Francesc de Carreras és un prestigiós catedràtic de Dret Constitucional. Discrepo sovint de les idees polítiques que defensa però reconec que per explicar les seves teories quasi sempre utilitza uns suports argumentals tècnicament impecables. Després en treu les conclusions que en treu, però això ja s’escaparia del tema d’avui.
Quasi sempre, però, no vol dir sempre. Hi ha excepcions. Dissabte passat en teníem un bon exemple a La Vanguardia, en un article que portava per títol ¡Que viene el lobo! De Carreras ens va fer una trampeta. M’imagino que ell devia pensar mira, si passa, passa. O potser només va ser una relliscada involuntària, cosa que seria molt estranya en ell. Sigui el que sigui el detall no em va passar per alt.
Així, aprofitant la commemoració dels 30 anys de la Constitución Española i el fet que l’Estatut de Catalunya es troba pendent d’una nova retallada, aquesta per part del Tribunal Constitucional, l’article que comentem venia a dir que, percentualment parlant, el suport popular a la Constitución (88%) era quasi dues vegades i mitja superior al suport popular a l’Estatut (35.7%). Doncs bé, això no és veritat i, per tant, exposar-ho tal com ho va exposar el catedràtic entenc que és enredar als seus lectors. De Carreras ens va fer trampeta i això que no li feia cap falta.
El mateix dissabte vaig enviar aquesta carta al director de La Vanguardia:
Sr. Director,
En su artículo de hoy ¡Que viene el lobo! Francesc de Carreras hace trampa. Compara porcentajes que no son comparables. Así, cuando nos facilita el porcentaje de votos afirmativos del referéndum sobre el Estatut lo calcula sobre el censo electoral, mientras que cuando se refiere a los votos afirmativos del referéndum sobre la Constitución lo calcula sobre los votantes. Utilizando el mismo método tramposo pero a la inversa, llegaríamos a la conclusión, igualmente errónea, de que el Estatut tuvo más apoyo popular que la Constitución.
Aquells que seguim regularment els articles de Francesc de Carreras ja sabem que a ell li agrada molt més la Constitución que l’Estatut, però crec que no li feia cap falta fer-nos la trampeta de dissabte. Per cert, tal com era previsible la meva carta no me l’han publicat, ni en la versió paper ni en la versió digital.
Un és lliure de pensar i crec que no aniría gens desencaminat si pensés que tal vegada l’opinió que sobre aquest assumpte té l’editor i/o el director de La Vanguardia coincideix amb l’opinió de Francesc de Carreras. Hi tenen tot el dret però això d’enredar els lectors fa lleig.
Quasi sempre, però, no vol dir sempre. Hi ha excepcions. Dissabte passat en teníem un bon exemple a La Vanguardia, en un article que portava per títol ¡Que viene el lobo! De Carreras ens va fer una trampeta. M’imagino que ell devia pensar mira, si passa, passa. O potser només va ser una relliscada involuntària, cosa que seria molt estranya en ell. Sigui el que sigui el detall no em va passar per alt.
Així, aprofitant la commemoració dels 30 anys de la Constitución Española i el fet que l’Estatut de Catalunya es troba pendent d’una nova retallada, aquesta per part del Tribunal Constitucional, l’article que comentem venia a dir que, percentualment parlant, el suport popular a la Constitución (88%) era quasi dues vegades i mitja superior al suport popular a l’Estatut (35.7%). Doncs bé, això no és veritat i, per tant, exposar-ho tal com ho va exposar el catedràtic entenc que és enredar als seus lectors. De Carreras ens va fer trampeta i això que no li feia cap falta.
El mateix dissabte vaig enviar aquesta carta al director de La Vanguardia:
Sr. Director,
En su artículo de hoy ¡Que viene el lobo! Francesc de Carreras hace trampa. Compara porcentajes que no son comparables. Así, cuando nos facilita el porcentaje de votos afirmativos del referéndum sobre el Estatut lo calcula sobre el censo electoral, mientras que cuando se refiere a los votos afirmativos del referéndum sobre la Constitución lo calcula sobre los votantes. Utilizando el mismo método tramposo pero a la inversa, llegaríamos a la conclusión, igualmente errónea, de que el Estatut tuvo más apoyo popular que la Constitución.
Aquells que seguim regularment els articles de Francesc de Carreras ja sabem que a ell li agrada molt més la Constitución que l’Estatut, però crec que no li feia cap falta fer-nos la trampeta de dissabte. Per cert, tal com era previsible la meva carta no me l’han publicat, ni en la versió paper ni en la versió digital.
Un és lliure de pensar i crec que no aniría gens desencaminat si pensés que tal vegada l’opinió que sobre aquest assumpte té l’editor i/o el director de La Vanguardia coincideix amb l’opinió de Francesc de Carreras. Hi tenen tot el dret però això d’enredar els lectors fa lleig.
11 comentaris:
Benvolgut Miquel.
Gràcies pel teu comentari deixat al bloc de l'Eureka.
He afegit una entrada contestant-te.
Molt cordialment,
Jordi Roca
Hola Jordi,
Vaig preparar aquesta resposta a la teva entrada personalitzada però com que no permets els comentaris al teu blog i no vull molestar més a la meva amiga Eureka t’ho faig arribar per mitjà del meu propi blog.
Benvolgut Jordi,
Gràcies. Et contesto en el mateix ordre.
1/ Més de la que et penses. Que els Castro Bros. són uns dictadors, que ho són, no té res a veure en facilitar o dificultar la participació dels lectors al teu blog. Els Castro permeten per exemple l’existència d'un fantàstic blog com "Generación Y" i no per això deixen de ser allò que tots sabem que són.
2/ Ho sento, els trackbacks seran tan potents com vulguis però els meus coneixements informàtics són limitats. He intentat utilitzar aquesta opció que dius i no me n'he sortit. El que sé és que puc deixar comentaris en altres blogs amb molta facilitat i aquí no és possible. Però a casa seva cadascú fa el que vol, i si tu has decidit "facilitar" els comentaris d'aquesta manera jo no hi tinc res a dir. El liberalisme cadascú l'entén a la seva manera. El que és indiscutible és que el teu blog diu clarament "Comments are closed" i no cal saber massa anglès per entendre la frase.
3/ Estic d'acord amb els greuges comparatius però pels motius explicats en el meu anterior comentari no estic d'acord amb la supressió dels peatges a Catalunya que proposa el PP i, en general, tots els partits quan estan a l'oposició. El que s’hauria de fer és introduir els peatges a Extremadura però no se m'escapa que proposar això des d'un càrrec polític no és políticament correcte. Però jo vaig per lliure i ho puc fer, i ho faig sovint.
4/ Sí.
Jo també agraeixo a l'amiga Eureka la seva col•laboració per facilitar que t’arribi un comentari que en un blog “normal” amb comentaris “open” en lloc de “closed” no necessitaria de la intervenció de cap intermediari amic.
Els camins i mètodes dels nostàlgics del monolingüisme franquista per a manipular i diluir qualsevol rastre de catalanisme (i no dic pas d'independentisme), són inescrutables.
L'estatut no és rebutjat per qüestions purament "formals o jurídiques" sinó, senzillament, perquè és nostre. Si el mateix estatut fos murcià, andalús o extremeny, no hi hauria cap problema, de la mateixa manera que no existiria cap animadversió a la immersió lingüística si la llengua fos l'anglès.
Ras i curt, darrera del Francesc de Carreras (i d'alguns més), només hi veig anticatalanisme pur i dur.
Artur,
Em sembla no vas gens desencaminat.
Miquel,
quan ahir quan llegia l'article de Carreras vaig pensar que, com diuen en castellà, mesclava "churras con merinas", i és això el que tu molt bé comentes...a alguns, com ara el Sr. Carreras, fa dies que se'ls veu el llautó...sallut amic
Bon dia Trina,
I aquest personatge, De Carreras, és un dels que es consideren seriosos! Si els "seriosos" actuen amb aquesta frivolitat i manca de rigor intel·lectual no cal esforçar-se massa per endevinar què faran els altres.
Una anècdota sobre cartes al director: la que vaig enviar sobre les autopistes va ser ràpidament publicada a La Vanguardia. En canvi, no ho va ser a El Periódico ni a l'Avui. Per cert, en aquest darrer diari vaig rebre la famosa trucada del comercial....
David,
Sobre la trucada del comercial de l'Avui quan reben una carta al director, ja tot un clàssic en el món de les estratègies de venda d'allò que al meu entendre no s'hauria de fer mai, en el fons estic alleujat en saber que també t’ha passat a tu. Havia arribat a pensar que era només a mi que em tenien mania.
Miquel:
Tres comentaris. Primer: trobo estrany que per la teva carta al director hagis optat per l’espanyol quant La Vanguardia les admet i publica també en català.
Segon: discrepo obertament del teu suggeriment que la línia del diari és contrària a l’Estatut pel fet que publicar articles del tal Carreras. En Quim Monzó, per exemple, hi publica també continuadament les seves col.laboracions i no pensem pas per això que el Conde de Godó subscrigui gaires de les seves opinions. No voldria estendre-m’hi però penso que la línia de La Vanguardia és clarament més catalanista que la d’altres periòdics que fan la pantomima de publicar en català una cosa que no és més que una traducció de la versió original espanyola i que de fet han descobert el catalanisme només l’endemà que els seus ocupessin les institucions anomenades d’autogovern. La Vanguardia vol ser, i de fet és amb diferència, el diari més important de Catalunya i no un pamflet ideològic al servei dels interessos d’un partit i, per això, té una certa lògica que les seves col.laboracions tinguin provinença ideològica diversa. En conseqüència, a mi, com a tu de ben segur, n’hi ha que m’agraden més i d’altres que m’agraden menys. Acabo, per elogiar-lo, dient que el teu blog és una mica com La Vanguardia, plural, i tot i tenint continguts clarament nacionals té, simultàniament, coses tant sorprenents com un link al blog de Manuel Trallero, per cert, ex-col.laborador de La Vanguàrdia.
Tercer: sobre la qüestió de fons de la teva crítica, completament d’acord amb tu, però ben mirat, són escassos els fanàtics que valoren més l’honestedat intel.lectual que el servei a la seva causa; l’explicació potser sigui que una persona intel.lectualment honesta difícilment pot ser fanàtic de res, excepte, potser, de la relativitat, però això ja és una altra qüestió.
Bon dia Aleph,
Gràcies pel teu comentari, i també per l’elogi del meu blog. Et responc en el mateix ordre:
1/ És el que té la llibertat d'expressió. En un lloc bilingüe com la secció de cartes de La Vanguardia la meva opció lingüística es respondre en la mateixa llengua de l'article que critico. No ho faig per cortesia cap a l’articulista sinó per arribar a més lectors.
2/ Visca la discrepància!
a- És el que sempre he pensat sobre la línia editorial de LV, i de moment no he canviat d'opinió.
b- Intento no confondre el catalanisme amb la llengua en que està escrit un diari. Es pot ser molt catalanista escrivint en anglès i molt espanyolista escrivint en català.
c- La versió catalana de El Periódico no amaga el fet que es tracta d'un diari de línia clarament socialista i gens catalanista. Però crec que vas equivocat, tinc entès que va sortir al mercat bastant abans que “l’endemà que els seus ocupessin les institucions anomenades d’autogovern”.
d- Jo també penso que el diari de referència de Catalunya no és cap altre que LV.
e- Fixa’t que els meus links estan sota el títol d'”afinitats i discrepàncies”. Des del primer dia la meva política ha estat enllaçar a tothom qui m'enllaçava, sigui del PP, comunista o apolític. Aquesta és una norma que es compleix en quasi tots els meus enllaços, Trallero inclòs. M'agrada que el meu blog tingui diversitat de lectors i d'opinions.
3/ Celebro coincidir.
Miquel:
Sense ànim de polemitzar, però com hi ha algun malentès, et vull puntualitzar un parell de coses:
1.- Que jo trobés “estrany” que optessis per l’espanyol en detriment del català en escriure la teva carta a LV no vol de cap manera dir que ho critiqui. Jo, que em sento un ciutadà de segona perquè tinc una llengua amb drets restringits, no negaria mai a ningú justament el que voldria per a mi. Per tant, endavant amb la teva lliure elecció.
2.- Si el motiu de no usar el català és “arribar a més lectors”, aleshores podries considerar d'utilitzar l’anglès, que sé que domines, per escriure el teu blog. A més, això semblaria indicar que penses que hi ha un nombre significatiu de lectors de LV que són analfabets en la llengua del país i que per tant serien incapaços de llegir la teva nota. I jo que em pensava que era pessimista!.
3.- Jo enlloc no vinculava temporalment l’arribada dels socialistes al poder autonòmic amb l’inici de la publicació de la versió catalana d’El Periodico. Al contrari, aquesta decisió es va prendre molt abans i justament per afavorir la difusió de l’opció que ells defensaven entre sectors de llengua catalana de qui volien captar el vot. Quan parlava de descobrir el catalanisme, simplement constatava que les mateixes reivindicacions que ara són qualificades de “catalanistes” abans eren titllades de “victimistes” i “insolidàries”.
Publica un comentari a l'entrada