Hi ha la idea equivocada que a Catalunya l’únic partit independentista amb representació parlamentària és Esquerra. I llavors ens diuen que si Esquerra treu un quinze per cent dels vots això vol dir que a Catalunya només hi ha un quinze per cent d’independentistes. I es queden tan amples. Una altra idea equivocada és que per ser independentista s’ha de ser necessàriament d’esquerres. Res més allunyat de la realitat.
Una cosa són els partits i una altra són les persones. Observant una mica el que ens envolta no crec que es pugui negar una clara progressió a l’alça de l’independentisme. Diguin el que diguin les enquestes, sovint esbiaixades, normalment patrocinades per gent ben instal·lada al poder i poc sospitosa de simpatitzar amb aquestes idees. Per tant, quan fan una enquesta ja procuren fer les preguntes de manera que no surti allò que s’ensumen que podria sortir.
Centrant-nos en els partits polítics amb representació parlamentària, cap ni un ho és d’independentista. Hi va haver un temps que, sobre el paper, Esquerra semblava que ho era. En qualsevol cas, la seva trajectòria en els darrers anys ens ha demostrat que ja no ho és. Esquerra ha passat a ser un partit de govern, que vol dir que a canvi de ser-hi, al govern, ha deixat de banda els seus principis. No sé si tots els principis però almenys algun segur que sí. I és que Esquerra ja no és un partit independentista. Com dèiem abans, dels altres partits amb representació al Parlament tampoc n’hi ha cap que, com a tal, propugni la independència de Catalunya. Vist així, semblaria que el moviment independentista fos gairebé inexistent, que anés a menys. Doncs no, la meva teoria és que va a més.
Llavors, d’on surten els independentistes? Surten també d’Esquerra, evidentment. El partit com a tal i la seva direcció ja no ho són però una bona part de la seva clientela sí. Però no només d’aquest partit surten els independentistes. D’independentistes en trobem també entre els votants d’altres partits, i també entre els que no voten. Trobem votants de tot l’arc parlamentari que a nivell particular es declaren independentistes. Conec gent que normalment vota PP però que en cas d’un referèndum votaria sí a la independència de Catalunya, sense dubtar-ho ni un moment. Voten PP bàsicament per motius econòmics i fiscals, i votarien independència exactament per les mateixes raons, prescindint del que digui el Rajoy de torn. Per ser independentista no cal ser ni molt jove, ni ser d’esquerres, ni ballar sardanes ni que t’agradin els castellers. Amb saber fer anar una calculadora quasi que n’hi ha prou.
L’independentisme és actualment molt transversal i, com dèiem abans, va en augment. És un moviment que supera l’àmbit dels partits. No és cap disbarat dir que es pot ser perfectament de dretes i independentista. Els professionals de la política encara no consideren massa seriosament aquesta realitat però ho hauran d’anar acceptant per la via dels fets.
El dia que ens ho deixin votar més d’un tindrà una gran sorpresa. Algú de dalt, però, ja s’ho ensuma, i per això, mentre no hi hagi molt més soroll, no tenen cap interès en preguntar-nos-ho en un referèndum comme il faut, és a dir amb resultats vinculants (guanya l’opció que treu, com a mínim, el cinquanta per cent dels vots més un vot).
Encara podria continuar però ho haig de deixar aquí doncs ara mateix marxo cap a la Catalunya Nord. Allà sí que ho tenen clar: són francesos i prou. Encara que alguns parlin també en català. Dilluns serà un altre dia.
Una cosa són els partits i una altra són les persones. Observant una mica el que ens envolta no crec que es pugui negar una clara progressió a l’alça de l’independentisme. Diguin el que diguin les enquestes, sovint esbiaixades, normalment patrocinades per gent ben instal·lada al poder i poc sospitosa de simpatitzar amb aquestes idees. Per tant, quan fan una enquesta ja procuren fer les preguntes de manera que no surti allò que s’ensumen que podria sortir.
Centrant-nos en els partits polítics amb representació parlamentària, cap ni un ho és d’independentista. Hi va haver un temps que, sobre el paper, Esquerra semblava que ho era. En qualsevol cas, la seva trajectòria en els darrers anys ens ha demostrat que ja no ho és. Esquerra ha passat a ser un partit de govern, que vol dir que a canvi de ser-hi, al govern, ha deixat de banda els seus principis. No sé si tots els principis però almenys algun segur que sí. I és que Esquerra ja no és un partit independentista. Com dèiem abans, dels altres partits amb representació al Parlament tampoc n’hi ha cap que, com a tal, propugni la independència de Catalunya. Vist així, semblaria que el moviment independentista fos gairebé inexistent, que anés a menys. Doncs no, la meva teoria és que va a més.
Llavors, d’on surten els independentistes? Surten també d’Esquerra, evidentment. El partit com a tal i la seva direcció ja no ho són però una bona part de la seva clientela sí. Però no només d’aquest partit surten els independentistes. D’independentistes en trobem també entre els votants d’altres partits, i també entre els que no voten. Trobem votants de tot l’arc parlamentari que a nivell particular es declaren independentistes. Conec gent que normalment vota PP però que en cas d’un referèndum votaria sí a la independència de Catalunya, sense dubtar-ho ni un moment. Voten PP bàsicament per motius econòmics i fiscals, i votarien independència exactament per les mateixes raons, prescindint del que digui el Rajoy de torn. Per ser independentista no cal ser ni molt jove, ni ser d’esquerres, ni ballar sardanes ni que t’agradin els castellers. Amb saber fer anar una calculadora quasi que n’hi ha prou.
L’independentisme és actualment molt transversal i, com dèiem abans, va en augment. És un moviment que supera l’àmbit dels partits. No és cap disbarat dir que es pot ser perfectament de dretes i independentista. Els professionals de la política encara no consideren massa seriosament aquesta realitat però ho hauran d’anar acceptant per la via dels fets.
El dia que ens ho deixin votar més d’un tindrà una gran sorpresa. Algú de dalt, però, ja s’ho ensuma, i per això, mentre no hi hagi molt més soroll, no tenen cap interès en preguntar-nos-ho en un referèndum comme il faut, és a dir amb resultats vinculants (guanya l’opció que treu, com a mínim, el cinquanta per cent dels vots més un vot).
Encara podria continuar però ho haig de deixar aquí doncs ara mateix marxo cap a la Catalunya Nord. Allà sí que ho tenen clar: són francesos i prou. Encara que alguns parlin també en català. Dilluns serà un altre dia.
6 comentaris:
Bon voyage! per cert, un del PP, gens sospitós d'esquerrania, empresari, i que sempre em fa brometa de les meves tendències polítiques, quan li vaig dir: "Independència i paradís fiscal!" em va contestar: "amb sang t'ho firmo!". I és que la identificació de la independència amb l'esquerra o amb el català és prou interessada, la fan els que volen evitar-la.
...et a bientôt. És veritat que per estimar el país no s'ha de ser ni de dretes ni d'esquerres, ni tan sols cal tenir ideologia...
Pel què fa a que guanyaría la independència, ho poso en dubte, crec que a vegades ens deixem portar massa pel que ens envolta, depenent per on te moguis et pot semblar una cosa o una altra. Personalment crec que perdem 60 a 40, i perdent pistonada!!!
Els simpatitzants de la independència augmenten. Això no vol dir necessàriament que augmentin els independentistes. En paral·lel augmenten els crítics amb l'estat espanyol que també poden derivar en independentisme en cas de votar sí o no, però hem de tenir en compte que una part importantíssima de la població li costa trencar amb la tradició.
Estic d'acord amb el Ramon, en funció de l'àmbit on ens socialitzem percebem una o altra cosa.
Sota el meu humil de punt de vista, això tampoc vol dir que l'independentisme català estigui fent bé les coses, més aviat qui més ajuda a aquesta situació són els darrers 10 anys de governs espanyols.
Per últim, Es pot no tenir ideologia clara en l'eix esquerra-dreta, però actualment no hi ha projecte social o individual de l'independentisme català. Sense aquest component és impossible que els que es consideren d'esquerres, els de dretes i els que no tenen ideologia renunciïn a principis ideològics. Desideologitzar la societat, que és el que es desprèn sovint d'alguns comentaris contra l'eix esquerra-dreta, seria com treure'n valors als individidus.No tenir ideologia és no ser liberal (és llavors ser comunista o conservador de tradició clàssica)... No tenir ideologia, com a "homo politicus" és no saber què ens interessa, som incapaços de saber si volem un model d'escola o un altre, si volem un model de sanitat o un altre, si volem una església que ens digui el que hem de fer i el que no. Tot això és ideologia, que sigui conforme a uns patrons clàssics o unes preferències personals és una altra cosa.
L'independentisme creix perquè Espanya ens espolia sistemàticament, la periodista Patricia Gabancho diu en el seu llibre que ara mateix no només es tracta d'una qüestió ideològica, sinó de diners. També hi ha molts immigrants que són independentistes...Ara bé, qui capitenejarà aquest sentiment? Esquerra no ho crec, ha perdut tota la poca identitat i credibilitat que li quedava!
Estic d'acord amb l'Andreu que falta un projecte que acabi de visualitzar l'independentisme com una cosa seriosa i no com una simple quimera. Veurem què passa. En tot cas, cert és que els partidaris de "terceres vies" són avui minoritaris: sigui perquè el federalisme del psc és més una proclama al vent que una realitat o perquè l'unionisme total es veu impossible. Tanmateix, no oblidem que així com la situació actual crea independentistes, l'autonomisme també crea autonomistes. El nacionalisme d'Estat se situa a tot arreu i té molta més força.
Bona setmana a tothom i molt agraït per les vostres apreciades aportacions.
Publica un comentari a l'entrada