En determinades circumstàncies ha de ser molt millor ser un exministre que ser un ministre. M’explico. Fa unes setmanes, referint-se el cessament forçat com a ministre del senyor impresentable que anava a caçar sense carnet i amb males companyies, el seu col·lega del govern, Pedro Solbes, va comentar que ell l’envejava, aclarint que la seva aspiració era deixar el càrrec i passar a ser exministre.
(Aquí potser convé fer un petit incís. I és que després d’aquestes insòlites manifestacions, en una empresa normal el senyor Solbes no duraria ni un minut més en el seu càrrec. Però és evident que el govern no és una empresa normal. La prova del cotó és que pot estar vicepresidit per un senyor que només aspira a marxar)
Després li devien cridar l’atenció ja que la setmana passada Solbes va dir que estava encantat de ser ministre i molt il·lusionat amb la seva tasca, és a dir, va dir justament el contrari del que havia dit pocs dies abans. Això sí, en la seva rectificació hi vaig veure poc convenciment. Aquest és el govern que tenim, avui blanc i demà negre, i un que vol plegar i sembla que no el deixen.
En pocs dies de diferència Solbes va dir una cosa i exactament la contrària. Penso que els ciutadans tenim dret a preguntar-nos en quina de les dues declaracions ens va enredar. Jo m’apunto a la tesi que ens va enredar la segona vegada, i no crec pas que m’equivoqui. I encara diré més. M’atreviria a dir que l’autor intel·lectual de l’enredada de Solbes va ser Zapatero.
Tot aquest espectacle no és bo i penso que Zapatero faria bé d’acceptar la dimissió de Solbes sense esperar més. Però també hem de ser conscients que el seu relleu no ens resoldrà un problema que ve de molt més amunt.
(Aquí potser convé fer un petit incís. I és que després d’aquestes insòlites manifestacions, en una empresa normal el senyor Solbes no duraria ni un minut més en el seu càrrec. Però és evident que el govern no és una empresa normal. La prova del cotó és que pot estar vicepresidit per un senyor que només aspira a marxar)
Després li devien cridar l’atenció ja que la setmana passada Solbes va dir que estava encantat de ser ministre i molt il·lusionat amb la seva tasca, és a dir, va dir justament el contrari del que havia dit pocs dies abans. Això sí, en la seva rectificació hi vaig veure poc convenciment. Aquest és el govern que tenim, avui blanc i demà negre, i un que vol plegar i sembla que no el deixen.
En pocs dies de diferència Solbes va dir una cosa i exactament la contrària. Penso que els ciutadans tenim dret a preguntar-nos en quina de les dues declaracions ens va enredar. Jo m’apunto a la tesi que ens va enredar la segona vegada, i no crec pas que m’equivoqui. I encara diré més. M’atreviria a dir que l’autor intel·lectual de l’enredada de Solbes va ser Zapatero.
Tot aquest espectacle no és bo i penso que Zapatero faria bé d’acceptar la dimissió de Solbes sense esperar més. Però també hem de ser conscients que el seu relleu no ens resoldrà un problema que ve de molt més amunt.
2 comentaris:
En Solbes no toca ni quarts ni hores, però en Zapatero tampoc sap quina hora marquen les busques del rellotge. El treguin o en posin un altre, la veritat és que el govern va a tres quarts de quinze alhora de posar fil a l'agulla per esmorteir una mica el tema econòmic. tene n una patat calenta que van negar per raons electorals i que els esclatarà a la cara... el problema és que ens empastifarà a tots plegats. :(
Met,
Certament, si no fos pel que dius al final no ens hauríem pas de preocupar.
Publica un comentari a l'entrada