessàriament amb els interessos generals dels barcelonins sinó que massa sovint són contraposats. Constitueix també tot un símptoma que l’Ajuntament de Barcelona estigui governat pels partits polítics menys votats a Sarrià, i aquesta circumstància tampoc ajuda gaire a defensar els nostres drets com a sarrianencs. Si volem que els interessos particulars dels sarrianencs siguin defensats, si volem que hi hagi algú que se’n ocupi, encara que sigui amb més bona voluntat que mitjans, i a més que ho faci gratis et amore (tinc entès que els membres de la junta directiva treballen de franc), una de les formes de canalitzar-ho és mitjançant l’Associació. Ara mateix no recordo l’import exacte però la quota anual de soci és força assequible, poc més que simbòlica. El local de l’Associació és al número 4 del conegut carrer Canet; allà hi trobareu tots els detalls que necessiteu sobre les activitats que l’associació porta a terme al llarg de l’any i els serveis que ofereix als associats. En fi, de socis de l’Ajuntament de Barcelona ja em som tots, per obligació, fins i tot aquells que potser, si poguéssim, tornaríem als orígens, a l’status polític d’un Sant Vicenç de Sarrià independent de Barcelona, tal com era fa nou dècades. Si amb tot això no en teniu prou i encara necessiteu un altre argument per decidir-vos, aquest any els associats hem recuperat un vuitanta per cent del que vàrem jugar per la Rifa de Nadal, i no és cap secret que amb això de les rifes quan es comença la bona ratxa mai se sap fins on pot arribar. Som ja bastants però encara no suficients els sarrianencs que hem decidit que si volem que el nostre barri no és deteriori encara més una bona via passa per canalitzar les nostres inquietuds mitjançant l’Associació de Veïns de Sarrià.

Un greu contrast: la liberalització de les importacions del tèxtil xinès i la subvenció escandalosa de l’agricultura europea

Després de les esglaonades reduccions aranzelàries i la desaparició de les quotes a les importacions de productes tèxtils i de confecció de la Xina, ara desapareix a Europa la darrera limitació que encara existia. En els últims tres anys s’ha gaudit encara d’un cert control, d’una mena de quotes, però ara el proteccionisme s’ha acabat. Als països del sud d’Europa on encara hi ha activitat industrial tèxtil, la crisis del sector s’ha anat agreujant fins a fites insospitades. De fet, la liberalització total arriba quan de la crisis estructural de la indústria tèxtil europea aviat no se’n parlarà, degut a la seva practica desaparició. Però no ens enganyem, la crisis no és pas cosa d’aquests darrers anys sinó que va començar fa més de tres dècades, quan de la Xina se’n parlava poc o gens. Ara només estem davant de l’estocada final.

És evident que a Europa el sector tèxtil no desapareixerà doncs com a mercat consumidor és el més important del món. El que està passant és que deixa de ser un sector industrial amb una intensitat de mà d’obra considerable per concentrar-se exclusivament en la vessant comercial i logística del negoci. Dit d’una altra manera potser més entenedora, resulta plenament compatible l’existència de dues multinacionals com ara una Zara gallega i un Mango català amb el fet que Europa es quedi sense cap indústria tèxtil.

A Europa ara és un bon moment per a reflexionar. El plantejament que tots plegats ens hauríem de fer és perquè hi ha una diferència de tracte entre el sector agrícola europeu, fortíssimament subvencionat, i el sector tèxtil que, com a indústria, ara pràcticament desapareix, tant per manca de competitivitat com d’ajuts més o menys encoberts. Com és possible que més del noranta per cent dels europeus que no són pagesos donin per bo el fet que 4 de cada 10 euros del pressupost comunitari serveixin per subvencionar un sector, l’agrícola, que ni tan sols representa el 4% del PIB de l’UE, i molt poc més en termes d’ocupació?

Som conscients que aquestes subvencions i quotes europees van en detriment directe dels països del tercer món que tenen en l’agricultura el seu principal modus vivendi? Som conscients que aquests països no poden exportar els seus productes a l’Europa rica i consumidora degut a que aquí els fem joc brut? Som conscients que amb el pacte de la gana al que els europeus rics sotmetem el tercer món pobre estem cometem una greu injustícia social?

And last but not least, som prou conscients que amb aquestes escandaloses subvencions als privilegiats pagesos europeus, pagades amb uns diners que –i això no s’ha d’oblidar mai- surten de les nostres pròpies butxaques, estem anant també contra els nostres propis interessos com a consumidors? Ja no només com a europeus sinó estrictament en la nostra vessant de consumidors, ens podem continuar permetent tota aquesta disbauxa subvencionadora que sembla no tenir fi?

Uns aclariments sobre “la crosta i el crostó”

Sembla que el meu article d’ahir era potser massa enrevessat i no em vaig saber explicar prou bé. Avui intentaré aclarir-ho una mica. A veure si me’n surto.

Les possibilitats de govern a Catalunya són, al meu entendre, bàsicament dues: un govern de crosta nacionalista a l’entorn de CiU, o un govern de crostó socialista a l’entorn del PSc. Al no ser fàcil que cap d’aquestes llistes assoleixi la majoria absoluta del Parlament, tant l’un com l’altre s’han de buscar uns socis que complementin el seu número de diputats fins a arribar a la xifra màgica de 68.

A les dues darreres eleccions i davant de les dues opcions que tenien, Esquerra va deixar inequívocament clara la seva preferència pel crostò, deixant així de banda la seva faceta crosta que, almenys per història, semblava tenir també. Podien optar, i ho van fer d’aquesta manera. D’això se’n diu dret a decidir.

A l’estat espanyol, quan creuen que la unitat de la pàtria, la seva pàtria, està en perill, sempre pesarà més la crosta nacionalista que, en el cas del PSOE, el seu crostó socialista. La crosta, en aquest cas de nacionalisme espanyol, la porten a sobre tots els partits d’àmbit estatal.

És allò de que res s’assembla més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. O bé allò altre de que ser español es una de las pocas cosas serias que se puede ser en el mundo. O també que el catalán, por el mero hecho de serlo, será severamente castigado. O encara més, aquelles grans frases d’en Quevedo: mientras haya catalanes habrá guerra y enemigo; mientras haya un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, habemos de tener enemigo y guerra; etc. Un gran home en Quevedo, si senyor!

Ara s’acosten eleccions, i tothom promet l’oro i el moro. No se us acudeixi pas creure res del que diuen. Quasi tot és mentida. Aquell gran amic de Catalunya que dèiem abans, Francisco de Quevedo, ja ens ho va advertir fa molts anys: nadie ofrece tanto como el que no va a cumplir.

Resumint, no se sap qui guanyarà les properes eleccions del març però sí se sap que, guanyi qui guany, hi haurà crosta a dojo per a tothom.

La crosta nacionalista i el crostó socialista

En l’àmbit català, la crosta comprèn, bàsicament, CiU. Pel que fa a Esquerra (abans ERC) fins fa uns anys també hi era però ara ni ells mateixos saben on són. De fet sí que ho saben, són els responsables del govern crostó que hi ha ara mateix a Catalunya, govern liderat, no ho oblidem, per un membre destacat de l’executiva del PSOE del carrer Ferraz de Madrid.

El crostó seria la sucursal del PSOE coneguda com a PSc i els seus escolanets, els comunistes i ex, que manen molt més del que els pertocaria pel poc suport polític que tenen. I com s’ha dit abans, ara Esquerra també forma part del crostó.

La resta de les forces parlamentàries, franquícia del PP i Sitadans, quedarien, com si diguéssim, desclassificades, ni crosta ni crostó, però tots plegats tan sols representen el dotze i mig per cent dels diputats del Parlament. Políticament irrellevant.

En l’àmbit del país veí que encara ens tutela la cosa és molt més senzilla o, per a nosaltres, més complicada, segons com es miri. La crosta d’allà són, bàsicament, tots els partits. Tenen majoria absoluta per no parlar d’una quasi unanimitat, circumstància que els permet fer el que els convingui, des de Loapas de tota mena fins a ... no se sap fins on voldran estirar la corda.

El crostó d’allà seria ideològicament més o menys com el d’aquí però en cas d’haver d’optar entre crosta i crostó, els ambivalents tenen molt clar que la crosta comuna és prioritaria, fins i tot si s’ha de deixar de banda el crostó. Antes roja que rota; antes azul que rota. És el que hi ha, ni més ni menys.

"Por ese camino nos dirigimos a la disolución de la democracia" (Cardenal García-Gasco, arquebisbe de València)

Nota prèvia: potser ja us haureu adonat que aquest blog no toca temes religiosos, i avui no farem una excepció. Encara que a primera vista pugui semblar una altra cosa, l’article d’avui és exclusivament polític. No estic gens d’acord amb aquells dirigents polítics tipus Blanco, Llamazares i companyia, que exigeixen als bisbes que rectifiquin els seus discursos. Això és molt poc democràtic. Sóc un ferm partidari de la llibertat d’expressió per a tothom, sense excepcions. Per tant, crec que s’ha de defensar la llibertat d’expressió dels bisbes i també, amb la mateixa fermesa, la llibertat d’expressió dels que es mostren crítics amb els discursos trabucaires dels bisbes. Ras i curt, llibertat d’expressió per a tothom, sí; llibertat de crítica, també; exigència de rectificació, no.

En l’expressió “disolución de la democracia”, utilitzada diumenge passat pel Cardenal Garcia-Gasco, no hi ha cap mena d’equívoc terminològic. A veure si ens entenem, l’últim intent seriós de “disolución de la democracia” va ser el tejerazo del “se sienten, coño; todos al suelo” de fa cinc lustres que, afortunadament per molta gent i dissortadament per a uns pocs, (diuen que) va fracassar.

Potser el cardenal no volia dir el que va dir i només pretenia avisar que, al seu parer, per aquest camí no anem bé. Per fer-ho, però, va utilitzar una expressió gens adient i molt poc afortunada. És per això que, tal com faig en casos similars, he deixat passar una setmana per veure si es produïa alguna mena de rectificació. No només no s’ha produït sinó que l’entorn més proper dels interessats s’hi ha ratificat. Hi tenen tot el dret. Però tant dret té el cardenal a dir-hi la seva com altres a criticar-lo. Faltaria més!

Podria ser, però, que el cardenal i altres com ell volguessin que, en efecte, es produís la “disolución de la democracia”, i tornéssim al sistema anterior on els era molt més fàcil remenar les cireres, no només en els temes estrictament religiosos que afecten als seus feligresos, que ja els pertoquen i ningú els nega, sinó també en els polítics i socials que afecten tothom.

No ens enganyem, el risc de dissolució de la democràcia comença quan els que hem de respectar-la, que som tots, volem fer tasques que no ens pertoquen des del lloc equivocat. Si els bisbes volen que hi hagin unes determinades lleis hi tenen tot el dret: que es presentin a les eleccions i, si tenen el suport necessari, que les facin des del parlament. Si no es volen presentar a les eleccions tenen una altra possibilitat: convèncer la majoria de diputats i encarregar-los que els facin aquesta tasca. Però fora d’aquests circuits no hi veig cap altre camí.

En democràcia un partit polític no pot pretendre imposar tant sí com no les seves tesis a tots els ciutadans. El partit fa la seva oferta política i quan arriben les eleccions aquesta es posa a votació, i qui la vol la compra. Els bisbes tampoc tenen cap dret a imposar les seves tesis a tothom. I tot això al marge de si a la seva manifestació hi van anar 160.000 manifestants (segons El Pais) o “més de dos milions”, segons els organitzadors. Encara que sociològicament la xifra de manifestants és una dada remarcable, políticament és irrellevant. En democràcia el que compten són els vots, no els manifestants.

Aquesta nit passen els Reis!

El ja desaparegut humorista Eugenio sempre començava els seus acudits amb una expressió que es va fer famosa: saben aquel que...

Doncs saben aquel que diu que és un home que té dos fills, un és molt pessimista i l’altre és l’optimisme personificat. Per compensar-ho, els Reis porten un valuós rellotge Rolex d’or i brillants al pessimista, i una tifa de cavall a l’optimista. El seu pare els pregunta què els ha semblat el regal. El pessimista està convençut que els Reis li han portat el típic copywatch, un rellotge falsificat de dotze euros a tot estirar. El pare, llavors, pregunta a l’altre fill què li han portat. I diu: “Un cavall. De moment només tinc la tifa però ara estic buscant el cavall”. (Versió lliure d’un text llegit recentment no recordo on).

Són maneres d’enfocar-ho. Jo també em quedo amb... la tifa.

Per cert, si quan llegiu això encara hi sou a temps i no us fa mandra, us recomano que aquest vespre aneu a veure l’arribada dels Reis a la ciutat d’Igualada, capital de la comarca de l’Anoia. Com cada any, els tres reis aniran acompanyats per l’entranyable patge Faruk i els seus ajudants, quasi set cents patges més. No us perdeu el recorregut de la cavalcada per la Soledat, la plaça del Rei i la Rambla. No us en penedireu pas; els entesos diuen que és, de lluny, la millor cavalcada de Reis de Catalunya... i part de l’estranger. L’autor d’aquest blog, tot i no ser formalment igualadí, no hi falta mai.

Cap d'Any i televisions

Aquesta carta surt publicada al diari Avui d’avui

Em sap greu que el senyor Rafael Oriol comencés tan malament l'any veient l'infumable programa de TV3. Si li serveix de consol, m'han dit que els programes de les altres cadenes eren per l'estil. Jo, en canvi, vaig començar l'any molt més bé que ell, amb una mesura que pot utilitzar tothom: prescindint de la tele.

Miquel Saumell
Barcelona

Vaga d’autobusos, segona part

La primera part d’ aquest article la trobareu aquí.

Durant els darrers dies de desembre i aquests primers dies de gener a Barcelona estem patint una nova vaga dels conductors d’autobusos urbans de l’empresa municipal TMB. Fins aquí res a dir, el dret de vaga està reconegut per les nostres lleis. Ara bé, en una vaga d’aquestes característiques s’hi solen decretar uns serveis mínims. En aquest cas, la Generalitat estableix que durant les tres primeres hores del matí i les tres darreres hores de la tarda hi ha d’haver el 50% del servei en totes les línies. Alguns il·lusos pensàvem que si es fixen uns serveis mínims és perquè és compleixin. Doncs bé, aquí ja hi podem començar a dir alguna cosa: no cal utilitzar cap calculadora electrònica per adonar-se que els serveis mínims no s’han complert, ni molt menys, en el percentatge decretat. Qui digui el contrari és un mentider.

Per altra banda, tractant-se d’una vaga convocada per uns sindicats que no deixen de ser minoritaris dins de l’empresa TMB, em pregunto com és possible que durant la resta de les hores no cobertes pels serveis mínims no es vegi ni un sol autobús circulant pels carrers de Barcelona. Hem d’entendre que TOTA la plantilla de l’empresa s’ha sumat voluntàriament a la vaga, sense amenaces, sense coaccions? Vol dir això que no hi ha CAP conductor de TMB que aquests dies vulgui treballar?

Ho sento, no m’ho crec. Per començar, en les assemblees on es discuteix i es decideix la continuïtat de la vaga, les votacions es fan sempre a mà alçada; almenys així ens ho mostra la tele. Si això no és votar coaccionat que venga Dios y lo vea. I ho escric expressament en espanyol perquè no deixa de ser també força simptomàtic que l’idioma vehicular d’aquestes assemblees no és precisament el català.

Sempre he tendit a mirar-me amb suspicàcia fenòmens estranys com ara les eleccions a la búlgara, les unanimitats a la cubana i, en definitiva, el pensament únic que tant des de l’esquerra com des de la dreta ens intenten imposar dia sí i dia també, els uns per unes coses i els altres per les oposades, o just a l’inrevés. Doncs bé, no em crec que cap treballador de TMB no vulgui treballar durant la vaga, especialment tenint en compte que aquests senyors estan bastant més ben pagats que la mitjana dels treballadors d’aquest país.

Els responsables de totes aquestes irregularitats són, per part de l’empresa: Jordi Hereu, alcalde de Barcelona; Assumpta Escarp, presidenta de l’empresa; Didac Pestaña, vicepresident executiu; Constantí Serrallonga, conseller delegat, i Ignasi Armengol, director general.

Per part dels treballadors, només m’ha estat possible saber-ne un nom concret: Saturnino Mercader, president del comitè d’empresa. Els fils d’aquesta vaga els mouen els sindicats minoritaris CGT (que en la seva web s’autodefineixen com a anarcollibertaris) i ACTUB (que en la seva web, amb tantes faltes d’ortografia i sintaxis com feia temps que no veia, ens aclareixen que Barcelona es la capital de la Autonomia de Catalaunya, España). A Barcelona, capital de l’autonomia de Tasta l’ungla, España, estem doncs lligats de mans i peus, en mans d’uns anarcos i d’uns indocumentats que més que treballadors semblen que s’hagin fet els amos de l’empresa. Segueix la kale borroka sindical amb total impunitat.

"El que més distingeix un poble civilitzat d'un de primitiu és la capacitat de riure's de les coses que es pren molt seriosament"

Com ja és habitual amb moltes de les frases brillants que surten en aquest blog, el títol d’avui tampoc és meu; és d’Eugeni d’Ors.

En l’article d’ahir vàrem gastar molta tinta -és un dir-, mentre tothom ens diu que s’ha d’estalviar, que no s’ha de consumir amb excés, ni contaminar tant, i tota la pesca. (Exceptuant tota la pesca, en la resta òbviament hi estic d’acord). Doncs bé, com a primera mesura de l’any, heus aquí que pel capritx d’uns comunistes a partir d’ara, amb el cotxe, no s’han de superar els 80 km/h en determinats trams d’autopista, sota pena de multa, de restar-te punts del permís de conduir i, segons com, de que t’endrecin una temporada a la presó.

(Per cert, aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid, com que aquest tema el gestionen els comunistes i ara m’estic documentant una mica sobre tot allò de la memòria històrica, potser és convenient recordar que ells, que tant pretenen alliçonar als altres en temes de tota mena, encara no han demanat perdó pels excessos del passat. No he pogut evitar que en escriure la paraula presó em vingués al cap la txeca de Sant Elies, recinte que vaig visitar recentment).

Tornant al tema, jo em crec més els del RACC, i si ells diuen que això dels 80 km/h és una collonada estic segur que déu ser-ho. I a més, si tan demòcrates volem ser, ningú dubte que si el RACC es presentés a unes eleccions recolliria molts més vots que aquells que, més que res per despistar i marejar la perdiu, darrerament es fan dir verds sostenibles i ecologistes.

Ara bé, si l’objectiu de la mesura és només la disminució dels accidents mortals a la carretera, resulta inobjectable que la gravetat i les conseqüències d’un accident de trànsit sempre seran menors a 80 km/h que a 120 km/h. Per aquesta regla del tres, si limitessin la velocitat a 40 km/h els resultats serien encara més espectaculars.

Però dit això, el que tampoc ningú crec que objecti és que per un recorregut de 80 km, a 80 km/h el cotxe contamina durant una hora exacta, a 40 km/h el temps de contaminació és de dues hores, i a 160 km/h contaminaria només durant mitja hora. L’estona durant la qual el cotxe contamina sembla que no l’han tingut massa en compte en decidir aquesta mesura, a todas luces molt poc rumiada. Vaig llegir que a Holanda també ho van provar i en adonar-se’n que els efectes negatius superaven els positius, van tornar a la situació anterior. Diuen que rectificar és de savis però no tothom vol ser-ho.

Alguns propòsits pel 2008

No deixar de caminar, com a mínim, quaranta minuts cada dia.

No practicar cap mena d’esport de competició, ni dels altres, ni apuntar-me al DIR ni a cap altre gimnàs o club esportiu, ni córrer la Jean Bouin, ni la San Silvestre vallecana, ni la de Nova York, ni la marató de Barcelona, ni la mitja marató, ni la cursa d’ElCorteInglés...

No fer cap esforç per intentar convèncer ningú que aquesta opció antisportiva que he adoptat és, per mi, la millor.

No permetre que em facin ofertes telefòniques sinó és en el meu idioma o, si molt m’apuren, en anglès.

No renunciar a fer un viatge a Portugal de tant en tant, entre molts altres motius per no perdre de vista que l’autonomia que molts volem pel nostre país és la de Portugal i no la de Galícia. Una altra de les coses que envejo de Portugal és que allà comencen la setmana fent festa, i no es posen a treballar fins a la segunda-feira; aquí, en canvi, els dilluns, només començar la setmana, ja ens posem a treballar. El matís és important.

No volar amb Iberia ni amb cap de les seves companyies participades. Quan tot això era un monopoli ells no em tractaven bé a mi, i ara jo procuro tornar-m’hi d’aquesta manera. (Tot i això, durant l’any 2007 hi he volat dos cops, quasi per obligació, simplement per manca de transportista alternatiu allà on volia anar).

No renunciar a continuar reclamant els 95 euros més interessos que des de principis de l’any 2006 em deuen els senyors (per dir-ne alguna cosa) d’Orange, per facturació indeguda. Durant el 2007 no me n’he sortit però ja pagaran, ja! I cada dia que passa els interessos van augmentant! I a més, mentrestant, jo no me n’estic de fer-los propaganda sempre que puc.

No deixar de llevar-me d’hora, amb tots els avantatges que això comporta, i alhora no pretendre imposar-ho als altres (entre altres motius, perquè no tindria cap èxit).

No entrar a cap parc temàtic de cap tipus, d’aquí, d’allà o de més enllà, sigui de Disney, o de la Caixa, o dels americans que ara pretenen omplir els Monegros de molts casinos i hotels. Marededéusenyor!

No oblidar-me d’escriure regularment en aquest blog i contestar tots els mails que m’arribin a l’adreça que surt a dalt, tal com ja faig des que aquesta finestra és operativa.

No entrar a cap botiga MediaMarkt mentre no retirin l’eslògan Jo no sóc tonto. Durant el 2007 ja no m’hi han vist el pèl. Ells s’ho perden!

No deixar passar un altre any sense fer un viatge en cotxe per Extremadura. No hi he estat mai i tothom em diu que s’hi ha d’anar, amb calma, sense presses, a la primavera o a la tardor.

No donar el meu vot a cap franquícia, ni marca blanca, ni delegació, ni sucursal de partits de fora. Això no cal explicar-ho; en tot cas els que haurien de justificar el seu vot són els que es decanten per partits forans que, òbviament, defensen interessos forans i, sovint, contraris als nostres.

No parar de seguir preguntant a l’Alcalde de Barcelona per quins set sous... Són tantes coses que ja les anirem veient al llarg de l’any.

No renunciar a reclamar el tren ràpid que realment ens interessa, que no és cap altre que el TGV que ens ha de comunicar, amb més rapidesa que ara, amb l’Europa més endreçada que tenim al nord.

No oblidar-me de llegir els articles dels dies 17 de cada mes del Xavier Sala i Martín, ni les sabatinas del Gregorio Morán, ni els del senyor Trallero (però no tots), ni algun altre que em cridi l’atenció d’aquell diari que ja no és el que era però que, com a grans actius, li queden encara uns pocs articulistes força interessants, i també les esqueles.

No jugar a la Rifa de Nadal, encara que em sembla que hi tornaré a caure com un babau, com sempre em passa. Però és que no toca mai!

No seguir utilitzant el no amb tanta assiduïtat com ho estic fent ara mateix, i intentar donar un gir més positiu als meus articles, encara que només sigui en les formes; el fons, no ens enganyem, és el que és.

No donar cap explicació pel fet que aquesta llista es composi de, precisament, vint propòsits, i no de tretze, o de vuitanta-set, o de dos.

No deixar d’agafar-me la vida amb seriositat, tal com sempre he intentat fer, però sense deixar de banda un cert sentit de l’humor. La combinació d’ambdues actituds crec que és una bona recepta, recomanable per tothom.

L’ordre d’aparició no pressuposa res, és tal qual ha anat sortint.

L’home dels nassos

En el món dels blogs d’internet, altrament dit blogosfera, o catosfera en l’àmbit de l’idioma català, o catetosfera, com en clau burleta l’anomenen alguns que no els agrada gaire aquesta moguda, doncs en aquest petit o ja no tan petit món, d'un article se n'acostuma a dir post. Al principi, i més per mimetisme i ignorància que per convenciment, jo també ho feia, fins que vaig adonar-me que no hi havia motiu per utilitzar una nova paraula per denominar una cosa ja existent. És per això que aviat vaig optar per dir-ne article d'allò que sempre ho ha sigut.

Aquest és l’article número 100 d’aquest blog, però no és el meu article numero cent a la catosfera ja que en tinc 25 més de penjats al blog Barcelona Catalunya Europa que, ara mateix i fins a noves decisions, mantinc en un estat mig endormiscat a l’espera de no sé què qui sap quan, com i perquè.

A més del català com a idioma vehicular d’aquests blogs, en els 125 articles s’han utilitzat també els següents idiomes: alemany, anglès, basc, espanyol, francès, gallec, italià, llatí, portuguès i swahili. Els temes tractats han estat de lo més variat, des de l’economia fins a la política, des de la sociologia fins a la política, des de l’esport fins a la política, des de la literatura fins a la política, i des d’altres disciplines i especialitats fins a la política. Hi ha qui diu que la política és una de les meves dèries i fins avui jo no ho he negat mai; tampoc ho faré ara.

I a aquestes alçades algú potser encara es preguntarà a què ve el títol d’aquest article. Doncs és ben senzill, avui és 31 de desembre, i “per a tots els que som, diguem-ho així, culturalment catòlics, independentment que siguem creients, agnòstics o ateus, catòlics practicants o anticlericals convençuts” (*), avui és el dia de l’home dels nassos. Avui s’acaba l’any 2007 i demà comença el 2008. Però demà no em busqueu a la catosfera, fins demà passat no tinc previst tornar-hi a treure el nas.

** Bon any! * Bon any! * Bon any! * Bon any! * Bon any! **


(*) una feliç definició d’Eugeni S. Reig, autor del llibre “Valencià en perill d’extinció”.

La premsa segueix mentint

Fa més de tres mesos aquí ja ens vam queixar d’aquest tema, però llavors ningú ens va fer cas i a dia d’avui les coses continuen pràcticament igual. Per l’autor d’aquest blog la cosa no quedarà oblidada i com que tenim molta paciència, avui hi tornem.

En aquests darrers mesos quasi tots els diaris d’aquí han mentit, han seguit mentint, i no pas per ignorància. Els seus directors sabran perquè menteixen, repetidament, compulsivament. Quasi tots els diaris sense excepció, en alguna o altra secció, article de fons o de superfície, editorial, títol, etc., al parlar del conseller Carod-Rovira (a) Je-m’appel-Josep-Lluis! l’han definit com a vicepresident del Govern, o com a vicepresident de la Generalitat, quan tothom sap que aquest senyor de vicepresident no n’és pas, només és un conseller.

Des de fa més d’un any ell vol ser vicepresident, i se’n fa dir així -amb força èxit per cert- pels seus dúctils subordinats i per la majoria dels periodistes. El fet, però, és que no ho és. Fins que no surti al DOG una llei que així ho estableixi, el conseller Carod-Rovira (a) Je-m’appel-Josep-Lluis! no serà vicepresident. De moment ha passat més d’un any des del seu nomenament com a conseller i el més calent és a l’aigüera, aquesta llei encara no ha vist la llum.

Si amb una cosa tan senzilla però alhora tan clara i inequívoca els diaris són capaços de mentir-nos amb tanta barra, què faran amb altres temes més importants i més sensibles? Ens podem fiar dels nostres diaris? La resposta és tan obvia que no cal perdre temps posant-la negre sobre blanc.

En aquest aspecte, altres mitjans de comunicació com ara diaris electrònics, ràdios i teles segueixen la mateixa pauta equivocada marcada amb mà de ferro des de Sant Jaume. Dir mentides és lleig i més d’un pensa que si no rectifiquen els Reis els portaran carbó.

Quelqu'un m'a dit (1)

Els lectors d’aquest blog sovint em fan arribar informacions que no solen veure la llum en els mitjans tradicionals, queixes de tot tipus normalment dirigides a les administracions públiques que mai obtenen resposta, rumors que quan es grata una mica deixen de ser-ho per transformar-se en notícies, etc. A partir d’ara aquest material tindrà l’oportunitat de treure el cap per la finestreta d’aquest blog.

Així, aquest és el primer d’una nova sèrie d’articles que aniran sortint de tant en tant, i de tant en tant vol dir exactament això, que no es fixa prèviament que hagi de transcórrer cap termini de temps concret entre un article i el següent.

Finalment, potser caldria aclarir el per què d’aquest títol, que pels que no saben francès vol dir “algú m’ha dit”. Mentre m’ho rumio i decideixo si cal aclarir-ho o no, comencem avui mateix amb un tema força punyent. Al meu parer, es tracta d’un assumpte realment escandalós.

***

Per 13è any consecutiu els censors de comptes de la UE no les firmaran per les irregularitats que hi troben i el frau que s’hi amaga.

En l’informe que ha fet públic l’European Court of Auditors (ECA) es posa en evidència la manca d’uns mínims nivells de control, tant per part de la Comissió com pels seus Estats Membres. L’opinió adversa dels auditors afecta diferents àrees que en conjunt representen el 57% del pressupost comunitari. El darrer informe dels auditors, que es va fer públic fa quasi dos mesos, sembla que no va representar cap sorpresa per la Comissió. Es constata que tretze anys no només no han estat suficients per posar ordre a casa seva sinó que la Comissió admet la impossibilitat de millorar els controls mentre depenguin totalment o parcialment dels Estats Membres. A més, la nova versió aigualida de la Constitució Europea no resol el problema. L’informe detalla els punts febles dels diferents sectors del pressupost comunitari. El sector agrícola i la política agrària comuna s’emporta el primer premi de la corrupció i el frau comunitaris; en molts dels subsectors s’hi constaten trampes de tot tipus que afecten a tots els països involucrats, bàsicament els del sud d’Europa. Respecte als fons estructurals, tan sols menys d’una tercera part dels projectes auditats resten lliures d’errors. Quant a temes de política interna de la UE, despeses culturals i de recerca exageradament inflades també mostren nivells de frau considerable. Finalment es posen exemples clars de frau i corrupcions de tota mena, com ara ponts que no es poden utilitzar per manca d’accés per una de les bandes, asils d’ancians que es van pagar i només existeixen de forma virtual, un hospital pagat que no disposava ni d’un simple llit i que la màfia l’utilitzava com a magatzem, irregularitats urbanístiques de tot tipus per poder rebre fons europeus, etc. etc. I la resposta de la Comissió de l’UE també és decebedorament lluïda, al treure’s les puces de sobre argumentant que el 78% dels fons comunitaris es distribueixen per part dels Estats Membres sense un control efectiu de la Comissió, en forma d’ajuts agrícoles i fons estructurals.

(Dades extretes del think tank anomenat Open Europe).

Vist tot això que he tractat de resumir en el poc espai del que disposo, em sembla que queda fora de tot dubte que els contribuents europeus ens mereixem un millor tracte per part dels polítics. I aquest millor tracte podria començar per fer-se més ressò d’informacions com aquesta que ningú sembla tenir interès en posar a l’abast dels contribuents.

El cànon digital

No entro en la seva legitimitat. Tampoc vull entrar en la seva (in)oportunitat ni en la vessant legal de l’assumpte doncs tinc entès que ja hi ha advocats que hi treballen de valent. De fet, els meus coneixements sobre aquest tema són tan limitats que no van més enllà de les quatre coses que han sortit darrerament als mitjans de comunicació.

Com a ciutadà tinc, però, la meva opinió al respecte que, en definitiva, es pot resumir en que intentar posar portes al camp no serveix de res, i a més resulta ridícul a ulls de qualsevol persona amb dos dits de front.

La SGAE (Sociedad General de Autores y Editores) fa santament defensant, mentre pugui, els interessos dels seus associats, però potser hauria de començar a adonar-se que el món està canviant molt ràpidament, que el que era vàlid fa pocs anys ara ja no ho és, i que la tècnica de reproducció sempre anirà per davant de qualsevol control que es pugui establir per part de l’administració. No estic defensant ni molt menys cap actuació delictiva, però no es pot viure d’esquenes a la realitat.

Si es donen per bons els perversos motius que s’han exposat per introduir el cànon digital, els mateixos arguments podrien servir per justificar un nou cànon que gravés també des d’un simple llapis (des dels més senzills fins els luxosos Caran d’Ache) fins a qualsevol altre instrument d’escriptura i/o de reproducció com ara retoladors, bolígrafs, plomes estilogràfiques, etc. També els paquets de 500 fulls de paper DIN A4, les llibretes i qualsevol altre article que pugui ser utilitzat per copiar creacions literàries d’altri en qualsevol format.

I tot això al marge de la bestiesa de considerar d’entrada a tots els usuaris com a delinqüents en potencia, doncs es dona per suposat que et cobren per anticipat el cànon digital per un DVD verge PER SI DESPRÉS fessis copies il·legals. Si es dona per bona aquesta perversa teoria, es podria fer el mateix en molts altres àmbits. Per exemple, PER SI DESPRÉS excedissis el límit de velocitat, al comprar un cotxe hi podria haver un cànon de 500 euros. PER SI DESPRÉS pensessin que pots fer una malifeta, et podrien tancar a la presó de manera preventiva. Però ara que hi caic, això ja ho fan: se’n diu Guantánamo i quasi tothom, fins i tot molts dels que es diuen demòcrates, miren cap a una altra banda.

“Sarko et Carla”

La premsa francesa no té gaire a veure amb la d’aquí, i òbviament no parlo només dels diferents idiomes en que l’una i l’altra estan escrites. Per altra banda a França tenen un cap d’estat que tampoc té res a veure amb el d’aquí: ni pel sistema d’accedir al càrrec i la seva duració (aquí força més estranys que allà), ni pel poder executiu i de decisió que tenen, ni per edat, ni per la situació familiar. Si aquí hagués passat el que passa allà amb la vida privada del seu cap d’estat, no costa gaire d’imaginar la diferència de tracte que hi hauria per part de la premsa, tant l’anomenada del cor com l’altra, aquella que alguns poc realistes encara defineixen com a seriosa.

A les actuals vacances egípcies del cap d’estat francès i la seva nova companya, els diaris d’allà li donen un perfil informatiu baix. D’entrada crida l’atenció que quasi tots parlen de “Nicolas Sarkozy et sa nouvelle compagne, l'ex-mannequin et chanteuse Carla Bruni”, en una més que rara unanimitat (?) descriptiva que comparteixen diferents mitjans (suggeriment, potser, del Palais de l’Élysée?) Per altra banda, alguns diaris tenen aquest assumpte tan amagat que m’ha estat impossible trobar-ne cap referència, ni a la portada ni a l’interior. Altres en parlen, sí, fins i tot incloent-hi alguna foto, però amb força discreció.

Ja m’agradaria que el meu país tingués una premsa que al tractar temes personals d’aquesta naturalesa ho fessin utilitzant un perfil tan baix o, encara millor, que hi passessin de llarg. Seria potser un signe de que començaríem a ser un país seriós, n’est-ce pas?

Avui no és “la nit bona”

Per aquí hi ha el mal costum, cada vegada més estès, de dir que avui és la nit bona. Aquesta expressió fins i tot s’ha sentit a TV3, cada dia més la d’ells i menys la nostra. L’origen d’aquest error de denominació ara mateix no em ve al cap. Tant se val. Avui no és la nit bona. De fet, que jo sàpiga, a Catalunya no hi ha cap nit amb aquest nom.

També s’està estenent com una epidèmia imparable el tema del Papá Noel. Alguns s’atreveixen a dir que es tracta d’una antiga tradició molt nostrada, i fins i tot ens els trobem pujant perillosament pels balcons amb el risc evident de caure daltabaix a la mínima que es despistin. Doncs no, fins fa quatre dies aquí ningú sabia què era això del Papá Noel. Per tant, el Papá Noel pot ser qualsevol cosa menys una tradició catalana.

Així doncs, quedem entesos, avui no és la nit bona. Avui és la nit de Nadal!

A Igualada hi ha un grup de gent que per segon any consecutiu impulsa una campanya per reivindicar les tradicions, els símbols i les festes nadalenques genuïnament nostres: el pessebre, la Missa del Gall, el tió, les neules i els torrons, Sant Esteve, l'Home dels Nassos, els Reis i el tortell de reis. Veient tanta interferència forana que intenta fer passar bou per bèstia grossa, crec que aquests voluntariosos igualadins es mereixen, com a mínim, una felicitació pública.

Ep, no voldria pas ser malinterpretat. No estic insinuant que celebracions foranes com el Rocío, el Ramadà, l’any nou xinès, etc. no s’hagin de celebrar, ni molt menys. Cadascú és lliure de celebrar el que li vingui de gust, faltaria més. Però d’aquí a pretendre que aquestes celebracions importades més o menys recentment són festes catalanes n’hi ha un bon tros. No ho creieu?

A casa nostra a vegades també celebrem el 2 de Mayo, però no per això hem tingut mai la pretensió de transformar en catalana una festa que és típicament madrilenya. No sé si m’explico.

BON NADAL!!! I també bon Sant Esteve!!!

La “kale borroka” sindical, també coneguda com a “piquets informatius” de les vagues

Com és possible que després de tants anys de democràcia en aquest país encara es confongui la informació amb la coacció i l’agressió? Com és possible que el reconegut dret a fer vaga es confongui amb l’obligació de fer-la, amb la imposició de la vaga a tothom, tant si vols com si no vols? Com és possible que, en cas de vaga, els sindicats, teòrics defensors dels interessos dels treballadors, no només no els defensin sinó que es converteixen en actors principals o en còmplices de coaccions, agressions i destrosses de tota mena? Com és possible que les diverses policies que tenim aquí no facin res per evitar la kale borroka sindical? Com és possible que els polítics responsables dels molts cossos policials que tenim aquí no facin res i mirin cap a una altra banda, practicant allò del laissez faire, laissez passer en una nova accepció del terme aplicada ara al sindicalisme salvatge on tot val? Com és possible que, a la pràctica, en cas de convocatòria de vaga ningú defensi el dret a no sumar-s’hi, el dret a treballar, i el dret a circular? Com és possible que ningú detingui i porti davant del jutge a aquesta mena d’agressors que actuen amb total impunitat? Com és possible que mai els passi res a aquells que durant una vaga es dediquen a agredir a la gent i a destrossar autobusos i altres béns propietat de tots els ciutadans? Com és possible que els jutges tampoc intervinguin mai o que, si ho fan, no apliquin el mateix tractament, el mismo rasero, als que practiquen amb total impunitat la kale borroka sindical que als de la kale borroka política? Senyors jutges, on és la diferència?

És que potser tots els actors d’aquesta auca estem d’acord amb el que passa quan es convoca una vaga i tot això ja ens està be? És que els sindicalistes agressors, els policies que passen de llarg, els polítics irresponsables que miren cap a una altra banda, els fiscals que no actuen d’ofici, els jutges que deuen tenir altra feina, els usuaris perjudicats que ens resignem sense fer res, etc. etc., és que a tota aquesta gent ja ens va bé que passin aquestes coses?

El factor Solbes (4%)

Pedro Solbes: "los españoles tenemos el IPC que merecemos, porque no hemos interiorizado lo que vale el euro" ... “y claro, cuando se dejan propinas [en bares y cafeterías], no se tiene en cuenta que 20 céntimos son 32 pesetas y que un euro son 160 pesetas, y muchas veces se deja el 50% del valor del producto de propina...”.

Deixo de banda el tema de les propines doncs aquests dies ja se n’ha parlat abastament.

Però si ens hem de fiar dels números que fa aquest home anem llestos. Penso que, contràriament al que ens diu, qui no ha interioritzat el que val un euro és el propi Solbes. Això es demostra amb quatre números ben senzills.

1.- “no se tiene en cuenta que 20 céntimos son 32 pesetas”. Això potser serà a Madrid. A Catalunya, 20 cèntims d’euro equivalen a 33.28 pessetes, o sigui 1.28 pessetes més del que ell ens diu, exactament el 4% més.

2.- “un euro son 160 pesetas”. Tornem-hi. A Catalunya un euro són exactament 166.386 pessetes, o sigui 6.39 pessetes més del que ens diu el ministre, també el 4% més.

La darrera dada d’inflació ens diuen que és del 4.1%. El factor Solbes explicat abans es del 4%. No serà que el propi Solbes és el responsable d’aquesta tassa d’inflació?

Aquest home té tantes coses al cap que ja no sap lo que vale un peine, el valor d’un euro. Em permeto fer una proposta assequible de regal de Reis pel ministre d’economia de l’estat espanyol: una taula d’equivalències entre pessetes i euros. Si Ses Majestats no la troben, jo potser encara en trobaria alguna per casa.


PS: en Solbes va fer aquestes declaracions avui fa una setmana i veient que no ha rectificat entenc que s’hi ratifica, que persiste en el error.

“Fer país” o “fer el mec”

No sé del cert de qui és l’expressió fer país però si hagués de mullar-me diria que és del Jordi Pujol dels anys seixanta.

Hi ha moltes formes de fer país i suposo que cadascú ho entén a la seva manera. Per segons qui pot ser simplement treballar bé, o estudiar bé, o generalitzant, fer la feina ben feta, sigui la que sigui.

També trobarem persones per les que davant de la disjuntiva entre comprar un producte produït a fora i comprar-ne un d’aquí de les mateixes característiques i preu, fer país vol dir inclinar-se decididament per la segona opció. I fins i tot hi ha gent que considera que s’han de decantar pel producte local encara que no sigui tan bo o sigui una mica més car que el de fora. Resumint, siguis polític o civil entenc que fer país es actuar de manera que amb les teves decisions beneficiïs d’alguna manera el teu país.

A Itàlia ho tenen clar: els seus cotxes oficials acostumen a ser italians (Lancia, etc.). A França, també (Peugeot, Citroen, etc.). A Alemanya, no diguem (Audi, BMW, Mercedes). Els polítics d’aquells països tenen molt clar que, mentre puguin, fer país vol dir, entre moltes altres coses, protegir la seva indústria automobilística. Vol dir consumir el producte nacional i prescindir del producte importat, donant així també exemple als seus ciutadans.

En canvi, els polítics catalans sembla que no s’hagin assabentat que el nostre país també té -encara- una indústria automobilística. Així, davant de les diverses opcions del mercat, els nostres polítics tenen la seva fórmula particular de fer país i donar exemple: quasi tots es desplacen en cotxes de luxe alemanys. Passen olímpicament de fer país i fan el mec.

Ho fan els d’ara i ho feien els d’abans; ho fan els del govern i també els de l’oposició. Aquí no se salva ningú. Deu ser una cosa que s’encomana. Quan tanqui la Seat de Martorell tot seran llàgrimes de cocodril. Una manera molt particular de fer país la dels nostres polítics, si senyor!

(Evidentment aquí podríem també discutir sobre la necessitat de que tanta gent s’hagi de desplaçar amb cotxe oficial i xofer, però això ja s’escapa del tema d’avui i ho haurem de tocar un altre dia).