Fa uns dies es va celebrar el Dia Internacional de la Dona que, si no ho tinc mal entès, és una jornada reconeguda per les Nacions Unides. Em sembla bé que aquest organisme vetlli per la igualtat d’oportunitats de la dona i defensi la seva no discriminació en la nostra societat. Però posats a fer, potser estaria encara més bé que des d’aquella organització es prediqués amb l’exemple, almenys amb l’exemple d’allò que directament depèn d’ells. Ho dic perquè si no vaig mal fixat des de 1946 la secretaria general de les Nacions Unides l’han ocupat sis persones. El balanç és el següent: dones 0, homes 6. Quota femenina, 0 per cent. La teoria sembla ser que la tenen clara... i la pràctica que s’apliquen ells mateixos també. Hi veig, però, una contradicció, una certa manca de coherència.
Això no vol dir que estigui a favor de les quotes. Crec que és un error l’establiment de quotes femenines. Fixar una quota femenina mínima per a determinats càrrecs i llocs de treball ho veig com un insult a la intel·ligència de les persones, homes i dones, de la mateixa manera que una quota masculina ho seria igualment. Però posats a fixar quotes, si resulta que la meitat de la població són dones crec que també és un error fixar la quota femenina en una xifra que no sigui el 50 per cent.
Dedueixo que si per llei hi ha d’haver un mínim del 40 per cent de dones, la resta (60 per cent) són homes. 60 és un 50 per cent més que 40. El legislador potser pensa que hi ha un 50 per cent més d’homes preparats per a determinades tasques que de dones. O potser justifica el 40 amb l’excusa que s’ha de deixar un cert marge de discreció. D’acord, doncs posats a deixar marge, per què no es fixa el mateix 40 per cent però referit a la quota masculina? Ah, això sí que seria un gran escàndol. Fins i tot hi hauria qui ho consideraria discriminatori per l’home. La meva conclusió és que l’escàndol no és la xifra en si sinó la filosofia perversa de les quotes, aquest igualitarisme mal entès que no necessàriament és el resultat d’una igualtat d’oportunitats per a tothom.
La discriminació de la dona no es resol a base de quotes sinó amb una educació com cal. Però és clar, davant del problema i per la llei del mínim esforç, per a un polític potser és més fàcil fixar unes quotes mínimes que anar a l’arrel del problema.
Això no vol dir que estigui a favor de les quotes. Crec que és un error l’establiment de quotes femenines. Fixar una quota femenina mínima per a determinats càrrecs i llocs de treball ho veig com un insult a la intel·ligència de les persones, homes i dones, de la mateixa manera que una quota masculina ho seria igualment. Però posats a fixar quotes, si resulta que la meitat de la població són dones crec que també és un error fixar la quota femenina en una xifra que no sigui el 50 per cent.
Dedueixo que si per llei hi ha d’haver un mínim del 40 per cent de dones, la resta (60 per cent) són homes. 60 és un 50 per cent més que 40. El legislador potser pensa que hi ha un 50 per cent més d’homes preparats per a determinades tasques que de dones. O potser justifica el 40 amb l’excusa que s’ha de deixar un cert marge de discreció. D’acord, doncs posats a deixar marge, per què no es fixa el mateix 40 per cent però referit a la quota masculina? Ah, això sí que seria un gran escàndol. Fins i tot hi hauria qui ho consideraria discriminatori per l’home. La meva conclusió és que l’escàndol no és la xifra en si sinó la filosofia perversa de les quotes, aquest igualitarisme mal entès que no necessàriament és el resultat d’una igualtat d’oportunitats per a tothom.
La discriminació de la dona no es resol a base de quotes sinó amb una educació com cal. Però és clar, davant del problema i per la llei del mínim esforç, per a un polític potser és més fàcil fixar unes quotes mínimes que anar a l’arrel del problema.
8 comentaris:
M'agrada molt la frase final del teu escrit. I,sí, les quotes tenen molt a veure amb la correcció política.
Salutacions, Miquel, que fa dies que no et deia res! :)
Dones a la política, per què no? A banda del component educatiu, que és fonamental en tots els àmbits de la societat, dues reflexions:
- Sense fer cap argument familiarista, tinc la sensació que les dones tenen més clar allò de la conciliació de la vida personal i laboral, defensen molt més el seu temps en relació al seu entorn.
- Són, de mitjana més intel·ligents i en les darreres generacions tenen més consciència de ser independents.
Per tant, no em sorprèn que els costi entrar en política, és un àmbit on sovint em sembla que és el més semblant a una batalla d'egos, on la dona majoritàriament no s'hi sent a gust (potser és un element cultural).
Tens molta raó, A.Orte, trobo. Certament, les dones que han arribat lluny en una carrera política són de tall molt masculí: Golda Meir, Thatcher, Hilary, les difuntes Valdecasas i Palacios, la ministra de defensa de l'estat espanyol... Juraria que la majoria de dones no ens hi identifiquem gens.
El problema principal d'una dona a l'hora de trobar feina no és el masclisme com molta gent creu, sinó en bona part és la disponibilitat, sobretot per els fills. Evidentment contractar una dona jove és donar per segur que una o dues vegades (com a minim) es demanarà la baixa per maternitat, el que t'obliga durant aquest temps o bé a traslladar la feina a la gent que ja tens o bé a contractar algú temporalment, amb el seu corresponent cost, que com tothom deu saber contractar algu avui dia, encara que sigui temporalment, és carissim. Això sense contar els dies que no vindra a treballar per malalties del nen, revisions de metge, etc... o la poca flexibilitat en l'horari degut a dependre molt de l'horari escolar dels fills.
Així que encara ara contractar una dona surt molt més car que contractar un home, per molt "politicament incorrecte" que sigui afirmar això, però és la veritat, i és el principal motiu pel qual es contracten menys dones i aquestes cobren menys. És questio de numeros.
Jo recolzo total i absolutament la igualtat mentre sigui això, igualtat. Però si en una feina el que més es valora a part de la productivitat és la disponibilitat, la flexibilitat d'horaris i la fiabilitat en quan a assistència laboral, en això és més rendible un home i és normal, per tant, que es demanin més homes que dones.
I això no ho dic jo, ho diuen els estudis que s'han fet, els mateixos dels quals un cop filtrat per la premsa en surten els titulars de "les dones cobren menys que els homes", quan, en realitat s'obvia la major part de les conclusions i només s'agafa la que interessa, la que "queda bé", que és aquesta.
Perquè la conclusió final d'aquets estudis és molt diferent a la proclamada: en les mateixes condicions de disponibilitat, rendiment i hores treballades, una dona cobra EL MATEIX O MÉS que un home. Però com que les condicions no son mai les mateixes pels temes que ja he explicat, al final son els homes els que cobren més. Perque en el fons, si treballant el mateix i tenint les mateixes condicions les dones cobressin menys que els homes, totes les empreses voldrien contractar dones, no?
Molt interessant el tema, Miquel. Si tingués temps per respondre-li a en Marc, li diria que moltes dones som tant o més competitives que els nostres col.legues homes, que treballem tantes o més hores (si generalitzem, crec que les dones tenim més capacitat de sacrifici), i que quan arriben els nanos, encara currem més, perquè tenim feina dins i fora l'oficina. No tinc fills, però m'agradaria tenir-ne algun dia, i m'agradaria que la meva parella dediqués el mateix temps a la "feina de casa i els nens". Treballo en un món competitiu i molt masclista i les dones ens veiem abocades a fer equilibris entre les obligacions de casa i la feina, i encara ens hem de sentir amb l'obligació de demostrar més que els homes per poder mantenir bons llocs de treball.
Quan sento dir que contractar homes és més "rendible" m'encenc, perquè tot i que possiblement sigui cert en molts casos (desgraciadament encara són les dones qui majoritàriament han de complir amb els horaris dels fills ), això es deriva en primer lloc de l'endarreriment atroç que pateix la cultura empresarial espanyola, on els directius entren a quarts de deu i dinen en dues hores (per sortir a les vuit del vespre, bah!); naturalment aquests horaris són incompatibles amb els escolars... i això ens porta a la conclusió que ser una directiva d'èxit professional és difícilment compatible amb tenir família i fills ... trist i difícil el panorama de les dones que volem tenir família i alhora ser exitoses i ben valorades a la feina. Per això sovint s'ha de triar, i nosaltres mateixes ens posem un sostre de vidre.....
Bé, m'extendria molt més, perquè és un tema al que dono voltes sovint, però això seria si tingués temps; perquè encara he d'acabar uns comptes anuals abans d'anar a domir, per tenir-les demà a les 8.
Bona Nit.
Bon dia,
Us agraeixo molt els vostres enriquidors comentaris. En aquest tema i en altres tots correm el risc de generalitzar, i a partir d’aquí les conclusions que en traiem potser no sempre les compartiria tothom. Ho dic especialment pel comentari del Marc, al meu entendre molt ben respost per la Rosalita amb uns arguments que faig meus. A Mallorca diuen que "per tot hi ha de tot" i això també s'aplica al mon laboral. Tots hem conegut exemples d'una banda i de l'altra. Homes i dones responsables en trobem arreu, i de professionals de l'absentisme també. Estaria bastant d'acord amb l'Andreu si be aquí també es corre el risc de generalitzar massa. És el mateix que amb els exemples que ens posa la Montse, suposo que algú també en podria posar uns altres de signe contrari. I dit això, estic convençut que també influeix molt des d'on cadascú de nosaltres s'ho mira. No és el mateix treballar a sou per a un tercer que tenir treballadors a sou treballant per tu. I ja per acabar, l’altre dia vaig sentir a dir a una senyora feminista que la seva fita és veure a una dona inútil ocupant un lloc de responsabilitat. Doncs bé, jo li respondria que la meva fita seria veure desaparèixer els homes inútils que ara mateix ocupen aquests llocs immerescudament.
He treballat amb diversos homes i amb diverses dones i afirmo rotundament que les dones enllesteixen molta més feina que els homes en les mateixes hores, són més eficients, i força més responsables. I sí, els homes cobraven més i feien el paperet, molta conversa, molt signar papers que ni llegien, etc, però de feina poqueta!!
Respecte al tema del cost per a les empreses, s'ha de dir que tenen bonificacions/excempcions de seguretat social importantíssimes quan es tracta de contractar persones per cobrir baixes maternals!!
I cal recordar també que tots els que estem aquí no hi seríem si no fos per les nostres mares que, tot i els nombrosos handicaps que sorgeixen a nivell laboral, ens van tenir!!
Bon cap de setman a tothom!
Vista la reacció que m'esperava de tothom, reitero que jo no em baso en experiencies personals sinó en els estudis fets i això és el que mostren. Ni opino ni deixo d'opinar, simplement exposo.
A qui li molesti ho sento, però en el mon empresarial es sol emprar la llei del mercat pura i dura, on si una cosa rendeix igual o més que una altra, i costa menys, és la que s'escolleix. Així que si es contracten més homes que dones, alguna raó hi haurà.
No estic dient que els homes siguin millors que les dones, ni que les dones siguin millors que els homes (la primera cosa no es pot ni mencionar, però la segona esta ben vista, ves per on). Tampoc estic dient que treballin més, ni millor. I potser les dones tenen més capacitat de sacrifici (dit per la rosalita, que no discuteixo pero suposo que si jo hagues dit el mateix dels homes, tothom m'hagues titllat de masclista). Simplement estic dient els patrons que segueixen les empreses a l'hora de contractar treballadors.
Que la cosa esta canviant esta clar, que cada cop es reconeixen més les seves capacitats, també, i que arribara un dia que siguin tan o més ben considerades que els homes, sens dubte. Però avui dia la cosa esta així, i culpar al masclisme de la situació actual com a unic motiu pel qual la feina d'una dona sigui menys valorada que la d'un home, em sembla una forma molt simplista i interessada d'enfocar la realitat, sobretot quan s'han fet centenars d'estudis sobre el tema (fets tant per homes com per dones) i tots han arribat a les mateixes conclusions. Que agradi o no ja és un tema diferent, discutible fins a l'infinit
Publica un comentari a l'entrada