Els cotxes del senyor Ratan Tata

Des de fa uns anys tothom parla sempre de la Xina, de que fabricar en aquell país resulta molt barat, de que els xinesos faran tancar les poques fàbriques que van quedant a Europa, de que en el món ric, el nostre, estem perdent competitivitat a marxes forçades, i de que els xinesos, econòmicament parlant, al final se’ns menjaran. Al ritme actual que porta la globalització i fent totes les matisacions que toquin, no s’ha de descartar res. Vaig començar a viatjar a la Xina amb una certa regularitat fa cinc lustres i totes les previsions de creixement que es feien llavors es van quedar curtes, molt curtes. L’evolució econòmica xinesa sembla no tenir límits.

Posaré només un exemple, dels molts que es podrien posar. Un petit poble de pescadors anomenat Shenzhen, a la província de Guangdong, fronterera amb Hong Kong, que tenia llavors uns pocs milers d’habitants, s’ha transformat 25 anys més tard en una gran ciutat industrial d’uns vuit milions d’habitants (la xifra exacta no la coneix ningú). Llavors es parlava de la Xina com el país del futur i molts xinesos encara duien l’americana mao grisa o blava de coll rodó; avui tothom vesteix com vol i ja ningú objecta que la Xina és una primera potencia manufacturera.

Però avui deixarem de banda la Xina i parlarem del senyor Tata. El senyor Ratan Tata, president de l’empresa Tata, potser hi ha gent que no sap qui és. Però si recordem que fa pocs dies va comprar a la casa Ford de Detroit les molt acreditades empreses automobilístiques britàniques Jaguar i Land Rover, que els americans havien adquirit dels anglesos no feia massa temps, ens farem més a l’idea que estem parlant d’una persona molt important, i d’una gran empresa a tenir en compte.

L’empresa Tata és índia i constitueix el conglomerat industrial més gran d’aquell país. Fundada fa 150 anys, avui en dia té tres-cents mil empleats distribuïts en un centenar d’empreses de set sectors industrials diferents, entre els que hi ha l’automobilístic. Tata és el primer fabricant de cotxes d’Índia, i Tata és ara l’amo de Jaguar i Land Rover.

Índia és un país relativament oblidat pel gran públic. Però el podem comparar perfectament amb la Xina, més en termes de població que de territori. A l’Índia també s’hi fabrica de tot, i en alguns sectors de la manufactura els indis són ja capdavanters al món. A l’Índia els sous també són baixos però no tant com a la Xina. Una de las diferencies que hi ha entre els productes xinesos i els productes indis és la millor qualitat d’aquests últims. La preparació acadèmica dels indis és excel·lent en molts camps; per posar només un exemple, els enginyers informàtics d’Índia treballen per tot el món, al món ric en general i als Estats Units en particular.

Doncs ara, com a emblema de qualitat, dues marques de cotxes de luxe conegudes a tot el món, Jaguar i Land Rover, han passat a ser propietat de Tata, una empresa índia. Tot un símptoma.

El Barça, és més que un club?

També hauríem pogut fer una pregunta una mica més provocadora: per ser un bon català, allò que se’n diu un català de soca-rel, es pot ser de l’Espanyol, o del Madrid? Seria compatible ser del Madrid, o de l’Espanyol, amb ser un català fetén, un català sense esquerdes patriòtiques? Avui ens centrarem, però, en la pregunta del títol.

Per aquells que -al meu entendre, equivocadament- sovint em diuen que en segons quins temes no em mullo massa, començaré dient que a mi el futbol no em diu ni ase ni bèstia. No és que detesti el futbol, no, ni molt menys, però haig d’admetre que aquest esport no em diu gran cosa. He anat alguns cops al camp del Barça però mai ho he fet per un interès propi sinó sempre acompanyant a algú que m’ho ha demanat. Normalment els que m’ho demanen són estrangers que, aprofitant un viatge de negocis a Barcelona, s’han proposat anar al Camp Nou si hi ha partit mentre són aquí. Afortunadament sempre he trobat algun amic que m’ha deixat els seus carnets per anar-hi, sense haver de passar per taquilla.

La pregunta que dóna títol a aquest article, però, s’ha de situar en el temps. La mateixa pregunta feta quaranta anys enrera segurament tenia un sentit i, m’atreviria a dir, una resposta majoritàriament positiva. Però ara som ja a l’any 2008, en ple segle XXI. L’antic cap d’estat fa més de trenta anys que va traspassar (llavors ens ho van explicar dient que s’havia produït el hecho biológico), i ens ho va deixar tot atado y bien atado. Fins i tot ens va deixar dit qui havia de ser el seu successor, una decisió franquista que, per cert, no es va objectar. Però ja fa quasi tres dècades que aquí hi ha democràcia. Democràcia molt tutelada si es vol, però una democràcia bastant homologable a la dels països del nostre entorn geopolític.

Per què, doncs, llavors, la pregunta tenia un sentit, i la resposta positiva també? Ras i curt, perquè fora del Barça i algunes coses més, aquí no hi havia ni partits polítics, ni parlaments, ni eleccions, ni, en definitiva, democràcia. Hi havia futbol, i hi havia ja un gran club, el Barça. Així de senzill. La gent estava mancada de referents i per allò de que a falta de pan buenas son tortas, el Barça podríem dir que era las tortas del molts catalans. Llavors sí, el Barça era per a molta gent quelcom més que un club.

Però avui en dia sóc dels que penso que el Barça és només un club, un gran club, el club numero 1 si es vol, però no més que un club.

“Lo bueno, si breve, dos veces bueno”

No està de més recordar que l’autor de la frase va ser Baltasar Gracián. Crec que és massa ambigua. Quasi m’atreviria a dir que és falsa ja que no sempre, necessàriament, reflecteix la realitat. Si al final de la frase el senyor Gracián ens hi hagués afegit “...siempre que se cumplan unos mínimos”, potser encara la podríem donar per bona. Si t’agrada el caviar, un granet de caviar (un ouet) és massa breve, tan breu és que ni tan sols hi pots notar el gust. Això que escric avui és breve, i també hi ha qui diu que “lo breve, si bueno, es dos veces breve”, però aquesta brevetat no és cap garantia de que l’article sigui bueno. Breve ho és, sens dubte, i una mica embolicat també.

El preu de l’aigua (i 2)

Potser ja començaria a ser hora que tots plegats deixéssim d’autoenganyar-nos i anéssim acceptant que els preus de l’aigua s’haurien d’anar adequant als costos reals. Amb totes les correccions socials que toquin, això sí, doncs estem parlant d’un bé no només molt necessari sinó imprescindible, però sense perdre de vista la realitat, sense amagar el cap sota l’ala.

Fa uns mesos, des d’aquest mateix blog es plantejava que, per tractar d’evitar els embussos que de tant en tant es formen a les autopistes, la solució no passava per obrir barreres i deixar passar a tothom de franc, sinó per apujar els preus dels peatges en determinats dies i trams horaris. Es propugnava la flexibilitat de tarifes, tal com ja s’aplica en certs trams de pagament com els Túnels de Vallvidrera.

Amb l’aigua s’hauria de fer més o menys el mateix: apujar-ne el preu quan, com ara, serà més car o molt més car que ens la facin arribar a casa. És a dir, el que no s’ha de fer és deixar-ho tot en mans de la providència i en la decisió personal d’un estalvi solidari per part de l’usuari, sinó que tot plegat serà més efectiu forçant unes actituds d’estalvi real mitjançant una política de preus més realista.

(Aquí toca fer un incís. El diari La Vanguardia d’abans d’ahir diumenge obria portada amb el títol “Los barceloneses lideran el ahorro mundial de agua”. Ho repeteixo: La Vanguardia ens deia que els barcelonins som capdavanters al món en estalvi d’aigua. A dintre hi havia un reportatge on, entre altres coses, es deia que a Barcelona es consumia molta menys aigua que a ciutats com El Caire, Nova Delhi, La Havana, etc. Hi he estat, i només se m’acut fer un comentari: no m’ho crec, hi ha d’haver un error de càlcul).

Sóc conscient que suggerir una pujada de preus potser no és el més habitual. Fins i tot puc arribar a entendre que per més d’un la idea no sigui políticament correcta, però les coses són com són i no com ens agradaria que fossin, i com més aviat aterrem a la realitat més fàcil serà l’adaptació.

Ja per acabar, pretendre que la gent estalviï aigua amb la facturació d’uns mínims que s’han de pagar tant si es consumeixen com si no potser és molt útil per la companyia d’aigües, però d’efectes pràctics per generar estalvi no n’hi veig cap. Crec que s’hauria de calcular de nou tot plegat i arribar a un preu base del litre o del metre cúbic que fos més realista, i a partir d’aquí limitar-se a facturar el consum real, millor en trams diferents i cada cop més cars tal com es fa ara, i també aplicant-hi les correccions socials que s’estableixin, però eliminant-ne els mínims que, en bastants casos, no són res més que una clara invitació al consum extra.

I respecte a la visita del conseller Baltasar a Montserrat: anar a resar a la Moreneta també val, sí, i el que és segur és que no fa cap mal a ningú. Però l’acte de l’altre dia em va donar la impressió que era una manera força peculiar del titular de la conselleria que ens ha de resoldre el problema de l’aigua de dir-nos que ja ha llençat la tovallola.

Sóc molt conscient que avui possiblement no m’he guanyat cap amic amb aquest article. Què hi farem!

El preu de l’aigua (1)

Haurem d’anar parlant de l’aigua mentre no torni a ploure de veritat, però no quatre gotes sinó unes pluges generoses durant moltes setmanes, unes pluges que permetin tornar a omplir els nostres pantans, que ja es troben quasi secs. Fa uns dies us remetia a un article del meu alter ego on s’enfocava el tema de l’aigua des de l’òptica catalana respecte a l’espanyola, fent esment al què es pot decidir des d’aquí (quasi res) en contraposició al que es pot decidir des d’allà (quasi tot).

Avui enfocarem el tema de l’aigua des del punt de vista de les lleis del mercat, l’oferta i la demanda i els mecanismes reguladors que tenim per equilibrar-ho tot: els preus.

Per què ningú (per ser precisos, quasi ningú) parla del preu de l’aigua? Com és que la nostra societat capitalista (en contraposició a l’economia comunista feliçment desapareguda per inoperant), un sistema, el nostre, que ho basa tot en el mercat, com és que amb el tema de l’aigua sembla que sigui tabú parlar de les lleis del mercat, i dels preus que el regulen des que el món és món?

Ara, amb l’aigua, tot són urgències, i com més urgent és el tema més s’improvisa i més bajanades s’acaben dient. Cada dia que passa sense ploure s’agreuja la urgència, i els mateixos polítics experts que ahir deien blanc avui diuen negre sense posar-se vermells. Des d’aquí ara ens diuen que si l’aigua es transvasarà des del Segre (i des d’allà responen que de cap manera), que si es portarà amb vaixells des de la planta dessaladora d’Almeria, o amb trens, o que potser vindrà des de Marsella, o que tal vegada s’hauria de treure la pols a aquell projecte pujolista de portar l'aigua des del Roine, etc.

Bé, tot això està molt bé, però el cost afegit que comporta tirar endavant qualsevol d’aquestes propostes resulta molt car i, no ens enganyem, aquest cost extra l’acabarem pagant nosaltres, ja sigui de forma directa com a consumidors o indirectament via impostos. No s'hi val a dir només que del cost extra de portar aigua potable a Barcelona se’n farà càrrec la Generalitat. Això és fer trampa, és jugar brut. Resulta imprescindible que també se’ns informi, sense enganys, que a canvi d’assumir aquesta despesa es deixaran de fer x escoles, o es reduirà en un percentatge y la inversió a la sanitat pública, o que aquella variant de z quilòmetres, tan necessària, de moment no es podrà fer i s’haurà de deixar per més endavant. La gent ho ha de saber, no s’hi val a que ens continuïn enganyant.

(Continuarà demà)

Quantitat no comporta necessàriament qualitat

Resulta obvi que el partit polític més votat no és necessàriament el millor sinó només el més votat (i així ens va). El mateix passa amb el diari més venut (em sembla que és el Marca però no n’estic segur). I amb el programa que té més audiència de la tele (que no sé quin és però m’ho puc imaginar). I, en general, amb quasi tot. No s’ha de confondre el que més es vota, o el que més es ven, o el que més es mira, en definitiva, no s’ha de barrejar la quantitat amb la qualitat del producte. La veritable qualitat només acostuma a ser valorada per unes minories. Les majories es mouen per altres interessos i/o tenen una idea diferent del concepte qualitat. Una idea equivocada, al meu entendre, però sempre admetent que l’errat puc ser jo. Qualitat i masses són termes sovint incompatibles. Algú potser pot pensar que això que dic desprèn un cert tuf d’elitisme. Doncs molt bé, el pensament és lliure.

Amb els blogs d’internet passa més o menys el mateix. De tots els que segueixo, els millors acostumen a ser poc llegits, mentre que aquells que tenen molts seguidors són, d’entrada, només això, blogs més concorreguts i para de comptar. Ep! Alguns dels blogs que en número de lectors es troben al podi també estan bé, fins i tot n’hi ha algun que està molt bé. Però la popularitat no necessàriament comporta la qualitat; sovint passa justament el contrari i encara que a tot arreu hi han excepcions, la norma general sòl ser aquesta. No és cap secret que aquest blog que esteu llegint no es troba precisament entre els que tenen més visitants de la catosfera (tampoc entre els que en tenen menys), i no per això se n’han de treure, d’entrada, altres conclusions.

Ja fa uns anys que no tinc àvia i avui volia deixar-ne constància, i m’ha semblat que fer-ho així, tirant pel dret i sense manies, era la millor opció que tenia i, alhora, que tothom ho entendria amb facilitat. Doncs queda dit, amb totes les conseqüències.

Cuina iraquiana autèntica a Barcelona

Als que encara no hi heu estat, us recomano que no deixeu d’anar a sopar un dia al Restaurant Mesopotamia, al carrer Verdi del barri de Gràcia de Barcelona. Feia anys que hi volíem anar i finalment ho vàrem fer fa uns dies. Especialitats no només d’Iraq sinó de tota aquella regió. Cuina casolana iraquiana autèntica, sense concessions. Relació qualitat-preu correcta. Tot molt bo i sa. Cap pega? Bé, tenint en compte que la perfecció no existeix, pel meu gust al restaurant li aniria bé tenir una mica més de llum, és un pèl massa fosc, però és evident que no tothom té els meus mateixos gustos lumínics.

Si voleu tenir una visió més de conjunt i tastar diversos plats, és recomanable demanar el menú degustació (diverses tapes com a primers i un segon a escollir). Tenen vins àrabs de la regió però no iraquians, i també de la D.O. Montsant per aquells que no vulguin sortir de casa.

El seu propietari, cuiner, cambrer, sommelier, Pius Alibek, és tot un personatge. Llicenciat en Filologia Anglesa a Bagdad i doctorat a Barcelona. Kurd de naixement, l’arameu és la seva llengua materna. A més domina l’anglès, l’àrab i el kurd. Òbviament, com a persona educada que és, parla el català a la perfecció. Viu a Barcelona des de l’any 1981, i en aquests anys ha fet de tot: professor d’idiomes, traductor, exportador de roba interior de senyora, cuiner, consultor empresarial, adaptador de cançons, promotor musical, locutor publicitari, conferenciant, etc. Algunes d’aquestes activitats encara les compagina amb el seu restaurant.

Aneu-hi, no us equivocareu! En quedareu satisfets. I no us oblideu de reservar taula, quasi sempre és ple. Per cert, no vaig conèixer en Pius fins l’altre dia i no tinc cap interès particular en aquest restaurant, ni cap comissió, ni res més que no sigui la voluntat de donar un bon consell als lectors d’aquest blog. No tot ha de ser política!

Reverter, Serra, TV3, Orient Mitjà...

La setmana passada em vaig creuar pel carrer Major de Sarrià amb el senyor Reverter, aquell sarrianenc de tota la vida que fa quasi trenta anys va fitxar Narcís Serra perquè li fes d’home de confiança quan va ser elegit alcalde de Barcelona, i que després se’l va endur a Madrid quan Felipe González el va ascendir a Ministre de Defensa (*).

No el conec personalment però sempre m’ha donat la impressió de ser una persona agradable i educada i, pel que em diu gent que el coneix, va ser molt efectiu i discret en la seva feina al costat de Narcís Serra. Feia anys que no el veia i està pràcticament igual que quan treballava a la botigueta familiar. Es veu que l’etapa política li ha provat força, tot i que ara no el tinc ubicat ni sé on treballa, si és que encara ho fa. És el pare d’aquell periodista tan eixerit, en Xesco Reverter, TV3, Londres. O potser ja no hi és a Londres? Tinc dubtes. És el que ens passa als que per preservar la nostra salut mental vam deixar de veure els noticiaris de TV3, que ja no estem a la page dels petits detalls de la d’ells.

Però, en contrapartida, ara estic més ben informat que abans. Per posar només un exemple, quan en altres mitjans d’informació es parla del conflicte d’Orient Mitjà, les cròniques ja no són monopolitzades pels palestins i els periodistes pro palestins sinó que l’altra part també hi pot dir la seva. Tota una millora si ho comparem amb l’escandalós enfocament unidireccional de TV3.

A l’antic cap d’en Reverter, Narcís Serra, em sembla recordar que el van posar a la presidència de la Caixa de Catalunya, una benèfica que tampoc és moco de pavo com a retir daurat després d’una intensa biografia política socialista.

(*) Penso que no el van ascendir sinó que el van degradar. Al marge del que digui el protocol, el càrrec de Ministre de Defensa d’Espanya és, al meu parer, menys important que el d’Alcalde de Barcelona. Admeto però que, des del punt de vista centralista del PSOE, es pugui pensar el contrari. Al capdavall tot depèn des d’on es miri i quines siguin les prioritats de cadascú.

PC o Mac?

Com que només he provat el PC de moment em quedo amb el que tinc. Ve a ser el mateix que amb els telèfons mòbils, quan t’acostumes al menú dels Nokia ja no vols fer al salt cap a una altra marca, encara que només sigui per evitar haver de tornar a aprendre començant de nou. En canvi conec gent potser més tecnològicament openminded que jo (a casa meva mateix ha passat), que tot i haver estat anys treballant amb un PC, un dia proven un Mac i marxen cap a Apple sense pensar-s’ho massa i sense cap remordiment. Els que hi entenen diuen molt convençuts que un Mac és millor, i que tot són avantatges respecte a un PC. I que a més no hi entren virus (i, per tant, no necessiten cap antivirus) i un munt d’avantatges més. Jo no hi entenc i potser la meva ignorància em fa continuar sent fidel a un PC Toshiba Satellite que ja demana la jubilació. Dues raons més per resistir-me al canvi: els PC representen més del noranta per cent de les vendes mundials d’ordinadors, i apuntar-me a un club tan elitiste com el dels Mac em faria un cert respecte. And last but not least, els Mac són força més cars que els altres, i la butxaca també s’ha de mirar de tant en tant.

Per cert, ja que parlem d’ordinadors, vaig llegir que les aules informatitzades de l’escola pública d’Ariño, un petit poble de la província de Teruel (Espanya), donen cent voltes, en termes d’equipament informàtic, a la majoria de les escoles públiques catalanes. Potser ens ho hauríem de fer mirar. Un altre exemple: a Extremadura sembla que en equipaments informàtics a les escoles també ens passen la mà per la cara. De ser capdavanters en moltes coses, a Catalunya darrerament anem reculant any rere any, en benefici d’altres contrades on potser ja estan del tot mentalitzats de que la informàtica ja no és el futur com aquí encara se sent a dir massa sovint.

A vegades penso que els polítics catalans que ens gestionen els nostres diners encara no s’han convençut que invertir avui en l’escola constitueix una excel·lent inversió de futur. És un negoci segur que repartirà importants dividends a la societat, en forma d’una generació més ben formada i preparada pels nous reptes als que la nostra societat s’haurà d’anar enfrontant properament.

“Precs i rocs”

Normalment, les assemblees de copropietaris d’un edifici, les juntes de les associacions de veïns, o les dels pares d’una escola (allò que abans en deien “Apas” i hi anaven majoritàriament les senyores, i ara en diuen “Ampas” i els senyors segueixen brillant per la seva absència), o les reunions de socis d’una associació cultural o esportiva, o les juntes generals d’accionistes de les empreses, tota aquesta mena d’actes s’acaben amb un torn obert de paraules per tal que qualsevol dels assistents hi pugui dir la seva, queixar-se, opinar, suggerir o agrair.

D’aquesta part concreta de la reunió hi ha qui en diu “precs i rocs” (suposo que en traducció potser massa lliure de l’expressió “ruegos y preguntas”). Acostuma a ser la part més interessant i sucosa, sovint l’única part que val la pena ja que sempre queda oberta a la improvisació i mai se sap què pot passar, mentre que la resta de la reunió, si està ben preparada, sol desenvolupar-se sense sortir-se d’un guió bastant estricte.

Un exemple recent: dijous passat, a Sabadell, junta general ordinària d’accionistes del banc del mateix nom. A “precs i rocs” van demanar la paraula quatre persones, dos sabadellencs i dos forans (un de Madrid i un altre de Moscou).

El primer sabadellenc, accionista del banc de tota la vida, va demanar uns aclariments tècnics, i des de la taula els hi van donar. Suposo que en devia quedar satisfet doncs quan es va sotmetre a votació aquell punt concret de l’ordre del dia no va oposar-s’hi pas.

El segon sabadellenc es va queixar de que havia demanat un crèdit per comprar accions del propi banc i no el van voler atendre, insinuant que altres accionistes emblemàtics del banc rebien un millor tracte. Un d’aquells accionistes emblemàtics, que com a conseller del banc seia a la taula presidencial, un senyor molt conegut que surt als diaris dia sí i dia també, va demanar la paraula per al·lusions, per aclarir que ni ell ni cap de les seves empreses mai havien demanat un crèdit al banc per comprar accions del propi banc.

El senyor de Madrid va dir tres coses abans de començar, i les va repetir un parell de vegades més durant la seva intervenció, per tal que quedessin ben clares: que era letrado de las Cortes, que també era empresari del sector immobiliari i que faria una laudatio de la gestió, i ho va dir així, en llatí. I dit i fet, tot van ser alabances, així que potser s’ha de suposar que aquell crèdit que tenia empantanegat amb el banc a hores d’ara ja deu estar concedit i signat.

Finalment va arribar la intervenció més exòtica, exòtica per la llunyania de l’origen de l’accionista. El senyor de Rússia va començar dient que havia arribat de Moscou feia poques hores, expressament per assistir a la junta del banc, i va fer tres propostes. La primera, que en properes reunions es tingués més respecte pels accionistes de a peu com ell, i se’ls deixés aparcar al lloc reservat als consellers i vips del banc. La segona, que el banc s’hauria de plantejar cotitzar les seves accions a la borsa de Moscou, doncs allà hi ha molt diner fresc i l'acció es vendria com l'aigua. I la tercera, que de les catorze persones que veia assegudes a la taula de la presidència de l’acte només hi havia una senyora, i ell tenia entès que “las mujeres españolas no solo son muy guapas sino inteligentes”, i va demanar que de cara al futur potser s’hi hauria de posar remei. Des de la taula se li va contestar que ho tindrien en compte.

Acabada la intervenció del senyor rus es va aixecar la sessió, i tots vàrem marxar cap a casa convençuts que ell havia fet el viatge amb l’únic objectiu de assistir a la junta per dir el que va dir.

Sens dubte, millor Rajoy

Aquest article no s’ha de llegir, com altres que a vegades apareixen en aquest blog, entre línies. Tampoc se n’han de fer segones o terceres lectures. És un al·legat clarament favorable a que Mariano Rajoy segueixi presidint el PP, sense reserves. Tractaré d’explicar-ho des de la meva posició de no militant, no votant i no simpatitzant d’aquest partit (ni de cap altre d’àmbit no català). De fet, no milito ni he militat mai enlloc, ni tinc previst fer-ho a curt termini.

No ens enganyem, mentre Catalunya pertany a Espanya, tant si és per molt temps com si només són quatre dies, al capdavant del govern espanyol sempre hi tindrem un socialista o un popular. Se’m fa difícil per no dir impossible imaginar-me la possibilitat que el govern estigui encapçalat per un altre partit diferent dels dos grans.

Fa quatre anys el PP va cedir al PSOE els trastos de manar, després de haver-se passat vuit anys governant. Ara el PSOE porta quatre anys al govern i en té, com a mínim, quatre més per endavant. Són les anomenades alternances polítiques, un fenomen que sovint encara se’ns fa estrany doncs durant molts anys a Catalunya no n’hem experimentat. Rajoy ha intentat arribar a La Moncloa en dues ocasions, el 2004 i el 2008, sense aconseguir-ho, i les properes eleccions seran, en principi, l’any 2012. El que ara mateix es discuteix és qui hi haurà al capdavant del PP quan se’ns convoqui novament per anar a votar.

L’oposició interna a Rajoy està formada pel sector més dretà del partit, tot l’entorn d’allò que alguns en diuen la derecha extrema o la brunete mediática. Els caps visibles d’aquesta oposició interna són, per la banda política, Esperanza Aguirre i els seus, i per la basant mediàtica, els federicos i els pedrojotas, amb efectius instruments com són ara El Mundo, la Cope, LibertadDigital, TeleMadrid, etc. És tota aquella colla de gent que al principi d’estar Rajoy a la presidència del PP li deien maricomplejines. Després, no se sap ben bé perquè, van deixar d’anomenar-lo així, i ara ja hi tornen. Sembla ser que els agradava més Aznar, i ho demostren així.

Si ara Rajay decidís no seguir al capdavant del PP, o el seu partit el convencés de que tornés a fer de registrador de la propietat a Santa Pola, qui hi posarien en el seu lloc? Crec no equivocar-me si dic que hi veuríem una persona més inclinada a la dreta més nacionalista (nacionalista espanyola, s’entén), especialment en els temes més sensibles, els territorials i lingüístics. Podria ser Esperanza Aguirre, o José Bono (sí, sí, per què costa tant d’imaginar-se un Bono pepero?) o una altra persona d’aquest tarannà. Tampoc s’ha d’excloure la possibilitat d’un retorn d’Aznar, però no del primer Aznar que deia que parlava català sinó del darrer Aznar, el de la majoria absoluta que es creia que ja dominava l’anglès.

Davant d’aquest panorama, penso que el millor pel país passaria per la continuïtat de Rajoy al capdavant del seu partit, potser una mica més moderat si és capaç, per fi, de desempallegar-se dels fidels que li va deixar Aznar com a herència enverinada. No sé si això també seria el millor pel seu partit; a Catalunya segur que sí però a Espanya no ho tinc tan clar.

Aigua

Només vull dir-vos que si esteu interessats en el tema de l’aigua, en la manca d’aigua que patim des de fa temps, he llegit un comentari que segurament us pot interessar. És aquest enllaç. Es tracta d’un blog també de tota confiança, i de la solvència del seu autor us en puc donar totes les garanties. Bon diumenge!

El canvi d’horari, voleu dir que val la pena?

Només aquells que facin un exercici de bona voluntat i utilitzin una lupa de molts augments potser arribaran a la conclusió -al meu entendre errònia- de que les conseqüències positives del canvi d’horari que ens fan fer aquesta nit superen els molts aspectes negatius de la controvertida mesura. Dit això, el que per a mi resulta sorprenent és que la mesura tingui la pràctica benedicció de la societat i quasi ningú en faci objecció.

Em comentaven fa poc uns ramaders que segons quin tipus de bestiar és molt sensible a aquests canvis, i em posaven l’exemple de les vaques lleteres. Per tal que no els baixi la producció de llet, ells han de fer els canvis d’horari molt suaus i progressivament, durant una setmana sencera o més, i aplicant-hi tan sols uns pocs minuts cada dia. És a dir, han d’enganyar les vaques. Si tal com diuen les autoritats apliquessin els seixanta minuts de cop la propera nit, la setmana que ve els baixarien els ingressos per la disminució de la producció de les seves vaques, que estarien massa estressades pel canvi sobtat. Això diuen els ramaders i no tinc perquè dubtar-ho. De fet ja feia temps que intuïa que les vaques son més llestes que alguns humans.

Tenim també des de la gent ultrasensible que els agafa com una sensació de mini jetlag per aquesta hora de diferència, fins els que dues vegades l’any ens passem una bona estona canviant l’hora de tot allò que no ens la canvia automàticament com els ordinadors. Parlo dels rellotges, despertadors, impressora, fax, rellotges penjats a la paret, el rellotge del microones, el del forn, dvd, video, tele, telèfons fixos i mòbils i altres aparells electrònics de tota mena, el rellotge del cotxe, etc., i segur que encara me’n descuido algun.

I els malalts? I els hospitals? S’imposa recalcular per cada malalt les medicacions que s’han de prendre exactament cada x hores per tal de perjudicar-los com menys possible. Hi ha també l’alternativa de tirar pel dret i passar olímpicament de tot, i creure que per una hora més o menys tampoc els passarà res. Però si a les vaques els afecta tant negativament no és agosarat concloure que el canvi afecta també les persones, encara que la seva funció a la societat no sigui la de produir llet.

No dic que sigui bo ni dolent però és un fet que la propera nit o la gent dormirà una hora menys o, si vol dormir les mateixes hores de sempre, s’haurà de llevar una hora més tard -si pot- i llavors gaudirà d’un diumenge més curt. Per altra banda, qui passi la nit a l’hotel i hagi de deixar la cambra demà abans de les dotze del migdia l’haurà utilitzat una hora menys, i l’hoteler segur que no li deduirà res per aquest concepte.

Quant als avantatges, diuen que amb els canvis d’horari cada llar s’estalvia sis euros l’any en energia pel millor aprofitament de la llum solar, és a dir, mig euro al mes, menys de dos cèntims al dia. I aquest ridícul cèntim i escaig diari per cada llar encara s’hauria de dividir pel número de persones que visquin a la casa. Això és menys que xavalla. Quasi res. Res.

Contrastant amb aquest suposat estalvi que de tan minso ni es nota, a Bèlgica s’estan plantejant eliminar de la circulació les monedes d’un i de dos cèntims d’euro, en vistes a que en el futur la moneda més petita sigui la de cinc cèntims. És l’altre extrem. Crec que no cal i, a més, aquesta mesura crearà inflació per la tendència incorregible que tenim a arrodonir sempre a l’alça. Les d’un i dos cèntims són monedes amb les que no es pot pagar res però si n’ajuntes unes quantes ja pots fer alguna cosa, com ara pagar els noranta cèntims de la barra de pa amb xavalla petita quan la noia del forn fa veure que no t’entén i se’t gira d’esquena quan li fas la comanda en l’idioma d’aquí. És només un exemple però segur que en trobaríem d’altres tant o més pedagògics encara.

Com a conclusió, m’afegeixo als que des de fa anys demanen eliminar aquesta pràctica que cada sis mesos ens causa unes molèsties que ens podríem evitar. On s’ha d’anar a firmar?

El totxo: créixer per créixer a qualsevol preu

Les meves nocions d’economia són tan bàsiques, tan limitades, que els meus amics economistes potser es posarien les mans al cap o directament es farien un tip de riure si llegissin aquest article. Confio que sent avui divendres potser ja hauran marxat de cap de setmana cap a la Cerdanya o cap a l’Empordà, o hauran anat a passar un parell de dies a Lisboa (opció que no deixo de recomanar mai), i que aquest article els passarà desapercebut. Però si tot i sent divendres l’acaben llegint, estic segur que ho tindran en compte i seran comprensius amb mi abans de jutjar-me massa severament.

Així, reconec que des de fa uns quants anys em costa un esforç anar digerint les tasses de creixement quasi sense límit de certes empreses, un creixement basat essencialment en comprar a crèdit tot allò que se’ls posa per davant, i basant-se quasi exclusivament en unes expectatives de futur exageradament optimistes. Això pot durar una temporada, fins i tot una temporada llarga, però al final la realitat i la lògica sempre s’acaben imposant.

Fa massa temps que llegim als diaris que tal empresa ha crescut en un any amb xifres de dos dígits, i que els seus beneficis ho han fet encara en percentatges superiors. El que no es diu gaire o directament s’intenta amagar és que aquest creixement desmesurat l’han assolit a base d’un endeutament quasi sense límit, a base d’un crèdit bancari fàcil i poc rigorós, a base del que es coneix com un canvi de cromos. Això no és normal, aquesta bombolla arriba un moment que es desinfla o explota sense més. Si la bombolla es desinfla poc a poc potser encara si és a temps de controlar-ho però si peta de cop no hi ha res a fer.

Veiem com comencen a tornar a tocar de peus a terra uns peculiars personatges que fa quatre dies quasi no en tenien ni per menjar calent, i que amb molt poc temps ens han dit que s’havien transformat en uns grans empresaris i financers als que tothom els feia reverències. Ara s’adonen que deuen molt més del que tenen i quan els bancs creditors els pressionen una mica no ho poden assumir. Evidentment, aquests bancs que amb tanta alegria concedien facilitats crediticies sense mirar-s’ho massa són els primers a tremolar.

Tot plegat són unes pràctiques de risc portades al límit. Pràctiques que en el món de l’empresa darrerament se n’han vist més del compte i, encara que el sector més visible és el del totxo, no és pas l’únic. Les coses sembla que vulguin començar a tornar al seu lloc però en el camí de tornada a la realitat sentirem molts espetecs i més d’un terrabastall.

“No voy a decir ni mu” (Bono)

Me’l crec. Me’l crec a pies juntillas. Ara no dirà ni mu. No té cap necessitat de dir res. A més, aquest só, “mu”, només el deixen anar els cabestros i Bono evidentment no és un cabestro, ell sempre ha dit que és el fill d’un falangista, i un cabestro no pot ser fill d’un falangista.

És evident que José Bono serà el proper president del parlament espanyol. Així ho vol Zapatero i així ho vol ell mateix. Amb aquestes dues voluntats n’hi ha prou. Duran (CiU) mareja la perdiu i fa veure no sé què i ens diu que encara no ho té clar, però se li escapa el riure per sota el nas. De fet, el que voti CiU és irrellevant. Ell sap millor que ningú que en els propers quatre anys Bono el presidirà com a diputat, li agradi a Duran o no (no queda massa clar si li agrada o no), li agradi a Mas o no (sembla que no li agrada gaire), li agradi a Pujol o no (diu que no li agrada gens).

Que com ho sé? Molt senzill. Abans de les eleccions uns candidats de la franquícia catalana del PSOE, entre els que hi havia la doctora Chacón, ara ja tots ells diputats electes, van assegurar que Bono no seria president del parlament espanyol. Va ser la senyal, la prova del 9. De seguida ho vaig veure clar; Bono seria president, evidentment amb els vots favorables de tots els diputats de la franquícia. Todos a una.

Convé recordar que els diputats de la franquícia es caracteritzen per dir aquí una cosa i allà la contraria. Ja ens els coneixem. Estatut de Catalunya. Papers de Salamanca. Balances fiscals. Presidència de Bono. I podríem seguir amb molts exemples més. Ells fan el seu paper i es pensen que queden la mar de bé amb tothom. Ells saben molt bé qui mana, i qui mana és al carrer Ferraz de Madrid i no al carrer Nicaragua de Barcelona. Aquí sí, allà no. Allà sí, aquí, no. És el paper que tenen reservat a la política estatal (ells en diuen nacional), el seu trist paper. En cas de conflicte entre Catalunya i Espanya ells ho tenen clar: Espanya.

A mi, particularment, m'il·lusiona la perspectiva de quatre anys amb un Bono dient i fent de les seves. Segur que serà infinitament més divertit que el seu predecessor, Manuel Marín, sempre tan seriós, sempre amb aquell posat d’emprenyat. Amb Bono serà molt diferent. Segur que ens ho passarem bé.

Que què? Que amb Bono a la presidència del Parlamento no es podrà parlar català a Madrid? I? Amb tota franquesa, a mi el que m’agradaria es que es pogués parlar català amb normalitat al Caprabo de sota a casa, a l’agencia de la Seguridad Social de dues cantonades més avall, al BBVA del carrer del costat, a l’Hospital Vall d’Hebron, a l’oficina on ens fan els passaports, al control de seguretat de l’aeroport de Barcelona, en aquell restaurant (quasi tots), etc. Però un cop surts de Catalunya ho tinc clar. A Roma s’ha de parlar italià, a Paris s’ha de parlar francès, i a Madrid s’ha de parlar espanyol. És el que toca.

Referint-se a Bono, el diputat Erkoreka (EAJ-PNV) va dir que "es bueno que los cabestros estén bien acotados. A los animales mansos se les puede dejar pasar con libertad, pero los cabestros, o están bien acotados, o pueden hacer mucho daño, sobre todo a su dueño". Bono va contestar que "no voy a insultar a nadie", i per si no havia quedat prou clar va afegir "no voy a decir ni mu". Genial! Va ser la prova de que ja se sentia president. El nomenament oficial vindrà d’aquí uns quants dies però ell ja actua com si ho fos.

Cinc blogs destacats en català

Fa més d’un mes, l’Aleix d’Empremtes va escriure un post que començava així: “Tria de cinc * Fer la tria de cinc blogs no és fàcil, perquè només a la Catosfera ja n'hi ha un bon grapat que valen la pena...” (Doncs mira, Aleix, ara de blogs ja n’hi ha uns quants milers més que al febrer, així que la meva tasca ha sigut encara una mica més difícil que la teva!)

Ho explico. Es tracta d’una iniciativa, si més no simpàtica, que consisteix en destacar cinc blogs en català, o majoritàriament en català, que creguis que es mereixen un reconeixement especial, pel motiu que sigui, no necessàriament literari. Encabat, cada un dels cinc destacats n’ha de triar cinc més, formant-se així una cadena que, si no es trenca, anirà augmentant el número de blogs destacats en català en progressió geomètrica... fins que potser ja no quedi cap blog en català sense destacar. Llavors tots estarem al podi, ens mirarem el melic i direm caram que guapos som!

Aquest blog que esteu llegint va ser -i no me n’amago de dir que molt merescudament- un dels cinc destacats per l’Aleix i, per tant, a l’agraïment per la distinció s’hi ha d’afegir la feina de buscar-ne uns altres cinc, amb la particularitat de que no es pot distingir a qui ja ho ha estat abans, almenys això és el que se’m va recomanar.

Sense més preàmbuls, la selecció que fa El radar de Sarrià és aquesta (per estricte ordre alfabètic doncs no es poden ordenar de cap més manera ja que es valoren aspectes no comparables):

· B... (sense enllaç)
Aquest blog destacat no el puc fer públic per demanda expressa del seu autor que, sense renunciar a la distinció, prefereix romandre en l’anonimat (*).

· COM MOLA BARCELONA (BETA)
Pel que ja s’ha vist fins ara i les expectatives que hi ha dipositades

· EL VIGILANT DEL FAR
Molt especialment, per la sèrie permanent “Qüestions de llengua”

· EXTRAMURS
Per l’originalitat de que l’autor no hi escriu res de collita pròpia

· OBITER DICTVM
Pel conjunt del seus articles, tots ells amb discurs propi

Estic segur de que entre els quatre blogs enllaçats, molt diferents entre ells, en trobareu algun que us agradarà.

(*) Encara que potser trenco una mica les regles del joc (regles que, per cert, mai he vist publicades enlloc) entenc que fins i tot això, aquesta voluntat de no treure el cap, s’ha de respectar. De la mateixa manera que passa en el mon presencial, en el món virtual no hauria de valer tot; hi ha unes mínimes normes de comportament, d’educació blogera, relatives a la privacitat i a altres aspectes de la comunicació, que s’haurien de respectar sempre.

Des de la perifèria estant

No deixa de ser un misteri veure que els nacionalistes més reivindicatius de la península ibèrica no admetin que ho són i, alhora, jutjant-ho amb paràmetres similars, es vegin capaços de repartir a tort i a dret llicències de nacionalisme als altres. Vist des de la perifèria (o com diuen ells, desde provincias) la seva posició esdevé un pèl contradictòria. Negar l’evidència sempre m’ha semblat una manera de fugir d’estudi. L’evidència és que si basats en determinats criteris ells anomenen nacionalistes a uns altres, aplicant els mateixos criteris ells també ho serien. O tots moros o tots cristians, n’est-ce pas?

Majoritàriament agrupats a l’entorn dels dos grans partits polítics d’àmbit estatal, PP i PSOE (o PSOE i PP que, al capdavall, tanto monta, monta tanto), es passen el dia reivindicant la nació espanyola, i alhora negant amb la mateixa rotunditat altres nacions que comparteixen el territori peninsular; només se’n salven Portugal i Andorra.

Les diferències entre ambdós partits són només de forma, de matís. Així, els uns (PP) presenten directament i sense complexos un recurs al Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya. Els altres (PSOE) són una mica més rebuscats, i fan exactament el mateix però una mica d’amagat, sense donar la cara. Tiren la pedra i amaguen la mà. Utilitzen els càrrecs institucionals del seu partit, incloent-hi el Defensor del Pueblo i algun president autonòmic, perquè els facin la feina bruta de presentar uns recursos similars i amb el mateix objectiu que el PP: tombar l’estatut, una llei prèviament ja molt retallada per Alfonso Guerra (a) el que se mueva no sale en la foto, i pactada per ells mateixos. Algú diu que la forma del PSOE potser és més amable que la del PP però, no ens enganyem, el fons de l’assumpte és exactament el mateix. Tanto monta, monta tanto.

Vostè és català, sí, ja ho entenc però, de veritat, segur que es considera només català? Segurament més d’un cop heu sentit fer preguntes similars. Per què als catalans se’ls fan aquest tipus de preguntes i no es fan als francesos, italians, espanyols, etc.? Vostè és portuguès, sí, ja ho entenc però, de veritat, segur que es considera només portuguès? Veieu factible que un espanyol fes aquesta pregunta a un portuguès? Oi que no?

Sé d’un que anant pel món li han preguntat això moltes vegades, aquí, allà i més enllà, i sempre els contesta que ell és català però que ara mateix viatja amb un passaport espanyol, com si diguéssim un passaport de conveniència, deixant-ho així i sense donar-hi més importància (que, per cert, la té, i molta). Hi ha gent que ho entén de seguida i també n’hi ha que potser no ho entendran mai. I tan fàcil que és entendre-ho des de la perifèria estant!

Comentaris al blog, ara sí

Torna a estar oberta la possibilitat de fer comentaris directes al blog, sota l’estricta normativa de que no hi poso cap mena de normativa, restricció o control. Encara que recordar-ho potser és sobrer, cadascú només es fa responsable del que escriu, no del que deixa escriure als altres.

“Sentiu-vos lliures d'enviar qualsevol comentari, perquè el debat ideològic és precisament el que fa avançar la humanitat, un mil·límetre cada deu mil anys” (Martí Duran, del blog "Obiter Dictvm").

Alguns no marxem

Vaig llegir però no ho he comprovat que des de l’any 1913 no es donava el cas que Sant Josep (ahir) arribés abans que Dijous Sant (avui). Per tant, només els més grans de 95 anys ja han viscut abans una Setmana Santa tan matinera com la d’aquest any.

Encara que aquests dies no acostumo a sortir de Barcelona (procuro no fer-ho quan ho fa tothom, i normalment me’n surto), ara tanco aquesta parada fins, en principi, el proper dimarts. La tanco perquè sí, perquè em ve de gust.

Abans de tancar, però, una petita provocació i un bon consell.

La provocació:
“L'heretgia moderna és qüestionar la democràcia. Pots blasmar la religió, la ciència, el govern, l'exèrcit, res d'això no et farà decapitar. Però ai de tu si dius: la democràcia és un petitfeixisme de cornuts i pagar el beure dirigit per botiguers”. (Miquel de Palol)

El consell:
No us perdeu l’exposició “Prínceps etruscos. Entre Orient i Occident”. La fan al CaixaForum de Barcelona. L’exposició “posa de manifest els aspectes històrics i culturals que defineixen el sorgiment i l’apogeu de la civilització etrusca”. Molt recomanable.

Bona Pasqua i, en principi, fins dimarts que ve.

El senyor Carod sembla que no hagi entès res

Qui des de fa més d’un any es fa dir vicepresident de la Generalitat quan tothom mitjanament informat sap que no ho és, que només és un conseller més del govern, ens ha donat una nova prova de la seva preocupant immaduresa. I dic preocupant perquè Carod forma part del govern de Catalunya, i les seves decisions no només afecten els seus esquerrans republicans sinó que ens afecten a tots. Carod no ha après la lliçó, encara no ha paït els resultats electorals de fa deu dies, uns resultats que van castigar molt especialment el partit que ell mateix encara presideix.

Diumenge passat el van entrevistar al diari Avui, i n’hi ha prou amb reproduir la primera pregunta, i la corresponent resposta de Carod, per adonar-se de l’autisme polític en que ha caigut el conseller.

Pregunta:
Vostè és el president d’un partit que diumenge va perdre 350.000 vots. Per què no ha dimitit?

Resposta:
Perquè d’entrada jo no era el candidat i perquè tampoc era el director de campanya. Quan jo vaig ser el candidat, ERC va treure 8 diputats. Jo hauria dimitit si fa quatre anys hagués tret un pèssim resultat o si fa només un any i mig, a les eleccions catalanes, haguéssim punxat, cosa que no va passar.

És la típica reacció de qui no accepta la realitat de la derrota ni fer-se’n responsable, ni que sigui de manera compartida. Carod ni tan sols va ser capaç de donar un argument original. Els culpables sempre són els altres; això, en política, ho hem d’escoltar més sovint del que seria desitjable. Tot plegat sembla que la direcció d’Esquerra ja fa temps que s’ha anat envoltant d’una gran irresponsabilitat col·lectiva.